diumenge, 29 de novembre del 2009

Expectació (Advent 1)

Expectació” és un terme que descriu adequadament el temps litúrgic que avui iniciem, però cal precisar bé el seu contingut. L’expectació de l’Advent no s’assembla a l’expectació del Barça-Madrid, ni tampoc a l’expectació de les consultes municipals per a la independència del tretze de desembre, ni a l’expectació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ni a l’expectació que la crisi econòmica se superi a finals de l’any 2010.

Aquestes expectacions tenen diferents dosis d’emoció, d’anhels, d’esperança, o de treball, però totes coincidèixen en un denominador comú: la seva incertesa. No sabem, malgrat les previsions, estudis i enqüestes, quin serà el resultat definitiu de cap d’elles.

Ben mirat, l’expectació és una constant que amara la nostra vida a molts nivells i que, malgrat la incertesa que porta implícita, sovint ens dinamitza la vida. Per dir-ho de forma imatjada, l’expectació ve a ser com la pastanaga que es lliga amb una canya davant de l’ase per estimular-lo a anar endavant.

L’expectació de l’Advent o l’expectació religiosa és quelcom diferent. No es tracta de posar pastanagues espirituals al davant, ni de fer càlculs, ni d’esperar –excitats- esdeveniments sobrenaturals. És tracta simplement de creure, de tenir fe. I això ens permet entrar en un àmbit diferent, en una cronologia diferent, en un calendari diferent que avui iniciem. En aquesta expectació no hi ha dates, ni plaços, ni terminis, sinó que tot resta obert i sense límits. Per tant, cal una actitud oberta i atenta, un mirada en perspectiva i vers l’infinit, i un caminar serè i esperançat, sense presses ni delers.

La fe ens aporta unes certeses interiors que ens fonamenten i asserenen, sense la necessitat d’extres que animin, entretinguin o estimulin la nostra existència. La fe té un dinamisme interior connatural, que és l’expectació reposada a descobrir la presència de Déu en la nostra vida, que és l’expectació confiada que Déu, Senyor de la història, ho portarà tot a bon port.

Aquesta és, en definitiva, la proposta de l’Advent: de centrar la nostra vida en expectatives de fe, concretades en la persona del Crist Ressuscitat. Les altres expectatives complementaran i afectaran també la nostra vida, però la seva incertesa no ens desestabilitzarà ni ens farà perdre els papers, ni el temps, ni la salut, ni els valors, ni la moralitat, ni la fe.

Aquesta és, també, l’exhortació de l’evangeli: “Estigueu atents sobre vosaltres”. “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”.

divendres, 27 de novembre del 2009

L'ABRAÇADA DE DÉU

Posem que es diu Pere (el nom és fictici, el personatge no). En Pere arriba puntual el diumenge al matí, a missa. Ve mudat. Amb una muda senzilla, però ben mudat. Pentinat, qui sap si per ell mateix o no, però, de ben segur, ho haurà fet sota la tendra mirada de la seva mare, ja gran.

Seu sempre al primer banc. Però no us confoneu: res a veure amb aquells fariseus de l’evangeli que cercaven els primers bancs de la sinagoga per mostrar a tothom la seva pietat!!! No, en Pere seu al primer banc per participar de la missa ben a prop, sense pors ni vergonyes. No es vol perdre res del que allà s’esdevindrà. Si us quedeu a missa amb ell veureu que ho segueix tot atentament. Encara algú pot pensar: “Què pot entendre, de tot això, aquest noi?”. Però jo estic convençut que en Pere no es deixa enlluernar per les coses exteriors, ell entén allò profund, entén el Misteri. Sap que allà hi passa alguna cosa important que l’atrau i el captiva. Allà l’espera el seu Senyor, com cada diumenge.

La missa ha finit. I en Pere, amb tota devoció, compleix un estricte ritual abans de marxar. Puja a l’altar major i el besa. S’apropa a la creu-majestat del presbiteri i se senya. El mateix farà en cada altar i capella laterals, davant la imatge de Sant Francesc, de Sant Antoni, de la Moreneta...

