dimarts, 30 de desembre del 2014

UNA SOLA COSA ÉS NECESSARIA



El 22 de desembre passat el Papa va felicitar el Nadal a la Cúria romana. El contingut d’aquesta felicitació ha tingut molt de ressò. De fet, és com una preparació per a la celebració de la penitència. És presentat com un examen de consciència per al personal de la Cúria. Molts ho han llegit com una llista de greuges o acusacions contra la Cúria. I ho podria ser. De fet, assenyala tot un seguit de vicis que descriuen moltes situacions que sembla que el Papa coneix molt de prop. No parla de 15 pecats, sinó de 15 malalties que es poden donar a la Cúria, però també en d’altres llocs com ara qualsevol comunitat, parròquia, família... tot cristià està exposat a aquestes malalties. L’Església és un cos exposat a la malaltia.

Només em vull fixar en tres d’aquestes malalties. Però, abans de dir quines són, vull esmentar les medecines que recepta. Recepta passar temps amb la família, fer vacances per recarregar-se físicament i espiritualment. La malaltia que vol curar amb aquesta medecina és el “martalisme” (jo diria “martitis aguda”). O sigui, quedar pres per la feina com li succeí a la Marta de l’Evangeli qui rep la reprensió de Jesús: “Marta, Marta estàs ocupada en moltes coses i només una és necessària”. Són aquells que sempre van atrafegats, que no tenen temps per a res i acaben creient-se imprescindibles. Per això el Papa també els recomana una visita habitual als cementiris, per poder repassar els noms de tantes persones que es creien indispensables. El Papa parla sovint de la mort amb sentit de l’humor, segurament ha de ser una de les fonts de la seva alegria.

En aquesta llista de malalties hi ha una bona descripció dels mals que té la Cúria, l’Església, el món, la meva família, jo... Ens parla d’excessiva planificació, de falta de coordinació, de fer cara de funeral, de no tenir en compte els altres. De fet, el Papa, abans de fer aquesta llista, va anar a menjar i a compartir amb els treballadors de la Cúria, aquells que normalment no surten enlloc.

Però hi ha una de les malalties que voldria subratllar especialment, ja que penso que està a l’origen de moltes altres. És la que ell anomena l’Alzheimer espiritual, o sigui, la pèrdua de memòria. L’oblit del seu primer amor. L’oblit de la pròpia història de la salvació. És importantíssim per a una parella, per exemple, recordar, retornar als primers moments. I això és el que fa l’Eglésia. Recorda Abraham: com va sortir de la seva terra sense saber a on anava, com Abraham cregué en el Senyor i hi confià. Aquesta és la roca d’on hem estat tallats. Però sobretot cal creure en “la potència de la humilitat” que està a l’origen del que som i del que creiem: Jesús. Qui va viure i treballar com a fuster en el si d’una humil família a Natzaret. És Ell qui ara ens convoca, qui vol lluitar contra la nostra tendència a l’oblit, qui vol reviure aquells moments tant intensos de la nostra vida de fe. És Ell qui ara ens reuneix, no simplement el seu record, sinó Ell mateix en persona i ens fa germans, ens fa una família.

És bo que en la família es transmetin els records familiars, es bo que es visquin les tradicions que tenim com a poble. Però, encara més, cal que es visqui, es pregui, s’aculli no sols el record del Senyor sinó a Ell mateix. Perquè molts poden oblidar el Senyor, però n’hi ha que ni se’ls hi ha parlat, que ni li han prega’t. Molts no saben que és pregar. I això és necessari per combatre la malaltia del “martalisme”, de tanta ocupació (o distracció). Les famílies estan molt ocupades i es fa difícil seure i escoltar-se, riure, conviure. Acollir l’altre de casa, de la comunitat, sense presses ni distraccions. També nosaltres necessitem passejar-nos pel cementiri i contemplar tants imprescindibles... també a nosaltres ens cal parar i mirar els ulls de l’altre, també a nosaltres ens cal protegir-nos de l’Alzheimer, de l’oblit de la nostra història amb Déu, de l’oblit de Déu, de pregar-li.

Diu l’Evangeli que Jesús creixia i s’enfortia això hem de demanar que passi en nosaltres, però cal que el cuidem, que l’escoltem, que no tinguem pressa.

   

diumenge, 28 de desembre del 2014

SAGRADA FAMÍLIA 2014

Diumenge, 28 de desembre de 2014
Festa de la Sagrada Família
Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Lc 2, 22-40

En celebrar aquesta festa, podríem reflexionar sobre el que ha de significar avui la família, institució bàsica de la societat, que no és aliena a una profunda crisi. De fet, ens trobem celebrant una festa en la qual emmirallar-nos també nosaltres davant d’aquesta reflexió que l’Església amb el proper Sínode vol fer sobre la família i el seu valor.

Amb el pas dels anys ha canviat l’estructura familiar i en ocasions, ho hem de reconèixer, poc s’assembla al que ens diu la primera lectura del Siràcida: Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui... S’ha retardat l’edat de ser pare o mare, avui el treball condiciona fortament la família, treballen els dos i tot just en ocasions es veuen, no diguem res de la manca de treball, s’ha passat d’una família extensa a una família restringida, s’ha reduït el nombre de fills, la cura de la gent gran ha passat a les residències, hi ha diversos tipus de famílies i parelles, no és estrany que entre els nostres familiars ens trobem amb divorciats i separats. Als nens, per altra banda, sovint se’ls dóna tot fet satisfent els seus capricis, perquè resulta més fàcil fer això que trobar temps per dedicar-los després d’una esgotadora jornada laboral; potser nosaltres mateixos tenim en ment casos semblants. És curiós que són molts els joves que avui prefereixen eludir el seu compromís de parella-família, recordem que el matrimoni és un sagrament, i sembla que per a ells família i felicitat són incompatibles i per això prefereixen les unions de fet, els compromisos temporals. Ja sabem, però, que això no ve d’ara, que ve de lluny. Quan això passa no cal buscar culpables, ens cal acollir el que hi ha sota el prisma de l’amor de Déu que sempre se’ns avança.

La segona lectura de Sant Pau als cristians de Colosses, ens dóna algunes claus: Dones, marits, fills... El matrimoni ofereix a la parella l’oportunitat meravellosa de saber-se pares i mares. Per als fills, els pares es transformen en dadors de vida, es fan educadors. Però no n’hi ha prou amb els fills perquè hi hagi veritables pares, abans hi ha d’haver una autèntica parella: que sàpiga compartir, dialogar, créixer junts, educar mútuament. Només així es pot entendre la família i la parella com una donació de si mateix i ser el que Déu va voler que fos: una comunió en l’amor. Cal defensar i promoure tot el que d’humà i humanitzador té la família. I no hi ha res de més humà com l’afecte, l’estimació, l’amor que tenen el seu referent fonamental en la família, com a lloc privilegiat d’experiència on l’amor és gratuït i es manifesta com a recerca esforçada del bé per a la persona estimada i com educació progressiva per a tots els seus membres. Això vol dir donar allò que en Crist hem rebut primer.

