No començo en llatí per fardar. Malauradament, el meu coneixement de la nostra llengua mare és molt limitat. Però és que el parenostre en llatí, en aquest punt, té un matís que en català es perd. Literalment diu: No ens indueixis en la temptació.La frase en ella mateixa té quelcom d’escandalós. Com? Déu induint-nos en la temptació? Semblantment, en l’evangeli que el Ritual de l’Orde Franciscà Seglar preveu en el ritu d’iniciació (Mc 1, 12-15), es diu clarament que l’Esperit empenyé Jesús cap al desert, on va ser temptat per Satanàs. L’Esperit i Satanàs... quin contuberni més estrany, no?
Nosaltres demanem a Déu que no ens indueixi en la temptació, que ens n’alliberi. Però, ben mirat, el sol fet de pensar que podem ser induïts en la temptació per les seves mans amoroses ja és en si mateix un alliberament. Si és Ell el qui ens hi indueix, vol dir que confia que podem fer front a la prova, que està disposat a donar-nos la seva gràcia que ens enforteixi, que ho vol convertir en una oportunitat de créixer en la fe, la confiança, l’abandó...
La temptació a vegades ve dels nostres desigs. Però la més seriosa ve sovint dels nostres sofriments. Quan santa Isabel, que aquest mes celebrem, es veié expulsada de casa, gairebé proscrita, separada de les persones que estimava, traït el record del seu difunt i venerat espòs... quina temptació tan gran de caure en el ressentiment, en la ira, en el desig de venjança! Però ella entra a l'església del convent dels franciscans i canta, rebent agraïda de Déu aquesta terrible prova que es converteix, en el seu cor creient, en el preludi d’una nova llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada