dissabte, 20 d’abril de 2019

L'hort i l'hortolà (Pasqua 2019)


"El diumenge, molt de matí, les dones anaren al sepulcre". Aquesta informació la donen els quatre evangelis. També coincideixen en explicar que les dones van trobar la gran pedra de l'entrada desplaçada, i que un o dos àngels ‒ segons l'evangeli‒ els anunciaren que Jesús havia ressuscitat. 

Només l'evangeli de Joan senyala el detall que Maria Magdalena es quedà plorant vora el sepulcre, en algun lloc de l'hort, i que Jesús Ressuscitat es va fer trobadís. En un primer moment ella el confongué amb l'hortolà, però tot seguit el va reconèixer.  

L'evangeli de Joan, que explica detalls que els altres evangelis ometen, vol deixar constància que hi havia un hort al voltant del sepulcre, i que hi hauria un hortolà que en tenia cura. La raó d'aquests afegit no la sabem. Però sí que sabem que aquest espai va ser transformat a partir de l'any 135, quan l'emperador Adrià ocupà la ciutat i la romanitzà. L'hort va ser terraplenat i al damunt s'hi construí un temple romà. Calia fer oblidar la memòria de l'indret i del qui hi havia enterrat. Però no va ser així: el que havia estat edificat per esborrar la memòria del sepulcre de Jesús, serví per preservar-la. Així, quan santa Helena, la mare de l'emperador Constantí, manà d'excavar el lloc, descobriren el sepulcre, el mateix que aparegué obert i buit quan "el diumenge, molt de matí, les dones hi anaren". 

El 13 de setembre de l'any 335 es consagrava la gran basílica bizantina, que presentava una gran nau per les celebracions comunitàries i convertia la roca del Gòlgota i la roca de sepulcre en un recinte que permetés la veneració personal i les processons, com encara s'esdevé avui malgrat tantes i tantes reformes. La peregrina Egèria, dècades després de la consagració, visitava el Sant Sepulcre vers l'any 380, i deixà constància escrita de les celebracions d'aleshores, molt semblants a les que encara es fa avui. 

Tot continua en el mateix indret on començà; i tot començà on hauria d'haver acabat: en un sepulcre excavat a la roca, en un hort a les afores de les muralles de la ciutat. Allí va ser sepultat Jesús a corre-cuita. Allí, les dones i els deixebles Pere i Joan comprovaren atònits que el sepulcre era buit. Allí mateix Maria Magdalena i l'altra Maria el veieren ressuscitat, segons l'evangeli de Mateu. Allí mateix, segons l'evangeli de Joan, Maria Magdalena el veié malgrat la confusió inicial amb l'hortolà. 

D'aleshores ençà, malgrat tants i tants intents, subtils o violents, de terraplenar la fe en Jesús mort i ressuscitat, els creients reapareixen de nou, reproduint el mateix procés que s'esdevingué amb Jesús i el seu sepulcre. Perquè la darrera paraula és sempre la de Déu.

divendres, 19 d’abril de 2019

L'hort del sepulcre (Divendres Sant 2019)


En les frases finals del relat de la passió hem escoltat el següent: "En un hort vora l'indret on havíen crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou... Com que el sepulcre era a prop, van posar-hi Jesús". 

Els quatre evangelis coincideixen en explicar que Josep d'Arimatea es preocupà d'obtenir el cos de Jesús i d'enterrar-lo en un sepulcre. Però només l'evangeli de Joan, que hem proclamat, especifica que el sepulcre estava situat en un hort. Per arrodonir la informació, la carta als Hebreus indica que Jesús patí fora de les portes de la ciutat. Per tant, el lloc de la crucifixió era a camp obert, més concretament en una pedrera, i el sepulcre el situem en un hort proper. Així ho corroboren els treballs arqueològics realitzats en l'àrea del Sant Sepulcre.  

Però a diferència de l'hort de Getsemaní, que té un nom i el podem identificar encara avui, l'hort on Jesús és enterrat no té nom, i roman diluït pel protagonisme del sepulcre. 

Els evangelis també coincideixen en dir que el sepulcre havia estat excavat a la roca i que encara no s'hi havia posat ningú. Són detalls reveladors que es tracta d'un sepulcre especial, que acull un difunt especial, i que manifestarà un esdeveniment especial. Però a primera instància, el sepulcre de Jesús significava el final de la seva història humana. Una història on ell, just abans de morir, proclamà: "Tot s'ha acomplert".  