Però el millor és quan, abans de tornar cap a casa, se t’apropa i et dóna una abraçada. Una abraçada ferma i, alhora, tendra. Sostinguda, gens fugissera. No és com aquelles abraçades que es donen per compromís, fluixes i sense esma. No, és una abraçada plena de tendresa i perllongada. Com si, tot donant-te-la, et digués un rotund T’ESTIMO, ETS ESPECIAL PER A MI.

Quan me la dóna intueixo com és l’amor de Déu. Ha de ser així: una tendra i perllongada abraçada que et fa sentir únic i especial. Perquè en Pere, quan t’abraça, no té cap interès amagat, no cerca res, ni tan sols que li caiguis bé. En Pere, senzillament, et vol abraçar perquè vol i t’estima. Ara puc entendre també que Déu vingués en aquest món com un nen i demanés als seus de saber-nos tornar com nens. Déu, cada Nadal, ara que ens hi preparem per celebrar-ho, ve per abraçar-nos infinitament i desinteressadament.

Per cert, en Pere, no us ho havia dit encara... té síndrome de Down.

fra Jesús Romero, caputxí

dijous, 19 de novembre del 2009

Solemnitat de Crist Rei

Amb la solemnitat de Crist Rei acabem l’any litúrgic. Es tracta d’un calendari alternatiu que pretén donar ritme i vibració a la nostra fe; un calendari que ens fa propostes alternatives, que ens ofereix paraules alternatives, que ens encoratja a un estil de vida alternatiu, que no amaga el cap sota l’ala amb visions deterministes, fatalistes, victimistes o infantilistes de la vida. L’any litúrgic ens convida a resseguir els misteris de la vida, il·luminats pels misteris de l’encarnació, la mort i la resurrecció de Jesucrist.

El zel religiós (Dijous 33)

Segons el primer llibre dels Macabeus, el zel religiós de Mataties és el detonant de la revolta macabea. Tres cops, en tres versets seguits, apareix el verb “tenir zel”. El relat justifica la violència de Mataties i l’associa amb el sacerdot Pinhàs: “Sentia el zel per la Llei com l’havia sentit Pinhàs”.

El sacerdot Pinhàs és un referent veterotestamentari del zel religiós. El llibre dels Nombres explica que Pinhàs atravessà amb una llançada a Zamrí i la dona moabita amb qui estava ajagut. Amb aquesta acció aplacà una epidèmia i el sacerdot rebé, com a recompensa divina, una aliança de pau i un sacerdoci perpetu. Així d’impactant!

El zel religiós tendeix a agafar-se de la mà amb la violència i l’agressivitat. Ho trobem en l’Antic Testament (no hem citat a Elies, el profeta ple de zel per Déu, degollant a quatre-cents cinquanta profetes de Baal i quatre-cents-profetes d’Astarté). Ho trobem també, més moderat, en el Nou Testament, quan Jesús expulsa aïradament els mercaders del temple i explica que és a causa del seu zel.

Avui dia el zel religiós té diferents rostres: del més violent del terrorisme i el suicidi, al més subtil del rigorisme i l’autoritarisme, passant per l’entremig de condemnar i excloure.

dimecres, 18 de novembre del 2009

La mare Israel (Dimecres 33)

Mirat fredament, és una veritable tragèdia, per una mare, contemplar com els seus set fills, un darrera l’altra, són torturats i executats davant seu. El sofriment d’aquests moments esdevé quelcom inimaginable.

No obstant, el relat del segon llibre dels Macabeus ens mostra, sorprenentment, a una mare serena i desafectada, que exhorta als seus fills a morir dignament, i que fins i tot és capaç de construir uns inspirats discursos sapiencials. Podem afirmar que la lògica humana d’aquest relat és nul·la.

Però si a aquesta mare li posem el nom d’Israel, tot queda il.luminat i esdevé fàcilment entenedor. La mare és una al·legoria d’Israel, que malgrat la persecució que pateixen els seus fills, no deixa de manifestar la seva confiança en Jahvè, el Creador: “El creador del món és qui modela els homes abans de néixer i sap com s’ha format cadascun”. També diu: “Déu ho ha fet tot del no-res”. La mare Israel tampoc perd la perspectiva d’una vida futura quan afirma: “ell us retornarà bondadosament l’alè i la vida”.

