dimecres, 13 de novembre de 2013

PODERÓS I FEBLE

Dimecres, 13 de novembre de 2013
Sv 6, 1-11/Sl 81/Lc 17, 11-19


Quan un es va afeccionant a cercar espais de silenci i de pregària de forma sovintejada, depenent del temps que un pot dedicar-se a aquest cultiu interior, mica en mica va descobrint parts d’un mateix que sovint no sabia ni que les tenia, parts que no sempre són llum o transparència, sinó opacitat i foscor.

Jo mateix, tot sovint, per exemple, m’he sorprès comprovant en el meu interior la dura convivència de dos personatges ben contrastats: un de gran i poderós i un altre de petit i limitat. I, també sovint, he descobert que aquest contrast no és gens clar. No us penséssiu pas que el personatge gran i poderós ho és perquè brillen en ell l’excel·lència de la seva noblesa i cavallerositat. Més aviat tot el contrari. Em sorprenc a mi mateix quan la grandesa i el poder surten del meu interior com una força per atropellar l’altre, per ferir-lo, per doblegar-lo als meus raonaments, a la meva voluntat.

El mateix passa amb el personatge petit i limitat. També em sorprèn quan la petitesa i la limitació esdevenen mesquinesa i victimisme, quan en lloc de fer-me prudent o comprensiu davant les limitacions dels altres, esdevinc algú rancuniós o amargat.

Pensava en tot això en llegir aquest matí la primera lectura del llibre de la Saviesa. Una lectura ràpida ens podria fer pensar (que no vol dir que no fos la primera intenció de l’autor en escriure-la) que som davant d’una mena d’arenga contra els poderosos de la terra, davant d’un advertiment perquè aquests no es pensin els reis del mambo i que considerin que no són més que els pobres del país als quals governen donat que, com bé diu el text, tant els petits com els grans, el Senyor els ha fets. Si fem això resulta molt fàcil que pensem: Això, això, preneu nota grans i poderosos de la terra, no us penseu que ho podeu tot i sigueu més justos!!!

Però, a la llum de la fe, a la llum de la proclamació d’aquesta lectura dins de la nostra Eucaristia, en un moment en què ens trobem fit a fit amb el nostre Senyor, potser la primera pregunta que sorgeix del fons del cor és: I jo, sóc dels poderosos o dels petits? Per descobrir, tot seguit, que sóc TOTS DOS i, com deia al principi, no AMB LES MILLORS QUALITATS o VIRTUTS que podrien tenir aquests personatges.


Em cal, ens cal, certament, anhelar d’escoltar les Seves paraules, paraules que guareixen i salven, com fou guarit i salvat el samarità leprós de l’Evangeli d’avui, capaces de fer-nos veure que no és qüestió d’optar per ser o gran o petit, poderós o limitat; sinó de veure que, si deixem que Ell vagi treballant en el nostre cor, ho podem ser tot i amb totes les seves capacitats i virtuts. Només Ell pot treure el millor de nosaltres mateixos, transformant el poder no en despotisme, sinó en força per enfortir els febles i els desanimats; transformant la petitesa en capacitat d’empatia i proximitat per fer del nostre món una gran fraternitat. Li deixarem fer?