diumenge, 31 de gener de 2010

“No són creients, aquests?” (Diumenge 4)

No és el fill de Josep, aquest?” Es tracta d’una expressió posada en boca dels convilatans de Jesús en la sinagoga de Natzaret. El to de la mateixa és entre escèptic i despectiu, i reflecteix la reacció comunitària davant les paraules amarades de gràcia pronunciades per Jesús.

És curiós constatar que, l’ambient que ens recrea l’escena evangèlica, continua viu i actiu en els nostres temps. En lloc d’una sinagoga posem qualsevol àmbit on es faci tertúlia: des d’un mitjà de comunicació a la casa d’uns amics o, fins i tot, al sortir de missa, o en una reunió de grups cristians. L’escepticisme i el desdeny davant d’un discurs cent per cent religiós és un fet constatable, fins i tot en àmbits creients.

Tots estem condicionadíssims pels models de ciutadà i de ciutadana, de català i de catalana, on el discurs religiós ha esdevingut anecdòtic i secundari pel bon funcionament de la societat i, per tant, ha esdevingut prescindible. Cap discurs religiós no pot ni ha d’alterar aquest convencionalisme que, amb l’excusa que som una societat laica, algú o alguns han aprofitat per imposar. Sigui dit de passada, ens agradaria saber qui són els incitadors d’aquest desdeny generalitzat vers el fet religiós.

Però els paral·lelismes amb l’escena de l’evangeli continuen. Jesús s’atreveix a enfrontar-se a aquest sentir general, que tot s’ho mira per sobre de l’espatlla i amb un convençut sentiment que la raó i l’opinió pública els hi pertanyen. A més, s’atreveix a posar en evidència la seva curtedat de mires. Aleshores la reacció sí que surt de mare i adopta tons violents: el volen estimbar muntanya avall, com a gest de rebuig i de menyspreu.

Avui dia, pobre del qui, amb un llenguatge religiós, o ostentant una representativitat religiosa, gosi contradir, criticar, o posar en evidència aquesta opinió pública general, preservada amb molta cura i amb uns efectivíssims mecanismes neutralitzadors. Les notícies oportunes sobre sortides de to, sobre pronunciaments conservadors o reaccionaris d’autoritats religioses, la constatació que la moral creient és retrògrada i antiquada, són una demostració constant, evident i palpable, de la nostra inutilitat social, fins al punt que els mateixos creients ho acabem assumint.

L’únic discurs públic que se’ns permet als creients és el de la solidaritat: atès que sóm una societat solidària els bons creients també hem de col·laborar-hi. Ja sols ens queda, concretament als cristians, per ser ben vistos, de canviar-nos el nom i anomenar-nos “cristians sense fronteres”.

La nostra societat actual s’omple la boca de pluralitats religioses i drets fonamentals però ha aconseguit formular aquesta frase, amb el mateix to que en la sinagoga de Natzaret: “No són creients, aquests?”.

Ens falta trobar, com Jesús, un discurs intel·ligent, no barroer; atrevit, no agressiu; sacsejador, no involucionista. No podem restar callats ni passius davant les paraules de gràcia que Jesús segueix dient-nos a tots.

dissabte, 30 de gener de 2010

Un pica-soques o un picot garser gros? (Des del Montnegre 16)

Som a la biblioteca de la rectoria i veiem, per la finestra, un ocell aturant-se al capdamunt d’un arbre. És un arbre mort, sense fulles, situat a uns deu metres de la casa. El primer que ens atrau de l’ocell és el seu clatell, de color vermell. No distinguim prou bé si són les puntes de les ales o la part més baixa del ventre que també són vermelles.

Serà un pica-soques? Mai no n’havíem observat cap tan a prop i durant tanta estona! L’ocell és gira de costat i li distingim un bec negre, afilat i llarg. No s’assembla a altres pica-soques que havíem vist anteriorment i que també tenien colors vistosos, però no el vermell. Ho haurem endevinat? No obstant ens sembla massa petit: no passa d’un pam de llargada.

L’ocell percudeix àgilment l’escorça de l’arbre unes quantes vegades. Deu buscar algun insecte o alguna larva en alguna escletxa. Però tot d’una comença a baixar verticalment, agafat a l’arbre amb les potes i resseguint-lo sense deixar de picotejar insistentment. Contemplem, bocabadats, aquesta maniobra, fins que l’ocell ens queda tapat per un arbre que ens impossibilita seguir les seves vicissituds.

Tot plegat ens fa pensar que es tracta d’un pica-soques però, mirant posteriorment algun llibre i per internet, potser seria un picot garser gros, que es caracteritza per color vermell del clatell i del baix ventre i per ajudar-se amb la cua a pujar i baixar pels arbres, com nosaltres hem tingut l’oportunitat d’observar.

divendres, 29 de gener de 2010

Proposar la SANTEDAT (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 5)

L’abaixament de Déu porta sant Francesc a abaixar-se també ell. En el petó al leprós fa l’experiència que allò que em resultava amarg se’m convertí en dolçor de l’ànima i del cos. Fixeu-vos que, d’entrada, aquest amor no és dolç. És amarg, com el cafè o la cervesa. Cal acostumar-hi el paladar, té un gust fort. Implica un abaixament, un rebaixar-se, una decisió forta que no ens surt espontàniament. Implica un vèncer-se a si mateix, diu la Llegenda dels Tres Companys.

Els exemples dels primers sants franciscans són forts en aquest sentit. Valgui d’exemple santa Isabel d’Hongria que, veient-se expulsada del seu palau i no trobant lloc on la vulguin acollir per passar la nit, s’alegra de poder compartir la vida dels pobres. Més endavant, entregada totalment al servei dels més marginats, ja no voldrà tornar a la vida d’abans. De reina ha passat a infermera i serventa dels abandonats del seu temps. En una línia semblant, els primers caputxins tenien per norma d’acudir allà on es declaraven epidèmies per estar al costat dels malalts arriscant, i sovint perdent, la pròpia vida.

Enamorar-se de Jesús, el Fill de Déu abaixat i entregat, és una invitació a l’heroisme, a la santedat, un ideal potser també molt oblidat en la nostra evangelització i en el nostre discurs com a cristians. La dinàmica de vèncer-se a si mateix per amor a Jesús que no es va reservar res per a Ell porta sant Francesc a allunyar-se dels de casa seva, a despullar-se davant de tothom, a viure entre els leprosos, a reconstruir amb el propi esforç les esglésies enderrocades, a passar la vergonya de demanar almoina davant dels seus amics, a embarcar-se en un viatge aparentment impossible per a entrevistar-se amb el soldà d’Egipte. Les seves admonicions ens presenten també un amor exigent, sense concessions, com el del Sermó de la Muntanya. ¿Què passaria si aparquéssim una mica la paraula amor, aquesta abstracció tan gastada i desfigurada avui, i presentéssim més els nostres relats, el camí d’abaixament de Jesucrist i l’heroisme humil dels nostres sants? L’amor autèntic és una proposta d’esforç, de risc, fins i tot d’aventura. Res a veure amb els nostres amors de cotó fluix. (anar a la sisena part)

dijous, 28 de gener de 2010

Baixant del Montnegre nevat (Des del Montnegre 15)

Cloenda de l'anterior relat (Des del Montnegre 14)

A ¾ de dues de la tarda tanquem la rectoria i iniciem la ruta que ens haurà de portar a l’estació de tren de Sant Celoni. Sortim del recinte per la porta petita de la tanca i veiem que, algun vehicle, ja ha gosat passar pel camí fent-lo més transitable. Per un moment pensem d’anar a prendre el cotxe, però no caiem en la temptació. Volem tornar gaudint de la neu i no patint-la.

La pista està plena de roderes i de neu bruta. Alguns cotxes hi passen tranquil·lament i torna la vacil·lació, però la decisió de baixar a peu és definitiva. Abans d’arribar a can Ginestà ens desviem a l’esquerra i prenem el sender (GR-5) que baixa enmig del bosc.

Pensàvem que seríem els primers a trepitjar la neu del caminoi però hi veiem les roderes d’una moto que, per la posició de les petjades de les botes del conductor, deduïm que hi ha pujat. “Que agosarat!” -ens hem dit.

Després d’un inici enfonsant-nos més d’un pam en la neu, a mesura que baixem el gruix minva ostensiblement. Se’ns esvaeixen les prevencions inicials de trobar-nos un camí ple de neu, així com les expectatives que l’itinerari esdevingués una petita aventura. També restem gosadia al motorista que hi ha passat prèviament.

Hem baixat aproximadament un quilòmetre i el sender –sense neu i ben moll- s’ha convertit en un microclima plujós a causa de la neu que es desfà i que goteja de les branques de les alzines i les sureres.

Creuant un camí –potser el de ca l’Arabia-, uns metres després, a mà esquerra, veiem una surera que, a ran de terra, li surten sis troncs! Ens aturem a contemplar-la i veiem que encara hi havia un setè tronc, que ha estat tallat.

Arribem al tram que la ruta passa al costat de la riera, que baixa animada i fresca. El sender també s’ha convertit en una riera. La xopada de botes que havíem evitat a causa de la poca neu ara sí que és inevitable.

Passant per can Riera de Vilardell, com sempre, els gossos deslligats i bordant al teu costat mateix et fan passar uns moments de tensió.

