diumenge, 25 de juny de 2017

Sense por, fora i dins l'Església (Diumenge 12)

"No tingueu por" deia Jesús tres vegades en l'evangeli de Mateu: "No tingueu por dels homes", "No tingueu por dels qui maten només el cos" i "No tingueu por" en general. L'evangeli situa en temps de Jesús la problemàtica que afectarà dècades després a un cristianisme incipient que començava a incomodar i a sofrir persecucions del seu context religiós, social i polític: el judaisme fariseu, els dirigents saduceus, els tetrarques, els governadors romans, el emperadors, que veien aquell nou col·lectiu de seguidors de Jesús hostil al Judaisme i a l'Imperi romà. No és difícil fer actualitzacions d'aquestes frases de Jesús, però sense oblidar que sempre ha estat difícil expressar alliberadament la nostra fe: durant la persecució religiosa en la Guerra Civil, durant la connivència manipuladora del nacionalcatolocisme, avui dia amb el desdeny subtil (i no tant subtil) sota l'empara d'un estat laic.

No obstant, les coses prenen un caire diferent quan els conflictes succeeixen portes endins com descriu dramàticament el profeta Jeremies en la primera lectura. Les seves denúncies valentes provoquen l'assetjament dels seus propis germans israelites que cerquen la seva perdició. L'únic a qui el profeta pot clamar ajut és a Déu, perquè el seu entorn és tot en contra seva. Per això també podem aplicar el "No tingueu por" a les situacions internes que envolten la nostra realitat eclesial. La situació del profeta Jeremies no és quelcom únic, sinó que s'ha repetit en no poques ocasions dins el Judaisme i el Cristianisme, que personatges rebutjats en el seu moment històric, posteriorment han estat reconeguts. Posem només un exemple: Martí Luter, un autèntic proscrit dins el catolicisme i 700 anys després estem commemorant les seves 95 tesis com un progrés eclesial. 

No són poques les vegades que confonem la unitat i la comunió en la fe amb l'obediència submisa i acrítica als dirigents eclesials. Això pot arribar a fregar el pecat d'idolatria. Qüestionar, dissentir, no compartir declaracions o decisions concretes dels nostres dirigents religiosos no significa ser un mal cristià o ser un mal catòlic, sinó exercir de manera responsable la nostra creença, que sempre toparà amb tots aquells que com diu la dita són "més papistes que el papa". Els cristians no som seguidors d'autoritats religioses humanes, que són canviants; les respectem i les escoltem siguin o no de la nostra corda; els cristians som seguidors de Jesucrist, el Fill de Déu, que ha enviat l'Esperit Sant a la seva Església perquè la governi. Tots hem rebut aquest do des del nostre bateig, un do que ens empeny a no tenir por i a expressar la nostra fe de manera alliberada a dins i a fora de l'entorn eclesial.