diumenge, 25 de juny de 2017

Sense por, fora i dins l'Església (Diumenge 12)

"No tingueu por" deia Jesús tres vegades en l'evangeli de Mateu: "No tingueu por dels homes", "No tingueu por dels qui maten només el cos" i "No tingueu por" en general. L'evangeli situa en temps de Jesús la problemàtica que afectarà dècades després a un cristianisme incipient que començava a incomodar i a sofrir persecucions del seu context religiós, social i polític: el judaisme fariseu, els dirigents saduceus, els tetrarques, els governadors romans, el emperadors, que veien aquell nou col·lectiu de seguidors de Jesús hostil al Judaisme i a l'Imperi romà. No és difícil fer actualitzacions d'aquestes frases de Jesús, però sense oblidar que sempre ha estat difícil expressar alliberadament la nostra fe: durant la persecució religiosa en la Guerra Civil, durant la connivència manipuladora del nacionalcatolocisme, avui dia amb el desdeny subtil (i no tant subtil) sota l'empara d'un estat laic.

No obstant, les coses prenen un caire diferent quan els conflictes succeeixen portes endins com descriu dramàticament el profeta Jeremies en la primera lectura. Les seves denúncies valentes provoquen l'assetjament dels seus propis germans israelites que cerquen la seva perdició. L'únic a qui el profeta pot clamar ajut és a Déu, perquè el seu entorn és tot en contra seva. Per això també podem aplicar el "No tingueu por" a les situacions internes que envolten la nostra realitat eclesial. La situació del profeta Jeremies no és quelcom únic, sinó que s'ha repetit en no poques ocasions dins el Judaisme i el Cristianisme, que personatges rebutjats en el seu moment històric, posteriorment han estat reconeguts. Posem només un exemple: Martí Luter, un autèntic proscrit dins el catolicisme i 700 anys després estem commemorant les seves 95 tesis com un progrés eclesial. 

No són poques les vegades que confonem la unitat i la comunió en la fe amb l'obediència submisa i acrítica als dirigents eclesials. Això pot arribar a fregar el pecat d'idolatria. Qüestionar, dissentir, no compartir declaracions o decisions concretes dels nostres dirigents religiosos no significa ser un mal cristià o ser un mal catòlic, sinó exercir de manera responsable la nostra creença, que sempre toparà amb tots aquells que com diu la dita són "més papistes que el papa". Els cristians no som seguidors d'autoritats religioses humanes, que són canviants; les respectem i les escoltem siguin o no de la nostra corda; els cristians som seguidors de Jesucrist, el Fill de Déu, que ha enviat l'Esperit Sant a la seva Església perquè la governi. Tots hem rebut aquest do des del nostre bateig, un do que ens empeny a no tenir por i a expressar la nostra fe de manera alliberada a dins i a fora de l'entorn eclesial.

divendres, 23 de juny de 2017

Benèvol i humil de cor (Sagrat Cor de Jesús 2017)

"Jo sóc benèvol i humil de cor" diu Jesús en l'evangeli de Mateu, expressant el seu batec interior més íntim i posant de relleu el seu tarannà. Però la frase també connecta amb el batec més íntim del seu poble, Israel. No és casualitat que l'evangeli utilitzi el mateix llenguatge que el profeta Sofonies quan menciona "un poble humil i pobre que cercarà refugi en el nom del Senyor". Es tracta de la categoria teològica dels "Pobres de Iahvè", els anabim, aquells que malgrat les pobreses de tota mena i les adversitats de tota mena es mantindran fidels a Déu. 