Arribem a la pista, i d’allí a la falda del Montnegre, on sembla que no hagi passat res de res. Caminem per la carretera -camí de l’estació de tren- sorpresos que, una hora i mitja abans, estavam envoltats de neu i fred, i ara, a la plana, tot s’havia esvaït.

dimarts, 26 de gener de 2010

JESÚS, el nom autèntic de l’AMOR (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 4)

(veure la tercera part)

A vegades penso que possiblement per a nosaltres seria sa fer un cert dejuni de la paraula amor i del verb estimar. És una paraula de la qual se n’ha arribat a abusar. I en la nostra cultura ha acabat adquirint un significat que possiblement té poc a veure amb l’amor de l’evangeli.


Voldria assenyalar sobretot dos accents d’aquest estimar actual. En el nostre món, l’accent de l’estimar recau sobretot en la satisfacció que comporta per al qui estima. Expressions de l’estil de cerco relacions emocionalment satisfactòries formen part d’un cert llenguatge acceptat habitualment. Tant és així que, amb tota naturalitat, se’ns presenta sovint l’enamorament o l’amor com una simple barreja de productes químics en el nostre organisme. L’altra persona, que se suposa que és al centre d’aquest sentiment, pràcticament desapareix. El que importa és la pròpia satisfacció. Segurament connectat amb això hi ha un altre accent de l’amor actual que es desvia profundament de l’evangeli. Sembla com si estimar fos evitar a l’altra persona qualsevol ombra de sofriment o de frustració, alimentant sempre la seva vanitat, encara que no tingui cap base.


Davant d’aquesta mentalitat, que es disfressa d’evangeli gràcies a la paraula amor però que en realitat n’és molt llunyana, sant Francesc ens presenta una alternativa. L’amor veritable té un nom: es diu Jesús. I té una història: la del Fill de Déu que s’humilia, s’abaixa, no cerca la pròpia satisfacció, sinó que deixa la felicitat del cel i es fa pobre i petit en el naixement, es dóna completament en la marginació del Calvari i es posa cada dia a disposició nostra en la humilitat del pa i el vi de l’Eucaristia que celebrem.


A l’Admonició primera, sant Francesc, pensant en l’eucaristia, diu: Mireu-vos-el humiliant-se cada dia tal com quan vingué del seu tron reial al si de la Verge (Adm 1,16). I santa Clara diu: Si un Senyor tan gran (...) volgué aparèixer en el món com un home menyspreat , indigent i pobre (...) exulteu en gran manera i alegreu-vos (1CtaAg 19-21). Déu es buida de si mateix per nosaltres, i l’amor serà això, i cap altra cosa. Sant Francesc, l’home fascinat per l’absoluta transcendència del Déu Creador, passa a ser l’home enamorat d’aquest mateix Déu quan descobreix aquesta seva història d’humiliació i abaixament per nosaltres. Ell, l’Altíssim i Totpoderós, se’ns presenta petit i feble, i és això, i res més, el que els cristians anomenem amor o caritat. (anar a la cinquena part)

diumenge, 24 de gener de 2010

Li donaren el volum del profeta Isaïes (Diumenge 3)

Li donaren el volum del profeta Isaïes”. Es tracta d’un detall que ens ambienta a Jesús en la celebració del shabbat dins la sinagoga de Natzaret. Suposem que la comunitat s’aplegaria en l’única sinagoga que hi hauria en un poblet com Natzaret. El centre del recinte i de la celebració era una estrada amb un ambó. D’allí es dirigia la pregària, es llegien les lectures en hebreu i es feia una traducció comentada en arameu. Homes i dones, seguint el costum, estaven ubicats en espais diferenciats.

Sabem que en temps de Jesús la celebració del shabbat en les sinagogues ja estava definida. Es llegien dues lectures: la primera i més important era un fragment de la Torà, el que nosaltres en diem Pentateuc, els cinc primers llibres de la Bíblia. Després es llegia un fragment d’algun llibre profètic relacionat amb la primera lectura. Una cerimònia de recollida del rotlle, i una cerimònia de col·locació en el seu lloc, possiblement precedirien i clourien el moment de les lectures. Atès que el contingut del rotlle era un text sagrat, aquest havia estat escrit a mà per un home religiós i respectable. El material havia de ser natural: pergamí o papir, segons el pressupost. També sabem que en aquell temps ja hi havia establert un calendari que distribuïa la lectura de la Torà en un any sencer. El darrer dissabte de l’any es llegia el final del llibre del Deuteronomi i s’iniciava, de nou, el llibre del Gènesi.