Amb Jesús s'acompleixen els oracles del profeta Isaïes, quan anuncia la mort ignominiosa del Servent de Iahvè, l'Escollit de Déu, que portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors; aquell que lliurarà la seva vida per expiar les culpes; el que ha fet justos els altres. La passió i mort de Jesús salva el que és més menyspreable, més fosc i més ignominiós, el que està més ensorrat i més perdut. 

Aquest Jesús, com explica la carta als Hebreus evocant l'hort de Getsemaní, s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes, i que aprengué en els sofriments què és obeir. Però en el sepulcre d'aquell hort s'hi esdevingué el contrari del que hauria de succeir. En lloc de la descomposició, s'hi esdevé la recomposició; en lloc de silenci mortuori, hi batega el silenci diví; en lloc de fredor, hi penetra  l'escalfor divina; en lloc d'acollir un mort, hi acull la resurrecció.

dijous, 18 d’abril de 2019

L'hort de Getsemaní (Dijous Sant 2019)


El fil conductor de les homilies d'aquest tríduum pasqual seran els horts que es mencionen en els relats evangèlics de la passió. Es tracta d'escenaris discrets que ambienten la passió, mort i resurrecció de Jesús. 

L'hort que ens acompanya avui per commemorar el sant Sopar és el de Getsemaní. Els quatre evangelis coincideixen en dir que, després de sopar, Jesús i els deixebles anaren a l'altra banda del torrent de Cedró, a la muntanya de les Oliveres, a un hort anomenat Getsemaní, que en arameu significa "molí d'oli".  

Allí és on Jesús pregà al Pare dient: "Allunyeu de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra". La frase "Allunyeu de mi aquesta copa" és una al·legoria de la seva mort imminent. Després de la copa de vi compartida amb els deixebles en el Cenacle, Jesús haurà de beure en soledat la copa de la mort, i l'hort de Getsemaní és el lloc per preparar-se a beure aquest glop amarg. Si la copa del Cenacle esdevé un memorial, la copa de Getsemaní esdevé un glop de dolorosa fidelitat. 

Però de fet, la copa del Cenacle i la copa de Getsemaní són una mateixa cosa. O diguem-ho d'una altra manera, les dues copes són un anunci de la mort de Jesús. Els tres evangelis sinòptics coincideixen en aquesta repetició i en donar aquest sentit a les dues copes. Així ho recorda també sant Pau als cristians de Corint, quan els explica la tradició que ha rebut i que els ha transmès: "Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que torni".  

Per això la litúrgia de l'eucaristia ens convida a proclamar després de la consagració: "Anunciem la vostra mort". Però no ens quedem aquí i continuem dient: "proclamem la vostra resurrecció"; i ho arrodonim amb: "esperem el vostre retorn". Amb aquesta proclamació litúrgica manifestem la nostra fidelitat als textos dels evangelis i de sant Pau, que insisteixen en identificar el pa i el vi del darrer sopar amb un memorial de la mort de Jesús.

Per això la celebració de l'eucaristia no és una festa, però tampoc és un funeral: és la commemoració d'una mort plena de sentit i d'entrega que ho capgira tot, fins i tot la mateixa mort. La copa eucarística és una copa de mort que la resurrecció de Jesús transforma en copa de vida.

dimarts, 16 d’abril de 2019

Celebració del perdó


"Els qui murmuren aprendran la lliçó". Així acabava el fragment del profeta Isaïes que hem escoltat com a primera lectura. El profeta vol alliçonar els murmuradors que es recreen en les queixes i les crítiques. Per això anuncia un capgirament diví de la situació de Judà que anirà a favor dels febles i en contra dels qui abusen del seu poder per exercir el mal. 