Però el més significatiu és que, en el relat, la mare no mor, per la senzilla raó que Israel mai pot morir. Per això estimula als seus fills dient: “Fes-te digne dels teus germans i accepta com ells la mort perquè et pugui recobrar junt amb ells quan Déu es compadirà de nosaltres”.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Realitat, ficció o alliçonament? (Dimarts 33)

El suplici del jueu Eleazar és un relat que recrea, intencionadament i amb tota mena de detalls, les reflexions, converses i turments del venerable mestre de la Llei. La intenció és edificar al lector o al oient, estimulant-lo a la resistència davant les adversitats del moment. Es tracta de subratllar la malícia dels torturadors, però sobretot, destacar la integritat, el coratge i l’exemple del torturat. El final de la lectura és prou eloqüent: “Així donà la seva vida. La seva mort deixà el record d’un home virtuós i l’exemple d’una noble generositat, no sols per als joves, sinó per a tot el poble”.

El relat d’Eleazar, i el de la mare amb els set fills torturats i executats, van inspirar els autors cristians a l’hora de redactar els seus relats de martiri. Més que voler fer una crònica històrica, a tall de reportatge dels fets, es tractava de desplegar, a través del martiritzat, una catequesi sobre la importància de la professió de fe, el valor del sofriment i la confiança en la vida eterna.

La nostra sensibilitat, benestant i educada, se sent incòmoda davant aquests relats de sang i fetge. No obstant, fa poques dècades, aquests relats prenien vida a casa nostra en la persecució religiosa del 36. El problema és que no sabem trobar el gènere literari adequat per convertir aquests màrtirs tan propers en un exemple i un encoratjament a professar la fe en les nostres circunstàncies.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Resistència no violenta (Dilluns 33)

El poble d’Israel visqué sota el terror”. Aquesta és la valoració que fa el primer llibre dels Macabeus de la repressió religiosa, desplegada per Antioc IV Epífanes, a partir de l’any 175 abans de Crist, per tot el territori d’Israel.

La narració dels fets té una doble intenció: per una banda vol expressar el dramatisme, el sense-sentit i la humiliació de la persecució religiosa; per l’altra banda vol encoratjar, no sols a la reacció i a la resistència, sinó a la revolta, que és el que s’esdevindrà pocs anys després amb els macabeus.

Persecució religiosa, imposició religiosa, revolta religiosa, forma part, lamentablement, de la història de la humanitat, amb molta sang vessada, moltes vides escapçades i molts odis creats. Tan violent pot ser un fonamentalisme religiós com un fonamentalisme laic. Tenim exemples pels dos costats.

Sembla que l’única solució davant aquestes follies és el martiri. Així ho expressava el relat: “S’estimaven més morir que deixar-se contaminar amb menjars prohibits i violar l’Aliança de Déu”. El martiri és, en definitiva, l’opció per la resistència no violenta. La revolta és l’opció per la resistència violenta.

El dilema està servit, però Jesús crucificat decanta, dolorosament, la balança.

diumenge, 15 de novembre del 2009

L'ermita de Santa Maria (Des del Montnegre 9)

L’estiuet de sant Martí és una realitat aquest matí de dissabte. Fa un dia clar, el sol llueix, la temperatura és agradable, i el vent que ha bufat durant la nit s’ha apaivagat. Sortim de la rectoria i prenem, decidits, el camí cap a l’ermita de Santa Maria. Ens vam perdre la festa de la seva restauració -el sis de setembre- i ens delim per contemplar com ha quedat.

El nostre pas és apressat però gaudim del paisatge tardoral de la muntanya: el fullam dels castanyers comença a canviar de color i a caure de les branques, les cireres d’arbós ja són a terra, el poliol està florit, i els ocells fan silenci. En alguns revolts encarats al nord apareixen ben perfilades, a l’horitzó, les siluetes de les muntanyes més llunyanes. El Montseny ens mostra les seves fagedes, inconfundibles pels seus tons definídament ataronjats.

L’alzina grossa de can Preses, amb els seus vint i un metres d’alçada i el seu brancam multiforme amara el seu voltant d’una vibració solemne i reverencial.