La família també és el lloc de socialització de la persona, ens ho recorda l’Evangeli d’avui, amb la purificació i presentació del Nen en el temple, en societat. La família representa el primer model de societat que el nen percep. Si el model és bo, si és harmònic i font de goig, sabrà enfrontar-se a la societat amb esperit positiu i constructiu que fa dels seus membres persones obertes i solidàries. També la família és la primera comunitat cristiana (“Església domèstica” la va nomenar el Concili Vaticà II), en què els fills i tots creixen en la fe i han d’experimentar la seva pertinença a l’Església, tota ella considerada com la gran família de Déu. Això és fer de Déu el centre de les nostres famílies.


Poc sabem de l’experiència familiar de Josep, Maria i Jesús, però sabem que Jesús va fer tota la seva preparació messiànica dins d’una llar. Si ho creiem tal i com ens ho diuen els Evangelis vora trenta anys de vida callada, reclosa en el silenci de la quotidianitat. Va a haver de viure sense pressa al costat d’una dona contemplativa, que tot ho guardava en el seu cor, perquè els seus ulls aprenguessin a mirar més enllà de les coses, i va haver de treballar amb Josep fins que les espatlles es tornessin prou fortes per aguantar els cops i resistir el pes d’una creu. En aquella llar humil de treball, de meditació i de saviesa, com diu el text: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat..., va aprendre a ser home i es va preparar per proclamar el Regne. Que aquesta festa ens ajudi també a pensar en el que tenim a casa, per valorar-lo i donar-ne gràcies.

dissabte, 27 de desembre del 2014

EL PIS DE DALT



Quan era petit vivia  a Santa Coloma de Gramanet. Era abans que arribés tanta gent. Llavors Santa Coloma era un poble petit, nosaltres vivíem a les afores. Fins alguna gent de Barcelona hi venia a fer vacances o a passar els caps de setmana, com ara ho fan a Arenys. Vivíem en una casa amb dos pisos els meus pares i germans vivíem al pis de baix. El pis de dalt normalment era tancat. Els avis, els pares del meu pare, ho tenien per fer vacances. De fet quasi mai venien. El pis de dalt tenia, per a mi i els meus germans, una aurea una mica misteriosa. No s’hi pujava mai. Això sí, pel 25 de desembre venien els meus avis i s’obria el pis misteriós i tots hi anaven per celebrar el Nadal. Per tant per Nadal anàvem a dalt, al pis de dalt. Per mi, doncs, durant molt temps Nadal volia dir ANAR A DALT. Com que la meva família no era gens practicant, i fins clarament no era creient, vaig trigar en adonar-me que Nadal no volia dir anar a dalt.

 Tot i que més tard vaig saber què era el Nadal, amb tot, aquesta ha estat per a mi la primera sensació de Nadal, i crec que encara perdura. Nadal significa anar a dalt, a un lloc misteriós, un pujar aquelles escales que no s’hi pujava mai. Potser fos això com una traducció d’una intuïció que sempre m’ha acompanyat: la nostàlgia misteriosa d’una llar allà a dalt. Hi ha un dalt que ens atreu, que ens mira i que fa petits, que fa infinitament petit tot el que tenim entre mans, el que som. El misteri del cel estrellat, infinit, etern.

Potser sí que normalment no aixequem els ulls, que ofeguem aquesta nostàlgia de dalt, del Paradís, del cel, de Déu. Tenim els ulls mirant sempre cap avall, cap el que tenim o volem tenir, o hem perdut, centrats en mil distraccions. Potser sí que el Nadal és aixecar la mirada i atrevir-se a pujar al pis de sobre, que resta sempre tancat. Atrevir-se a pujar aquelles escales plenes de pols perquè no les usem mai. Preguntar-se amb Salvat Papasseit: “com és que estant tan avall sento coses tan altes?” Preguntar-se a on ens arrabassa la música de Bach, o el Messies de Haendel, o el gregorià que quan les sentim sembla que sempre les haguéssim conegudes.

Però cal donar un pas més. No n’hi ha prou accedir-hi puntualment. La música, l’art en general, ens ho fa tastar per un moment, però després ens deixa desconcertats, no sabem on hem entrat i per on hi hem entrat. No n’hi prou amb la música, és la lletra la que ens fa d’escala. No n’ hi ha prou amb els sentiments, per sublims que siguin, cal la paraula que dona sentit, que ens fa accedir, que ens fa d’escala. Escala que uneix estètica i ètica; bellesa i bondat.

I la Paraula avui nit de Nadal és d’una gran bellesa. És una bona notícia, clara i contundent. Diu Isaïes: “Una llum resplendeix per els qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa” “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill”. Pau  anuncia la plenitud d’aquest text: “S’ha revelat l’amor de Déu”. I l’Evangeli és cru i ple de llum humil i intensa: “(la Mare) l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”   Aquell sense sostre que neix en un estable convoca als que , com ell, dormien al ras. Els pastors. I els senyal per reconèixer el Messies, el Senyor, el Rei de la glòria són:”Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.  És la gran notícia: “us anuncio una nova que portarà al poble una gran alegria”.

Aquesta és l’escala per on, com diu l’evangeli de Joan, “pujaran i baixaran els àngels de Déu”. L’escala que uneix el cel i la terra. O millor l’escala per on el cel a baixat a la terra. L’escala per on Déu ha baixat cap els homes, i s’hi ha quedat. I les seves senyes per identificar-lo són les mateixes que les d’aquella nit a Betlem: no té lloc a l’hostal, neix en una establia i  convoca, no els poderosos ni als savis, sinó els qui viuen al ras. Per això, paradoxalment,  per accedir al pis de dalt haurem d’anar avall. Mirar avall, amb els ulls de Déu, que són els de Jesús, però sobretot tenir les seves mans que guareixen i consolen i ens descobreixen la bellesa immensa que ho cobreix tot d’esperança: Ell és la raó d’aquesta esperança.



divendres, 26 de desembre del 2014

Grunys nocturns (Des del Montnegre 27)

És hivern i el sol se’n va a jóc aviat, sobretot aquests dies més curts de l’any. És fosc i sortim de la rectoria a contemplar el cel estrellat que llueix esplèndidament. Demà celebrarem la missa del gall i volem inspirar-nos per l’homilia. No hem encès cap llum exterior i caminem relaxadament a les fosques, guaitant el cel, en direcció a les baranes de fusta del recinte. Però ai las! quan som a tocar escoltem molt a prop un gruny de senglar, concís i eloqüent, emès amb una consistència amenaçadora.

L’ensurt provoca que instants després ens trobem a la porta de la rectoria, admirats de la velocitat que encara som capaços d’assolir en cas de necessitat. Mirem enrere per si ens han perseguit, però no veiem res.

Amb l’amor propi dolgut per la fugida que hem protagonitzat, decidim acostar-nos de nou per veure el senglar. Encenem els fanals del recinte i rodegem l’indret on hem escoltat el gruny. L’estratègia no surt bé perquè,  travessant els arbres de l’esplanada, escoltem un nou gruny amb la mateixa tonalitat intimidadora. Aquesta vegada la corredissa és de precaució, no d’espant com abans, però tanmateix és una corredissa.

