diumenge, 29 de novembre de 2015

Escenes de ciència ficció? (Advent 1)

Aquest matí debatíem les lectures d’avui amb un grup. Algú deia que les escenes que es descriuen semblen tretes d’una pel·lícula de ciència ficció. Mirat fredament, no deixa de tenir raó: que la casa d’Israel i la casa de Judà visquin en pau a Jerusalem com anuncia el profeta Jeremies sembla quasi una ficció, com també l’anunci de sant Pau que Jesús vindrà amb els seus sants des del cel. Però sobretot el que deia l’evangeli: contemplar prodigis al sol, la lluna i les estrelles; una mar embravida atemorint tothom; l’estelada del cel trontollant; i el Fill de l’home baixant del cel damunt un núvol.
 
Per la nostra mentalitat contemporània empirista, tossudament satisfeta i ensuperbida de les pròpies possibilitats, aquestes escenes bíbliques fan riure sota el nas o bé les qualifiquem de ciència ficció. Per la nostra mentalitat l’únic que pot baixar del cel és un satèl·lit que ha perdut l’òrbita o un meteorit despistat. Que la natura es desbordi o el firmament es sacsegi només ho podem provocar nosaltres amb l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle o fent prospeccions als subsòl.
 
Aquestes són les conclusions d’una mirada freda a l’univers, d’una mirada escèptica a un Déu creador, d’una mirada antropocèntrica que ens fa creure que tot gira al nostre voltant, i que no hi ha res més enllà del que preveiem o apreciem fàcticament.
 
Però si esguardem amb una mirada creient les apreciacions canvien, perquè la mirada creient és una mirada càlida i panoràmica, oberta al material i també a l’immaterial, acollidora del visible i també de l’invisible, que capta el tangible i també l’intangible.
 
La mirada creient posa Déu com a horitzó final de l’existència humana, i a Jesús com a camí segur que hi porta. La mirada creient confia que Déu és el Senyor de la història i malgrat hi ha esdeveniments que la nostra consciència humana no entén, tot arribarà a bon port. Per això hem de viure receptius al que és Transcendent, confiant que la plenitud dels temps és més propera cada dia que passa. Per això cal estar preparats o preparant-se amb una mirada creient atenta, sensible als esdeveniments, disposada a discernir en clau de fe tot el que succeeix al nostre voltant.
 
Les lectures d’avui ens escenifiquen en definitiva tot això: que la plenitud del temps no la determinarem els humans, sinó Déu i que el retorn de Jesucrist serà el signe visible. Mentrestant, com deia Jesús en l’evangeli: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”. Aquest és el missatge de l’Advent que avui iniciem.

L'ALTRA VINGUDA

Diumenge I d’Advent, 
29 de novembre de 2015
Jr 33, 14-16/Sl 24/Lc 21, 25-28.34-36

Ahir, a la missa de la catequesi, vaig demanar als nens si eren capaços encara de recordar-se de les seves vacances d’estiu. Vaig demanar-los que encara fessin una mica més d’esforç: si eren capaços, especialment els que havien marxat de vacances fora del seu ambient natural vers el camp, la platja o una altra ciutat o poble, de recordar de quina manera s’havien preparat per al viatge. Naturalment va sortir de tot. Una nena molt sincera que va reconèixer que no es va haver de preocupar de res, perquè la mare li havia fet la maleta amb tot el que necessitava; fins l’espavilat que deia que el primer que havia fet era posar a la bossa les seves joguines preferides. Estava clar que no volia que res l’espatllés les vacances; volia assegurar-se que s’ho passaria bé allà on anés a parar. Després encara vaig demanar-los si eren capaços de recordar en quines altres circumstàncies ens preparem. I clar van sortir les coses més típiques i quotidianes: vestir-se bé per anar a una festa, estudiar a fons per enfrontar un examen a l’escola...

Som curiosos els éssers humans. De ben petits som capaços d’intuir allò que ens pot fer falta i preveure-ho, com el nen amb les joguines per passar-s’ho bé o, ja adults, la roba d’abric per si de cas canvia el temps d’allà on volem passar l’estiu. Com és que som capaços de preveure les coses més quotidianes, les que tenen a veure amb les necessitats més immediates... i amb les coses de l’esperit, les que són un bé per a les nostres ànimes, les que ens porten a una comunió plena amb Jesús, no?

Si en acabar d’escoltar l’Evangeli d’avui ens quedem només amb allò que del text és més “truculent” (els prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles; l’ai al cor de por dels pobles; els desastres que sobrevindran...), haurem perdut de vista i d’oïda la paraula que Jesús adreça als deixebles i, per tant, a tots nosaltres en aquest primer diumenge d’Advent: Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugui el vostre cor. O aquell altre advertiment: Estigueu alerta pregant en tota ocasió... Perquè Jesús vol que estiguem també preparats per al dia en què Ell torni. Perquè aquesta és la seva promesa per a cadascú de nosaltres: QUE CERTAMENT ELL ESTÀ VENINT. I vol que el nostre cor estigui preparat per acollir-lo.

El beat Guerric d’Igny, abat cistercenc del s. XII, però, en un dels seus escrits sobre la vinguda del Senyor ens recordava encara una cosa més important. Que no hi ha sols una primera vinguda de Jesús, aquesta en el silenci i la humilitat; i una segona vinguda, en gloria i majestat, sinó que hi ha una vinguda intermèdia que, si no es dóna, fa inútil per a nosaltres la primera vinguda i la segona només pot portar-nos judici. Crec que l’Evangeli d’avui, tot mirant el futur, ens reclama que preparem el nostre cor, ara i aquí, per aquesta vinguda intermèdia particular i misteriosa que fa posar Crist en el centre del nostre cor, en el centre del nostre obrar, esborrant del nostre cor tota pena, tota por canviant-les en confiança i esperança.


Gràcies a Déu tenim les eines per preparar-nos: l’Eucaristia, el sagrament de la Reconciliació, la meditació de la Paraula de Déu i la pregària. Que no manqui res d’això en el nostre equipatge ara que comencem el temps d’Advent.

dissabte, 28 de novembre de 2015

VEURE EL MÓN A LA LLUM DE DÉU

Divendres, 
27 de novembre de 2015
Beat Ramon Llull, màrtir
Dn 7, 2-14/Dn 3/Lc 21, 29-33


En un llibre del pensador jueu Abraham Joshua Heschel titulat L’home a la recerca de Déu, apareix aquesta original frase sobre la pregària: L’adoració és una manera de viure, una manera de veure el món a la llum de Déu. Adorar és elevar-se un mateix a un nivell més alt de l’existència per entendre el món des del punt de vista diví.

Les visions de Daniel tenen aquesta característica. Són, certament, fins i tot per al propi Daniel, unes visions que el deixen sense parla però que, vingudes de part de Déu, no tenen aquesta finalitat, no volen ni paralitzar de por Daniel ni paralitzar aquells que rebran la profecia de Daniel: volen revelar que aquestes bèsties i totes les bèsties monstruoses que han anat materialitzant-se amb la seva monstruosa deformitat al llarg de tots els segles (com les que encara avui surten de l’abisme de la por, de la guerra, de la violència, de l’egoisme, no amb deu banyes sinó amb centenars i milers d’urpes que destrossen, esgarrinxen, esbudellen sobretot els més febles i desproveïts de la terra), tenen data de caducitat, que el seu temps és limitat, encara que avui tinguin el poder de fer mal. Així pot dir el profeta: Després tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.

Aquell Fill d’home només vist entre ombres té nom i cognoms en l’Evangeli d’avui: Jesús de Natzaret. Fins i tot és Ell mateix qui ens dóna també avui, en el nostre món trasbalsat per mil monstres, una paraula d’esperança: Igualment quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que el Regne de Déu és a prop. I per si encara en tenim recança, si encara tenim por, ho signa quasi del seu puny i lletra: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. “Fidel” és l’altre nom de Jesús. Ens el podem ben creure.


Però a nosaltres ens toca, com deia A.J. Heschel, jugar la carta de la pregària, de l’adoració, per poder entrar en aquest òrbita o freqüència d’ona de Déu, per veure la realitat amb uns ulls nous, contemplar el món que ens envolta i demanar a Déu que la nostra cambra, el nostre lloc de pregària, esdevingui la nostra muntanya de Randa per ser il·luminats com Ell ho féu amb el beat Ramon Llull que avui celebrem. Una il·luminació que porta a no tancar-nos, sinó a encarnar els valors del Regne ara i aquí. Senyor, que hi vegi!

FER COM SI FÒSSIM CRISTIANS..

A través del Facebook m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”. L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell. Tot al contrari: encara que et costi,  hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo. Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara, saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell. L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest “actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una viva repugnància,  va fer “com si fos cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda afirmació:  “La felicitat només és plena i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable, aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva, demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es tractés de la fi del temps,  el Fill de l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa. Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot donar.


divendres, 27 de novembre de 2015

Sínode: una forma de creure


Fa relativament poc s’ha acabat el Sínode, que ha despertat moltes expectatives. Al marge d’això, crec que val la pena aturar-nos en la mateixa paraula Sínode, perquè expressa una de les realitats fonamentals de la fe cristiana. La paraula Sínode ve del grec i moltes vegades es tradueix per reunió. Però l’etimologia de la paraula diu més. Odos en grec vol dir “camí” i syn significa “conjuntament”. Per tant, Sínode vol dir “fer camí conjuntament”. I això és ser cristià: fer camí, no sol, sinó conjuntament, amb d’altres; recórrer el mateix camí acompanyat, conjuntament amb d’altres. 
És això el que expressa l’Evangeli quan ens diu que a la fi dels temps “veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols del cel” i “enviarà els seus àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents”. No sabem com serà la fi del temps, ni quan s’esdevindrà. Com diu l’Evangeli, “del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”. Però sí que sabem qui hi haurà: Jesús. És ell qui ens convocarà. I no ens convocarà a nosaltres sols, sinó que, amb gent dels quatre vents, hi anirem conjuntament a reunir-nos amb ell. Serà un Sínode, un fer camí conjuntament cap el Fill de l’home, cap a Jesús gloriós.
I Jesús ens diu, també, que tot s’acomplirà en la seva generació. I així fou: Crist ressuscitat va convocar els seus deixebles dispersos i esporuguits, com ho farà a la fi dels temps. I no els va convocar sols, sinó que aquell matí de Pasqua caminà conjuntament amb els dos deixebles d’Emaús, els va obrir els ulls, els va abrusar el cor i els va precedir cap a Jerusalem on hi havia tots els deixebles i ells els digueren: “Realment el Senyor ha Ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”.
Ara, també, el Fill de l’home, el ressuscitat, ens convoca dels quatre vents com ho féu amb els deixebles dispersats per la por, després de la seva mort. Com ho farà a la fi del món per coronar tota la seva obra. Per fer la Jerusalem celestial, on Ell mateix ens serà llum, consol i vida. Ell ho serà tot en tots i tots farem un sol cos amb ell. Ara, també, és ell mateix que vol que pregustem ja la joia definitiva. Vol que fem de la nostra vida un Sínode, un caminar junts amb ell. Com diu el salmista, “m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.
I tots nosaltres, l’Església, siguem on siguem, som ferment d’aquest caminar plegats, de fer en qualsevol lloc una anticipació d’aquesta Jerusalem celestial. Fins i tot al bell mig del conflicte, de la confrontació i de la por, hem de ser instruments a les mans del Senyor per portar la pau, la compassió, la reconciliació. Amb la nostra vida i el que fem, hem de possibilitar i mostrar que és realista voler la pau.


