dimecres, 27 de novembre de 2013

NO HI HA NINGÚ QUE REFLEXIONI EN EL SEU COR...

Dimarts, 26 de novembre de 2013
Sant Lleonard de Porto Maurizio
Dn 2, 31-45/Dn 3/Lc 21, 5-11

Tota la terra està desolada, perquè no hi ha ningú que reflexioni en el seu cor (Jr 12, 11). Amb aquestes paraules del profeta Jeremies comença la segona lectura de l’Ofici de la Litúrgia de les Hores d’avui, que reprodueix una exhortació de sant Lleonard de Porto Maurizio que avui celebrem, un sant franciscà del segle XVII, sobre la importància de la meditació del Via Crucis, de qui en fou gran propagador.

Em sembla que podem estar d’acord amb l’ús que en fa sant Lleonard d’aquestes paraules del profeta si les acollim amb tota la seva profunditat. El profeta Jeremies pronuncia aquestes paraules com una queixa de Déu mateix contra els pastors del seu poble, que són capaços només de preocupar-se d’ells mateixos, de salvaguardar el seu statu quo tot oblidant el poble que està a punt d’experimentar la invasió babilònica i, amb aquesta, la destrucció de totes les institucions i el consegüent exili. També nosaltres som, segons la Bíblia, descendents d’Adam, és a dir, terraquis (Adam prové de la paraula adamah que vol dir terra en hebreu) o millor encara terrissa, per la nostra fragilitat. Som una terra que del fons del cor clama per ser alliberada, per trobar aquell repòs que ja Déu prometia de donar a Abraham en les seves anades i vingudes per una terra promesa que mai no acabava de posseir; però que sovint no pot arribar a experimentar aquest alliberament perquè no som capaços de fer precisament allò que més ens caracteritza com a éssers humans: fer una aturada i reflexionar. Reflexionar sobre la creació fins al punt, com li passà a Sant Francesc malgrat la dura malaltia, de veure en el germà Sol la criatura que el portava al Creador; reflexionar sobre la nostra vida, el curs del nostre temps, de la nostra història personal; una aturada que ens pugui ajudar a prendre una certa distància de nosaltres mateixos i veure per on anem i comprovar, per exemple, si és aquest el lloc per on altres ens porten o és per on nosaltres volem anar...

Per a sant Lleonard aquesta “aturada”, aquest punt d’inflexió que podia convertir una vida caòtica i de vici en una vida plena de sentit, passava per la reflexió, però, no tant en un mateix, sinó en Aquell que va fer-se home, va patir, va morir i va ressuscitar per tots nosaltres. És per això que era tant devot de la Creu del Crist perquè, per a sant Lleonard, el Via Crucis, el Camí de la Creu, li presentava amb tota la força l’amor de Déu per a nosaltres, aquest Amor que és l’únic que pot seduir-nos, sense enganyar-nos ni aprofitar-se de nosaltres, sense tallar-nos la llibertat. L’únic Amor que pot omplir de sentit la nostra vida i així ajudar-nos a superar les proves i conflictes més pregons.


Les lectures d’avui em sembla que van pel mateix sentit. Davant el miratge de les pedres boniques i acabades del Temple que enlluernaven els deixebles, la realitat: no quedarà pedra sobre pedra. El que importa no és estar fonamentats (posar la nostra confiança) en pedres o falses seguretats que avui són i demà ja no... sinó estar fonamentats, ben arrelats a la Roca que és Crist. Aquesta Roca que, com hem escoltat  en el profeta Daniel, farà desaparèixer tot el secundari i durarà per sempre. SÓN ELL I EL SEU REGNE QUE DURARAN PER SEMPRE!