dilluns, 18 de novembre de 2013

L’HOME: ANIMAL VIOLENT?


“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.
Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.
Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.
En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.
L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.