dimecres, 18 de novembre de 2015

EL NÚVOL DEL NO SABER

Dimarts, 17 de novembre de 2015
Santa Elisabet d’Hongria, patrona del Terç Orde
Sir 26, 1-3.19-24/Sl 30/Mt 25,31-40

Aquest matí, mentre pensava què podria predicar aquest vespre, en descobrir que el text de l’Evangeli d’avui per a la Festa de Santa Elisabet d’Hongria era el mateix que el de Diumenge passat per a la Festa de Sant Martí de Tours, i evitar de caure en la temptació de predicar el mateix, m’ha vingut a la ment un text clàssic de la mística, un escrit anònim del s. XIV, que es diu El núvol del no saber.

En el número 6 d’aquest llibre, on l’autor es demana per la manera més segura d’accedir a Déu, diu el següent (i perdoneu-me la cita un xic llarga): Però ara em demanaràs: ¿Com vaig a pensar en Déu mateix i què és? I res et puc respondre, llevat que no ho sé, doncs amb aquesta pregunta m’aboques a la foscor mateixa, al mateix núvol del no saber on vull que t’hi trobis. Donat que, si bé és cert que per mitjà de la gràcia de Déu podem arribar a saber tot allò referent a d’altres matèries i pensar en elles –sí, fins les obres de Déu–, ningú pot pensar Déu mateix. Per tant, deixaré de costat tot allò que puc pensar i escolliré allò que no puc pensar com a objecte del meu amor. ¿Per què? Perquè Déu pot, sens dubte, ser estimat; però no pot ser pensat. Per mitjà de l’amor podem captar-lo i retenir-lo, però mai per mitjà de les idees.

¿Què és un sant, què és una santa? Em sembla que la santa que avui celebrem és un model excel·lent d’allò que més caracteritza la santedat: algú no que teoritza sobre Déu (no serà mai un teòleg de despatx, amb tots els respectes als teòlegs que bé els necessitem), algú no que parla buidament sobre Déu, sinó algú que VIU DÉU. Algú, com diu el text que hem recordat, que capta i reté Déu mateix perquè l’estima de forma pràctica. Conrad de Magburg, el confessor de santa Elisabet, ja comentava sobre ella: Afirmo –i ho dic davant de Déu– que molt poques vegades he vist una dona tan contemplativa i alhora tan activa.

L’Amor és exigent. Implica anar morint mica en mica a un mateix, a tot allò secundari i que en la vida espiritual, de comunió amb Déu, esdevé tard o d’hora un llast. Anar abandonant els prejudicis sobre Déu per poder arribar dins les nostres limitacions a capir una mica qui és Ell de veritat. És el camí de la creu, el pas del donar al donar-se. És el camí de Santa Elisabet que neix reina i mor pobra. Que va entendre perfectament allò que ja digué el Baptista en el seu dia: Cal que Ell creixi i que jo minvi. Que Jesús sigui cada cop més evident en mi.


I l’Evangeli d’avui ens recorda justament que aquest camí que escollí Santa Elisabet és EL CAMÍ SEGUR de coneixement de Déu. Tant que no sols és el coneixement, el tast de la seva Presència ja ara aquí a la terra, sinó la seguretat d’una comunió eterna amb Déu mateix: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món... perquè tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. Celebrem, doncs, aquest Amor no fet d’idees sinó de gestos concrets, com l’Amor de Jesús per nosaltres.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Desgràcies sota la Gràcia (Diumenge 33)

Les lectures d’avui parlen de desgràcies, i l’atemptat de Paris és massa recent i proper com per no associar-ho. La primera lectura menciona un “temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions”, i l’evangeli diu que “després d’aquelles desgràcies” tot el cosmos trontollarà.
 
És cert que cada època té les seves desgràcies i unes són objectivament més greus que altres; però malgrat la nostra sensibilitat per la dissort aliena la desgràcia que més ens afecta és la més propera. Per això no ens costaria gaire caure en una espiral de fatalisme si, amb l’atemptat de París, ajuntem un atemptat a Beirut aquesta mateixa setmana, l’explosió d’un avió rus a la península del Sinaí, el recent terratrèmol a Pakistan i Índia amb tantíssims morts, l’atemptat a Ankara. Tot això en l’espai d’un mes. Si afegim que també hem tingut un eclipsi de sol i un altre de lluna, el nostre catastrofisme fins i tot podria vaticinar la fi dels temps.
 
Però atenció, que aquestes espirals fatalistes també afecten la nostra vida personal quan, un seguit d’esdeveniments negatius i difícils ens arrosseguen de manera progressiva al pessimisme, la negativitat, el desencís i el tancament.
 
I aquí és on entra el missatge de les lectures d’avui que ens conviden a mantenir l’esperança i la fe malgrat les desgràcies, ens animen a no caure en espirals fatalistes en la nostra vida, a no fer lectures catastrofistes del món.
 