Renunciem a veure el senglar i a contemplar els estels. Les circumstàncies no possibiliten cap de les dues coses. Prepararem l’homilia dins la casa. Tanquem els fanals i la porta.

L’endemà, observem que tot el marge de la rectoria amb el camí ha estat remogut pel senglar.

dijous, 25 de desembre del 2014

JESÚS NAT ÉS EL CENTRE

Dijous, 25 de desembre de 2014
Nadal de Nostre Senyor Jesucrist / Missa del dia
Is 52, 7-10/Sl 97/He i, 1-6/Jn 1, 1-18

Ahir vespre en l’homilia posava l’accent en el fet de la intenció de sant Francesc quan va escenificar per primer cop a Greccio el que diríem fou el primer pessebre vivent de la història, és a dir, allò que el sant d’Assís volia veure i tastar en fer aquella representació. Perquè sant Francesc mai no feia res que no tingués significat o que no servís per a elevar els nostres pensaments a les coses de Déu.

Avui, però, m’ha vingut a mans un altre text sobre sant Francesc i el Nadal que està escrit pel mateix biògraf, Tomàs de Celano, en una segona versió de la vida del Pobrissó que redactà passats uns anys de la mort del sant i que diu així: Per damunt de tota altra festivitat, Francesc celebrava amb inefable alegria el naixement del nen Jesús i anomenava “festa de les festes” la diada en què Déu, fet Infant, mamava, com tots els fills dels homes, els pits d’una mare. Besava mentalment, amb l’ànim abrusat, les imatges del nen Jesús. La compassió vers l’Infant el feia balbucejar paraules de tendresa, com fan les criatures. El nom de Nadal era per a ell dolç com una bresca de mel a la boca.
Un dia, estant els frares discutint sobre si podien menjar carn o no, donat que el Nadal s’escaigué en aquell any en divendres, Francesc digué a fra Morico: “Germà, és un pecat anomenar “Dia de Venus” el dia en què ens ha nascut l’Infant. Desitjaria –afegí– que en semblant diada fins les parets mengessin carn, però, com que no és possible, que en siguin almenys untades pel defora”.
Volia també que en aquesta jornada els rics donessin queviures abundants als pobres i famolencs, i que els bous i ases rebessin més gra de l’habitual. “Si em fos possible parlar amb l’emperador –deia–, li demanaria que promulgués un edicte general perquè tots els qui poguessin fossin obligats a tirar gra de blat o altres llegums pels camins; perquè, en tan gran solemnitat, els ocellets, sobretot les germanes aloses, mengessin en abundància”. No aconseguia eixugar les llàgrimes, pensant en l’extrema indigència que patia aquell dia la Verge, senyora pobrissona.

Sens dubte ens pot semblar una exageració aquestes reaccions, però voldria fixar-me en com el Nadal, per sant Francesc, es concreta en accions i si aquestes no ens poden dir quelcom a nosaltres. Primer: per Francesc, ni que la festa caigui en divendres (dia, per a la tradició catòlica, en què fem l’abstenció de carn tot recordant que el Senyor fou clavat en creu i morí per nosaltres), s’ha de menjar carn. Per què? Perquè és un dia de festa màxima. Per Francesc, que siguem salvats no és quelcom que té sentit en el moment en què Jesús mor en creu, sinó en el mateix moment en què es dóna el misteri de la Encarnació, en el moment en què tot un Déu, fet home, mamava, com tots els fills dels homes, els pits d’una mare. Què celebro, jo, per Nadal? Que tinc uns dies de festa? Que puc anar de compres? És la qüestió que em llança aquesta actitud de sant Francesc al Nadal.

Segon: Volia també que en aquesta jornada els rics donessin queviures abundants als pobres i famolencs, i que els bous i ases rebessin més gra de l’habitual. Nadal no és una festa individual, no és un acte de pietat tancat en el meu interior, com si fos una mena de mantra o de pregària que es fa entre Déu i jo, en la intimitat, per al meu profit i creiexement individual com a persona i res més. No. El Nadal és una festa col·lectiva, que em fa sortir de mi mateix. Francesc no entén que la festa tingui sentit si els rics que neden en l’abundància no comparteixen i en fan participants els pobres en el mateix goig i alegria. I, encara més, Francesc no entén tampoc que celebrar que Déu hagi entrat en la nostra història, en el nostre cosmos, no tingui la seva correspondència en fer participar de la mateixa alegria els animals domèstics i les aus del cel. Quin valor li dono al Nadal? És també quelcom que em força a demanar-me l’actitud de sant Francesc. És sols una festa per celebrar en família? És una festa que em fa pensar només en mi? Recordo aquell malalt o aquell avi que està sol per visitar-lo, per trucar-lo?


Sant Francesc plorava de pensar en la Verge Maria i l’extrema indigència que patia; plorava en pensar en el Nen Jesús posat en una menjadora... en el Nadal, JESÚS NAT era el centre. Que la celebració d’aquesta festa, doncs, ens ajudi a tornar al centre, a Jesús, per compartir-lo entre els amics i veïns.

DÉU, AMB ACCENT... HUMÀ!

SANTUARI DE GRECCIO (RIETI)
Dijous, 25 de desembre de 2014
Nadal de Nostre Senyor Jesucrist / Missa de la Nit
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

Fa anys, molts anys, al s. XIII, ni més ni menys, a Greccio, un poble de la província de Rieti, al Lazio italià, es va viure una nit diferent, com fins aleshores mai no s’havia viscut. Un frare, de nom Francesc, nat a Assís, de la veïna província d’Umbria, els hi havia proposat per la Nit de Nadal de fer una representació tota especial. Tomàs de Celano, un dels seus biògrafs, ho expressa així: Vivia en aquella comarca un home que es deia Joan, de bona fama i de vida més exemplar encara; era molt estimat de sant Francesc, perquè tot i que provenia de família noble i distingida, menystenia la noblesa de sang, estimant la noblesa de l’esperit. El benaurat Francesc el cridà, como solia fer-ho sovint, quinze dies abans de Nadal i li digué: “Si vols que celebrem a Greccio aquesta festa del Senyor, corre i comença ja a preparar tot el que et diré: vull representar l’infant nascut a Betlem i veure amb els meus propis ulls com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase”. Tot just sentí això el fidel i bon amic, s’afanyà a preparar en el lloc assenyalat tot el que li havia suggerit el sant.

Des d’aleshores, des d’aquest primer “pessebre vivent” a Greccio, a casa nostra s’han representat per les mateixes dates “pessebres vivents” arreu. També a la nostra parròquia que, tot i ser, podríem dir-ho, un “pessebre vivent” íntim (perquè som poquets els qui Nadal rere Nadal en fruïm), no té res d’envejar a “pessebres vivents” de més nombre de participants o més anomenada. Perquè el nostre Pessebre Vivent compta amb l’art i la professionalitat dels qui l’han dissenyat amb il·lusió i que cada any el construeixen; compta amb els nens i nenes que li donen vida prestant les seves persones a representar els pastors, els àngels, la Sagrada Família...; compten amb les mares i pares que volen, també amb tota la il·lusió del món, veure els fills representant aquestes Sagrades Escenes... però enguany voldria que hi comptés també, si de cas no ho feia, amb la intenció del perquè fem això.

