dijous, 30 de novembre de 2017

Fer cas de la Bona Nova (Sant Andreu 2017)

"Però no tots fan cas de la Bona Nova". Això deia sant Pau als Romans en el seu discurs sobre la importància de la predicació de la Paraula de Crist. Quan escoltem que "no tots fan cas de la Bona Nova" tendim a pensar en aquells que per diferents motius es tanquen a escoltar-la i en resten allunyats. 

No obstant, Pau s'està referint a aquells que l'han escoltada o que l'escolten però no l'assumeixen, no la compleixen, no l'obeeixen. És a dir, l'Apòstol està qüestionant no als de fora sinó als de dintre. En definitiva, la interpel·lació va per a nosaltres, els qui estem acostumats a oïr quotidianament aquesta Bona Nova, que ens ha de servir com un sacseig per a reconèixer les nostres faltes, i també com un estímul per a créixer en humilitat i en esforç de conversió.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Les recolliré dels llocs on s'havien dispersat (Crist Rei 2017)

"Recolliré les ovelles de tots els llocs on s'havien dispersat el dia de núvols i de boira". El profeta Ezequiel recorre a la metàfora pastorívola per expressar un moment cabdal en la història d'Israel: el dia de núvols i boira fa referència als babilonis quan van assaltar i destruir la ciutat de Jerusalem l'any 586/7 aC. espoliant i incendiant el temple, deposant el rei i deportant-lo amb els seus principals a Babilònia, humiliant i dispersant la població. Davant tal ensulsiada del poble d'Israel, Ezequiel obre les portes a l'esperança: el profeta anuncia Iahvè com el bon pastor que aplegarà de nou el poble dispersat, guarirà les ferides obertes i pasturarà tot el poble amb justícia, judicant entre moltons i cabrits i posant al seu lloc els culpables i els innocents.

Iahvè assumeix en boca del profeta Ezequiel no només la funció de bon pastor, que ja és molt! també assumeix la funció de jutge: donant a cada ovella la recompensa segons el seu comportament. Aquesta tasca és la que Jesucrist exerceix a l'evangeli d'avui, quan a la fi dels temps descendirà de les altures per fer de bon pastor i jutjar les ovelles, als humans. Aquesta primera escena bíblica d'ovelles dispersades i adolorides, i sobretot la segona escena de judici celestial, amb acusacions i defenses, amb premis i càstigs..., en altres moments ens podrien semblar "música celestial", però aquestes setmanes estem tots molts sensibles al tema judicial, a acusacions i defenses, a condemnes i alliberaments. Per això ens pot servir el criteri de discerniment que utilitza Jesucrist per salvar o condemnar: la sensibilitat i el respecte que exercim amb l'altre, especialment el més desvalgut, serà el criteri. Així de fàcil, o potser així de difícil.

La festa d'avui, Jesucrist rei de tot el món, malgrat l'accent monàrquic del títol hem de centrar-nos en la figura de Jesucrist governant l'univers des del cel de manera discreta i efectiva. La festa d'avui esdevé l'avantsala de l'Advent i de l'inici d'un nou any litúrgic que començarem diumenge vinent: serà una nova ocasió per recomençar, per procurar fer les coses millor, per aprofundir en la nostra fe, per reelaborar les nostres relacions socials i de país, per mirar el futur amb esperança, sempre aplegats pel bon pastor i jutge just que és Jesucrist que ens vol portar a tots als prats celestials.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Els qui tenen seny i els qui en tenen poc (Diumenge 32)

"N'hi havia cinc de prudents i les altres cinc desassenyades". La paràbola de les deu noies que hem escoltat a l'evangeli ens presenta un empat tècnic: cinc noies prudents i cinc desassenyades: les primeres, previsores amb l'oli, entren amb el nuvi al convit; les segones, menys previsores, es queden fora; i malgrat la seva insistència el nuvi respon que no vol saber res d'elles. La paràbola presenta una escenografia dels darrers temps i un missatge clarament religiós: se'ns diu que hem d'anar proveïts de fe suficient per respondre a qualsevol imprevist; que en aquest cas és la vinguda del nuvi, el mateix Jesucrist, que ve del cel a donar compliment a la fi dels temps. En aquell moment no podrem improvisar, ens diu la paràbola, com tantes vegades ens agrada de fer per lidiar situacions de tota mena.

La paràbola de les deu noies exhorta al seny religiós, que invocava també la primera lectura quan es referia a la saviesa; però una saviesa que no hem d'entendre com una capacitat intel·lectiva o d'erudició, sinó com l'anhel de recerca de Déu, com la capacitat espiritual de discerniment que Déu atorga generosament a qui se li acosta amb sinceritat i humilitat. Tot plegat queda magníficament expressat pel salm responsorial quan deia: al principi: "Vós Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor". I també deia al final del salm: "Quan des del llit us recordo, passo les nits pensant en vós".

