NADAL DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST. MISSA
DE LA NIT
Dimarts, 24 de desembre de 2019
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2,
1-14
Si dic que m’agrada
el pessebre de la Paula Bosch potser em direu: “I qui és aquesta Paula Bosch?”.
Si, en canvi, us dic que m’agrada el pessebre de l’Ada Colau, potser ja em
direu una altra cosa! Però, de fet, són el mateix. El pessebre no és de l’Ada
Colau, ella només ha acceptat que aquest pessebre de la Paula Bosch,
escenògrafa de professió, fos el que aquestes festes simbolitzés el Nadal a la
plaça de Sant Jaume.
Com sempre, aquest
pessebre ha aixecat molta polseguera. Darrera de la polèmica sempre i principalment
hi ha la sospita d’un cert menyspreu a tot el que és cristià. Es jutja que
l’alcaldessa de Barcelona té al·lèrgia al fet cristià i al catòlic en
particular. Però en aquesta Santa Nit no jutjarem quelcom que no podem
certificar al 100%, perquè no he parlat amb l’Ada Colau personalment (que és
qui podria desfer la sospita), i perquè en aquesta Santa Nit (al menys i
sobretot avui!) no podem donar peu als judicis. Avui no és una Nit per a
jutjar, és una Nit per a admirar!
I m’agrada el
pessebre de la Paula Bosch perquè té la capacitat, potser per aquell qui té encara
un cor inquiet o un cor obert a la sorpresa, de poder fer pensar. Una obra
d’art ho és, crec, en la mesura no només en què és bella, sinó perquè té la
capacitat de despertar o suggerir quelcom en nosaltres. Cert: molts esperaven
un naixement tradicional a la plaça Sant Jaume... però han trobat un pessebre
transgressor. Però hom es posa davant d’aquest pessebre i pot “llegir” una
paràbola del nostre cor. En aquest hi ha un aiguabarreig de vivències,
d'experiències que semblen una mica el caos que aquell ens presenta amb els
seus calaixos i prestatges. Abans de muntar el nostre pessebre casolà, ni que
sigui qualsevol dels pessebres de fra Jordi Marquet, cal anar als recons, a les
lleixes, als calaixos i cercar aquella figura, aquell complement, que col·locat
com cal donarà com a resultat EL PESSEBRE. En el nostre cor de creients també
hi ha un munt de calaixos: oberts, tancats, endreçats o a mig endreçar... i
entre ells hi ha també Maria, Josep i el Nen... la Nit de Nadal que avui
celebrem és també un treure pols a tot allò que confessem, que creiem, que
esperem d’una forma rutinària i endreçar-lo per tornar a posar en el centre EL
PESSEBRE: MARIA, JOSEP I EL NEN.
Hem escoltat a
l’Evangeli: Maria l’embolcallà i el posà
en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Si volem
celebrar el Gran Misteri d’aquesta Santa Nit prenguem-nos temps per a regirar el nostre cor perquè d’una vegada i
per sempre el Nen tingui un lloc on habitar-hi. Com bé ho volia per als
seus frares i per a cadascú de nosaltres Sant Francesc: “I fem sempre en nosaltres un estatge i un sojorn per a ell que és el
Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant...” (1R 22, 27)
El primer pessebre
transgressor, però, no ha estat cap dels que podrem pensar o inventar
nosaltres, els humans. Un cop més és Déu mateix qui se’ns ha avançat.
Fixem-nos, sinó, en l’anunci dels àngels als pastors: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el
Messies, el Senyor. Les seves senyes són
aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora. Qui
seria capaç de posar en una menjadora a un Rei, a un Príncep, a un Déu? Els
fills de reis o magnats, no són als palaus i entre coixins suaus? A qui se l’hi
acudiria fer-ho, sense veure-hi perillar el seu cap? I nosaltres ens queixem de
veure’l a la plaça Sant Jaume de Barcelona en uns calaixos?
Acabo. En la carta
que recentment el Papa Francesc ha volgut renovar la nostra mirada vers el
pessebre i que ha titulat Admirabile
signum (“Signe admirable o bell”) m’agrada recordar la definició
d’admirable: “quelcom digne de causar una sorpresa a la vista”. La Paula Bosch
ho ha aconseguit amb la seva obra. Però el pessebre real de fa 2000 anys
aconsegueix encara causar-nos sorpresa?
És Déu mateix qui ve. És Déu mateix qui entra en la nostra història. És Déu
mateix que pren la iniciativa de trobar-se amb nosaltres des de la feblesa d’un
nounat. Si avui això no ens sorprèn, no és el signe del Déu amb nosaltres qui
ha fracassat... és que ens cal una altra mirada, ens que ens cal que Ell torni
a donar-nos la vista. En aquesta Nit i en totes les foscors del nostre món us
preguem: SENYOR, QUE HI VEGI! SANT I JOIÓS NADAL!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada