divendres, 29 de novembre de 2013

EL MIRÀ, L'ESTIMÀ I LI DIGUÉ

Divendres, 29 de novembre de 2013
Festa de Tots els Sants de l’Orde Franciscà
Si 44, 1.10-15/Sl 23, 1-2.3-4.5-6/Mc 10, 17-21


Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna? No és una pregunta innocent, la del jove ric. Ha trobat Jesús i li ha fet reverència, com reconeixent que per fi es troba davant Algú que pot solucionar els seus dubtes, que li pot donar la paraula justa i escaient per la qüestió que potser fa tems crema dins el seu cor. Voler posseir la vida eterna no és poca cosa!

El jove ric està a punt d’adonar-se, però, que demanar a Jesús quelcom és un risc. Perquè Jesús, essent el Déu-amb-nosaltres sempre demanarà més. Li demanarà més perquè Jesús s’adona que en el fons del cor del jove ric hi ha quelcom que no rutlla, que grinyola sorollosament. Potser li manca perícia en el llenguatge i oblida que la vida eterna és un do immerescut i que no es tracta de posseir o no posseir, sinó d’estar disposat a rebre aquesta vida amb els riscos o exigències que comporta. Potser el jove ric peca una mica de fanfarroneria en dir, quan Jesús li fa el llistat de manaments, que això ja ho he acomplert des de jove, com si fos una llista més de coses a fer a l’agenda i que un cop repassada i complerta un ja no ha de tornar-hi a pensar més. Com sigui, el jove demana més i Jesús respon: Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi.

Demanar a Jesús quelcom és un risc... Ell sempre ens demanarà més... és cert, però Ell mai no ens demanarà impossibles, sinó disponibilitat. Marc és l’únic evangelista (a diferència de Mateu i Lluc) que hi posa la següent seqüència: Jesús el mirà, l’estimà i li digué. Amb la mirada de Jesús un podria intuir que ens trobem davant d’aquella mirada que abasta i comprèn totes les nostres situacions perquè sap de quina pasta estem fets i quines són les nostres dificultats en el camí del seu seguiment; amb l’amor de Jesús (que és més que “mirar amb afecte” com diu la nostra versió litúrgica d’avui) la nostra vida és acollida i convidada a pujar de nivell, a no quedar-nos a ras de terra; amb la Paraula de Jesús som convidats a donar un pas endavant, a sortir de nosaltres mateixos i a seguir-lo tenint la gratuïtat per lema.


Avui celebrem la Festa de Tots els Sants de l’Orde Franciscà. Celebrem un gran núvol de testimonis de germans i germanes del Primer, Segon i Terç Orde que, com nosaltres mateixos, segurament caient i aixecant-se, per la fe i sota aquesta mirada amorosa de Jesús van fer de llurs vides un do; alguns fins i tot a imatge de Jesús crucificat donant la seva vida, com ara fa poc vam tenir ocasió de recordar amb la beatificació de fra Carmel de Colomers. Que per llur intercessió també nosaltres aprenguem a dir un sí renovat al seguiment de Jesús en el dia a dia de les nostres vides perquè, al final del camí, fruïm sense fi de la comunió dels sants.

dimecres, 27 de novembre de 2013

NO HI HA NINGÚ QUE REFLEXIONI EN EL SEU COR...

Dimarts, 26 de novembre de 2013
Sant Lleonard de Porto Maurizio
Dn 2, 31-45/Dn 3/Lc 21, 5-11

Tota la terra està desolada, perquè no hi ha ningú que reflexioni en el seu cor (Jr 12, 11). Amb aquestes paraules del profeta Jeremies comença la segona lectura de l’Ofici de la Litúrgia de les Hores d’avui, que reprodueix una exhortació de sant Lleonard de Porto Maurizio que avui celebrem, un sant franciscà del segle XVII, sobre la importància de la meditació del Via Crucis, de qui en fou gran propagador.

Em sembla que podem estar d’acord amb l’ús que en fa sant Lleonard d’aquestes paraules del profeta si les acollim amb tota la seva profunditat. El profeta Jeremies pronuncia aquestes paraules com una queixa de Déu mateix contra els pastors del seu poble, que són capaços només de preocupar-se d’ells mateixos, de salvaguardar el seu statu quo tot oblidant el poble que està a punt d’experimentar la invasió babilònica i, amb aquesta, la destrucció de totes les institucions i el consegüent exili. També nosaltres som, segons la Bíblia, descendents d’Adam, és a dir, terraquis (Adam prové de la paraula adamah que vol dir terra en hebreu) o millor encara terrissa, per la nostra fragilitat. Som una terra que del fons del cor clama per ser alliberada, per trobar aquell repòs que ja Déu prometia de donar a Abraham en les seves anades i vingudes per una terra promesa que mai no acabava de posseir; però que sovint no pot arribar a experimentar aquest alliberament perquè no som capaços de fer precisament allò que més ens caracteritza com a éssers humans: fer una aturada i reflexionar. Reflexionar sobre la creació fins al punt, com li passà a Sant Francesc malgrat la dura malaltia, de veure en el germà Sol la criatura que el portava al Creador; reflexionar sobre la nostra vida, el curs del nostre temps, de la nostra història personal; una aturada que ens pugui ajudar a prendre una certa distància de nosaltres mateixos i veure per on anem i comprovar, per exemple, si és aquest el lloc per on altres ens porten o és per on nosaltres volem anar...

Per a sant Lleonard aquesta “aturada”, aquest punt d’inflexió que podia convertir una vida caòtica i de vici en una vida plena de sentit, passava per la reflexió, però, no tant en un mateix, sinó en Aquell que va fer-se home, va patir, va morir i va ressuscitar per tots nosaltres. És per això que era tant devot de la Creu del Crist perquè, per a sant Lleonard, el Via Crucis, el Camí de la Creu, li presentava amb tota la força l’amor de Déu per a nosaltres, aquest Amor que és l’únic que pot seduir-nos, sense enganyar-nos ni aprofitar-se de nosaltres, sense tallar-nos la llibertat. L’únic Amor que pot omplir de sentit la nostra vida i així ajudar-nos a superar les proves i conflictes més pregons.


Les lectures d’avui em sembla que van pel mateix sentit. Davant el miratge de les pedres boniques i acabades del Temple que enlluernaven els deixebles, la realitat: no quedarà pedra sobre pedra. El que importa no és estar fonamentats (posar la nostra confiança) en pedres o falses seguretats que avui són i demà ja no... sinó estar fonamentats, ben arrelats a la Roca que és Crist. Aquesta Roca que, com hem escoltat  en el profeta Daniel, farà desaparèixer tot el secundari i durarà per sempre. SÓN ELL I EL SEU REGNE QUE DURARAN PER SEMPRE!

dilluns, 25 de novembre de 2013

ET MENJARIA A PETONS



Moltes vegades he sentit com les mares acaronant el seu fill diuen: “Me’l menjaria a petons”. També els que s’estimen ho senten així  i s’ho diuen l’un a l’altre. I és que l’amor té una tendència a la unió, fins a la fusió, a ser un de sol, a ser una sola realitat indivisible. Però si, suposem, realment la mare es mengés el nen, el nen ja no hi seria. Igualment si l’amant incorporés totalment l’estimada, si es fusionessin realment en una sola realitat indiferenciada, l’estimada desapareixeria, ja no hi seria. Per això en l’amor hi ha una altra tendència contrària a la de la unió però igual de forta, que és la diferenciació, la separació. Ja que l’amor vol que l’altre sigui, i aquesta és la seva més gran sorpresa i goig, no vol de cap manera que desaparegui, ni tan sols per incorporar-lo. Per això l’amor té en el seu si una gran paradoxa. Vol dues coses contradictòries alhora. Vol la unió amb allò estimat i a la vegada vol el contrari, que allò que estima sigui ell mateix i no desaparegui sinó que sigui el que és, diferenciat i realment diferent de mi.

Simone Weil era una escriptora i filòsofa francesa. Va néixer en el si d’una família jueva no creient i a poc a poc es va acostar al cristianisme. Ella, en un dels seus escrits, diu que “estimar purament és consentir la distància, és adorar la distància entre jo i el que és estimat”. Consentir i adorar la distància entre jo i el que estimo és estimar l’altre com a altre, com a diferent de mi. I l’estimo perquè és diferent.

Per això ella parla no sols del silenci de Déu, sinó de l’absència de Déu. Déu, perquè estima l’home purament, crea la distància entre Ell i nosaltres, i la vol. La total manifestació de Déu anul·laria l’home i la seva llibertat. Però la total absència de Déu enfonsaria l’home i el món en el no-res.
Aquesta és la nostra paradoxa: Déu, perquè ens estima, ens constitueix, ens crida, ens fonamenta, ens parla i vol que ens unim a Ell. I a la vegada, perquè ens estima, es distancia, fa un espai d’absència entorn nostre i del món. Déu no envaeix, no ens engoleix. No som Déu, ni Ell és nosaltres. A la vegada experimentem la seducció i la crida d’Ell i alhora el seu silenci, i encara més la seva absència. Sense una o altra cosa no seríem el que som. Perquè ens estima vol unir-se a nosaltres i ens crida. Perquè ens estima crea entorn nostre l’absència, la distància.

Aquesta és la paradoxa de Déu que regna des de la creu. L’home voldria que s’anul·lés la distància, que s’anul·lés  l’absència de Déu. No suportem la visió d’un Déu crucificat que, fet un amb l’home, es fa seva la nostra més pregona pregària: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?!”. Aquest abandó, aquesta distància, aquest silenci, més encara aquesta absència de Déu, la voldríem anul·lar.
Ens apuntem més fàcilment a les crítiques de les autoritats i els soldats que demanen que Déu actuï anul·lant tota possibilitat de dubte i, per tant, de llibertat: “No ets el Messies? Baixa de la creu i creurem en tu”. Però anul·lant tota possibilitat de dubte, anul·lem la llibertat; anul·lant la distància, anul·lem l’home.

 Sant Pau  diu: “Reconcilieu-vos amb Déu”. No jutgeu Déu. La distància és fruit del seu amor tant com la crida a la unitat. Paradoxa d’amor. Aquesta reconciliació amb Déu, que és reconciliació amb el món i amb el que realment sóc,  comporta reconèixer la nostra limitació i voler i estimar la distància entre nosaltres i Déu. La reconciliació amb Déu comporta deixar de repetir les acusacions que Crist va sentir a la creu,  i passar a confiar en Ell que sap el que fa en el seu amor, més encara, que és el rei que regna i que tot ho sosté i condueix, ja que tot ho sosté i li ha estat donada tota la sobirania en el cel i a la terra, però... això des d’una creu. Per tant, des de l’absència, des del silenci. I, malgrat tot, Ell regna.

La postura del bon lladre és la que l’Evangeli ens demana com a camí de vida. Jesús no salva el lladre de la creu sinó en la creu. Jesús no salva el lladre del dolor, sinó en el dolor. Jesús no salva el lladre de la mort, sinó en la mort. I el salva perquè Ell hi és i és Ell la salvació, la vida.  En Crist Déu hi és i possibilita l’últim acte de llibertat i confiança. El lladre reconeix el seu pecat, la seva responsabilitat en la situació en la qual està, prega i confia. Déu, Crist hi és i fa possible l’acte autènticament humà i l’obre a la nova vida en Déu.
                                                                                                          


diumenge, 24 de novembre de 2013

UN REI DIFERENT

Diumenge XXXIV, 24 de novembre de 2013
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món
2 Sa 5, 1-3/Sl 121/Col 1, 12-20/Lc 23, 35-43

Quan el poble es va reunir davant del profeta Samuel per demanar un rei, aquest els va dir: Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d'escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S'apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats, i vosaltres mateixos li fareu d'esclaus. El dia que això passi, us queixareu del rei que us haureu triat, però el Senyor no us escoltarà (1 Sa 8, 11-18). Un podria pensar que, després d’aquest llistat, el poble diria:  Home, si ha de ser així, pensem-ho bé, oi? Doncs, si seguiu la lectura a la Bíblia veureu que no, que encara s’hi van encaparrar més i seguiren demanant un rei. El primer, alguns ja ho sabeu, fou Saül.