El motiu és absolutament definitiu: la darrera paraula mai no la tindrà la desgràcia sinó la Gràcia divina. Aquesta és la resposta sublim de Déu. La fi dels temps no la decidirem els humans amb els nostres actes terroristes, ni amb els nostres atacs en nom de la justícia, ni amb una guerra total. La fi dels temps la decidirà Déu, i no com una represàlia o un càstig, sinó com la plenitud dels temps, quan ell ens cregui mínimament preparats per a rebre-la. 
 
Mentrestant, els creients tenim el suport de Jesucrist, que com deia la carta als Hebreus, “s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus”.
 
Encara que no ho sembli, Déu està fent la seva feina. Confiem en ell. Malgrat les desgràcies no perdem el nord, com aquella trentena de caputxins catalans assassinats en la guerra civil, que van morir perdonant els seus botxins. Dissabte vinent, 26 d’ells seran beatificats a la catedral. Com deia la primera lectura: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”.

DONAR, DONAR-SE, ADONAR-SE

Diumenge XXXIII, 
15 de novembre de 2015
Festa Major 
a Sant Martí del Montnegre
Dn 12, 1-3/Sl 15/
He 10, 11-14.18/Mt 25, 31-40

Els textos que ens proposa la litúrgia per aquests dies abans del diumenge vinent, el darrer de l’Any Litúrgic, volen fer-nos mirar vers l’horitzó, més enllà i més amunt, encara que són uns textos que sovint ens deixen perplexos o ens fan por quan els sentim parlar de catàstrofes i de cataclismes que sovint s’han emprat per controlar consciències o que alguns profetes de malastrugances ens recorden en moments com els d’ahir en ocasió dels atemptats de París. Amb tot, jo avui voldria dir-vos: no, aquests textos no han estat escrits per fer-nos por, han estat escrits perquè vetllem sobre el nostre capteniment, per donar esperança, per instruir-nos.

Un exemple d’això el tenim amb aquest Evangeli d’avui, que l’Església ens proposa per a la festa de Sant Martí de Tours i que és un ressò d’allò que la tradició recull en la seva vida en aquell detall tan bonic de la capa que aquest soldat cristià compartí amb un pobre del camí i que, en somnis després, veié que el mateix Crist al cel vestia: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.

Jo voldria proposar-vos per a la nostra consideració aquest Evangeli d’avui no com un Evangeli escrit per fer-nos por del més enllà, sinó per fer-nos anar en profunditat ara i aquí. Perquè la vida cristiana té, crec, com a característica no l’anar cap enfora, cap a l’èxit i la vistositat, sinó l’anar cap a l’interior, cap a l’aprofundiment d’aquesta vida nova que tots hem rebut el dia del nostre baptisme. No és una vida per sortir a les primeres pàgines del diari, però és una vida que ens humanitza profundament si la prenem seriosament.

M’explico. Tots sabem donar. Si bé és cert que el nostre donar és normalment a canvi de quelcom. Això ve tan de lluny que ja es deia en llatí, és el famós do ut des (dono perquè donis), que a més de ser la primera noció de qualsevol contracte mercantil primitiu és també la nostra reacció primera. Tant és així que si no ens veiem correspostos en aquest donar ens empipem i ens tanquem davant l’altre.

Però l’Evangeli vol ensenyar-nos que una cosa és donar, i una altra ben diferent, donar-se. Donar ho fem tothom. Donar-se ja sabem que tothom no ho fa. En l’Evangeli d’avui el que sorprèn és que Jesús no ens farà un examen de teologia a la fi del món, ens valorarà per damunt de tot en aquest donar-se. Per què? Ho hem escoltat a la segona lectura: Amb una sola oblació (donació lliure d’un mateix per a fer la voluntat del Pare), Jesús ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Jesús valora això perquè és LA SEVA MANERA DE FER AMB NOSALTRES. Se’ns ha donat del tot, sense reserves, amb un amor desinteressat. Sols que sovint ens costa creure que hi hagi algú que no ens demani res a canvi, que aquest amor de Déu no sigui, emmascarat, un altre do ut des. Jesús valora aquest donar-se d’alguns: aquells que no se n’han estat de gastar hores de son, hores de feina, hores de cansament o béns materials donant de menjar a qui te fam, donant de beure a qui te set, acollint el foraster, vestint el qui va despullat, visitant el malalt, anant a veure el presoner. Que és, fixem-nos bé, el que tanta gent anònima fa quan té un familiar seu o un amic però que encara és més bonic quan hom és capaç de fer-ho a l’estil de Jesús: a aquell que sabem que mai no ens ho podrà retornar allò que li hem fet. Això és donar-se.  


Però l’Evangeli ens demana fer encara un pas més, perquè ens vol amb una fe adulta. Una cosa és donar, una altra és donar-se, la darrera és adonar-se. A l’Evangeli això és un do de Jesús mateix, perquè aquells que reben la seva benedicció responen sorpresos: Senyor, quan us vam veure afamat, assedegat, foraster, despullat, malalt o pres? Que posa de relleu la manera altruista en què feien les seves obres de misericòrdia, que és el missatge també per a nosaltres avui. Avui també nosaltres som cridats a anar aprofundint en allò que fem: donar?, sí, és bo...; donar-se?, és molt millor...; adonar-se?, és el signe del cristià: adonar-se vol dir no que veig “físicament” Jesús en l’altre (que ja seria molt), sinó que a l’altre li reconec una dignitat que ve de Déu mateix, que reconec en Ell la imatge de Déu mateix i que és això el que me’l fa respectar, perquè me’l fa especialment i concretament germà meu, un germà que no puc defugir, perquè és carn de la meva carn i ossos dels meus ossos i que em recorda que la necessitat de l’altre és també la meva. Fent això sabem que estem en el bon camí, el camí de la nostra vocació cristiana, allò que a la vegada ens farà profundament humans i que és la voluntat del Pare. El camí que descobrí Sant Martí al compartí la seva capa al pobre. Donem, donem-nos i adonem-nos també de la bellesa de la nostra fe.