Deixem la pista i enfilem, a la dreta, el camí que s’enlaira sobtadament i de forma continuada fins a Santa Maria. Uns metres abans d’arribar a l’ermita, a la dretra del camí, la font del Degotall fa honor al seu nom amb un raig petit i discretíssim, a diferència de la font de Santa Maria que, abans que els nostres ulls la vegin, se’ns ha fet audible amb el soroll alegre i viu del seu raig espetegant sobre la pedra.

Però el que ha absorbit la nostra atenció ha estat l’ermita restaurada. Quina senzillesa més elegant i captivadora! Quin bell contrast del blanc de la façana amb la pedra de les parets laterals! Quins graons d’accés més rústics fets amb troncs! Quina majòlica evocadora de la restauració més solemne! Quina porta de ferro més simpàtica i entranyable amb la inscripció “año 1886”! Quin interior més auster i digne, amb un llantió encès i un test amb anthuriums sota la peanya on reposa la imatge de la marededéu!

L’emoció ens ha envaït al veure l’ermita, i mentre ens agafavem delicadament als barrots de ferro de la porta, hem recitat l’Àngelus. Després, asseguts amb l’esquena arrepenjada al roure centenari, l’hem contemplada en silenci una bella estona.

Per què Déu permet les desgràcies? ( Diumenge 33)

Hi haurà un temps de desgràcies...” diu el profeta Daniel. “Després d’aquelles desgràcies...” manifesta l’evangeli de Marc. És cert que utilitzem la paraula desgràcia per exagerar situacions, com per exemple: “serà una desgràcia que el Barça no guanyi tots els títols aquesta temporada”, o “quina desgràcia que no ens hagi tocat la loteria de Nadal!” No obstant, el sentit genuí del mot es refereix a esdeveniments impactants que ens alteren vívament i que afecten, d’alguna manera, la nostra religiositat. Etimològicament parlant, una “des-gràcia” és veure’s mancat de gràcia, és sentir-se desasistit de la gràcia i la protecció divina. Per què, sinó, quan passa alguna desgràcia ens preguntem: “Com és que Déu ho ha permès?

Aquesta era, fonamentalment, la pregunta que es farien els jueus contemporanis del profeta Daniel: “¿Com és que Jahvè ha permès que els grecs profanin el nostre temple de Jerusalem i que ens persegueixin a causa de les nostres pràctiques religioses?” La mateixa pregunta, en diferents circunstàncies, es farien els cristians contemporanis de l’evangeli de Marc: “¿Com és que Déu permet que siguem perseguits, empresonats, i executats pels romans pel fet de ser seguidors de Jesucrist?”

Tant si som molt creients o poc creients, tant si som si som molt progres o molt carques, les desgràcies ens remeten a la descura divina o a la possibilitat d’algun càstig diví. La conseqüència d’aquesta mentalitat és, indefectiblement, caure en el fatalisme o el determinisme, on els humans esdevenim unes titelles manipulades pels designis imprevisibles de Déu. Preguntar-nos perquè Déu permet les desgràcies, o pitjor encara, valorar-les com un càstig diví, és posar de manifest la feblesa i la inconsistència de la nostra fe. Davant d’una “des-gràcia”, desproveïts de respostes, ens refugiem en un victimisme infantil que carrega a Déu totes les culpes.

La resposta que dóna el profeta Daniel a aquesta mentalitat és clara: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”. Els justos són els creients que, malgrat la desgràcia, confien i no abandonen, que prefereixen callar abans que carregar-li a Déu el mort de la situació, que eviten el recurs fàcil del fatalisme i el determinisme; la seva integritat serà un referent per a tots. L’evangeli de sant Marc eixampla la panoràmica dels esdeveniments dient: “El cel i la terra passaran, però les paraules de Jesús no passaran”. És a dir, les desgràcies, les eufòries, fins i tot el Barça, acabaran esvaïnt-se; però els mots de Jesús continuaran ressonant per tota l’eternitat perquè provenen de la mateixa boca de Déu, l’Immutable, l’Inefable, l’Etern.

divendres, 13 de novembre del 2009

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ LLUC 17, 26-37
“Qui miri de conservar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà”
(Lc 17, 33)


Ja sabeu que el 2012 serà la fi del món? El proper dia 20 de novembre (i ara faig una publicitat que ningú no em pagarà!) s’estrena la pel·lícula 2012, dirigida per Roland Emmerich, que té com a base la predicció de la fi del món segons un antic calendari Maia.