El que digué Samuel, com imagino que ja haveu vist, és aplicable no sols a qualsevol monarca, sinó a qualsevol president de república o a qualsevol persona que pugui ostentar un càrrec sobre els altres. És, diguem-ho clar, la temptació del poder. Gent que es comporta així no desperta les nostres simpaties. Malgrat això, avui celebrem com a solemnitat que Jesucrist, Aquell que confessem com a nostre Déu i Senyor, és Rei de tot el món.

Ara bé, quina mena de Rei? Doncs tot l’Any litúrgic que avui es clou ens l’ha anat pintant Diumenge rere Diumenge seguint l’evangeli de Lluc. En l’Advent començàvem unint-nos al més pregon desig de la humanitat que espera que algun dia no hi hagi més llàgrimes, no hi hagi més violència, no hi hagi més tirans ni opressors; espera que es concreta en la Bíblia en la figura d’un Messies, d’algú ungit, és a dir, amb una autoritat que no ve d’Ell pròpiament, sinó d’Algú altre que l’avala. El Nadal ens concretava aquest personatge amb Algú amb nom i cognoms i patronímic: Jesús, fill de Maria, de Natzaret. Seguint la història del que ensenyava i del que feia, la litúrgia ens anava perfilant més i més el tarannà d’Aquest home que parla amb una nova autoritat, que parla de Déu com ningú no hi ha parlat mai: com el seu Pare, Algú ben conegut i concret. Qui serà Aquest home? Ens fa preguntar-nos la litúrgia al llarg de l’any. Qui és per a mi? Què significa per a mi? Quin lloc ocupa en la meva vida? En Quaresma ens anàvem identificant amb Ell, en la seva vida, en la seva missió, viscuda com un donar-se del tot al Pare. I per Setmana Santa el vèiem com un home incomprès i, finalment, com l’Innocent que mor per nosaltres. Però Pasqua ens recorda que el Pare el torna a avalar com Aquell en qui s’havia complagut des del seu baptisme per Joan en les aigües del Jordà, per això el ressuscita d’entre els morts i el fa Cap d’aquells que esperen en Ell i en la Vida i Esperança que Ell porta en pujar al cel i vessar damunt d’aquesta nostra humanitat el seu Esperit Sant en la Pentecosta.


Aquest Jesús amb qui hem fet camí en aquest Any litúrgic, que ha estat també l’Any de la Fe, és presentat avui com el veritable Rei de tot el món i, com ho fa avui Lluc, no des d’un tron de fustes nobles entapissat de riques teles, sinó des de la dura fusta d’una creu; no dominant des de la força (malgrat les burles i de la temptació de fer-lo baixar de la creu perquè fes demostracions espatarrants de miracleria barata), sinó perdonant. Però, des d’aquella creu, des d’aquell rude instrument de tortura, una actitud, només una actitud, la de la confessió de pobresa i pecat d’un dels condemnats al Seu costat: I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, és a dir, la humilitat, és capaç de fer sorgir la paraula poderosa de Jesús, la que demostra el seu poder i de quina veritable manera és Rei Jesús: T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís. Aquesta paraula ningú no la podrà rebatre, aquesta és la paraula poderosa d’un Rei sobre la qual no hi ha discussió: Jesús, Rei que és llum, que salva i dóna sentit des de la foscor i el desesper, des del dolor i el sense sentit. Jesús, un Rei que té, com avui celebrem, la darrera paraula de la nostra història, que pot fer de la nostra història, història de salvació. Amb la nostra Eucaristia d’avui cloem l’Any Litúrgic i l’Any de la Fe, confessant que volem seguir Aquest Rei, que volem ser ciutadans d’aquest Regne seu, que volem seguir els seus passos perquè és amb el Seu Amor que ens ha guanyat i ens ha vençut.

dilluns, 18 de novembre de 2013

L’HOME: ANIMAL VIOLENT?


“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.
Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.
Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.
En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.
L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.

EL COR DE JESÚS AL MONTNEGRE

Diumenge XXXIII, 17 de novembre de 2013
Festa Major de Sant Martí del Montnegre
Ml 3, 19-20a/Sl 97/2 Te 3, 7-12/Lc 21, 5-19

Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Certament, no semblen unes paraules massa alegres per convidar-nos a celebrar la nostra Festa Major; més aviat, em direu, que semblen una manera d’aigualir la festa, que conviden a plegar veles i marxar cap a casa. Fem l’esforç, però, de posar aquestes paraules no sols en el context en què foren escrites, sinó també de posar-les en el nostre context més vivencial.

Els deixebles, com ho podien estar tots els jueus contemporanis de Jesús, estaven ben cofois del Temple de Jerusalem. Un Temple que en temps d’Herodes el Gran (19 aC) havia estat ampliat i bellament acabat. Era un edifici magnífic en la seva estructura i en la seva arquitectura. Avui diríem que era la joia de l’skyline de Jerusalem, allò que primer es veia de lluny estant i que configurava la panoràmica de la ciutat, com avui ho fa la Cúpula de la Roca en el mateix lloc. Davant l’admiració, la resposta de Jesús sembla una gerra d’aigua freda, però Jesús no vol mai llençar-nos gerres d’aigua freda... al menys no sense un propòsit. La resposta de Jesús es fer-nos canviar de perspectiva, treure la nostra mirada de l’horitzó artificial o skyline particular, per bonic que sigui, que atreu les nostres mirades i ens descentra, per centrar-nos en un punt fix i estable: Ell mateix.