dijous, 12 de novembre de 2015

ELL HI ÉS

En el segle XIV es va escriure un llibre que va ser molt llegit. Em refereixo a La imitació de Crist. Actualment amb prou feines el coneixen uns pocs, però durant segles fou molt citat i conegut. Fins en la Reforma protestant es va tenir durant segles aquest petit llibre com un company de camí. S’hi atribueix a Thomas de Kempis, encara que no és clar que en sigui l’autor. És un conjunt d’aforismes i petites meditacions que intenten concretar el seguiment de Crist. Algunes de les frases són tretes dels escrits de sant Francesc. Avui, algunes de les seves màximes ens costen d’entendre o són mal enteses, per això quasi ningú el llegeix. Però valdria la pena no oblidar-lo i llegir-lo amb atenció i sense preses. El fet que ens desconcerti ens pot ser saludable en aquest món tancat en el pensament únic.
Una de les seves màximes diu: “La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella”. La serenitat, la pau del cor, no pot dependre del que ens passa, sinó que hem de saber trobar la pau enmig dels neguits i dificultats. La pau que depèn del que passa, del que ens passa, no pot ser l’autèntica pau. Quedaríem a mercè del vent de qualsevol esdeveniment. Quan la serenitat i la pau es mantenen malgrat una situació adversa és quan podem adonar-nos que és un do de Déu. Que Déu és en nosaltres.
Això és el que ens passa en la pregària quan no succeeix el que hem demanat, malgrat haver confiat i haver lluitat per cercar i ser coherents. Però la pau i serenitat que vénen d’haver obtingut el que demanàvem és quedar a mercè d’alguna cosa que no és Déu. No depenem de Déu, sinó dels seus dons. Valorem més els seus dons que a Ell. Quan en la litúrgia d’avui demanem que el Senyor: “Aparti tota mena d’adversitat, per tal que sense entrebancs ni rèmores, us servim amb llibertat”, ens està assenyalant l’entrebanc, la rèmora que impedeix la serenitat, la pau, l’alegria que, com diria sant Francesc, sóc jo mateix: el meu tancament a donar-me.
El text de la viuda pobre està posat al final de la vida pública de Jesús. Està posat com a pòrtic de la Passió. Com a text que resumeix el seguiment de Crist. I fins i tot és imatge que transparenta Jesús mateix qui “donà tot el que té per viure”, donant la vida, donant-se. La viuda pobra és una icona de Crist. La viuda pobra és el rostre del Pare. En ella se’m mostra què he de ser jo.
El que Jesús veu en la viuda pobra és que ho dóna tot. El seu tresor és Déu mateix. Com diu santa Teresa: “Nada te turbe nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta, sólo Dios basta”. El cor sols ha d’estar centrat en Déu. L’oblit d’un mateix, aquest donar-se a Déu, és perquè Ell primer s’ha donat totalment a nosaltres. Com diu la carta als Hebreus: “El Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt d’ell el pecat de tots”. “Crist ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres”. Déu ens demana donar-nos totalment a Ell; Ell que en Crist es donà i es dóna totalment a nosaltres.
“La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella” i això només ho pot donar Déu quan hom s’obre donant-se totalment a Ell. Això és superior infinitament a les nostres possibilitats, però és totalment a l’alçada del nostre desig. Només ho pot fer real Déu a un cor que viu la vida on la serenitat li ve d’aquella mirada atenta i plena d’infinit de Jesús que diu l’Evangeli:  “Jesús mirava”, com amb el jove ric: “Jesús se’l mirà i l’estimà”, o com a Zaqueu: “Jesús alçà els ulls i digué...”. És aquesta mateixa mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres, perquè hi és, no és un exercici més o menys espiritual, sinó viure d’acord amb la realitat de Crist ressuscitat. Ell hi és i ens mira. Com diu Teresa de Jesús: “El nos mira amorosa y humildemente”. Aquesta mirada de Jesús fa reviure els morts i a nosaltres ens centra en l’únic necessari.

dimarts, 10 de novembre de 2015

ESCOLA DE DEIXEBLES

Dimarts, 10 de novembre de 2015
Sant Lleó el Gran, papa i doctor de l’Església
Sv 2, 23-3, 9/Sl 33/Lc 17, 7-10

Penso que no podem entendre prou l’Evangeli d’avui si no el posem en context amb els versets anteriors en què comença el capítol 17 de sant Lluc. Si no ho fem, potser correm el risc de quedar-nos amb la “música” d’un Déu una mica arbitrari i que vol que tots estiguem ben subjectes a Ell, una “música” que faria més o menys així: igual que jo no dono ni les gràcies al meu esclau per la feina que fa, jo no puc pretendre, essent com sóc esclau d’un Amo incomparablement més important, de cercar cap agraïment, al contrari, em toca acotar el cap, obeir i prou. Amb una lectura així no es fa difícil entendre que durant el passat segle XX es fes famosa en alguns corrents filosòfics i polítics aquella frase del NI DÉU, NI AMO com a màxima de llibertat social i política. Però, ¿de veritat Jesús ens demana que en la nostra relació amb Déu només podem “acotar el cap, obeir i prou”?

