diumenge, 28 de febrer del 2010

De les temptacions a la transfiguració (Quaresma 2)

De les temptacions a la transfiguració. Aquest és l’itinerari de Jesús que ens ofereix la litúrgia quaresmal. L’evangeli de les temptacions, que escoltàvem la setmana passada, ens mostra el rostre humà de Jesús, on apareix temptat per les mateixes cobejances que nosaltres: el poder, les possessions i el prestigi; realitats que ens despersonalitzen i ens deshumanitzen. Avui, dalt la muntanya, el seu rostre diví es manifesta de forma resplendent. Jesús apareix transfigurat i la seva filiació divina és proclamada solemnement: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo”.

Temptacions i transfiguració, són dues cares de la mateixa moneda, dos rostres de la mateixa figura: el Jesús humà i el Jesús diví. Les temptacions el fan proper i assequible, la transfiguració el fa digne de respecte i de reverència. Es tracta de dos episodis diferents de la vida de Jesús que tenen un denominador comú: una intensa vibració religiosa. En les temptacions “l’Esperit el conduí cap el desert”; en la transfiguració “pujà a la muntanya a pregar”. La religiositat de Jesús el qualifica i l’enforteix per vèncer les temptacions; la pregària el tranfigura i li permet arribar a l’experiència mística, expressada amb la conversa amb Moisès i Elies i, sobretot, pel núvol d’on surt la veu de Déu.

De les temptacions a la transfiguració. Es tracta, també, del nostre itinerari personal de fe, són les dues cares de la nostra experiència creient: per una banda les temptacions pretenen allunyar-nos de Déu, dels altres i de nosaltres mateixos; per l’altra banda hi ha la tranfiguració interior i exterior que experimentem quan ens sentim a prop de Déu. Aquesta és, de forma sintètica, la nostra realitat que, malauradament, s’oblida del referit denominador comú: la vibració religiosa, especialment quan es tracta d’enfrontar-se a les temptacions. Els afanys de poder, de posseir i de prestigi, només es poden vèncer amb una autèntica vibració religiosa, i encara! A tots ens entristeix quan veiem aquests afanys dins de les religions i dins la nostra Església. També, però, apareixen aquest afanys dins les comunitats cristianes, encara que sigui en petites quotes, però la temptació és, tanmateix, la mateixa.

La vibració religiosa ens ha d’acompanyar en tots els moment de la nostra vida, en els més quotidians, vanals i futils, allà on es cou el pa, allà on ens apreta la sabata, allà on les temptacions són més properes i paleses. Aleshores, quan pugem a la muntanya a pregar, quan assistim a la missa a celebrar la fe, la presència de Déu ens serà més assequible, més saborosa, més evident, més intensa, més plena. Aleshores ens farem nostres les paraules del salmista d’avui: “El Senyor m’il·lumina i em salva

dimarts, 9 de febrer del 2010

Aprendre a ser CRÍTIC amb un mateix (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 6)

Nosaltres, que som tan crítics amb l’Església que tenim, si haguéssim viscut en l’època de sant Francesc hauríem agafat un infart al cap de deu segons. Els mals exemples clamaven al cel, i les implicacions entre poder religiós i civil eren enormes. Podem imaginar que sant Francesc es trobà sovint que no el deixaven predicar o hostatjar-se en alguna parròquia, i que el capellà que ho feia no era precisament un exemple de virtut. Doncs bé, en comptes d’ofendre’s, de denunciar-ho o de jutjar-los severament, en el seu Testament els anomena sacerdots pobrissons d’aquest segle i diu que en ells no hi vull veure pecat, sinó que els vol témer, amar i honorar (Testament 8-9).

L’actitud de sant Francesc envers l’Església, des d’aquests capellans pobrissons fins al senyor papa (com diu ell) ens pot semblar una mica naïf. Però potser en podríem aprendre alguna cosa. Ell es sent íntimament vinculat a l’Església, amb molta humilitat. Com que no es considera millor que els altres, no es posa d’exemple de res ni s’erigeix en jutge o examinador de ningú. Senzillament, no vol veure més pecat que el propi seu, i dedica totes les forces a la seva pròpia conversió.


Ell viu en una època on abunden els grups crítics amb l’Església (i amb raó). Però no s’adonen que, amb el seu orgull, amb el seu creure’s els autèntics cristians, s’allunyen radicalment, també ells, de l’esperit de l’evangeli. Sant Francesc es centra en la pròpia conversió, i és això també el que predica als altres: que facin penitència, que facin fruits dignes de penitència, que canviïn i es converteixin. Els ensenya a ser crítics, però no amb els altres, ni amb la institució, sinó cadascú amb si mateix.


Fixem-nos que Jesús va pel mateix camí. A la paràbola del fariseu i el publicà posa d’exemple un home ric i pecador, però conscient de la pròpia feblesa i sense pretensions davant de Déu, enfront d’un home possiblement més virtuós i pobre, però que està ple d’orgull i es creu més bo i autèntic que els altres.