Sant Francesc va representar el primer pessebre vivent de la història volent veure amb els meus propis ulls –deia– com va sofrir les incomoditats, com fou reclinat en un pessebre i posat en un jaç de palla entre el bou i l’ase, perquè Francesc volia veure i tastar tant com fos possible el misteri del Déu que es fa Nen per a nosaltres. M’agradaria que aquesta també fos la nostra il·lusió en el nostre pessebre tan bonic: que cremés en el fons dels nostres cors el desig de veure i tastar un Déu que és posat en una menjadora, justament per a ser “menjat”, per a deixar-se “tastar” per cadascun de nosaltres, per donar-li l’oportunitat d’entrar a les nostres vides i omplir-les de llum i d’esperança.


Ahir van donar un documental molt bonic per TV3 titulat Déu, amb accent. Era bonic de veure el panorama religiós que hi ha a Catalunya i pensar que aquest ventall de religions, de maneres de veure i viure Déu pot ser una riquesa en la diversitat i una font d’enteniment mutu, de col·laboració en la nostra societat. Aquesta nit, jo diria, però, que és Déu mateix qui posa un accent a la seva essència que ja mai més no podrà canviar: DÉU S’HA FET CARN, s’ha fet un de nosaltres... Això, com contemplar amb ulls nous el nostre Pessebre Vivent, no ens pot deixar indiferents, no ens pot fer tornar a casa nostra com si no hagués passat res... DÉU FET UN COM TU I COM JO, en la feblesa, despertant tendresa i compassió, no por ni desconfiança. Avui Déu és més proper, més accessible per a tu i per a mi, per a la humanitat sencera... I aquesta accessibilitat de Déu pren, ara i aquí, la forma de l’Eucaristia, tant que avui el rebrem sensiblement en la forma de Pa i de Vi i, amb els ulls de la fe, el creurem viu i present entre nosaltres. ÀNIMS, DONCS, TASTEU I VEUREU, QUE N’ÉS DE BO EL SENYOR, I DEIXEU-VOS TRANSFORMAR PER ELL!   

dimecres, 24 de desembre del 2014

Els estels parlen per Nadal (Missa del Gall a Sant Martí de Montnegre 2014)

Diumenge a la nit sortíem de Barcelona en direcció Sant Martí de Montnegre. Deixant les giragonses de l’àrea metropolitana i encarant la carretera en direcció nord, vam descobrir davant els nostres ulls un estel molt baix i lluminós que senyalava, sorprenentment, el nostre destí.

L’estrella esdevingué un far en la nostra ruta i diversos moments, atesa la seva proximitat a la terra, ens feu sospitar que no es tractés d’un globus lluminós o un aparell similar. Arribant a Granollers l’estel desaparegué, talment com succeí als tres mags d’Orient a prop de Jerusalem. Però sortint de la ciutat, tornà a fer-se visible assenyalant tossudament el Montnegre.

Arribats a la rectoria vam contemplar un cel estrellat esplèndid, on el nostre estel, més lluminós que els altres, s’havia desplaçat vers el mar. Però una nova estrella apareixia als nostres ulls: il·luminava el campanar de l’església en el rètol anunciador de la missa del gall. Ens posàvem al llit agombolats pels estels.

La resposta astronòmica al nostre estel podria ser el planeta Venus, més visible i proper a la terra en aquesta època de l’any, i el rètol estrellat de la missa del gall ha estat una curiosa coincidència. Però avui no és una nit de coincidències, ni de lliçons d’astronomia, sinó una nit espectacular on tot sembla que estigui calculat.

Aquesta nit no és moment d’explicacions lògiques sinó de callar i estar atents, perquè la nitidesa de l’atmosfera i la proximitat dels estels és el moment oportú de visites angelicals: és quan uns pastors que dormen al ras es desvetllen del son il·luminats per un resplendor. Aquesta nit és el moment d’escoltar missatges que portin a tot el poble una gran alegria. Aquesta nit és el moment que el Messies celestial esdevé plenament terrenal. Aquesta nit els àngels que són a la terra i els que són al cel canten alhora dient: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”.

La raó de tot plegat és perquè “el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum; una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Això és el que celebrem per Nadal, que Déu segueix il·luminant els horitzons dels humans, que Déu segueix il·luminant els cors i els esperits dels humans, que Déu segueix il·luminant les foscors i les misèries humanes.

Perquè l’estel que assenyalava el Montnegre era un signe del nostre desig d’arribar-hi per gaudir de silenci i contemplació. Perquè l’estel del rètol que il·lumina el campanar de l’església representa el desig que Déu il·lumini la vida dels qui s’hi apleguen per celebrar la seva fe.

Perquè on hi ha fe, hi ha capacitat de veure llum divina en totes les coses, fins i tot en les més insignificant i miserables. On hi ha fe hi ha capacitat d’escoltar veus angelicals enmig de les veus humanes més trencades. On hi ha fe hi ha capacitat de col·laborar amb els plans divins encara que sigui en una menjadora.
 
On hi ha fe
hi ha capacitat de creure
el misteri de Nadal:
el nadó en bolquers i embolcallat per Maria,
que tot ell irradia
llum divinal.

dimarts, 23 de desembre del 2014

VOLS?



Un dels empresaris més importants del món del disseny és un jove madrileny que afirma: “L’aprenentatge de la meva vida ha estat ser un fracassat”. I, certament, que ho era. No va poder acabar els estudis i no va poder accedir a la universitat. Es va dedicar a fer d’electricista i paleta, però no li va anar bé. Va fer diferents negocis que van anar fracassant un darrera l’altre. Però aquest va ser el seu aprenentatge. Aprendre dels errors i dels fracassos i, a partir d’aquesta experiència, construir un camí cap a l’èxit professional. Certament que davant el fracàs hom pot ensorrar-se o aprendre; compadir-se o reaccionar encara amb més força; fer-se el víctima o reconèixer allò en què he fallat o he estat culpable. D’escollir-ne una o la contrària d’aquestes actituds contraposades depèn, en bona part, la nostra vida. No sols en el camp econòmic, sinó també en d’altres, sobretot en la relació amb les persones.

De fet, aquesta és l’actitud que té el mateix Déu en la història d’Israel. Israel no està a l’alçada de la crida que el Senyor li fa però, malgrat tot, el Senyor no sols es manté fidel, sinó que a més aprofita els fracassos i infidelitats del poble per inventar nous camins i així Israel pot aprendre dels seus fracassos. Quan en temps de Samuel el poble d’Israel va demanar-li un rei, Déu va comunicar a Samuel que no era del seu grat aquesta proposta però, malgrat tot, els hi donà un rei. La Bíblia està plena del refús a la monarquia però, malgrat això, Déu l’aprofita i li fa la més gran promesa a David: “El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre” i, malgrat totes les infidelitats de la dinastia davídica, Déu acompleix la seva promesa en Maria: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús... El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”.

Certament, la nostra vida està plena de fets que anomenem fracassos i d’altres que anomenem èxits: però són realment fracassos allò que anomenem fracassos i són èxits el que nosaltres anomenem èxits? Quin és el criteri per dir-ho? El que es té per tal en el nostre entorn? El que jo he pensat? Són criteris, certament. Però el criteri últim és el criteri de Déu. Déu té un pla que es revela en Jesucrist. Aquest és el criteri últim d’allò que és fracàs o èxit. I aquí hem de treure realment els criteris de fracàs i èxit. Què diferentment podrem mirar un marginat si el nostre criteri només és el que correntment es té d’èxit o fracàs. Què diferentment ens veurem a nosaltres mateixos segons quin criteri tinguem. I què diferentment enfrontarem la vida si creiem que Déu és amb nosaltres i que per a Ell no hi ha res d’impossible.


Pau diu que Déu tenia un “pla amagat en el silenci dels segles”, “Allò que proclamen de Jesucrist és el pla de Déu amagat en el silenci del segles”. I malgrat totes les infidelitats, aquest pla es duu a terme. O millor dit, no malgrat les infidelitats, sinó a través d’aquests fracassos Déu construeix el seu pla perquè “a Déu res no li és impossible” com diu l’àngel a Maria.

Els creients no som simplement gent amb molta moral, amb molt d’optimisme. No. Sinó que, bàsicament, creiem que a Déu res no li és impossible, creiem que Ell pot transformar els nostres fracassos i infidelitats en part del seu projecte. Creiem que res no pot interposar-se a la voluntat alliberadora de Déu. Només una cosa pot impedir que Déu no actuï: la nostra falta de confiança en Ell. Sense el nostre “sí”, Ell no pot res. Però si som capaços, amb Maria, de dir “facis en mi segons la vostra paraula” tot és possible. Res pot impedir que el pla de Déu amagat en els segles i que es manifesta en Jesucrist es faci realitat entre nosaltres. És Déu mateix que, com diu Pau, té el poder de confirmar-nos en la Bona Nova. Déu mateix que, com en Maria, ens cobreix amb l’ombra del poder de l’Altíssim. Déu mateix que farà carn de nostra carn la seva Paraula en nosaltres.


diumenge, 21 de desembre del 2014

EL QUE JO VULL I EL QUE DÉU VOL

Diumenge IV d’Advent, 
21 de desembre de 2014
2 Sa 7, 1-5.8b-12.14a.16/Sl 88/
Rm 16, 25-27/Lc 1, 26-38


Diuen que un dels problemes que té la nostra societat occidental, enmig de tanta informació, de tantes sol·licituds o reclams que volen cridar la nostra atenció i que ens vénen de tants llocs: cartells publicitaris, ràdio, televisió, xarxes socials i que ara tenim contínuament al nostre abast per mitjà de les darreres generacions de mòbils i tablets... és que no sabem escoltar. Hi ha al nostre voltant tantes veus que ens criden, que la nostra oïda s’ha tornat selectiva i només escoltem allò que ens interessa. Però això que pot ser una mena de supervivència de la nostra espècie per a no deixar-nos envair, ha passat a les nostres relacions personals també i, sovint, notem que desconnectem automàticament d’allò que no capti veritablement la nostra atenció: des d’una conversa amical al mateix sermó que esteu escoltant avui.

El darrer Diumenge d’Advent, amb les lectures d’avui, se’ns presenta, però, com una eina per descobrir que aquest problema d’oïda no és només un problema de la societat occidental del s. XXI, sinó que ve d’antic. Però que el problema no és només que fem oïdes sordes al proïsme i a les seves necessitats, sinó a més a més a un Déu que ve a nosaltres també per mitjà de la paraula. Les lectures d’avui poden ser també una eina que vol captar la nostra atenció per fer-nos adonar que hi ha com una freqüència d’ona que estem perdent, que no sintonitzem, perquè n’hi ha d’altres de més potents que la distorsionen.

David necessitarà que el profeta Natan faci d’aparell receptor d’aquesta nova freqüència d’ona de Déu quan, tot i la bona voluntat i motivació dels seus desigs (adonar-se que ell, home a la fi, viu en un palau ben moblat i el Déu a qui vol servir es troba habitant en una tenda de campanya) ha d’escoltar, ras i curt, que una cosa és el que jo vull i l’altra el que Déu vol. La història és bonica, l’hem escoltada a la primera lectura, perquè David es troba que el seu bon desig té una acollida que no esperava: Tu m’has de fer un casal per residir-hi?... Ara el Senyor t’anuncia que et farà un casal. Déu té els seus plans i aquests solen ser millors que els nostres i sorprenents, si sabem donar-los escolta.

Aquella que l’Evangeli ens proposa en aquest Diumenge d’Advent com a model d’escolta és Maria: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. Maria és qui rep l’anunci de l’àngel amb sorpresa, però no amb desconfiança; amb torbació davant l’estranyesa del fet i la salutació, però disposada a escoltar amb la humilitat de qui sap que Déu no és l’enemic que vol complicar-nos la vida (tot i que la vida de Maria no fou de ben segur una vida fàcil), sinó l’amic que vol donar-nos-ho tot, perquè Ell es dóna també del tot.


En aquesta Eucaristia que avui celebrem demanem al Senyor, al qui ja és el Déu-amb-nosaltres, de tenir un cor disposat a la sorpresa, una oïda receptiva a la Bona Notícia perquè puguem aprendre que allò que ens salva és saber escoltar i acollir la Seva Paraula i posar-la en pràctica cada dia.  

dimecres, 17 de desembre del 2014

CÀNTIC ESPIRITUAL

Dimecres, 17 de desembre de 2014
Fèria Privilegiada d’Advent
Gn 49, 1-2.8-10/Sl 71/Mt, 1-17

No em demaneu per què m’ha vingut al cap el poema CÀNTIC ESPIRITUAL de Joan Maragall quan he llegit aquest matí l’Evangeli d’avui, perquè crec que no us ho sabria dir, però hi ha uns versos que voldria destacar perquè, posats en contrast amb l’Evangeli d’avui, em semblen especialment evocadors.

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal; 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria 
esser també una pàtria celestial? 
Home só i és humana ma mesura 
per tot quant puga creure i esperar: 
si ma fe i ma esperança aquí s’atura, 
¿me’n fareu una culpa més enllà? 

Sembla que entre 1909 i 1910 el poeta va escriure aquest poema. En una seva carta a l’amic Pérez Jorba revelava, a tall de confessió, l’esperit que el va moure: El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aquí el sentit més personal del meu poema, que no és sinó la preocupació fonamental de la meva vida. Joan Maragall va morir el 20 de desembre de 1911, un any després d’escriure el Càntic Espiritual.

Fer de la vida huma, terrena i ultraterrena, una sola cosa... vet aquí, jo diria, que això mateix que el poeta va plasmar, el que feia constar com un desig, quasi com una pregària adreçada, sembla, a un Déu que el depassa, que no acaba d’entendre, perquè Home só i és humana ma mesura..., perquè quan “pensem Déu” l’acabem reduint, vulguis que no, als nostres humans i ben limitats paràmetres... això mateix, aquest esdevenir una sola cosa, no a la baixa sinó donant-li altura, és el que esdevé la Bona Notícia d’aquest pròleg en l’Evangeli de Mateu que acabem d’escoltar.

