Compassió (Diumenge 31)

Divendres, abans de missa, en Lluís m’explicava l’entrevista televisiva a una senyora que perdonava els membres d’ETA que havien assassinat el seu marit. Argumentava que es posava en la pell dels pares de l’assassí, i compartia el gran dolor amb que ells vivien aquella situació.

 

Mentre en Lluís exposava aquests detalls un servidor pensava: “Això no és habitual, aquesta senyora deu ser una cristiana molt creient”. No diem això per presumpció, sinó per destacar un tret que travessa les Escriptures de principi a fi, i que esdevé el segell d’identitat del Déu bíblic i de la tradició judeo-cristiana. Ens referim a la compassió, també present de bell principi en la tradició musulmana: “En el nom de Déu, el compassiu i el misericordiós”, així comença l’Alcorà.

Les tres religions monoteistes esberlen la creença en un panteó de déus aleatoris, imprevisibles, i àdhuc venjatius, i elaboren una fe en un Déu que “com ho pot tot, s’apiada de tothom”, com expressava el llibre de la Saviesa; i com resumeix brillantment una estrofa del salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat”.

La compassió, un tret que Déu desplega amb apassionada naturalitat, és abastable als humans com bé testimoniava la senyora entrevistada. La semàntica de la paraula ja ens ofereix la seva vibració: compadir-se prové del llatí “cum-patere”, “patir amb”, que implica posar-se en el lloc de l’altre, en la seva pell, i experimentar la mateixa situació.

Compadir-se implica trencar les fronteres del propi jo i les pròpies circumstàncies. Compadir-se és sortir d’un mateix, quelcom que, com més atemorits, insegurs, i acomplexats siguem, més ens costarà de fer. Sortirem de nosaltres mateixos si ens han educat en la generositat i la delicadesa, en la humilitat, a escoltar atentament, i a reflexionar. Aleshores la compassió sortirà amb més facilitat. Però altres vegades brollarà més visceral, espontània, imprevista, quan veurem situacions injustes o tràgiques, però també tendirà a esvair-se amb la mateixa rapidesa.

La compassió té la virtut d’aplegar, d’incloure, de fer sumatori. Per això Zaqueu s’acosta a Jesús, perquè d’alguna manera vol ser compadit per ell. Les seves riqueses l’omplen per fora però no per dins. Li manca sentir-se comprès en profunditat, sentir-se inclòs com a fill d’Abraham. La compassió que ell experimenta, el mou a reproduir-la amb efectes multiplicadors, perquè l’ona expansiva de la compassió és més silenciosa i discreta que la de la bomba atòmica, i té uns efectes plenament benèfics: salva els altres i ens salva a nosaltres.