Si ens preguntem si murmurar és un pecat, hem de respondre que sí sense embuts. Si ens preguntem si murmurem, també hem de respondre que sí sense embuts. Si ens preguntem si murmurar és nociu, també hem de respondre que sí sense embuts. El diccionari dóna dos sentits positius al verb murmurar: "fer sentir una fressa suau" i "dir en veu baixa". Però també presenta dos sentits negatius: "Parlar en veu molt baixa, especialment queixant-se" i "enraonar dient mal d’algú". Si ens preguntem si parlem en veu baixa queixant-nos, o si parlem malament d'algú, hem de respondre un cop més que sí; al menys avui, no ens val l'excusa que la queixa és justificada o que l'altre es mereix que parlem malament d'ell.  

Si llegim l'itinerari bíblic del poble d'Israel pel desert constatarem que el detonant de tots els pecats dels fills d'Israel comença per la murmuració contra Déu, contra Moisès i contra la situació penosa que estan vivint. Com més patim, més murmurem. Però sorprenentment,  després de concretar l'Aliança amb Déu al mont Sinaí, la murmuració assoleix tons insultants. Com més tenim, més murmurem. 

L'evangeli de Mateu expressa un retret semblant al d'Isaïes, i que Jesús adreça a la seva generació: "si toquem la flauta no balleu, si cantem complantes no us lamenteu". Es tracta aquí d'una resistència sistemàtica que ho rebutja tot per principi. No és sa ni és bo viure col·lectivament en un estat constant de rebuig, de queixa o de crítica, ni que els mitjans de comunicació ens animin a fer-ho. No és sa ni és bo viure personalment en un estat constant de rebuig, de queixa o de crítica, perquè nosaltres mateixos també som dignes de rebuig, de queixa o de crítica amb els nostres comportaments i actituds. El que no vulguis per a tu, no ho facis tu als altres. 

Si murmurar, rebutjar, criticar, queixar-nos és un exercici que fem amb naturalitat i espontaneïtat, també hem de procurar que sigui natural i espontani demanar-ne perdó. És el que tots venim a fer avui.

diumenge, 14 d’abril de 2019

Diumenge de Passió 2019


"He parat l'esquena als qui m'assotaven i les galtes als qui m'arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades". Aquesta descripció tan colpidora del Servent sofrent de Iahvè que fa el profeta Isaïes, retrata el dramatisme de la passió de Jesús que commemorem avui, diumenge de Passió o de Rams. 

Aquesta descripció també esdevé la prova del cotó de la nostra fe en Jesucrist. No es tracta d'avaluar la nostra capacitat psicològica o física de suportar el sofriment, perquè tots la tenim de manera inherent en major o menor mesura. Ens referim, ai las! a saber resistir les humiliacions, els atacs, els insults que rebem dels altres sense cap fonament. Si ens lloc de bullir-nos la sang i de contraatacar amb fogositat com ens acostuma a passar, som capaços de trobar un motiu de fe o un motiu d'estimació per resistir-ho, significarà que som el la bona direcció d'esdevenir deixebles de Jesucrist. 

Sant Pau, en el magnífic himne cristològic de la carta als Filipencs, senyala que val la pena seguir l'itinerari d'abaixament de Jesucrist perquè té un final espectacular. Jesucrist s'abaixà de la seva condició divina a la condició humana, i s'abaixà de la condició humana fins a ser considerat un ésser humà indigne: acceptà falses acusacions, acceptà un judici parcial, acceptà una condemna injusta que el portà a morir de manera vergonyosa. Tots aquesta abaixaments i acceptacions van ser el detonant de la seva resurrecció: "Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom". Oposadament als inputs exteriors i interiors que ens insisteixen en enlairar-nos el més amunt possible a la vida, la Sagrada Escriptura ens dóna el missatge contrari: que el camí genuí és l'abaixament per amor a Déu i per amor al proïsme. A qui hem de fer cas? 

El relat de la passió de sant Lluc que hem escoltat en versió abreujada es talla de manera intencionada quan Jesús és dipositat en el sepulcre. És el final de la història humana de Jesús en abaixament constant. Simultàniament, és l'inici de la història divina de Jesucrist en aixecament constant fins a les altures, al costat de Déu. És el que celebrarem la nit de Pasqua. Fins aleshores ens conhortem amb la pregària inicial de la missa: "Déu omnipotent i etern, vós, per donar-nos un model d'humilitat, heu volgut que el nostre Salvador es fes home i que morís en la creu. Feu-nos aprendre la lliçó dels seus sofriments per a poder participar en la seva resurrecció". Per Crist Senyor nostre. Amén!