Ho dic perquè la genealogia de Mateu vol expressar de quina pasta està fet el Messies sobre el qui escriurà als seus lectors i, fent-ho, justament esdevé aquest miracle: cel i terra s’uneixen, sense confusió, però ja per sempre més unides. Aquest Jesús, fill de David (el Rei model, l’Ungit escollit per Déu mateix per a pasturar el seu poble) i fill d’Abraham (el model de la fe i l’amistat amb Déu) que neix miraculosament de Maria, per intervenció divina, que és, certament, Fill de l’Altíssim, és humà, és terraqui, és de carn i ossos com tots nosaltres. I no només és pastat de terra (neix dins una cultura determinada, una religió concreta, parlarà una llengua minoritària), és també pastat de fang. Si agafeu aquesta nit o demà aquest text i dediqueu un temps a veure què ens diu la Bíblia mateixa sobre els personatges que són citats, veureu què vull dir amb això de pastat de fang: hi ha nòmades, ramaders, reis i gent de poble; gent d’una fe posada a prova i gent de baixa moral; sants, adúlters i assassins. I quan Mateu, estranyament, nomenarà quatre dones (que com molts de la llista no sobresurten en virtuts) tres d’elles no són ni del poble d’Israel, sinó estrangeres, alienes a l’aliança amb el Déu d’Abraham.


Déu, el nostre Pare, enviant Jesús el Messies ha fet possible, més encara, ha fet realitat, que terra i cel s’agermanin, que Jesús prengui seriosament què significa pertànyer a la nissaga humana. Aquesta llista, entre els oients del temps de Mateu, hauria d’escandalitzar més d’un, perquè no és precisament l’arbre genealògic que hom esperaria d’un Rei, d’un noble de pedigrí... però, per a nosaltres, que també tenim un passat amb ombres i llums, ens omple d’esperança cada any que ens apropem a les festes del Nadal, perquè celebrem la vida, celebrem que Cel i Terra s’han agermanat, que amb el misteri de l’Encarnació Déu no ha rebutjat la humanitat, hi ha posat el segell que ja als primers capítols del Gènesi, en parlar de la Creació, hi anava apareixent: hi veié que tot era molt bo, ha apostat per la humanitat i la seva història, fent-la història de salvació. 

diumenge, 14 de desembre del 2014

“Era un testimoni” (Advent 3)

 
Era un testimoni. Vingué a donar testimoni”, deia l’evangeli respecte a Joan Baptista, que apareix interrogat, reptat i qüestionat per les autoritats religioses del moment: levites i sacerdots, i també fariseus. Destaquem que malgrat la pressió a què l’entorn el sotmet, ell es manté ferm en el seu testimoniatge, fruit d’una personalitat sòlida i d’unes arrelades conviccions de fe. En definitiva, el testimoniatge del Baptista és digne d’admiració.

El profeta Isaïes també ens admira pels mateixos motius: la seva convicció al manifestar que l’Esperit de Déu reposa damunt seu, la proximitat i encoratjament als desvalguts, als cors adolorits, als captius, als presos, i a més proclamant un any de gràcia del Senyor. Quina capacitat de projectar el seu testimoni als més desfavorits! Quina força interior i quina perseverança es necessita per fer això!

Joan Baptista i el profeta Isaïes impressionen per la contundència del seu testimoniatge. Si afegim Maria, primer concebuda sense pecat, i segon acollidora d’un embaràs extraordinari, quedem pràcticament silenciats. Són tres testimonis creients que posen en evidència el nostre petit testimoniatge, tan condicionat per la pressió social i les pròpies febleses, indecisions, frustracions, complexes... No posseïm el caràcter, ni la personalitat, ni la convicció, ni la profunditat dels esmentats personatges bíblics. Però aquesta és la nostra realitat, aquest el nostre entorn, limitat i precari. Això no ha de ser una excusa per a creuar-nos de braços. És aquí on hem de ser testimonis.

Sant Pau, com a bon pastor, escriu als cristians de Tessalònica donant-los consells per ser testimonis en el seu entorn, també limitat i precari: “Viviu sempre contents, no us canseu de pregar, doneu gràcies a Déu en tota ocasió, no sufoqueu l’Esperit, guardeu-vos de tota ombra de mal”. Amb aquests detalls, clars i exempts de matisos, Pau exhorta els tessalonicencs del seu temps i també a nosaltres al testimoniatge. Ho arrodoneix dient: “Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist”.

La nostra fe necessita de personatges com Maria, Isaïes i Joan Baptista, homes i dones sants beneïts per Déu, referents indefugibles i models a imitar. Però també calen homes i dones com nosaltres, limitats i precaris, cristians d’espardenya, una majoria discreta, silenciosa, aparentment irrellevant però tanmateix decisiva per mostrar que la fe es viu, amb penes i alegries, en la quotidianitat.

dissabte, 13 de desembre del 2014

L'ULL DE SAURON O ELS ULLS DE SANTA LLÚCIA

L'Ull de Sauron sobre el cel de Moscou
Dissabte II d’Advent, 13 de desembre de 2014
Santa Llúcia, màrtir a Caldes d’Estrac
Sir 48, 1-4.9-11/Sl 79/Mt 17, 10-13

Cada any, pels volts de Nadal, una mica com quan arriba l’estiu o comença el curs, hi ha, fixo, l’estrena d’alguna pel·lícula. No es pot dir que darrerament les estrenes siguin gaire originals, però. Fa poc ja s’anunciava, tot i que encara per l’any que ve, un nova pel·lícula de la saga de la Guerra de les Galàxies (que ja ha plogut des que es va estrenar la primera l’any 1977!!!); hi ha hagut també tota la sèrie de films sobre les aventures del Harry Potter, però una de les famoses ha estat tota la saga de El Senyor dels Anells, obra monumental de l’escriptor J.R. Tolkien que, com va acabar, l’està seguint una altra saga també basada en un llibre del mateix autor: El Hobbit. Sobre aquesta pel·lícula vet aquí que fa un parell de dies pel facebook apareixia la notícia que a Moscou, per anunciar l’estrena de la darrera pel·lícula de El Hobbit, havien decidit d’instal·lar un enorme “Ull de Sauron” dalt d’un dels gratacels de la ciutat. Els seguidors de les obres de Tolkien ja saben que aquest ull és la personificació del Mal, que des de la seva torre de guaita controla tota la comarca i aquells que el serveixen. I per el que simbolitza, l’Església Ortodoxa Russa ha fet tots els possibles perquè aquest ull no miri per damunt de les cases de Moscou. No discutiré aquesta reacció, que a les nostres latituds segurament faria riure, però em demanava si no hi ha una manera de veure i de mirar que ja patim i el símbol de la qual seria aquest Ull de Sauron. Perquè observo que no necessitem massa ajuda perquè la nostra mirada sigui negativa. Hi ha la mirada negativa a la situació de crisi que vivim. Sabem que no és fàcil, que canviar implicarà esforç, però ens entestem en ser negatius entelant així la possibilitat de veure solucions, de proposar sortides, de prendre mesures. Hi ha la mirada negativa al diferent: aquella mirada que col·loca damunt la “víctima” una etiqueta que mai res ni ningú esborrarà. Amb aquesta etiqueta, amb aquesta mirada negativa, l’altre serà sempre l’estrany, el diferent, el que fa nosa. I ens agrada aquesta mirada negativa, en el fons, perquè carrega les responsabilitats sobre els altres.  Advent és un bon moment per pensar-hi en aquest tipus de mirades que fem a la realitat que ens envolta: societat, política, església, veí, company de feina, parella. Posem-li nom i cognoms a les nostres mirades negatives per desemmascarar-les.