És fàcil apreciar qui té seny i qui en té poc en el context religiós d'aquestes lectures, però traslladar-ho a àmbits socials i polítics esdevé complicat, i més si entrem en la dialèctica del seny i de la rauxa catalanes en el procés d'independència. Posem un exemple: les 750.000 persones que ahir s'aplegaven al carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels empresonats ¿les hem de considerar amb seny o amb poc seny? Segons a qui ho preguntem, sabem la resposta. Però els qui més invoquen el seny en aquest procés són els qui defensen el seu assenyat estatus econòmic traslladant les seus d'empreses; són els qui mantenen el seu assenyat estatus d'opinió pública menystenint la realitat; són els qui justifiquen el seu assenyat estatus polític reprimint amb violència els qui consideren uns arrauxats.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Qui sap perdre acabarà guanyant (Diumenge 31)

"Us trauré el poder de beneir". Aquesta és l'amenaça que el profeta Malaquies proclama en nom de Déu en la primera lectura. El motiu d'aquesta amenaça és rotund: "si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom". El profeta Malaquies denuncia el comportament altiu, abusiu i prepotent dels sacerdots, anunciant-los que fins i tot el poble els perdrà l'estima i el respecte per haver perdut el nord i haver jutjat amb parcialitat. Aquells que aleshores exercien l'autoritat religiosa i també sociopolítica, són amenaçats de ser rebutjats per Déu i pel poble. Aquells que es consideraven intocables en virtut de les seves atribucions són posats en evidència pel profeta Malaquies dedicant-los amenaces divines i anunciant-los el rebuig del poble. 

Amb un to més moderat, Jesús qüestiona un cop més els mestres de la Llei i els fariseus en l'evangeli d'avui. Posa en evidència el seu dogmatisme religiós vers els altres i les seves pretensions d'esdevenir l'única veu o els únics guies del panorama religiós i social d'aquell moment. Les crítiques de Malaquies i de Jesús són extensibles a tots els temps i a tots els àmbits, adreçades principalment als qui ostenten alguna mena de poder (sigui polític, judicial, econòmic, cultural, esportiu o religiós); són crítiques que també ens serveixen a tots en qualsevol moment, sobretot amb l'agitació actual que vivim. Perquè no podem perdre el nord de Déu i de Jesucrist si som creients, ni de les múltiples aliances (utilitzant el llenguatge bíblic) que ens comprometen en la nostra vida social. Malaquies denuncià la manca d'imparcialitat: per això hem de denunciar els abusos de poder, vinguin d'on vinguin. Jesús denuncià la imposició d'una única veu: per això hem d'escoltar i fer sentir totes les veus, vinguin d'on vinguin. Si volem ser ponderats, uns i altres (i al dir "uns i altres" ja ens entenem) hem de reconèixer que tots pequem de les dues coses, però com més gran és el poder i l'autoritat que s'ostenta, més gran és el pecat i més mal fa als altres. 

Els catalans (siguem dels uns o dels altres) tenim mig govern a la presó i l'altre mig retingut amb el nostre president en una comissaria belga. Ho podem llegir fredament com un pas més del joc del gat i la rata que s'està jugant, però no deixa de ser una gran humiliació personal i col·lectiva que ens desvetlla moltes reaccions i cap de bona. Però Jesús ens ho deia ben clar:"Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit"; és a dir, qui imposa acabarà perdent, i qui sap perdre acabarà guanyant:

dimecres, 1 de novembre de 2017

Feliços els perseguits pel fet de ser justos! (Tots Sants 2017)

Tal dia d'ahir, és a dir, el 31 d'octubre de l'any 1517, el monjo agustí Martí Luter penjava a la porta de l'església del palau de Wittemberg 95 tesis sobre la reforma de l'Església catòlica. Els anhels de Luter s'anaren convertint en un moviment que desembocà en l'Església de la Reforma o Protestantisme. La reacció catòlica a les pretensions reformistes de Luter, als seus successors i a l'Església protestant ha estat frontal i furibunda durant segles. Però 500 anys després l'Església catòlica reconeix Luter com un veritable reformador. En donen fe documents teològics rellevants signats per ambdues esglésies i destaquem la visita a Alemanya, no recordem si de Benet XVI o de Joan-Pau II, amb el desig de voler proclamar sant a Luter. Avui, els catòlics compartim amb els nostres germans protestants la celebració d'aquest cinquè centenari del qual alguns mitjans informatius se n'han fet ressò.

Posats a recordar efemèrides, avui, dia 1 de novembre, fa un mes de l'1 d'octubre, una diada que una bona part del poble català decidia i penjava les tesis de la seva independència, provocant una reacció frontal i furibunda del govern espanyol. D'aleshores ençà s'ha iniciat un combat polític de desgast que esperem que no duri 500 anys però que està clar que durarà, i que tard o d'hora ha de provocar una sana reconciliació i un mutu reconeixement i respecte, com ha succeït entre l'Església catòlica i la protestant. En definitiva, que cal perseverar en les conviccions malgrat les oposicions i les dificultats.

Aquest és el missatge que també traspuen les lectures d'avui, diada de Tots Sants. Ho deia la primera lectura respecte als vestits de blanc que lloen Jesucrist al cel: "Són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell i han quedat blancs". L'Apocalipsi fa referència als màrtirs, als cristians assassinats en els circs romans i altres escenaris, on la seva execució esdevenia un espectacle públic i un càstig a la seva desobediència a l'imperi.

Ho expressava l'evangeli en el text de les benaurances, una elegia als derrotats, un anunci de capgirament de la crua realitat on els perseguits pel fet de ser justos són considerats feliços o benaurats, on els qui tenen fam i set de justícia també seran considerats feliços junt amb els humils, els nets de cor, els pobres d'esperit, els compassius, els qui ploren, els qui posen pau. El relat de les Benaurances també afegeix que són feliços els qui, per causa de Jesucrist i per ser cristians, són ofesos, perseguits i calumniats. Quan ens passi això alegrem-nos i fem festa! Si ho aconseguim, cosa gens fàcil, passarem a formar part de la llista dels sants inscrits al cel que celebrem avui.