Si anem al context on es troba l’Evangeli d’avui trobarem que el capítol comença dient-nos: Jesús digué als seus deixebles... que ens posa en el context d’una instrucció que Jesús vol donar als seus més propers tot fent camí vers Jerusalem on molt abans ja ha anunciat que allà on es dirigeixen és el lloc on haurà de patir i morir. Jesús, per tant, està donant una classe magistral als seus, els vol instruir. I la instrucció té alguns temes que no són fàcils. El primer és posar-los en guàrdia d’esdevenir per a ningú motiu d’escàndol (Estigueu alerta, els dirà). Ens ho podem aplicar. Els cristians no podem ser pedra d’escàndol per a ningú. Si bé és cert que mai no podrem ser amics de tothom, el nostre capteniment no pot ser el de posar els diners per damunt de les persones, l’amiguisme a tot cost, la venjança refinada contra aquells que no combreguen amb les nostres idees o el fer de la vida religiosa un modus vivendi a costa de la bona fe dels altres. Això no és cristià i això escandalitza quan es dóna en el si de l’Església.

El segon que Jesús vol recordar als seus és la importància d’unes relacions fraternes fonamentades en el perdó i la misericòrdia. És inevitable que hi hagi confrontacions, es donen en les millors famílies i la comunitat cristiana no n’estarà exempta. Però per Jesús és un manament que no té opció, sempre s’ha d’aplicar en positiu: si el teu germà t’ofèn set vegades al dia i set vegades torna a dir-te: “Me’n penedeixo”, tu l’has de perdonar. Només el perdó i la misericòrdia aplicades poden assegurar que hi hagi terreny per reconstruir una relació trencada, per guarir-la de soca-rel. No és d’estranyar que la reacció dels deixebles sigui immediatament la de demanar: Augmenta’ns la fe! Perquè acaben de descobrir, i nosaltres també ho sabem, que el que Jesús els mana no és fàcil. Ells mateixos ja ho han experimentat en el dia a dia i demanen sàviament allò que només Jesús els pot (ens pot) donar.

Ara bé, sorprèn la resposta de Jesús: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa... perquè també ells com nosaltres necessitem saber-ho: no és qüestió de “quantitat de fe”, sinó de “qualitat”. I això ens demana asseure’ns tranquil·lament i esbrinar què ens mou, quina mena de fe tinc, o millor, en qui o en què la tinc dipositada, en qui o en què confio?


Arribats aquí podem abordar el text d’avui: Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer”. En la carrera del deixeble, en la seva manera de ser i aparèixer en el món com a seguidor incondicional de Crist, el deixeble no pot ser aquell que busca, diguem-ho així, sortir a la foto. És aquell que amb humilitat sap que no ha d’esperar l’agraïment de ningú i que, efectivament, no l’esperarà, perquè el principal deutor és ell mateix: deutor d’un amor tan gran, deutor d’un Déu que se’ns ha revelat així mateix com ens demana de ser: misericordiós, perdonador, que allibera i guareix. Cap mèrit... però la recompensa és molt gran: Els qui l’han estimat fidelment estaran amb ell, perquè dóna als seus sants el favor i la gràcia, i vindrà a visitar els seus elegits.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Creients sense fissures (Diumenge 32)

No es va buidar el pot de farina ni s’abaixà l’oli de la gerra tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies”. La viuda pobra confià en la paraula del profeta fent-li un panet amb el que li restava de farina i oli. La recompensa va ser impensable: un rebost que no es buidà durant la sequera de tres anys que oprimia el país; durant la crisi diríem avui dia.
 
La viuda de la primera lectura i la viuda de l’evangeli ¾que lliura el poc que té al tresor del temple¾, són les protagonistes d’avui. Elles ens donen un missatge sense fissures del que significa confiar en Déu: buidar la butxaca i el rebost malgrat l’evidentíssima situació de desemparament i d’indefensió que pateixen.
 
El testimoniatge de fe i la confiança que expressen les dues viudes són aclaparadors. Nosaltres, que volem explicar-ho tot amb la raó, resolem els dos episodis dient que la situació de les dues viudes no seria desesperada, altrament no haguessin fet el panet ni haguessin donat l’almoina al temple. Dient això potser tindríem raó, però se’ns escaparia el més genuí dels relats que és que ambdues dones confien en les mediacions religioses que tenen a l’abast: un home i el temple.
 
La viuda que creu la paraula del profeta Elies sabia que altres profetes convertien la seva tasca en un modus vivendi, que s’aprofitaven de la credulitat de la gent per omplir-se les butxaques. No obstant, ella fa cas d’Elies, s’arrisca a quedar-se sense res per experimentar l’autenticitat del profeta.
 
La viuda que dóna l’almoina en la sala del tresor confiava en l’acció litúrgica del temple de Jerusalem, creia en el valor dels sacrificis i de les pregàries que els levites i els sacerdots feien per tot el poble d’Israel. Per això contribueix amb el poc que té. La viuda sabria de la història del temple, de les grans famílies de sacerdots que dominaven el culte, de les lluites internes, de les ostentacions, com Jesús mateix s’encarrega de criticar en l’evangeli. Però malgrat tot, la viuda confia que les pregaries que es fan en el temple s’enlairin per damunt d’aquestes mesquineses i pugin el cel.
 