Per contra, sempre m’ha sorprès la història de Santa Llúcia i, sobretot, la seva representació iconogràfica: una dona amb la palma de màrtir i amb una mena de safata amb dos ulls, que de petit em feien certa angúnia. Ara, però, quan arriben aquestes dates de l’Advent aquesta safata amb els dos ulls, em semblen no una constatació horrible del martiri que patí aquesta dona a la Siracussa del s. IV, sinó un oferiment, encara més, una invitació que Santa Llúcia ens fa a canviar la nostra manera de mirar. És, si m’ho permeteu dir així, la contra de l’Ull de Sauron, el pas de la foscor a la llum. Perquè necessitem tenir aquesta visió nova de les coses i, certament, els creients sabem que davant segons quines situacions només els ulls de la fe ens poden ajudar a veure i a viure més enllà de la realitat que ens ofereix, diguem per cas, el Telenotícies vespre. Que hi ha violència, que hi ha crueltat... però que també hi ha gent que es dóna amb un somriure, que té gestos d’amistat, que perdona o sap excusar el mal moment d’un altre sense culpabilitzar-lo...


Les lectures d’avui ens revelen aquesta necessitat que tots tenim de canviar el fons de la nostra mirada, de netejar tot allò que l’entela. La primera lectura ens parla d’Elies i l’autor ens el descriu. Elies era un profeta de foc... diu, i això hauria de fer més aviat por. Però la duresa del profeta antic tenia una missió i és la que l’autor vol subratllar: Diu l’Escriptura que estàs a punt per venir, quan serà l’hora, a calmar la indignació de Déu abans no esclati, i fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills. Una missió de pau i reconciliació. I un desig: Feliços els qui, abans de morir, veuran el teu retorn! En contrast, les paraules de Jesús, davant la pregunta dels deixebles sobre quan serà aquesta vinguda d’Elies: És cert que Elies havia de venir a preparar-ho tot, però jo us asseguro que ja ha vingut, i que en lloc de reconèixer-lo, l’han tractat com han volgut. Ara i aquí encara ens passa: hi ha algú més gran que Elies o Joan Baptista, hi ha Jesús... però no el reconeixem... perquè ens ve petit i humil en el pobre i el necessitat... i en el pa i el vi de l’Eucaristia. SENYOR, FEU QUE HI VEGI! 

dimecres, 10 de desembre del 2014

TROBAR EL REPÒS QUE TANT DESITGEM

Dimecres II d’Advent, 10 de desembre de 2014
Is 40, 25-31/Sl 102/Mt 11, 28-30


Ahir, no sabria ara dir-vos exactament en quin context, però en un moment donat uns pocs frares ens vam trobar comentant sobre el nostre estil de vida. No entraré en detalls, però us puc dir que som força crítics quan ens hi posem. De fet, una de les coses que ens preocupava, i molt, era la manera de gestionar el nostre temps. Ens adonàvem que, malgrat bones raons de fons, acabàvem complicant-nos la vida fent un munt de coses i, sovint, d’una manera que ens sentíem una mica com vivint a corre-cuita, un xic estressats. Quan va sortir aquesta paraula un germà ens recordà quelcom que sovint ja havíem sentit alguna cop: Que la gent que ens coneix, que pot conviure amb nosaltres i compartir un xic de la nostra vida, ens sol dir: Quina pau es respira aquí, què diferent que és fora d’aquest convent! Quan aquest germà féu aquest comentari, immediatament tots vam pensar: Déu meu, si nosaltres anem de bòlit i la gent encara quan ens veu diu que hi respira pau... què deu ser l’estrès que es viu fora, al carrer, al món?

Tornant cap a Arenys, si no recordo malament, els qui anàvem en el mateix cotxe vam poder fer un tast d’aquest estrès amagat en llums rutilants. Barcelona és bonica a l’Advent i al Nadal amb tots els carrers il·luminats. De sobte, però, ara no sé si era en un tram de la Gran Via, els llums de colors es convertiren en un anunci explícit: DING, DANG, DONG; NYAM, NYAM, NYAM; MUAK, MUAK, MUAK; XIN, XIN, XIN... A tots se’ns va caure l’ànima als peus. No és sols que els llums de colors ja no signifiquin res, desapareixent aquells llums que representaven estels, angelets, campanes, els reis, neu... que convidaven, si voleu, a la contemplació tot portant-nos les imatges més típiques del Nadal, les imatges que recorden a Pessebre en un cantó del menjador; a família reunida entorn d’una taula ben parada; a nens jugant tot fent cagar el tió... No, ja directament Nadal és una música impersonal (Ding, dang, dong); és menjar com si s’acabés el món (nyam, nyam, nyam); és trobada trivial i passatgera (muak, muak, muak) i beure pels descosits (xin, xin, xin). Em direu que és qüestió d’interpretacions, potser sí, però per a mi el missatge sembla clar: Nadal ja no és contemplar el misteri de l’Encarnació, Nadal és fer i consumir quant més millor, perquè el veritable protagonista del Nadal, qui li dóna el seu sentit ple, ha estat bandejat fa temps dels nostres il·luminats carrers, quan no dels nostres propis cors.

Davant d’aquest estrès, d’aquest fer per fer, fer per oblidar, fer per intentar silenciar el crit més pregon de la nostra ànima... ens arriba en ple Advent aquesta invitació del mateix Jesús: VENIU A MI... No està feta a qualsevol persona (els qui estan immergits dins el brogit dels dings, nyams, muaks i xin-xins, poc podran escoltar aquesta invitació), sinó només als CANSATS I AFEIXUGATS... perquè el que Jesús proposa no és estressar-nos més, no és complicar-nos la vida (aquesta ja és prou complicada en si mateixa): JO US FARÉ DESCANSAR, diu Jesús.


Jesús, amb aquesta invitació, esdevé la concreció de la crida de Déu Pare a la humanitat caiguda al jardí de l’Edèn que vam escoltar en la lectura del llibre del Gènesi el passat dia de la Immaculada. Déu crida, cerca, tant l’home i la dona d’antuvi com els d’avui: ON ETS? I la resposta ja la sabem: amagar-nos, escapolir-nos, fer la viu-viu, dissimular o posar-hi pedaços per ofegar aquesta pregunta que no cerca jutjar-nos, sinó despertar-nos. Jesús concreta aquesta pregunta del Pare dient-nos avui: VENIU A MI. Ell segueix buscant-te, a tu i a mi. Ho diu, però, amb calidesa, la calidesa d’una mare que cerca la resposta del seu infantó, tot obrint els seus braços i convidant-nos a la vida. Aquest vespre, deixem-nos novament convidar per Ell: VENIU A MI, QUE SÓC BENÈVOL I HUMIL DE COR, I TROBAREU EL REPÒS QUE TANT DESITJÀVEU! 

dilluns, 8 de desembre del 2014

Sense ambigüitats (Immaculada Concepció 2014)

“Li donà el nom d’Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen”. Aquesta és la cloenda, de to positiu, del fragment del llibre del Gènesi que anomenem tradicionalment relat del pecat original.