L’Eucaristia d’aquesta Festa Major és una bona ocasió per donar gràcies a Déu per aquestes pedres que avui ens aixopluguen: aquesta bonica església i la parròquia que representa, aquest balcó al Montseny que cada dia és nou i diferent, depenent de la llum del sol i de com bufa el vent o el rega la pluja; que són l’skyline, l’horitzó bonic i amable que tot excursionista troba en arribar aquí. Crec que podem estar ben cofois de la nostra parròquia i del que representa. Una parròquia que, repassant la seva història, no fa gaires anys (1957-1969) encara feia d’escola dels masos de l’entorn i encara fa menys anys (1998) feia el seu mil·lenari, un lloc ben viu.

Però, arribats en aquest punt, ens cal recordar les paraules de Jesús que dèiem al principi, per fer-nos adonar que, ho vulguem o no, aquestes pedres tenen una data de caducitat i que quan es desfacin el més important és si hi hauran pedres vives, cristians i cristianes que les reconstrueixin i les ennobleixin com fins ara. Les paraules de Jesús volen fer que la nostra mirada no es quedi amb les pedres físiques que conformen aquest edifici, sinó en tots nosaltres, que som les pedres vives que formem l’església de Jesús al Montnegre, la comunitat que diumenge rere diumenge veniu d’arreu per aplegar-vos i celebrar que Jesús és ben viu i la d’aquells que la sentiu com a pròpia cada any quan pugeu a celebrar la Festa Major. Perquè si no hi ha comunitat, no hi ha església; si no hi ha església, no cal aquest edifici; si no hi ha una comunitat que celebra, no hi ha res a celebrar i menys una Festa Major que, aleshores, no tindria cap referent, i sense la festa no caldran ni música ni gegants en aquest indret. Les paraules de Jesús ens fan mirar-lo a Ell, a Aquell que ens convoca i ens crida a celebrar amb Ell que la vida ha vençut la mort, que la solidaritat i la pau són possibles, que l’amor i el sentit tenen la darrera paraula davant la violència i el caos. Per això és possible la festa, per això els cristians FEM FESTA, de fet, cada diumenge.


Tinc un somni: que Sant Martí del Montnegre sigui un petit cor que bategui vida incansablement enmig d’aquests boscos de castanyers i alzines. Amb els vostres cors: el cor de Jesús enmig d’aquests paratges. Que, en sortir avui d’aquí, puguem portar avui i sempre, la festa arreu. GERMANS, GERMANES, AMICS I AMIGUES, BONA FESTA MAJOR!

dimecres, 13 de novembre de 2013

PODERÓS I FEBLE

Dimecres, 13 de novembre de 2013
Sv 6, 1-11/Sl 81/Lc 17, 11-19


Quan un es va afeccionant a cercar espais de silenci i de pregària de forma sovintejada, depenent del temps que un pot dedicar-se a aquest cultiu interior, mica en mica va descobrint parts d’un mateix que sovint no sabia ni que les tenia, parts que no sempre són llum o transparència, sinó opacitat i foscor.

Jo mateix, tot sovint, per exemple, m’he sorprès comprovant en el meu interior la dura convivència de dos personatges ben contrastats: un de gran i poderós i un altre de petit i limitat. I, també sovint, he descobert que aquest contrast no és gens clar. No us penséssiu pas que el personatge gran i poderós ho és perquè brillen en ell l’excel·lència de la seva noblesa i cavallerositat. Més aviat tot el contrari. Em sorprenc a mi mateix quan la grandesa i el poder surten del meu interior com una força per atropellar l’altre, per ferir-lo, per doblegar-lo als meus raonaments, a la meva voluntat.

El mateix passa amb el personatge petit i limitat. També em sorprèn quan la petitesa i la limitació esdevenen mesquinesa i victimisme, quan en lloc de fer-me prudent o comprensiu davant les limitacions dels altres, esdevinc algú rancuniós o amargat.

Pensava en tot això en llegir aquest matí la primera lectura del llibre de la Saviesa. Una lectura ràpida ens podria fer pensar (que no vol dir que no fos la primera intenció de l’autor en escriure-la) que som davant d’una mena d’arenga contra els poderosos de la terra, davant d’un advertiment perquè aquests no es pensin els reis del mambo i que considerin que no són més que els pobres del país als quals governen donat que, com bé diu el text, tant els petits com els grans, el Senyor els ha fets. Si fem això resulta molt fàcil que pensem: Això, això, preneu nota grans i poderosos de la terra, no us penseu que ho podeu tot i sigueu més justos!!!

Però, a la llum de la fe, a la llum de la proclamació d’aquesta lectura dins de la nostra Eucaristia, en un moment en què ens trobem fit a fit amb el nostre Senyor, potser la primera pregunta que sorgeix del fons del cor és: I jo, sóc dels poderosos o dels petits? Per descobrir, tot seguit, que sóc TOTS DOS i, com deia al principi, no AMB LES MILLORS QUALITATS o VIRTUTS que podrien tenir aquests personatges.


Em cal, ens cal, certament, anhelar d’escoltar les Seves paraules, paraules que guareixen i salven, com fou guarit i salvat el samarità leprós de l’Evangeli d’avui, capaces de fer-nos veure que no és qüestió d’optar per ser o gran o petit, poderós o limitat; sinó de veure que, si deixem que Ell vagi treballant en el nostre cor, ho podem ser tot i amb totes les seves capacitats i virtuts. Només Ell pot treure el millor de nosaltres mateixos, transformant el poder no en despotisme, sinó en força per enfortir els febles i els desanimats; transformant la petitesa en capacitat d’empatia i proximitat per fer del nostre món una gran fraternitat. Li deixarem fer?

dilluns, 11 de novembre de 2013

COMPRENSIÓ LECTORA



No n’hi ha prou en saber llegir, cal comprendre el que es llegeix. “La comprensió lectora” és un dels factors més importants  a l’hora d’ avaluar el nivell cultural, i fins de la simple alfabetització, d’una persona o d’una població. Entre nosaltres no és que estigui molt elevat el nivell de la comprensió lectora. Hi ha força gent que certament saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui perquè no entenen el llenguatge del text, sigui per desconèixer la  matèria tractada en l’escrit, sigui per altres motius, com no llegir massa sovint.

Aquest diumenge hem llegit un text de l’Evangeli de Lluc, però si haguéssim llegit el paral·lel en l’Evangeli de Marc veuríem que Jesús fa un retret al Saduceus. Els  diu que els hi falta “comprensió lectora” de l’ Escriptura. Segons l’Evangeli de Marc, Jesús diu als saduceus: “Aneu equivocats perquè desconeixeu l’ Escriptura i el poder de Déu”. I això ho diu a uns que eren sacerdots i que segurament llegien diàriament l’ Escriptura. Per tant llegien, però no comprenien.  Jesús diu que no tenien “comprensió lectora” de l’ Escriptura perquè “desconeixien el poder de Déu”. El no tenir el coneixement del poder de Déu fa incomprensible l’ Escriptura i s’acaba retallant l’esperança. Segons Jesús els Saduceus no creien en la resurrecció perquè no creien en el poder de Déu. És la desconfiança en el poder de Déu el que acaba engendrant la desesperança, la desesperació. Es nega  la força de la vida per sobre de la mort. No comprenen la Bíblia.

Certament que entre nosaltres, segons les estadístiques,  la comprensió lectora és una de les més baixes d’ Europa. I això en qualsevol classe de text, però si l’apliquem a la compressió dels textos de la Bíblia, encara seria molt més alarmant el nivell de incomprensió lectora. La incomprensió de la Bíblia pot ser deguda per la dificultat del llenguatge, per no estar habituats a llegir-la i per altres coses, però sobretot ens passa com als Saduceus, la nostra incomprensió és deguda “perquè desconeixem el poder de Déu”, perquè no creiem en el poder de Déu.

I aquesta incomprensió de la Bíblia és germana de la incomprensió de la nostra vida. Aquí ja no hi ha solament una baixa “comprensió lectora”, sinó analfabetisme. La nostra vida ens és totalment incomprensible. No l’entenem, no sabem què fem aquí, cap a on anem, quin és el sentit de tot plegat. Aquí el text, que és la nostra vida, ens és totalment illegible. Com a màxim sabem les lletres, però és com si llegíssim un text amb lletres conegudes, però no entenen res del vocabulari, el sentit. Sobretot quan se’ns posa davant la mort. I això perquè, com els Saduceus, no coneixem, ni creiem en el poder de Déu. D’aquest Déu que” és Déu d’ Abraham, d’Issac i de Jacob, que no és un Déu de morts sinó de vius, ja que per Ell tots viuen”. És aquest Déu “que ens ha donat el do d’un consol etern i una bona esperança”.

I  desconeixem el poder de Déu malgrat que tot el Nou Testament és la proclamació del poder de Déu sobre la mort: la resurrecció de Crist. La resurrecció de Crist, que és centre del Nou Testament, és la nostra esperança, la seva victòria és la nostra victòria. Malgrat que ,com diu l’apòstol, ara hem “sofrir amb constància com ho féu Jesucrist”, perquè la victòria sobre la mort inclou la victòria sobre tota mort, sobretot la morts del meu cor i aquestes morts es vencen morint a mi mateix com Crist a la creu. En la fe puc “posseir anticipadament en que espero” com ho diu al salm: “El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió. Què hi trobo al cel fora de Vós? I si us tinc a Vós, res no desitjo a la terra”.

 Tenir”comprensió Lectora” de la meva vida, comprendre la vida necessita de la fe. La fe fa comprendre la vida, la pots llegir i veure-li el sentit. Creure en el poder de Déu, manifestat en la resurrecció del Crist, fa viure la vida amb esperança i veure el món amb uns altres ulls que donen força per lluitar i treballar.
                                                      


divendres, 8 de novembre de 2013

EL GRAN CONVIT

EL BANQUET - PIETER BRUEGEL
Dimarts, 5 de novembre de 2013
Rm 12, 5-16a/Sl 130/Lc 14, 15-24

A tots, penso, ens ha passat alguna vegada. Un amic de qui fa molt de temps que no en sabem res ens fa arribar la seva invitació: EM CASO! I comencem a donar-li voltes a la cosa: Què faig? Hi vaig? I, si hi vaig, què li regalo? No hi vaig? I, si no hi vaig, quina excusa dono?... Allò que farà inclinar la balança cap a un cantó o un altre pot ser ben divers: si el dia em va bé, si no tinc altres negocis o compromisos, si em trobo bé de salut per anar-hi, si el lloc del convit no és massa lluny i hi puc arribar amb facilitat... Com sigui però, al final, veritablement, allò que decidirà que jo hi vagi o no, és només una cosa: la meva relació amb aquest amic. Si m’importa, si veritablement hi havia una relació d’amistat i sols són les circumstàncies de la vida les que ens han separat i han refredat la relació primera, em farà tanta il·lusió de tornar-lo a veure, de saber d’ell, que ben segur aniré a la festa i m’alegraré amb ell (llevat de si no tinc veritablement un impediment molt gros per assistir-hi). Però, si més que un amic era un conegut, si la relació era més aviat circumstancial (compartir la mateixa feina, per exemple) trobaré mil justificacions per a dir no hi vaig, perquè el més segur és que em farà mandra anar-hi de bon començament. La relació amb l’amic marca la diferència!

Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! exclama un dels qui mengen amb Jesús sense assabentar-se massa de amb qui seu ja a taula. I Jesús conta la paràbola de l’home que va fer una gran festa. La trista realitat d’aquest home generós és que ningú dels convidats vol anar-hi. Tots troben la seva justificació per excusar-se: el terreny o els bous acabats de comprar, el matrimoni acabat de celebrar... tot és més important que anar a la festa; perquè, en el fons, qui convida no és apreciat com cal, el nostre home generós és menystingut. L’Amor no és amat. I l’home de la paràbola té tantes ganes de convidar a la seva festa que passarà dels primers convidats i obrirà el convit a pobres, invàlids, cecs i coixos... Aquesta és la realitat, la sovint dura realitat del Regne: TOTS SOM CONVIDATS, tots som cridats a taula, TOT ÉS A PUNT, no cal portar-hi res, ni afegir-hi res, perquè hi ha TOT EL NECESSARI... la taula és parada i l’àpat és a punt. L’home generós, l’home que fa la gran festa, imatge de la bondat i misericòrdia del nostre Déu, ENS VOL NOMÉS A NOSALTRES! Però qui és Jesús? Qui és Déu per a nosaltres? L’Amor no és amat.


Unes paraules semblants a les d’aquest home que seia a taula amb Jesús les diem també nosaltres a la missa. El sacerdot diu: Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços el convidats a la seva taula. I HO SOM! Som convidats una i una altra vegada a la seva taula, és un convit ben real en cada Eucaristia; però, alerta, nosaltres no som ben bé com els contemporanis de Jesús, els primers convidats que declinaren amb excuses la invitació... som els pobres, els invàlids, els cecs, els coixos, els qui el Senyor envia a buscar-nos pels camins de la vida, on ens trobem sovint sense saber on anar, què fer, què esperar... Nosaltres som aquests, els qui sovint no hi comptem per als poderosos, o els savis d’aquest món; però als qui, de sobte, ressona en el fons del nostre cor la invitació de Jesús a seure a taula amb el Pare i amb Ell... TANT DE BO que Déu no ens trobi donant-li excuses per declinar la invitació, TANT DE BO que no hi hagi res que s’interposi a l’amor de Déu fet palès en Crist, Senyor nostre.

dilluns, 4 de novembre de 2013

TRENTA ANYS A LA PRESÓ



El dia 17 d’octubre va morir Antonia Brenner. Tenia 86 anys. Havia nascut en una família adinerada a Beverly Hills, Califòrnia. Es va casar i es va divorciar dues vegades i, dels dos matrimonis, va tenir vuit fills. Però el que cal subratllar d’Antonia Brenner no és tot això, sinó que va estar 30 anys a la presó d’alta seguretat de La Mesa, a Mèxic. Va passar 30 anys a la presó, no per haver delinquit, sinó voluntàriament o, dit més correctament, perquè va sentir que el Senyor li ho demanava. Com a religiosa va demanar que la deixessin viure en una de les cel·les d’aquella presó com un pres més. I allí va servir els presos: lladres, traficants, violadors, assassins; a ells i als seus familiars durant 30 anys. I això dintre de la presó. A vegades enmig de baralles, d’enfrontaments entre presos i guardes, o a soles amb els més difícils. Moltes baralles es calmaven amb la seva sola presència. I això, tornem-ho a remarcar, no per voluntat pròpia, sinó perquè el Senyor la va cridar.

Però el que voldria subratllar sobretot és que l’“àngel de la presó”, com anomenaven  sor Antonia, enmig d’aquella situació sempre tenia als llavis un somriure, la seva cara traspuava joia.

És la joia un dels regals més bells de la fe. És un dels trets més característics dels evangelis. Ja la paraula “Evangeli” vol dir “bona notícia”. Ho veiem en Zaqueu que, quan sent que Jesús li diu “Zaqueu baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”, l’Evangeli diu que Zaqueu va baixar de pressa i “el rebé tot content”, doncs el motiu central de la joia evangèlica és acollir Jesús a “casa”. Transformar la casa, que som, en un temple. De fet, aquest text de Zaqueu, la litúrgia el llegeix en la consagració d’una església, la casa de Déu.

I és que la presència de Jesús omple de joia i ens transfigura. Ens transfigura de casa en temple. Zaqueu va donar la meitat de tots els seus béns als pobres i va restituir quatre vegades aquells a qui havia defraudat. I segons tradicions antigues, Zaqueu va ser un membre molt actiu de la primera comunitat cristiana. Algunes fins el fan el primer bisbe de Cessarea.

I això és perquè quan Jesús ve, ve per quedar-se, per baixar en el més fons de les nostres presons i, encara que no li deixem fer res, s’hi queda, com una esperança latent i sempre disponible. I si li deixem fer, va trencant forrellats, reflectint llum, donant llibertat i, sobretot, donant aquesta misteriosa joia. Aquesta misteriosa joia com la que diu el llibre de Nehemies: “No us entristiu, que el goig del Senyor és la vostra força”. Aquesta joia no es tracta d’un do secundari, sinó que ella és la força per poder seguir el Senyor. Quan Jesús ve et transfigura en la seva imatge i, com Ell, et fa trucar a les portes, compartir presons, ser instrument de llibertat i, per poder fer això, ens dóna la seva joia, la joia del Ressuscitat, que és la nostra força.

La mare Antonia Brenner deia que “El plaer depèn d’on estàs, amb qui estàs, del que estàs menjant”; però, continuava dient, “La felicitat, és diferent. La felicitat no depèn d’on estàs. Jo sóc a la presó. I no he tingut un dia de depressió en 25 anys. He tingut dificultats. He estat trista, però mai deprimida. Tinc una raó per la qual viure”. I aquesta raó és haver obert la porta a Jesús, com Zaqueu. És haver dit sí a la seva crida i haver rebut la força de la seva joia.