La confiança de les dues dones ens serveixen aquests dies, quan les notícies d’abusos i de filtracions de documents vaticans escandalitzen a creients i no creients. Són una magnífica excusa per abandonar i criticar la fe. L’evangeli posa les coses a lloc amenaçant els qui ostentem algun tipus de representativitat religiosa: “Són els qui seran judicats més rigorosament”. Però també ens posa l’exemple lúcid, magnànim i serè de la viuda.

divendres, 6 de novembre de 2015

TOT SANT TÉ UN PASSAT


Avui voldria tornar a citar una frase d’Oscar Wilde, que diu: “tot sant té un passat; tot pecador té un futur”. El llibre de l’Apocalipsi diu d’aquells que anaven vestits de blanc que “havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els havien quedat blancs”. Calia rentar-los. Si calia rentar-los, és que no eren nets, és a dir, tenien un passat. I eren sants! Actualment, amb els buscadors i el facebook i altres enginys informàtics, malgrat tota la política de protecció de dades personals, hom està exposat contínuament  a ser escrutat, filmat, etiquetat, investigat per qualsevol qui ho vulgui. Per tot arreu ets filmat o pots ser-ho per qualsevol que tingui un mòbil. En alguns establiments, t’avisen i surten amb aquella frase:  “l’informem que la seva compra serà filmada” i continuen dient: “Per la vostra seguretat”. Però com que no es creuen que aquesta sigui la raó (perquè de fet no ho és), continuen dient: “Perdoni les molèsties”.
Ara com sempre, sants o no,  tenim un passat. La diferència és que l’ara no es borra, no es renta, queda per sempre. L’oblit informàtic és quasi impossible.  Es van amuntegant més i més dades que, en un moment o altre, poden ser utilitzades per fer mal... O per fer bé!
De fet, “tot sant té un passat” i, si té el vestit blanc, és perquè els han rentat “amb la sang de l’Anyell”. En el moment que s’oblidi d’això, deixa de ser sant, deixa de ser bo. La nostra bondat i santedat només pot existir gràcies a la memòria del nostre passat i d’haver estat rentats amb la sang de l’Anyell. Aquesta memòria ens fa adonar que “no hi ha res humà que ens sigui aliè”. És aquesta la base humana de la possibilitat de ser compassius, de no ser prepotents.
Quan es comencen a presentar credencials de mans netes i de trencar o distanciar-se del  passat, quan amb paraules o amb gestos s’està dient: “Nosaltres no som d’aquests”, s’està preparant l’arrogància i la repetició de passats  dolorosos perquè no s’aprèn del passat. I no s’aprèn del passat si d’alguna manera no se sent com a pròpia la culpa col·lectiva i com tu mateix hi has contribuït o te n’has aprofitat.
L’Església no té les mans netes i, com que no vol trencar amb la seva memòria, ni amb el fil de dos mil anys d’història, per això contínuament ha de demanar perdó. Sobretot en moments importants, com ho han fet els papes darrerament. I com ho fem al començament de cada missa, per nosaltres i per totes les incoherències i traïcions de tota la comunitat. I és aquest record el que possibilita  allunyar la prepotència i omplir-nos de compassió. Quan s’oblida el propi passat, l’Església es fa ridículament arrogant. Res d’humà és estrany al creient en Jesús. Cal recordar.
 Però aquesta mateixa memòria ens pot portar a la desesperació i al ressentiment. “Tot sant té un passat; tot pecador, té un futur”. Només deixant humilment que la mirada de Déu i la seva llum entri, curi i il·lumini, podrà engendrar futur i esperança. Per això és molt sa i molt sant, recordar sota la mirada de Déu.  “Tot sant té un passat i tot pecador té un futur”. Un futur que és la santedat, que no la constitueix tant la perfecció com el fer camí. Com diu la pregària final de la Missa: “Els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor”. La santedat és un camí cap a la plenitud de l’amor de Déu. I això ho ha fet possible el fet que hem rentat els nostres vestits, les nostres mans,  amb la sang de l’Anyell.
No se si serà possible l’oblit informàtic, però sí que ho és l’oblit de Déu. La seva mirada és sempre nova. Ens mira amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Aquest és el nostre futur: “Serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. També nosaltres veiem Déu amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Ell és la nostra santedat. Deixem que la seva mirada reposi sobre nosaltres i callem. Ell, amb la seva sang, renta el nostre passat. La base humana per no ser arrogants i per ser compassius és la nostra memòria lúcida i verídica. Recordar sota la mirada de Déu ens dóna un futur. No oblidem, mai, el nostre passat: si el deixem sota la mirada de Déu, s’anirà blanquejant. No desapareix, sinó que es transforma en pedres del Temple on Déu habitarà. Pedres vives de la Jerusalem celestial. “Els sants tenen un passat; els pecadors, tenen un futur”. Tots som pecadors i tots estem cridats a la santedat.

dimarts, 3 de novembre de 2015

MINISTRES DE L'AUTENTICITAT

Dimarts, 23 de novembre de 2015
Rm 12, 5-16a/Sl 130/Lc 14, 15,24

Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! sembla exclamar emocionat un que seu ja a taula amb Jesús. No acabem de saber si ho fa emocionat davant la vianda i la beguda exposades al seu davant o inspirat per l’aire que es respira a casa en tenir Jesús a taula i poder conversar lliurement amb Ell.

Amb tot, veiem que Jesús no es deixa sorprendre per exclamacions espontànies i explica una paràbola que devia deixar força parat al seu interlocutor com a nosaltres avui. La paràbola de la gran festa-fracàs, si em permeteu dir-ho així (tot i que al final hi hagi festa). ¿Com si no definir aquesta festa on l’amfitrió ens diu Veniu, que tot és a punt (ep!, que no heu de portar res, ni el vi, ni les postres... RES!, TOT ÉS A PUNT)... i que rep per tota resposta excuses, excuses i més excuses: TOTS (no un, o dos, o tres... TOTS)  començaren d’excusar-se, l’un rere l’altre?

