divendres, 8 de novembre de 2013

EL GRAN CONVIT

EL BANQUET - PIETER BRUEGEL
Dimarts, 5 de novembre de 2013
Rm 12, 5-16a/Sl 130/Lc 14, 15-24

A tots, penso, ens ha passat alguna vegada. Un amic de qui fa molt de temps que no en sabem res ens fa arribar la seva invitació: EM CASO! I comencem a donar-li voltes a la cosa: Què faig? Hi vaig? I, si hi vaig, què li regalo? No hi vaig? I, si no hi vaig, quina excusa dono?... Allò que farà inclinar la balança cap a un cantó o un altre pot ser ben divers: si el dia em va bé, si no tinc altres negocis o compromisos, si em trobo bé de salut per anar-hi, si el lloc del convit no és massa lluny i hi puc arribar amb facilitat... Com sigui però, al final, veritablement, allò que decidirà que jo hi vagi o no, és només una cosa: la meva relació amb aquest amic. Si m’importa, si veritablement hi havia una relació d’amistat i sols són les circumstàncies de la vida les que ens han separat i han refredat la relació primera, em farà tanta il·lusió de tornar-lo a veure, de saber d’ell, que ben segur aniré a la festa i m’alegraré amb ell (llevat de si no tinc veritablement un impediment molt gros per assistir-hi). Però, si més que un amic era un conegut, si la relació era més aviat circumstancial (compartir la mateixa feina, per exemple) trobaré mil justificacions per a dir no hi vaig, perquè el més segur és que em farà mandra anar-hi de bon començament. La relació amb l’amic marca la diferència!

Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! exclama un dels qui mengen amb Jesús sense assabentar-se massa de amb qui seu ja a taula. I Jesús conta la paràbola de l’home que va fer una gran festa. La trista realitat d’aquest home generós és que ningú dels convidats vol anar-hi. Tots troben la seva justificació per excusar-se: el terreny o els bous acabats de comprar, el matrimoni acabat de celebrar... tot és més important que anar a la festa; perquè, en el fons, qui convida no és apreciat com cal, el nostre home generós és menystingut. L’Amor no és amat. I l’home de la paràbola té tantes ganes de convidar a la seva festa que passarà dels primers convidats i obrirà el convit a pobres, invàlids, cecs i coixos... Aquesta és la realitat, la sovint dura realitat del Regne: TOTS SOM CONVIDATS, tots som cridats a taula, TOT ÉS A PUNT, no cal portar-hi res, ni afegir-hi res, perquè hi ha TOT EL NECESSARI... la taula és parada i l’àpat és a punt. L’home generós, l’home que fa la gran festa, imatge de la bondat i misericòrdia del nostre Déu, ENS VOL NOMÉS A NOSALTRES! Però qui és Jesús? Qui és Déu per a nosaltres? L’Amor no és amat.


Unes paraules semblants a les d’aquest home que seia a taula amb Jesús les diem també nosaltres a la missa. El sacerdot diu: Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços el convidats a la seva taula. I HO SOM! Som convidats una i una altra vegada a la seva taula, és un convit ben real en cada Eucaristia; però, alerta, nosaltres no som ben bé com els contemporanis de Jesús, els primers convidats que declinaren amb excuses la invitació... som els pobres, els invàlids, els cecs, els coixos, els qui el Senyor envia a buscar-nos pels camins de la vida, on ens trobem sovint sense saber on anar, què fer, què esperar... Nosaltres som aquests, els qui sovint no hi comptem per als poderosos, o els savis d’aquest món; però als qui, de sobte, ressona en el fons del nostre cor la invitació de Jesús a seure a taula amb el Pare i amb Ell... TANT DE BO que Déu no ens trobi donant-li excuses per declinar la invitació, TANT DE BO que no hi hagi res que s’interposi a l’amor de Déu fet palès en Crist, Senyor nostre.