I així, la seva vida i el seu somriure, deien el que proclama avui el llibre de la Saviesa: “És que Vós estimeu tot allò que existeix... ja que no heu fet res sense estimar-ho”. I encara més, el que diuen les paraules de Jesús: “El Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. Antonia Brenner comunicava amb la seva vida l’alegria del Bon Pastor. Qui hi ha que no s’hi senti inclòs?



CAL RESPECTAR TOTES LES OPINIONS?



A vegades, per acabar amb una discussió enutjosa, diem: “Bé, deixem-ho aquí; totes les opinions són respectables”. Però, realment totes les opinions són respectables? El que sí estic segur és que totes les persones són respectables, pensin el que pensin, i encara que siguin els meus enemics personals. Segons Jesús, els he d’estimar i respectar. Però no ho tinc tan clar en quant a les opinions. Hi ha opinions que són falses, basades en fets equivocats, o falsejats; d’altres que són ofensives o simples calúmnies, o tòpics repetits i infundats. No totes les opinions són respectables!

En aquest sentit, el bisbe de Girona, el dia de sant Narcís, va demanar perdó per la manera de fer de 13TV, televisió relacionada amb la Conferència Episcopal Espanyola.  I així mateix tots els bisbes catalans han denunciat la manera de fer d’aquesta emissora. Diuen, referint-se a 13TV, que alguns dels seus programes “s’expressen amb menyspreu, desqualificació i fins a l’insult”. Les opinions d’aquest mitjà de comunicació no es guanyen el respecte, no són respectables, ja que s’utilitza normalment la desqualificació d’aquell que no pensa com ells, i això és doblement nefast quan pensem que aquests són mitjans de comunicació que volen ser l’expressió de l’Església.

Fa uns quants anys, en al nostre convent de Sarrià, en plena dictadura franquista, es van tancar un bon grup d’estudiants i persones de cultura. La policia fins va envoltar el convent. És el que ha quedat ja anomenat com “La Caputxinada”. Entre els intel·lectuals hi havia el poeta Salvador Espriu. Com que per encabir tothom es van haver d’habilitar fins les parts del convent que utilitzaven els frares, un dia, quan Salvador Espriu passava per un dels corredors i es va trobar amb un dels frares que era admirador de la seva poesia, aquest li va dir: “Que gran ser poeta!” i diuen que el poeta li va contestar: “Més gran és ser germà!”. I Espriu tenia tota la raó. Hom pot ser poeta, físic, president... el que sigui, però no hi ha títol més gran que el de germà. I esdevenir germà és el gran desafiament de la nostra vida. Som germans, però ho hem d’esdevenir.

Per això els cristians hem d’allunyar-nos de tot esperit de prepotència, d’imposició. Sense Déu no s’entén res, però a Déu només hi accedim des de baix: “Benaurats els pobres en l’esperit, el Regne de Déu és per a ells”, el Regne de Déu, Déu. Déu és el Déu dels humils, dels misericordiosos, dels qui posen pau.

Totes les persones són respectables, però no totes les opinions i menys aquelles que no respecten les persones. Hem de fer un món de germans, però que puguin ser diferents i no tinguin por de pensar diferent. I, certament, el pensament de l’Església no coincideix amb les opinions normals. Els creients en Jesús, més que ningú, hem de respectar l’altre encara que no estiguem d’acord amb la seva opinió, encara que no compartim la seva opinió. La nostra opinió sobre les coses es recolza en el Sermó de la Muntanya, en Jesús. O almenys així hauria de ser.

   


diumenge, 3 de novembre de 2013

Compassió (Diumenge 31)

Divendres, abans de missa, en Lluís m’explicava l’entrevista televisiva a una senyora que perdonava els membres d’ETA que havien assassinat el seu marit. Argumentava que es posava en la pell dels pares de l’assassí, i compartia el gran dolor amb que ells vivien aquella situació.
Mentre en Lluís exposava aquests detalls un servidor pensava: “Això no és habitual, aquesta senyora deu ser una cristiana molt creient”. No diem això per presumpció, sinó per destacar un tret que travessa les Escriptures de principi a fi, i que esdevé el segell d’identitat del Déu bíblic i de la tradició judeo-cristiana. Ens referim a la compassió, també present de bell principi en la tradició musulmana: “En el nom de Déu, el compassiu i el misericordiós”, així comença l’Alcorà.
Les tres religions monoteistes esberlen la creença en un panteó de déus aleatoris, imprevisibles, i àdhuc venjatius, i elaboren una fe en un Déu que “com ho pot tot, s’apiada de tothom”, com expressava el llibre de la Saviesa; i com resumeix brillantment una estrofa del salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat”.
La compassió, un tret que Déu desplega amb apassionada naturalitat, és abastable als humans com bé testimoniava la senyora entrevistada. La semàntica de la paraula ja ens ofereix la seva vibració: compadir-se prové del llatí “cum-patere”, “patir amb”, que implica posar-se en el lloc de l’altre, en la seva pell, i experimentar la mateixa situació.
Compadir-se implica trencar les fronteres del propi jo i les pròpies circumstàncies. Compadir-se és sortir d’un mateix, quelcom que, com més atemorits, insegurs, i acomplexats siguem, més ens costarà de fer. Sortirem de nosaltres mateixos si ens han educat en la generositat i la delicadesa, en la humilitat, a escoltar atentament, i a reflexionar. Aleshores la compassió sortirà amb més facilitat. Però altres vegades brollarà més visceral, espontània, imprevista, quan veurem situacions injustes o tràgiques, però també tendirà a esvair-se amb la mateixa rapidesa.
La compassió té la virtut d’aplegar, d’incloure, de fer sumatori. Per això Zaqueu s’acosta a Jesús, perquè d’alguna manera vol ser compadit per ell. Les seves riqueses l’omplen per fora però no per dins. Li manca sentir-se comprès en profunditat, sentir-se inclòs com a fill d’Abraham. La compassió que ell experimenta, el mou a reproduir-la amb efectes multiplicadors, perquè l’ona expansiva de la compassió és més silenciosa i discreta que la de la bomba atòmica, i té uns efectes plenament benèfics: salva els altres i ens salva a nosaltres.