M’ensumo que, o devia haver un mal entès o els convidats mai no van acabar de conèixer bé l’amic que els convidava i per això no el van apreciar. Perquè en la paràbola la invitació no és a un àpat normal i corrent... és la invitació al banquet del Regne, però la crua realitat que Jesús vol mostrar al seu espontani admirador de les coses del Regne és que aquesta invitació no ha estat ben rebuda per aquells que n’eren els primers convidats: saduceus, fariseus, mestres de la Llei i poble d’Israel en general. M’ensumo que les reaccions d’excuses en cadena obeeixen també a què els convidats intueixen què significa compartir la taula de Regne amb Jesús: acollir el seu missatge, reconèixer que és el Messies i seguir-lo acceptant totes les conseqüències que té la manera de ser Messies de Jesús... i això els ha fet pànic, s’estimen més amagar-se darrera les excuses de mal pagador. Avui l’Evangeli ens llança la mateixa pregunta a nosaltres: Veniu, tot és a punt... ¿quina és la nostra resposta? ¿Quina serà la nostra excusa per dir que no volem ser convidats en aquest banquet? ¿Què ens fa por d’aquesta invitació?

Sant Pau és d’aquells que han dit sí al banquet del Regne. Que han dit sí a seguir Jesús amb totes les seves conseqüències i tot parlant als germans de Roma que vol visitar els recorda la manera de fer del Regne: ser ministres de l’autenticitat. Els cristians fan el que fa l’altra gent (per això, fins i tot avui en dia, trobem gent no cristiana que pot fer les mateixes coses que nosaltres i encara millors)... però la marca del Regne és fer les coses amb autenticitat. Que ets profeta?, ens dirà Pau, fes-ho d’acord amb la fe. Que tens el do de servir, d’ensenyar o d’exhortar? Doncs realment serveix, ensenya o exhorta. Que ets pròdig en compartir el que tens? Dóna, doncs, sense reserva. Què tens un càrrec de dirigent, de responsabilitat? Dedica-t’hi amb tota sol·licitud. Que tens el do i la possibilitat d’ajudar a les persones necessitades? Fes-ho amb alegria. I ho acaba subratllant amb aquestes grans paraules: Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el mal. Enamoreu-vos del bé. Bonica definició d’un cristià: l’enamorat del bé.


Convidats al banquet del Regne nosaltres esdevenim també ministres de l’autenticitat. Que aquesta sigui la nostra manera de ser agraïts a aquest convit i ens faci guanyar d’altres per a la felicitat, perquè aquell que va seure a taula amb Jesús no anava errat: Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! 

diumenge, 1 de novembre de 2015

Un bon cel (Tots Sants i Fidels Difunts 2015)

Els participants habituals en la missa dominical del capvespre ens podem identificar amb els dos deixebles d’Emmaús: aquells que es trobaren amb el Ressuscitat quan el dia ja declinava mentre altres deixebles ho havien fet durant el matí. Semblantment ens passa a nosaltres quan, acabant el diumenge, celebrem l’eucaristia amb discreta senzillesa per arrodonir el dia. Volem començar inspirats les ocupacions de l’endemà després de la trobada personal i comunitària amb el Senyor Ressuscitat.
 
Però aquest diumenge coincideix amb la solemnitat de Tots Sants. Com és tradició, la festa precedeix la commemoració dels Fidels Difunts que celebrarem demà. Atès que ens trobem entremig, ajuntarem la missa vespertina de Tots Sants amb la missa de vigília dels Fidels difunts, després d’haver viscut un intens cap de setmana.
 
Socialment, haurem participat de la celebració catalana tradicional: panellets, castanyes, moniatos, vi dolç...; i qui sap si també haurem participat de tradicions importades que avancen de manera sorprenent. Religiosament, haurem visitat els cementiris netejant nínxols, posant flors, i dedicant una pregària als nostres difunts. Ara ho arrodonim com a assemblea eclesial recordant-los i pregant comunitàriament per ells.
 
Per acomiadar un difunt tenim expressions casolanes com “Al cel sia”, o “Que tingui un bon cel” que manifesten la nostra creença en el més enllà. Però la litúrgia de difunts ho expressa amb solemne profunditat quan acomiada el fèretre, dient: “Ajudeu-lo, sants de Déu, sortiu a rebre’l, àngels del Senyor. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim. Que et rebi Crist, que t’ha cridat, i que els àngels et portin al si d’Abraham. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim. Doneu-li, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua l’il·lumini. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim.”
 
Es tracta d’una petició sentida, confiada, esperançada que els fidels adrecem a la gran assemblea dels sants, als estols d’àngels i a Crist. Els hi preguem que presentin el difunt a Déu Altíssim i que intercedeixin per ell perquè Déu l’associï a l’assemblea celestial dels sants, el destí final de tot creient.
 
Celebrar la festa de Tots Sants és enlairar la mirada espiritual vers el cel, i contemplar-lo admiradament com la nostra futura estança. Commemorar els Fidels Difunts és confiar que entremig d’aquesta immensa assemblea celestial hi ha els nostres familiars, no difunts, sinó vivents.
 
Per això a Catalunya arrodonim el sentit religiós de les dues festes no espantant, sinó amb dolços, com una pregustació de les dolçors celestials.