diumenge, 31 de març de 2019

Una segona oportunitat, i una tercera... (Diumenge 4)


"El donàvem per perdut i l'hem retrobat" era la conclusió de la paràbola del fill pròdig; era l'explicació final del pare bo al seu fill gran perquè entengués el seu comportament vers el fill petit. La paràbola presenta un entranyable final feliç que mostra la grandesa de cor del pare. Per arrodonir-la, podem incloure al fill gran afegint-se al banquet de celebració. 

Però se'ns acut d'allargassar la paràbola dient que el fill petit, un cop recuperat anímicament i físicament, veient-se de nou les orelles, s'omplí les butxaques i marxà de nou, passant-la bé al principi i passant-la malament després, i tornant a casa amb el cor més compungit que la primera vegada per veure's reincident. Com reaccionà el pare aquesta segona vegada? L'acollí amb la mateixa alegria i celebrà una altra festa? o el rebutjà? Si diem que el rebutjà, la paràbola s'acaba. Si diem que l'acollí, la paràbola pot continuar. Per ajudar la bonhomia del pare, podem indicar que advertí seriosament el fill donant-li un ultimàtum i prenent mesures de control. Però la història es repetí un cop més, i el noi tornà per tercera vegada a la casa paterna amb el cor encara més compungit que la segona vegada. Què va fer el pare? Si diem que va complir l'ultimàtum i no el va acollir, ara sí que la paràbola s'acaba definitivament. Si diem que l'acollí, la paràbola continua indefinidament.  

Aquesta paràbola del pare bo o del fill pròdig explica la nostra història personal d'allunyaments i de retrobaments amb Déu. La versió allargada que hem presentat subratllava encara més la magnanimitat del pare, que representa Déu; però també subratllava la capacitat de retorn del fill, que som nosaltres. És més, si el fill no retorna, si nosaltres no retornem, no es pot gaudir de la misericòrdia del pare. Si el fill, nosaltres, ens deixem portar per l'orgull o per la vergonya, no tornem i restem perduts. Si el fill, nosaltres, no coneixem prou bé al Pare, no tornem per por al càstig. Si el fill, nosaltres, no som humils, no tornem. Si el fill, nosaltres, hem oblidat al Pare, tampoc tornem. 

Per tant, beneit sigui el fill de la paràbola pel coratge que manifesta de tornar a casa! Beneits de nosaltres quan tornem a Déu després d'haver-nos-en allunyat una, dues, tres, tantes vegades! 

Tots necessitem una segona oportunitat, i una tercera, i les que calguin; i no només a nivell religiós, també a nivell familiar, educatiu, social, eclesial. Això porta molts més maldecaps, però és la manera que la nostra història personal i comunitària no quedi escapçada i pugui continuar: amb abraçades de misericòrdia i no a cops de garrot o amb exclusions.

diumenge, 24 de març de 2019

Baixaré a alliberar-lo (Quaresma 3)


"Baixaré a alliberar-lo del poder dels egipcis". Aquesta és la determinació que Iahvè revela a Moisès respecte al poble d'Israel, esclavitzat i oprimit pels egipcis. La fantàstica escena de l'esbarzer que no es consumeix i la veu divina que crida Moisès té intencions col·lectives, com col·lectiva és la memòria d'aquesta escena immortalitzada per la pel·lícula Los Diez Mandamientos (de Cecil B. DeMille) i amb Charlton Heston fent de Moisès. Però tornant al text, Moisès esdevé el dipositari escollit del projecte alliberador de Iahvè, un projecte que no és sobre una persona, ni sobre un grup selecte, sinó sobre un poble sencer. Aquest detall tan senzill ens fa prendre perspectiva amb la nostra realitat catalana, políticament polaritzada, i mirar-la amb els ulls positivistes de la fe. Déu vol l'alliberament de tots, d'uns i d'altres, sense exclusions, sense divisions. Tots hi cabem en les alliberadores mires divines. 

Sant Pau, quan escriu als cristians de la grega i cosmopolita ciutat de Corint, també té en ment el projecte col·lectiu de Déu sobre els humans. Escriu l'adjectiu "tots" cinc vegades per posar èmfasi sobre l'equilibri imprescindible entre el projecte comunitari de Déu i la nostra responsabilitat personal, que ha d'evitar la gran temptació de la complaença. Per això diu "els qui es creuen estar ferms, que mirin de no caure". 

