diumenge, 15 de novembre del 2015

Desgràcies sota la Gràcia (Diumenge 33)

Les lectures d’avui parlen de desgràcies, i l’atemptat de Paris és massa recent i proper com per no associar-ho. La primera lectura menciona un “temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions”, i l’evangeli diu que “després d’aquelles desgràcies” tot el cosmos trontollarà.
 
És cert que cada època té les seves desgràcies i unes són objectivament més greus que altres; però malgrat la nostra sensibilitat per la dissort aliena, la desgràcia que més ens afecta és la més propera. Per això no ens costaria gaire caure en una espiral de fatalisme si, amb l’atemptat de París, ajuntem un atemptat a Beirut aquesta mateixa setmana, l’explosió d’un avió rus a la península del Sinaí, el recent terratrèmol a Pakistan i Índia amb tantíssims morts, l’atemptat a Ankara. Tot això en l’espai d’un mes. Si afegim que també hem tingut un eclipsi de sol i un altre de lluna, el nostre catastrofisme fins i tot podria vaticinar la fi dels temps.
 
Però atenció, que aquestes espirals fatalistes també afecten la nostra vida personal quan, un seguit d’esdeveniments negatius i difícils ens arrosseguen de manera progressiva al pessimisme, la negativitat, el desencís i el tancament.
 
I aquí és on entra el missatge de les lectures d’avui que ens conviden a mantenir l’esperança i la fe malgrat les desgràcies, ens animen a no caure en espirals fatalistes en la nostra vida, a no fer lectures catastrofistes del món.
 
El motiu és absolutament definitiu: la darrera paraula mai no la tindrà la desgràcia sinó la Gràcia divina. Aquesta és la resposta sublim de Déu. La fi dels temps no la decidirem els humans amb els nostres actes terroristes, ni amb els nostres atacs en nom de la justícia, ni amb una guerra total. La fi dels temps la decidirà Déu, i no com una represàlia o un càstig, sinó com la plenitud dels temps, quan ell ens cregui mínimament preparats per a rebre-la. 
 
Mentrestant, els creients tenim el suport de Jesucrist, que com deia la carta als Hebreus, “s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus”.
 
Encara que no ho sembli, Déu està fent la seva feina. Confiem en ell. Malgrat les desgràcies no perdem el nord, com aquella trentena de caputxins catalans assassinats en la guerra civil, que van morir perdonant els seus botxins. Dissabte vinent, 26 d’ells seran beatificats a la catedral. Com deia la primera lectura: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”.