Vés per on avui, en sentir l’Evangeli, veiem que aquesta pregunta per la fi del món, pel futur o, en cristià, pels dies del Fill de l’home (la seva Segona Vinguda) no és nova. A Jesús també li demanen com i quan serà i ens sorprèn encara ara la seva resposta: no se sap! A la pregunta pel quan i pel com, Jesús sols respon amb imatges de la quotidianitat i amb paraules de saviesa.

Amb imatges de la quotidianitat, perquè, sigui quan sigui el dia, serà per sorpresa: seguirem menjant i bevent, comprant i venent, plantant i construint, plorant i rient... Amb paraules de saviesa, perquè aquesta quotidianitat demana concrecions, opcions, actituds pràctiques que efectivament ens aboquen al resultat de perdre o guanyar la nostra vida. Penso que això és el que ens vol dir Jesús amb aquest qui miri de conservar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi viurà. Tenim present que aquestes paraules Jesús les diu camí de Jerusalem, sabent quin final l’espera?

Aquestes paraules de Jesús m’han recordat també unes altres, les paraules de St. Francesc d’Assís a St. Antoni de Pàdua: Em plau que expliquis als frares la sagrada teologia, mentre que, en l’estudi d’aquesta, no extingeixis l’esperit d’oració i de devoció, tal com es conté en la Regla. Em sembla un bon consell, ple de saviesa, com el de Jesús. Perquè els humans som aquells que saben que saben... i que es creuen que saben!!! Aquells que tenim una gran capacitat de dispersió, de quedar-nos penjats en els núvols de les mil i una elucubracions, sense aterrar en allò que és la realitat, el dia a dia del món que ens envolta, del veí que tenim al costat.

Que l’Eucaristia d’aquesta nit sigui per a nosaltres un exercici de concreció. Ara i aquí Jesús és enmig nostre. Ara i aquí Ell se’ns mostra amb tot el seu misteri: el de la seva vida, el de la seva passió, el de la seva mort, el de la seva resurrecció, el de la seva ascensió, el de l’esperança de la seva vinguda. I contemplant aquest misteri, entrant en comunió amb Ell, ens demana de viure com Ell va viure. Que no ens manquin mai les seves forces!!!!

dimarts, 10 de novembre del 2009

Mèrits (Dimarts 32)

Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Aquesta frase i l’exemple del servent a disposició incondicional del seu amo podem suposar que voldrien neutralitzar la recerca de mèrits i de reconeixement dins la primitiva comunitat cristiana. Escrits molt pròxims al Nou Testament com la Didaché avisen de guardar-se dels predicadors que visiten la comunitat i que, després dels seus discursos, demanen diners o es queden massa temps allotjats en les cases fent valer el seu estatus.

No és fàcil escapar-se d’aquest desig de reconeixement, de guanyar mèrits, o de fer valer la nostra condició. S’ha de ser molt simple, o molt acomplexat, o molt virtuós per no caure-hi. Podem arribar a convertir-nos en uns insuportables per tanta ostentació de mèrits i reconeixements; o al contrari, podem esdevenir uns amargats pel fet de no sentir-nos reconeguts o de no haver fet cap mèrit, per petit que sigui, en algun moment de la nostra vida.

Jesús equilibra la balança: es tracta de fer el que Déu ens mana. Això ens dignifica i ens hauria d’omplir suficientment per no anar a la recerca d’extres, com sovint fem.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Dedicació de la basílica de sant Joan del Laterà 2009

El profeta Ezequiel el podríem qualificar de surrealista, amb una imaginació desbordant que arriba a la genialitat. És el cas de la imatge inspiradíssima de la deu d’aigua que surt del llindar del santuari i que, a través del torrent de Cedró, arriba fins al Mar Mort sanejant les seves aigües i omplint d’ufana tots els racons per on llisca l’aigua. És tracta d’una imatge inaudita, per no dir impossible, que el profeta visualitza i ens recrea, barrejant amb brillantor la seva creativitat i la seva estimació pel culte al temple de Jerusalem.