L'evangeli de Lluc explica que a Jesús li toca lidiar amb la casuística tan nefasta i també tan actual del joc moral dels bons i dels dolents, dels innocents i dels culpables. Els fets concrets de barrejar la sang de galileus amb la sang d'animals sacrificats, i d'una torre que s'ensorra damunt divuit persones, són valorats com un signe fefaent de la seva indignitat. Jesús posa els punts sobre les is i es distancia d'aquests dualismes excloents que no porten enlloc. Tots som bons i dolents, tots som innocents i culpables, vindria a dir-nos Jesús. Per això tots necessitem conversió, però també mereixem consideració, perquè tots som capaços de donar bons fruits si se'ns tracta amb respecte i amb confiança. Jesús explica una paràbola d'exemple, on una figuera que no fa fruit vol ser tallada per l'amo, que és interpel·lat pel vinyater que protegeix la figuera i vol intentar de salvar-la. El mateix passa amb nosaltres en àmbits de la nostra vida, sobretot el laboral, quan, com la figuera, no donem els bons fruits que hauríem de donar per circumstàncies diverses. La decisió humana i lògica, de tallar-nos, troba la defensa divina, confiant que, amb la cura necessària, acabarem donant bons fruits. 

La paciència i la confiança divina amb els humans no té límits i mereix la nostra admiració i el nostre agraïment. Ens ho deia el salm responsorial: "El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor".

diumenge, 17 de març de 2019

Mira el cel i compta les estrelles (Quaresma 2)


"Mira el cel i compta les estrelles", diu Iahvè a Abraham, a la primera lectura. El patriarca, contemplant bocabadat la immensitat del cel, captà la immensitat de Déu. Per això "cregué en el Senyor", com subratllava la lectura; i el Senyor recompensà la seva fe establint una aliança perpètua amb ell. Així de meravellós i de senzill! També nosaltres, admirant les nits estelades i contemplant en silenci la immensitat del cel, podem transportar-nos cap a Déu amb una facilitat corprenedora. Aleshores entrem en un àmbit on Déu ens embolcalla i ens fa sentir meravellosament petits, tendrament insignificants. És aleshores quan la fe brolla amb naturalitat. És aleshores quan s'estableixen aliances perpètues amb Déu perquè ha deixat la seva petjada gravada en el nostre interior. 

A l'evangeli hem escoltat que "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan i pujà a la muntanya a pregar". Qui més, qui menys, també haurem pujat alguna vegada a la muntanya, a pregar en un santuari marià, o en una ermita aïllada. I també haurem manifestat, com Pere: "Que n'estem de bé, aquí dalt". Perquè a la muntanya s'hi prega bé, es resa amb desimboltura i amb concentració, perquè res no et destorba. Per això ens agrada pregar envoltats de natura o en ermites dalt la muntanya, perquè la pregària en aquests indrets té més densitat, i la presència de Déu s'arrapa a la pell, t'escalfa el cor i t'alegra l'esperit. Una cosa semblant els passà a Pere, Jaume i Joan: la pregària els portà a veure Jesús transfigurat i acompanyat de Moisès i Elies baixats del cel. Quin espectacle! La seva pregària dalt la muntanya els feia possible enllaçar cel i terra, Jesús i els pares d'Israel, mort i resurrecció, humanitat i divinitat de Jesús. I sobretot, escoltar la veu de Déu enmig del núvol que ho rematava tot: "Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo". Aquesta solemne manifestació revelava als deixebles que Jesús no només era el fill de Maria i de Josep, sinó també el fill de Déu; que no només era el mestre elegit pels deixebles, sinó també l'elegit de Déu. Per això mereix ser escoltat, perquè el seu missatge és ben humà, però alhora és ben diví. Jesús ens ensenya a caminar amb peu ferm per la terra, però alhora ens ensenya a caminar en direcció al cel. 

Per això hem deixat per l'últim les paraules de sant Pau a la segona lectura, quan diu: "Germans, nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel". Encara que estiguem instal·lats en una ciutat, la ciutadania d'un creient és al cel. I tot el que fem a la terra ha de conduir-nos cap el cel. I mirar el cel i comptar les estrelles com Abraham, i pujar a la muntanya a pregar com els deixebles, és una magnífica manera d'utilitzar la terra per treballar la nostra ciutadania al cel. Aquest pot ser el missatge d'aquest segon diumenge de Quaresma: "Preparem a la terra la nostra ciutadania al cel".

diumenge, 10 de març de 2019

Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l (Quaresma 1)


"Deixa els fruits davant el Senyor i adora'l." Ens convidava a fer-ho el llibre del Deuteronomi. Es tracta d'oferir a Iahvè les primícies dels fruits de la terra, per recordar amb agraïment els beneficis passats i actuals: quan Israel era esclau i quan té terres per cultivar, quan era immigrant i quan és un nacional. La fidelitat de Iahvè mereix la fidelitat del poble creient: per això es mereix els primers fruits de manera permanent i agraïda; per això, tot seguit, es mereix ser adorat. Potser aquesta lectura és més comprensible en un entorn agrícola que en una ciutat, però el rerefons és tota una declaració existencial: que es fruits del nostre treball i les circumstàncies de la nostra vida tenen Déu com a referent constant. Es tracta de treure'ns medalles i oferir-les a Déu. Sobretot, es tracta d'adorar només Déu. Perquè ell si mereix ser adorat i no nosaltres, encara que ens agradi tant que ens adorin. 