Jesús s'arrenglerà teològicament i existencial-ment amb aquest col·lectiu sofert i perseverant de creients que no pinten res i no destaquen en res. Amb ells no cal gastar energies fent-se veure o aparentant. Amb ells i amb Jesús al bell mig, trobarem el repòs que tant desitja el nostre cor.

dijous, 22 de juny de 2017

El Parenostre arameu (Dijous 11)

El Parenostre en arameu que Jesús recitaria als deixebles no ens ha arribat, però la versió grega del Nou Testament mostra afinitats -i àdhuc influències- amb l’antiquíssima pregària jueva del Qaddish que consisteix en magnificar i santificar el nom de Déu. Una de les versions més antigues que es conserven diu així:

Exaltat i santificat sigui el seu gran Nom
en el món creat segons la seva voluntat.
Que Ell estableixi el seu regne
durant la nostra vida i durant els nostres dies,
i durant la vida de tota la casa d’Israel,
ràpidament i pròximament.

El Qaddish seria probablement una oració devocional personal en temps de Jesús i que posteriorment s'incorporava en la litúrgia sinagogal. Semblantment podem dir del Parenostre de Jesús, ensenyat com un model de pregària personal segons Mateu, o com una pregària identificadora dels deixebles de Jesús segons Lluc. La tradició cristiana l'ha convertit en la pregària col·lectiva per excel·lència però sense oblidar el seu ús personal que ens soluciona tantes vegades la nostra pregària quan no sabem que dir i el Parenostre ens ve com anell al dit.

dimecres, 21 de juny de 2017

Qui se n'assabentarà? (Dimecres 11)

L'evangeli que hem escoltat era el mateix que es proclamava el Dimecres de Cendra, iniciant el temps litúrgic quaresmal que enllaçava amb la cinquantena pasqual. Tot plegat concedia al fragment un plus de vibració que ara no tenim.

Serà que avui comencem oficialment l'estiu i la inspiració també es relaxa una mica, no obstant compartim aquest interrogant que deixem sense resposta: quan es parla ajudar al necessitat en secret, de pregar d'amagat i de fer dejuni dissimuladament, se'ns està dient de no publicar-ho en el nostre bloc o la nostra web, de no explicar-ho en cap correu electrònic, de no penjar fotos a facebook, de no fer cap piulada a twitter, ni d'enviar cap whatsapp? Aleshores, qui se n'assabentarà?

dimarts, 20 de juny de 2017

Perfectes? (Dimarts 11)

"Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial" és una de les sentències que Jesús va desgranant en l'evangeli de Mateu després de les Benaurances. Jesús apuja el llistó col·lectiu predicant intencionadament una doctrina de màxims, en aquest cas convidant-nos a ser perfectes ―així ho diu el text grec― com el Pare celestial. 

Essent literalistes, és impossible ser perfectes o bons del tot, i més com el Pare del cel. Essent creients, sabem que tampoc és possible; però Jesucrist sacseja les mil excuses que posem a la nostra imperfecció i ens proposa un camí evangèlic de creixement constant. Jesucrist segueix sacsejant-nos quan anem enrere enlloc d'anar endavant, quan se'ns pugen els fums o ens aburgesem pensant haver assolit nivells acceptables de perfecció. Jesucrist no pararà de sacsejar-nos fins al darrer moment, quan riurem plegats del ridícul que haurem fet tantes vegades pensant-nos que som prou bons, o si més no, més bons que els altres.

dilluns, 19 de juny de 2017

Sóm realment capaços? (Dilluns 11)

 
"No et desentenguis de qui et vol manllevar" proclamava el final del fragment de l'evangeli. Unes frases abans també recalcava: "No us hi torneu contra els qui us fan mal". 

Ens preguntem posant-nos la mà al cor: és possible fer això? Potser si tenim un bon dia, o qui ens ho fa ens cau bé, aleshores serem capaços de fer-ho; però com a tarannà? 

Ens consolem i ens animem des de la fe amb el verset que introduïa l'evangeli: "La vostra promesa fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí".

diumenge, 18 de juny de 2017

Corpus Christi 2017

Fa un parell de dies un frare explicava que les monges on ha celebrat diàriament l'eucaristia durant 20 anys li han comunicat que el seu servei s'acabarà en breu: han quedat dues germanes i la congregació pensa tancar aquesta presència. Corpus Christi.

