dilluns, 25 de novembre de 2013

ET MENJARIA A PETONS



Moltes vegades he sentit com les mares acaronant el seu fill diuen: “Me’l menjaria a petons”. També els que s’estimen ho senten així  i s’ho diuen l’un a l’altre. I és que l’amor té una tendència a la unió, fins a la fusió, a ser un de sol, a ser una sola realitat indivisible. Però si, suposem, realment la mare es mengés el nen, el nen ja no hi seria. Igualment si l’amant incorporés totalment l’estimada, si es fusionessin realment en una sola realitat indiferenciada, l’estimada desapareixeria, ja no hi seria. Per això en l’amor hi ha una altra tendència contrària a la de la unió però igual de forta, que és la diferenciació, la separació. Ja que l’amor vol que l’altre sigui, i aquesta és la seva més gran sorpresa i goig, no vol de cap manera que desaparegui, ni tan sols per incorporar-lo. Per això l’amor té en el seu si una gran paradoxa. Vol dues coses contradictòries alhora. Vol la unió amb allò estimat i a la vegada vol el contrari, que allò que estima sigui ell mateix i no desaparegui sinó que sigui el que és, diferenciat i realment diferent de mi.

Simone Weil era una escriptora i filòsofa francesa. Va néixer en el si d’una família jueva no creient i a poc a poc es va acostar al cristianisme. Ella, en un dels seus escrits, diu que “estimar purament és consentir la distància, és adorar la distància entre jo i el que és estimat”. Consentir i adorar la distància entre jo i el que estimo és estimar l’altre com a altre, com a diferent de mi. I l’estimo perquè és diferent.

Per això ella parla no sols del silenci de Déu, sinó de l’absència de Déu. Déu, perquè estima l’home purament, crea la distància entre Ell i nosaltres, i la vol. La total manifestació de Déu anul·laria l’home i la seva llibertat. Però la total absència de Déu enfonsaria l’home i el món en el no-res.
Aquesta és la nostra paradoxa: Déu, perquè ens estima, ens constitueix, ens crida, ens fonamenta, ens parla i vol que ens unim a Ell. I a la vegada, perquè ens estima, es distancia, fa un espai d’absència entorn nostre i del món. Déu no envaeix, no ens engoleix. No som Déu, ni Ell és nosaltres. A la vegada experimentem la seducció i la crida d’Ell i alhora el seu silenci, i encara més la seva absència. Sense una o altra cosa no seríem el que som. Perquè ens estima vol unir-se a nosaltres i ens crida. Perquè ens estima crea entorn nostre l’absència, la distància.

Aquesta és la paradoxa de Déu que regna des de la creu. L’home voldria que s’anul·lés la distància, que s’anul·lés  l’absència de Déu. No suportem la visió d’un Déu crucificat que, fet un amb l’home, es fa seva la nostra més pregona pregària: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?!”. Aquest abandó, aquesta distància, aquest silenci, més encara aquesta absència de Déu, la voldríem anul·lar.
Ens apuntem més fàcilment a les crítiques de les autoritats i els soldats que demanen que Déu actuï anul·lant tota possibilitat de dubte i, per tant, de llibertat: “No ets el Messies? Baixa de la creu i creurem en tu”. Però anul·lant tota possibilitat de dubte, anul·lem la llibertat; anul·lant la distància, anul·lem l’home.

 Sant Pau  diu: “Reconcilieu-vos amb Déu”. No jutgeu Déu. La distància és fruit del seu amor tant com la crida a la unitat. Paradoxa d’amor. Aquesta reconciliació amb Déu, que és reconciliació amb el món i amb el que realment sóc,  comporta reconèixer la nostra limitació i voler i estimar la distància entre nosaltres i Déu. La reconciliació amb Déu comporta deixar de repetir les acusacions que Crist va sentir a la creu,  i passar a confiar en Ell que sap el que fa en el seu amor, més encara, que és el rei que regna i que tot ho sosté i condueix, ja que tot ho sosté i li ha estat donada tota la sobirania en el cel i a la terra, però... això des d’una creu. Per tant, des de l’absència, des del silenci. I, malgrat tot, Ell regna.

La postura del bon lladre és la que l’Evangeli ens demana com a camí de vida. Jesús no salva el lladre de la creu sinó en la creu. Jesús no salva el lladre del dolor, sinó en el dolor. Jesús no salva el lladre de la mort, sinó en la mort. I el salva perquè Ell hi és i és Ell la salvació, la vida.  En Crist Déu hi és i possibilita l’últim acte de llibertat i confiança. El lladre reconeix el seu pecat, la seva responsabilitat en la situació en la qual està, prega i confia. Déu, Crist hi és i fa possible l’acte autènticament humà i l’obre a la nova vida en Déu.