diumenge, 28 de desembre del 2014

SAGRADA FAMÍLIA 2014

Diumenge, 28 de desembre de 2014
Festa de la Sagrada Família
Sir 3, 2-6.12-14/Sl 127/Col 3, 12-21/Lc 2, 22-40

En celebrar aquesta festa, podríem reflexionar sobre el que ha de significar avui la família, institució bàsica de la societat, que no és aliena a una profunda crisi. De fet, ens trobem celebrant una festa en la qual emmirallar-nos també nosaltres davant d’aquesta reflexió que l’Església amb el proper Sínode vol fer sobre la família i el seu valor.

Amb el pas dels anys ha canviat l’estructura familiar i en ocasions, ho hem de reconèixer, poc s’assembla al que ens diu la primera lectura del Siràcida: Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui... S’ha retardat l’edat de ser pare o mare, avui el treball condiciona fortament la família, treballen els dos i tot just en ocasions es veuen, no diguem res de la manca de treball, s’ha passat d’una família extensa a una família restringida, s’ha reduït el nombre de fills, la cura de la gent gran ha passat a les residències, hi ha diversos tipus de famílies i parelles, no és estrany que entre els nostres familiars ens trobem amb divorciats i separats. Als nens, per altra banda, sovint se’ls dóna tot fet satisfent els seus capricis, perquè resulta més fàcil fer això que trobar temps per dedicar-los després d’una esgotadora jornada laboral; potser nosaltres mateixos tenim en ment casos semblants. És curiós que són molts els joves que avui prefereixen eludir el seu compromís de parella-família, recordem que el matrimoni és un sagrament, i sembla que per a ells família i felicitat són incompatibles i per això prefereixen les unions de fet, els compromisos temporals. Ja sabem, però, que això no ve d’ara, que ve de lluny. Quan això passa no cal buscar culpables, ens cal acollir el que hi ha sota el prisma de l’amor de Déu que sempre se’ns avança.

La segona lectura de Sant Pau als cristians de Colosses, ens dóna algunes claus: Dones, marits, fills... El matrimoni ofereix a la parella l’oportunitat meravellosa de saber-se pares i mares. Per als fills, els pares es transformen en dadors de vida, es fan educadors. Però no n’hi ha prou amb els fills perquè hi hagi veritables pares, abans hi ha d’haver una autèntica parella: que sàpiga compartir, dialogar, créixer junts, educar mútuament. Només així es pot entendre la família i la parella com una donació de si mateix i ser el que Déu va voler que fos: una comunió en l’amor. Cal defensar i promoure tot el que d’humà i humanitzador té la família. I no hi ha res de més humà com l’afecte, l’estimació, l’amor que tenen el seu referent fonamental en la família, com a lloc privilegiat d’experiència on l’amor és gratuït i es manifesta com a recerca esforçada del bé per a la persona estimada i com educació progressiva per a tots els seus membres. Això vol dir donar allò que en Crist hem rebut primer.

La família també és el lloc de socialització de la persona, ens ho recorda l’Evangeli d’avui, amb la purificació i presentació del Nen en el temple, en societat. La família representa el primer model de societat que el nen percep. Si el model és bo, si és harmònic i font de goig, sabrà enfrontar-se a la societat amb esperit positiu i constructiu que fa dels seus membres persones obertes i solidàries. També la família és la primera comunitat cristiana (“Església domèstica” la va nomenar el Concili Vaticà II), en què els fills i tots creixen en la fe i han d’experimentar la seva pertinença a l’Església, tota ella considerada com la gran família de Déu. Això és fer de Déu el centre de les nostres famílies.


Poc sabem de l’experiència familiar de Josep, Maria i Jesús, però sabem que Jesús va fer tota la seva preparació messiànica dins d’una llar. Si ho creiem tal i com ens ho diuen els Evangelis vora trenta anys de vida callada, reclosa en el silenci de la quotidianitat. Va a haver de viure sense pressa al costat d’una dona contemplativa, que tot ho guardava en el seu cor, perquè els seus ulls aprenguessin a mirar més enllà de les coses, i va haver de treballar amb Josep fins que les espatlles es tornessin prou fortes per aguantar els cops i resistir el pes d’una creu. En aquella llar humil de treball, de meditació i de saviesa, com diu el text: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat..., va aprendre a ser home i es va preparar per proclamar el Regne. Que aquesta festa ens ajudi també a pensar en el que tenim a casa, per valorar-lo i donar-ne gràcies.