Fa pocs dies un mossèn rural compartia que en breu potser li assignin dos pobles més als quatre que ja assisteix; l'actual rector està ja molt malalt i no pot tenir-ne cura. Corpus Christi.

No són poques les comunitats religioses contemplatives femenines que han de fer mans i mànigues per aconseguir un prevere que els celebri l'eucaristia diàriament. Corpus Christi.

No són pocs els fidels d'entorns rurals que només tenen missa dominical en el seu poble cada quinze dies o cada mes. Els altres diumenges, si poden, han de desplaçar-se als pobles del voltant. Corpus Christi.

És cert que podríem ressenyar realitats eucarístiques més estimulants i espectaculars, i més avui que celebrem la solemnitat del Corpus; però mencionem aquesta cara més amagada per subratllar que aquest Corpus Christi quotidià i discret, perseverant i esforçat, àdhuc sofert, és el que dóna valor i sentit a la solemnitat d'avui, venerant i exhibint Jesús sagramentat a dins i a fora de les esglésies.

Amén de les sensibilitats personals i els tarannàs de les comunitats cristianes que determinen la manera de celebrar la festa del Corpus, la diada d'avui convida preveres i laics d'entorns rurals (eucarísticament poc assistits) a valorar els esforços que fan;  als preveres i fidels urbans (que gaudim d'excés d'oferta eucarística) a agrair les comoditats que tenim. Uns i altres no hem de perdre de vista la promesa "del viurà per sempre" que Jesús proclama en l'evangeli als qui facin comunió amb el seu cos i la seva sang.

La festa d'avui gairebé clou la temporada de celebrar Primeres Comunions que a tots ens afecta més directament o indirectament. Ambdues coses ens permeten constatar que el cos i la sang de Jesucrist que rebem de forma sagramentada en cada eucaristia és molt més que una tradició: és un estil de vida. Un estil de vida  que no només ens organitza el diumenge, sinó que marca la nostra manera de ser i de fer amb els altres. Un estil de vida que enfortim en cada celebració, i que esdevé una avantsala de la degustació dels bens eterns.

dijous, 15 de juny de 2017

A qui prediquem? (Dijous 10)

"Quan prediquem, no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor" deia sant Pau a la primera lectura. 

Però entre anunciar Jesucrist i anunciar-se un mateix hi ha un entremig, que és el que habitualment assumim els predicadors, que és anunciar formalment Jesucrist com el Senyor però veladament anunciem la nostra idiosincràsia, que plaurà a uns i desplaurà a altres. M'atreviria a dir que potser no sabem fer-ho d'una altra manera. 

La forma de dignificar aquesta barreja també la indica l'apòstol: "nosaltres som els vostres servidors per amor de Jesús". Considerar-nos servidors dels qui hem de predicar és la manera de purificar-nos dels nostres grans o petits egos que subtilment projectem en les nostres prèdiques.

diumenge, 11 de juny de 2017

Proximitat divina (Santíssima Trinitat 2017)

"La Trinitat vol estar amb nosaltres! I els tres alhora!" Amb aquesta nitidesa un frare veterà del convent resumia aquest migdia la festa litúrgica d'avui: la Santíssima Trinitat. De fet, aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu, és un repte no gens fàcil d'acomplir, sobretot si ho comparem amb el nostre "voler estar amb els altres", perquè malgrat ho fem ple d'estimació i d'un compromís total, pot esdevenir angoixant o neutralitzador, reprimint o anul·lant l'altre.

"Voler estar amb l'altre" és un aprenentatge perpetu que ens purifica interiorment, perquè implica un estira i arronsa inacabable que ens ensenya a respectar l'altre sense allunyar-nos, a estimar sense aclaparar, a ser present sense intimidar, a esperar quan hi ha distanciament, a acollir quan hi ha retorn, a callar quan hi ha tensió.