Perquè els humans, més tard o més d'hora, en menor o major mesura, acabem defraudant. Ens defrauden i defraudem. Però sant Pau deia als romans: «cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». És una frase punyent en temps d'interiorització quaresmal. Si pensem que el món ha de girar al nostre voltant tothom ens defraudarà, fins i tot el mateix Déu, per no ser servicial amb els nostres requeriments. Però creure és estar convençut que el món gira al voltant de Déu i no al voltant nostre, i que les respostes divines, encara que siguin enigmàtiques, no defrauden. 

De fet, les lectures d'aquest primer diumenge de quaresma les podríem resumir amb un eslògan: "posi Déu en el centre de la seva vida" o "torni a posar Déu en el centre de la seva vida". Això és el que Jesús té clar en l'episodi de les temptacions en el desert, una escenificació exterior molt pedagògica de quelcom interior que constantment ens sedueix l'ànima i ens fa perdre el nord: utilitzar les nostres capacitats en benefici exclusiu; omplir-se de possessions utilitzant males pràctiques; cercar el prestigi manipulant-ho tot. Però Jesús no perd el cap, ni perd Déu com a centre de la seva vida. Aquesta era, en el fons, la temptació del diable: que Jesús utilitzés el ser fill de Déu per ser el centre de tot enlloc de Déu. Però és tan colpidor escoltar que Jesús és presentat amb les mateixes temptacions que nosaltres! Però encara és més colpidor veure que Jesús les aturà i no caigué en elles. El seu antivirus són el coneixement i la interiorització de les Escriptures: "L'home no viu només de pau", "Adora el Senyor, dona culte a ell tot sol", "No temptis el Senyor". Jesús guanyà la batalla a les temptacions, però l'episodi acabava dient que «el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat». Per tant, la guerra de les temptacions continuà, com també s'esdevé amb nosaltres, que és una lluita permanent. Però Jesús clavà les temptacions a la creu amb ell. Aprofitem-ho.  

dilluns, 4 de març de 2019

L'ego ens limita (Dilluns 8)


"Déu no troba gust en ningú dels qui es perden", comentava Jesús fill de Sira, subratllant el caràcter paternal i maternal de Déu amb els humans. 

Però nosaltres fem a l'inrevés: trobem gust en apuntar noms a la llista negra i en explicar les culpes dels qui es perden. L'ego ens limita la comprensió, l'empatia i sobretot la misericòrdia.

diumenge, 3 de març de 2019

La vida passa comptes (Diumenge 8)


"Ser examinat...; ser provat...; donar comptes...". Són verbs que hem escoltat dues vegades en la lectura del llibre de Jesús, fill de Sira; una obra sapiencial que reflexiona sobre l'existència humana des d'una perspectiva creient. Se'ns diu que la vida ens examina, ens prova i ens demana comptes de moltes maneres; i si hem estat deshonestos, tard o d'hora quedarem en evidència. Aquí rebem tots: monarques, governants, empresaris, treballadors, esportistes, artistes, educadors, eclesiàstics, pares de família, fills. Els entusiasmes, admiracions, fidelitats o respectes a persones o a institucions, queden com paper mullat quan es destapa la falsedat que hi havia rere un aparador fidedigne i bonic. La primera lectura ens exhorta a la prudència, a no fer valoracions emocionades de les coses, sinó deixar que el temps i les obres les vagi qualificant.

Per això assumim la invitació de sant Pau als corintis: «prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va». L'apòstol convida a la tenacitat, a perseverar en l'obra del Senyor, que és el seguiment de Jesucrist a tots els nivells. Pau subratlla que es tracta d'una tasca diària i garanteix que l'esforç no serà en va. No obstant, en aquest itinerari ens desanimarem, ens despistarem o ens desorientarem, però sense perdre de vista l'horitzó de vida que Jesucrist ens proposa, que és una existència mortal que serà revestida d'immortalitat. És cert que les victòries futbolístiques, els congressos de renom en la nostra ciutat, els judici i l'exili dels nostres governants, els escàndols eclesials, les calçotades i tantes altres coses, omplen d'intensitat la nostra existència mortal.

Però no només de tot això viu l'ésser humà, ens diu la tradició bíblica. Cal també la prudència i la reflexió existencial que suggeria la primera lectura. Semblantment diu Jesús als seus deixebles en l'evangeli de sant Lluc, quan els demana de no pretendre ser mestres sense l'experiència suficient; quan diu que descobrim primer la biga que tenim al nostre ull abans de treure l'estella de l'ull del veí; quan demana actituds profundes i ben arrelades que donin bons fruits. Treballar interiorment aquestes coses no fa soroll, no llueix, no desvetlla ais d'admiració ni aplaudiments, no enerva esperits, però dóna serenor i lucidesa.

Aquest és el camí que ens proposa la Quaresma que iniciarem el proper dimecres: fer menys enrenou i fer més silenci, parlar menys i reflexionar més, obrir un grup específic de whatsapp amb el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i estar pendents de les seves piulades. Tot plegat per revestir-nos una mica més de l'existència immortal amb què Jesucrist ens revesteix.