Ezequiel fa una lectura al·legòrica del jardí de l’Eden i dels seus rius i l’adapta al temple de Jerusalem, en aquell temps destruït. Però malgrat la seva ruïna, d’allí sortirà la deu de vida que renovarà i transformarà tot l’entorn per dur, hostil i difícil que pugui ser. Son unes imatges entusiasmades i entusiasmadores per un poble d’Israel derrotat, ocupat pel babilonis, i exiliat.

Aquesta imatge refrescant i estimulant potser és més agradable durant les calors de l’estiu que durant els primers freds i ventades de tardor, però tanmateix és una imatge que la litúrgia de la dedicació de la basílica del Laterà es fa seva: ajuda a expressar el desig irradiador de comunió que brolla de la primera catedral de la diòcesi de Roma amb tots els cristians de ritus llatí, i també, amb tots els cristians dels altres ritus.

Et ne nos inducas in temptationem...

No començo en llatí per fardar. Malauradament, el meu coneixement de la nostra llengua mare és molt limitat. Però és que el parenostre en llatí, en aquest punt, té un matís que en català es perd. Literalment diu: No ens indueixis en la temptació.
La frase en ella mateixa té quelcom d’escandalós. Com? Déu induint-nos en la temptació? Semblantment, en l’evangeli que el Ritual de l’Orde Franciscà Seglar preveu en el ritu d’iniciació (Mc 1, 12-15), es diu clarament que l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on va ser temptat per Satanàs. L’Esperit i Satanàs... quin contuberni més estrany, no?
Nosaltres demanem a Déu que no ens indueixi en la temptació, que ens n’alliberi. Però, ben mirat, el sol fet de pensar que podem ser induïts en la temptació per les seves mans amoroses ja és en si mateix un alliberament. Si és Ell el qui ens hi indueix, vol dir que confia que podem fer front a la prova, que està disposat a donar-nos la seva gràcia que ens enforteixi, que ho vol convertir en una oportunitat de créixer en la fe, la confiança, l’abandó...
La temptació a vegades ve dels nostres desigs. Però la més seriosa ve sovint dels nostres sofriments. Quan santa Isabel, que aquest mes celebrem, es veié expulsada de casa, gairebé proscrita, separada de les persones que estimava, traït el record del seu difunt i venerat espòs... quina temptació tan gran de caure en el ressentiment, en la ira, en el desig de venjança! Però ella entra a l'església del convent dels franciscans i canta, rebent agraïda de Déu aquesta terrible prova que es converteix, en el seu cor creient, en el preludi d’una nova llibertat.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Els pots de farina i les gerres d’oli (Diumenge 32)

La viuda de Sarepta no és l’única a qui manca farina al pot i oli a la gerra. Un matrimoni immigrat proper, amb situació legal i esgotat el subsidi d’atur, abandonaran a final de mes el pis on han viscut sis anys perquè ja deuen cinc mesos de lloguer. Evidentment no és el problema del propietari qui, a través de la immobiliaria, començarà a fer les pertinents accions legals de desahuci.

Aquest és un petit exemple -entre molts altres- que testimonien que estem passant una època econòmica on les gerres de farina i els pots d’oli es van buidant de forma progressiva després d’uns anys en que tot vessava i regalimava a cor què vols. Els més desprotegits, com sempre, en són els més afectats.

Però hi ha altres gerres i altres pots que de tan plens i tan cofois que estaven, més que buidar-se, han reventat tacant-ho i esquitxant-ho tot. Em refereixo als pots i a la gerres de la cultura i la política catalana. Després d’unes dècades apassionants d’edificació d’un estat democràtic, de reconstrucció de la identitat i el govern nacional, ambdues gerres i pots havien quedat tan saturats d’autocomplaença i satisfacció que els aprofitats de torn, veient tant de contentament, no han pogut resistir la temptació de ficar-hi les dues mans en benefici propi.

És interessant constatar que avui, el president Montilla, demanava perdó públicament, talment com va fer el papa Joan Pau II en l’any jubilar 2000 pels pecats de l’Església. Només es demana perdó quan hi ha consciència de culpa. Un altre detall és que en els mitjans de comunicació apareixen, junt a les notícies tòpiques i típiques de sempre, més sermons i discursos del que és habitual.