Tot això i molt més ho fa de meravella aquest Déu u i tri que ens governa com a Pare, que se'ns revela com a Fill i que ens acompanya com a Esperit Sant. La primera lectura ens expressa aquest "voler estar amb nosaltres" de Déu a través de la seva gran misericòrdia: "Sóc el Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor".  ¿Quina por hem de tenir d'aquest Déu que es manifestà a Israel de manera tan comprensiva just després que el poble es construís i adorés un vedell d'or mentre Moisès encara era dalt la muntanya rebent les taules? Moisès reconeix la rebel·lia del poble però també reconeix la misericòrdia divina que tot ho perdona. Aquest és el Déu tant de l'Antic com del Nou Testament.

La segona lectura ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en l'àmbit de la comunitat, on les relacions entre els seus membres han de possibilitar que "la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i el do de l'Esperit Sant" siguin enmig nostre. La comunitat és la gran mediadora que ens apropa o també ens allunya de Déu. D'aquí el gran compromís de saber irradiar aquesta presència, que és un do que se'ns regala. 

Per últim, l'evangeli de Joan ens presenta el "voler estar amb nosaltres" de Déu en forma de salvació gràcies a Jesucrist. Malgrat se'ns digui que els qui no creuen que Jesucrist és el fill de Déu han estat condemnats, això no contradiu que ell ha vingut a salvar el món. És tracta d'una acusació a aquells que en el segle I refusaven ostentosament Jesucrist. Aquesta acusació avui dia l'hem d'utilitzar amb molta prudència i sense oblidar que els designis divins són de salvació i no de condemnació. I si no ho entenem, deixem que Déu faci la feina. No el vulguem substituir, que ben segur que ho faríem malament.

dimecres, 7 de juny de 2017

DEIXAR-NOS SORPRENDRE PER DÉU

Dimecres, 7 de juny de 2017
Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27


Aneu ben errats... ha de ser una dura resposta a oïdes d’aquells saduceus que anaren a trobar Jesús per posar-lo a prova. Imagineu-vos, si no, que som un grup de teòlegs reputats i famosos i de cop i volta sentim que Jesús ens diu aquestes paraules: Plantegeu malament tota aquesta qüestió perquè desconeixeu el poder de Déu i el que diu l’Escriptura. I en canvi, crec que de tant en tant ens és necessari i molt sà escoltar aquestes o d’altres paraules semblants vingudes dels llavis de Jesús, que facin trontollar allò que donem per sabut, perquè penso que la nostra conversió (el nostre girar-nos vers Déu) ha de passar també per acceptar que sigui Ell mateix qui qüestioni, potser fins i tot de soca-rel, allò que creiem o pensem creure de Déu.


El que dèiem a nivell, si voleu, intel·lectual també pot ser bo que ens passi a nivell existencial. Tobit, que fins avui l’havíem vist que aguantava tot com un nou Job, esclata en plors i la desesperació el fa dir: Ara, Senyor, que es faci la vostra voluntat, i deixeu-me morir en pau, més m’estimo morir que no pas viure. Però Tobit també va ben errat... perquè Déu té altres plans (com per Sara). La voluntat de Déu no és que Tobit mori, és tota una altra cosa (caldrà que llegim la història completa a les nostres bíblies). Aquí també ens cal ser prudents en treure conclusions, però jo voldria pensar que, davant i dins les circumstàncies que poden aclaparar-nos, hi ha espai per aquesta altra resposta de Déu que pot ser totalment diferent de la que pensem, de la que podríem esperar donada la situació X per la qual ara passem. Certament, com a humans anhelem conèixer totes les respostes, volem veure clara una porta de sortida davant els nostres problemes... no és fàcil anar aprenent a posar humil confiança en aquest Déu que no sols té altres plans per a nosaltres... sinó també un plans que sabem són de vida, perquè és aquest el Déu de vius i no de morts de què ens parla Jesús. Ho hem de reconèixer: caldrà deixar-nos sorprendre per Déu SEMPRE.