Ens centrarem només en el significat del nom d’Eva que en el text hebreu original vol dir “Vida”. Eva equival a Vida. Per això el relat explica amb naturalitat que ella, diguem-li Sra. Vida, és “la mare de tots els qui viuen”. Les antigues traduccions gregues i llatines preserven el significat simbòlic del nom d’Eva, però amb els segles hem anat convertint “la mare de tots els qui viuen” en un personatge històric que silencia el batec al·legòric del nom i provoca una lectura literalista de l’escena del paradís i dels seus personatges, inclosa la serp. A conseqüència d’aquesta lectura literalista hem convertit l’episodi bíblic en una caricatura, i Eva esdevé l’ase dels cops de les culpes humanes i dels càstigs divins per haver suscitat, amb la col·laboració d’una serp, el primer pecat cronològic de la humanitat.

Però l’Eva del relat del Gènesi supera qualsevol personatge històric perquè ella és “la mare de tots els qui viuen”. Eva tipifica la vida humana, tots els qui vivim, i que som ambigus per naturalesa malgrat ens dolgui acceptar-ho i ho justifiquem beneint humanament tals ambigüitats. Per una banda portem empelts divins i per l’altre ens deixem entabanar de mil maneres malmetent constantment la nostra integritat.

Eva no encarna la fatalitat de l’ésser humà desobedient i castigat per Déu, sinó que tipifica l’ambigüitat de la condició humana: benaurada i alhora desgraciada, pacífica i alhora guerrera, bondadosa i alhora cruel, generosa i alhora egoista, constructora i alhora destructora, propera i alhora allunyada de Déu. El relat del Gènesi ho manifesta sense dramatismes dient que Adam i Eva segueixen junts, que no se separen malgrat el daltabaix, que comencen a engendrar com si res no hagués passat, i que Déu els protegeix.

Però els interrogants existencials que desvetlla la nostra ambigüitat queden sacsejats per la festa que celebrem: la immaculada concepció de Maria. Avui proclamem que Déu, en la seva excel·lència, feu néixer un ésser humà sense ambigüitats, absolutament íntegre. El Déu Altíssim, en la seva benvolença i segons els seus designis inescrutables, omplí Maria de gràcia divinal des del primer instant de la seva existència. Aquest naixement immaculat, i una infantesa i adolescència viscuts sota l’empara divina, van suscitar la resposta lliure i generosa de Maria: “Sóc la serventa del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”.

Els humans som inexorablement fills d’Eva, ambigus, però gràcies a la fe en Jesucrist també esdevenim íntegres i, de retruc, fills adoptius de Maria. No esdevenim absolutament íntegres com ella, però tanmateix íntegres. Això ens permet esvair progressivament les ambigüitats, i fins i tot respondre Déu amb una llibertat i una generositat semblants a la de Maria.

dimecres, 3 de desembre del 2014

CONJUNCIÓ ASTRAL DE TEXTS

Dimecres I d’Advent, 
3 de desembre de 2014
Sant Francesc Xavier, prevere
Is 25, 6-10a/Sl 22/Mt 15, 29-37

Els texts d’avui són molt bonics. No sempre tenim l’oportunitat, dins la litúrgia, de trobar-nos amb una mena de conjunció astral de texts, és a dir, trobar un al costat de l’altre uns texts que mostrin la tensió entre promesa i acompliment com els dos texts que tenim avui, de manera que l’un i l’altre s’il·luminin recíprocament i, a la vegada, ens facin mirar cap a un acompliment, cap a un plenitud que està per arribar.

El text d’Isaïes és molt interessant. I ho és, a mi em crida l’atenció al menys, per la seva visió d’un Déu proper i amfitrió que crida al seu convit tots els pobles, sense distincions. El text, aquest capítol 25 d’Isaïes, és tan estrany en aquesta crida universal de salvació que molts estudiosos acaben opinant que no pot haver estat escrit pel profeta Isaïes històric, qui visqué pels volts del s. VIII aC, sinó que ha de ser un afegitó post-exílic. Però, si això fos cert, encara ho fa més curiós: com un poble que ha estat bandejat pels pagans i que ha experimentat les penúries de l’exili, el viure enmig de gent estranya que els oprimeix... acull una promesa com aquesta, en la qual Déu obre la seva salvació a tota raça i tota nació que no són del poble elegit? El Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit... Això és el que fa que la Paraula de Déu sigui sempre una sorpresa per aquells que hi creiem i ens disposem a escoltar-la i acollir-la com a tal Paraula de Déu per a nosaltres avui. Aquesta és la gran promesa: hi haurà un final i és un final que té sentors de salvació, de comunió, d’harmonia, de pau, d’aliança eterna: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions, engolirà per sempre la Mort.

Per a l’Evangelista Mateu, aquesta profecia d’Isaïes s’ha acomplert parcialment: Jesús arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s’assegué. El Senyor ja està assegut en aquella muntanya en la qual el profeta albirava el convit definitiu, l’aliança eterna amb tota la humanitat. I és, justament, el que Jesús fa tal i com hem escoltat: li són portats invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts d’altres tarats... i els guareix tots, sense distincions, no ens consta que passessin un examen de doctrina. Perquè per a Mateu el Regne ja és present en Jesús i tothom que s’apropa a Ell és guarit de les seves xacres, netejat de les seves ferides, acollit per pur amor: Aquesta gent em fa compassió, dirà Jesús, i podem estar segurs que aquesta mirada de Jesús no ha canviat ni canviarà mentre el món sigui món. Per això, per pur amor, per compassió, Jesús, l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, prepara novament el convit: No vull que se’n vagin dejuns. El Regne ja és aquí. Mateu ho té clar. I avui, escoltant l’Evangeli, podem estar segurs que Jesús no vol que tornem a les nostres cases dejuns, sinó alimentats amb aquell aliment que pot assaciar les nostres ànimes: la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang. Vol i pot proveir-nos abastament per al nostre camí diari.


Però, ja ho veiem (també ho veia l’Evangelista Mateu), encara impera la mort i la violència, per tant en l’Advent fem memòria de tot això i recordem que l’acompliment és parcial. Suficient per a tu i per a mi mentre fem camí, però esperem l’acompliment definitiu, allò a què apuntava la profecia d’Isaïes i que podem esperar perquè ha començat a ser realitat en Jesús. El que marca, però, aquest temps intermedi és que el que diu Mateu: Jesús ordenà que la gent s’assegués a terra, prengué els set pans amb els peixos, digué l’acció de gràcies, els partí, en donava els trossos als deixebles, i ells els donaven a la gent. Advent és també avançar el Regne mentre tu i jo repartim de franc allò que de Jesús hem rebut de franc, és convertir la nostra vida en una missió per als altres, com ho esdevingué la vida de Sant Francesc Xavier que avui celebrem.