Però encara podem parlar d’un altre pot i una altra gerra: l’eclesial. Aquests es va anar buidant, de forma desconcertant i simultània, mentre s’anaven omplint els altres pots i gerres mencionats. Pensàvem que seria temporal però ja ens passa com a la viuda, sembla que estiguem tocant fons, que les existències s’estiguin acabant, al menys al nostre país.

De totes maneres, malgrat la preocupació de veure el pot i la gerra eclesial tan buida no ens alarmem del tot. Com la vídua de la primera lectura, fem confiança: ella als mots del profeta Elies, nosaltres als mots de Jesús de Natzaret, que valora més el donatiu de la vidua pobra que la subvenció del govern, la comissió del proveïdor, el donatiu de l’amic ric, o el favor de l’amic influent.

L’evangeli critica als mestres de la Llei pel seu orgull i prepotència, quelcom que, inevitablement, es fa present tant en l’àmbit econòmic, cultural, polític i eclesial quan els pots i les gerres estan plens: “els agrada de passejar-se amb els seus vestits, que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients i els primers llocs a les taules”. Jesús no es mossega la llengüa: “Són els qui seran judicats més rigorosament”. Evidentment per Déu, no per nosaltres, que d’excusar-ho tot passem, immediatament, a tallar colls.

Ferran Mascarell deia avui en un periòdic: “Catalunya ha progressat, sí, però ha deixat de banda els valors col·lectius i el sentit de comunitat”. Acabava dient: “El fonament de tota comunitat és la confiança. La confiança és un dret”. Sembla el sermó d’un capellà a l’església! Bromes a part, són mots que poden ajudar a omplir, alhora, tots els pots i gerres.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Cristians de catacomba (Tots Sants 2009)

El món no ens reconeix com no l’ha reconegut a ell”. Aquesta frase de la primera carta de Joan queda mig eclipsada per les manifestacions, vibrants i enceses, que som fills de Déu, i que caminem vers una absoluta identificació amb Jesús, el Fill en majúscules. Que el món no reconegui a Jesús ni als seus deixebles apareix sovint en els escrits anomenats joànics, que reflecteixen les dificultats que patia l’Església primitiva: exclusió social i, de vegades, persecució religiosa, per part del judaisme de l’època; i persecució política, expoliació de béns i execucions, per part de l’imperialisme romà.

L’Apocalipsi, enmig de les seves visions carregades de simbolisme i de missatges criptics, també al.ludeix a la cruesa del moment històric, quan fa referència als màrtirs que han assolit la glòria del cel: “Aquest són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs”.

Les Benaurances també traspuen les dificultats d’aquelles dècades quan posen en boca de Jesús aquests mots d’encoratjament: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” i “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”.

Les vicissituds del cristianisme han estat, segons l’època i la zona geogràfica, molt variades. Tan sols centrant-nos a casa nostra, en els darrers cent anys hem viscut un cristianisme fervorós i popular, una Setmana Tràgica, la persecució religiosa de la Guerra Civil, el nacional-catolicisme, el Concili Vaticà II, i ara vivim un nacional-laicisme.

Es tracta de canvis sovintejats i molt significatius i, en alguns casos, oposadíssims. Però el més important és subratllar que en tots els moments han aparegut creients que han destacat per la seva fidelitat, pel seu saber estar en aquell moment històric, per saber irradiar l’esperit de Jesús de forma nítida i convincent. Són els sants que ens han precedit, una corrua inacabable de creients de tota condició que en la seva època, en la seva àrea geogràfica, han irradiat la fe en Jesús als seu voltant i l’han transmès a les generacions posteriors. Alguns donant la vida, altres com a referents religiosos, molts de forma discreta.

Els cristians catalans, malgrat els nostres complexes i la nostra hipercrítica, podem celebrar la festa de Tots Sants orgullosos de la nostra tradició religiosa, un patrimoni humà i espiritual que ens ha de servir per respondre sense dramatismes ni actituds reaccionàries al nostre moment històric. Malgrat les dificultats de transmissió de la fe i la pèrdua de visibilitat social hi ha una vitalitat intrínseca real i tangible. Qui sap si són temps de cristianisme de catacomba, amb tot allò de positiu que té aquesta qualificació. La realitat és que, quan comences a furgar, vas trobant més creients, més respecte, i més religiositat de la que a bell ull aparentem.