Afortunats (Tots sants 2013)

Algú dels presents, pelegrinant a Terra Santa, ha visitat a Natzaret els germanets de Charles de Foucauld, dedicats a la pregària i a l’acollida. A prop tenen un eremitori, concretament a la muntanya de les Benaurances, al costat del recinte que visiten els pelegrins, amb unes vistes esplèndides del llac de Tiberíades i el seu entorn.

En aquest eremitori petit i senzill,  apte per només una persona, un servidor hi passà recentment sis dies dedicat a llegir i meditar el fragment evangèlic que evoca aquesta muntanya, precisament en la versió de Mateu que hem escoltat.

Procurant ser màximament fidels a l’expressivitat del text original vam elaborar una versió pròpia, evidentment molt semblant a la que hem proclamat i coneixem, però amb uns matisos que pretenen ressaltar la magnífica vibració que posseeix l’original grec.

Ens permetem compartir-la, no per suplir res, ni millorar res, sinó per complementar-la amb un llenguatge lleument diferent, i també per expressar a persones properes el fruit d’uns dies tan privilegiats, meditant un text tan emblemàtic i captivador de la nostra identitat cristiana. Aquí va:

Afortunats els tarannàs senzills, perquè d’ells és el regne dels cels
Afortunats els qui estan plorant, perquè seran conhortats
Afortunats els irrellevants, perquè són els cridats a posseir la terra
Afortunats els afamats i assedegats de justícia, perquè seran saciats
Afortunats els compassius, perquè seran compadits
Afortunats els cors purs, perquè veuran Déu
Afortunats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu
Afortunats els assetjats per motiu de la justícia, perquè d’ells és el regne dels cels
Sou afortunats cada vegada que us insultin, i us persegueixin, i malparlin contra vosaltres per causa meva.

Llevat de la darrera benaurança que té relació directa amb Jesús, les altres són aptes per qualsevol ésser humà. Aquí rau la grandesa i expressivitat del text: obert, delicat, encoratjador, suggerent, que posa a Déu i el seu regne com a punt final de l’itinerari humà.

Jesús proposa una manera de viure –un itinerari de vida- que ens farà sentir afortunats. Jesús senyala que el destí final d’aquest tarannà és sentir-se afortunats de forma plena, compartida, definitiva, al costat de Déu.

divendres, 1 de novembre de 2013

LA DOLÇOR DEL CRIST

Retaule de la Mare de Déu de Tots els Sants
Monestir de Sant Cugat del Vallès
Divendres, 1 de novembre de 2013
Solemnitat de Tots Sants
Ap 7, 2-4.9-14/Sl 23/1 Jn 3, 1-3/Mt 5, 1-12a

Ahir, quan tornava de Barcelona d’anar a veure la meva mare, ja un xic fosc degut al canvi recent d’hora, de sobte vaig trobar-me envaït per monstres, fantasmes, bruixes, dimonis i espectres. No, no era ni una visió del món infernal, ni m’havia ficat enmig de l’enregistrament d’una pel·lícula de terror... és que havia començat el que en diuen Halloween. El que em va sorprendre no va ser el trobar-me nens i nenes (alguns ja no tant nens ni nenes) disfressats com si tornéssim a reviure el tan nostrat carnestoltes, sinó la quantitat de nens i de nenes que sembla es van apuntant a aquesta festa dels morts.

La festa de Halloween, ja la coneixem una mica, no ve de les nostres latituds sinó d’unes altres que tenen la seva manera, molt respectable, de recordar els seus morts. El cristianisme, al menys el cristianisme catòlic, en canvi, té una altra manera de veure les coses.

Fixem-nos que la litúrgia ha posat en dies successius, i penso que no és casual, la Solemnitat de Tots Sants, que avui celebrem, amb la Commemoració dels Fidels Difunts el dia següent.

I què ens mostren les lectures d’avui? Fixem-nos que comencem amb una gran finestra oberta al Més Enllà. I què hi trobem? Diu el vident: Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. Trobem que no hi són sols, estan envoltats d’àngels, dels  vint-i-quatre ancians, dels quatre éssers vivents i davant per davant del Tron de Déu, de la mateixa presència del Déu que els rep i els acull. I qui són aquests? El vident segueix dient: Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs. Són, doncs, homes i dones que les han passades magres davant la persecució que en el moment en què s’escriu el llibre de l’Apocalipsi viuen els cristians. Aquesta finestra és una finestra oberta a la vida i a la comunió, esdevé porta oberta a l’esperança i és una invitació constant a la taula ja parada del Regne que ja és aquí.

Demà, quan celebrem, tot recordant-los i pregant per ells, els nostres germans i germanes difunts, ho farem recordant-nos d’aquesta finestra que avui se’ns ha obert i això ens servirà per recordar novament que, davant la pena, el dol i la mort de les quals com a humans no en podem fugir, Déu és un déu de vius, no un déu de morts.


Em sap molt de greu pels nens i nenes que s’ho passen tan bé disfressant-se... però, pels cristians, el record dels nostres difunts, sota la llum de l’estol de sants i santes que han reflectit, tot vivint les Benaurances que avui hem escoltat, la llum del Crist en qui han cregut, servit i fins i tot mort, no és un record de fantasmes ni d’espectres, no és un món que ens faci por, és un món que ens convida a la vida, que ens convida a la festa, que ens convida a compartir l’esperança d’aquesta vida amb tothom. Els cristians no ens disfressem per Halloween perquè no volem fer por, sinó que celebrem la diada amb castanyes, moniatos i panellets, tot convidant a la Vida. Una vida alimentada per la dolçor del Crist.