Avui dia, en les sinagogues, per agrair la presència de les visites, encara hi ha el bonic costum d'oferir-lis la lectura d'un fragment, de dirigir alguna part de la pregària, o d'adreçar algunes paraules a l'assemblea. Jesús també estava de visita a Natzaret, el lloc “on s’havia criat”, i potser per això li oferirien de llegir la segona lectura, i potser per això també faria el seu comentari.
Un detall de la celebració era la traducció comentada en arameu. La raó era que el text sagrat escrit en els rotlles i que es proclamava en veu alta a la sinagoga era hebreu, però el poble, des de l’exili babilònic, havia assimilat l’arameu. Calia algú que fes el text més entenedor. Aquesta traducció comentada no és cap ocurrència del jueus del segle I, la tenim expressada en el llibre de Nehemies. El poble d’Israel, retornat de l’exili babilònic i havent reconstruït el temple, fa una solemne cerimònia d’inaguració. El sacerdot Esdres “llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu i alguns levites n’exposaven el sentit, perquè la lectura fos entenedora”.

En temps de Jesús el judaisme ja tenia una rica tradició de llegir, escoltar, comentar i pregar amb el text sagrat. El mateix Jesús begué d’aquesta font i en participà, com ens ho explica l’evangeli. El cristianisme més primitiu neix en la sinagoga i s’inspira en ella a l’hora d’estructurar la seva pròpia litúrgia.

En les homilies acostumem a fer lectures teològiques, aplicacions morals o actualitzacions del text bíblic, però avui ens limitem a recrear una litúrgia sinagogal del segle I, per fer allò que deia sant Ignasi: escoltar el text sagrat com si jo mateix m'hi trobés present.

Més neu! (Des del Montnegre 14)

Nou jorn. Mirem per la finestra i ens quedem sorpresos: tot està més blanc que ahir. Pensàvem que la neu es desfaria ràpidament però sembla ser que, durant la nit, ha nevat més. El dia apareix completament cobert, com dijous, el dia de la nevada. Fa l’impressió com si fóssim dins d’aquelles boles de vidre que contenen un paisatge hivernal, que capgirant-la i tornant-la a endreçar, tot és cobreix i comença a nevar.

Sortim a gaudir de la neu i, al voltant de la rectoria, el gruix supera el pam! A la placeta la gruixària cobreix el primer esglaó d’accés a l’església. Pujant a l’hostal hi ha un pam i mig; ni ahir ni avui cap vehicle s’ha atrevit –encara- a passar-hi. Prenem el corriol costerut que s’ajunta amb el camí que puja a coll de Basses. A la cruilla optem per tirar amunt i arribar dalt el coll. Un pi gros que hi havia a la dreta del primer revolt (passat el trencall que puja a la roureda de l’Auladell) també ha caigut sobre el camí. Hem de passar-hi pel damunt.

Comprovem que, en les corves del camí que atravessen les canals de la muntanya, ens enfonsem quasi fins als genolls. Malgrat la pujada se’ns fa molt penosa gaudim intensament del silenci sorprès, misteriós i abovedat provocat per la nevada, alterat irrisòriament pel cruixir del nostre caminar i per l’aleteig d’algun ocell que, al sentir-nos, arrenca a volar.

Arribem al trencall on el camí de coll de Basses gira sobtadament a l’esquerra i s’enfila dreturer muntanya amunt. Des d’allí, a l’hivern, quan el bosc de castanyers està sense fulles, hi ha una bella panoràmica de l’església de sant Martí. Però avui no es veu més enllà de cinquanta metres. El gruix de neu ja ens arriba quasi als genolls i el corriolet que puja enmig del bosc és indistingible. Imaginem que com més amunt pugem més neu trobarem i optem per la prudència.

Refem el camí però seguim recte fins a can Ginestà. Volem comprovar si la pista de sant Martí està transitable per baixar amb el nostre vehicle petit i sense cadenes. Han passat bastants vehicles però, malgrat tot, decidim que és millor baixar a peu a sant Celoni. Allí agafarem el tren. Preferim caminar amb la neu com a companya que conduir i que esdevingui enemiga.

divendres, 22 de gener de 2010

Parlar de Déu AVUI (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització 3)

(veure la segona part)

Com ens recordava en la trobada de laics i frares de gener fra Cinto, estem en un món en el qual s’ha arribat a considerar evident la no existència de Déu, i els creients som vistos com una mena de relíquies tronades, sinó directament com les deixalles d’una època fosca i volgudament oblidada. El discurs pròpiament religiós sona tan estrany que gairebé ens fa vergonya, i volem fer-nos acceptar cenyint el nostre discurs als valors ètics o a les causes humanitàries, més políticament correctes. I el nostre discurs acaba configurant la nostra vida, deixant l’element més pròpiament religiós en un racó.


Però des de l’experiència més central de sant Francesc, l’home fascinat de cap a peus per Déu, ens cal assumir el repte, en primer lloc, d’una vida personal cristiana radical, intensa, que aspiri, cadascú des de la pròpia vocació, a la santedat. I això comença, indefugiblement, per una atenció molt especial a la pròpia vida de pregària, a l’aspecte més directament religiós. Ens cal VIURE LA FE, VIURE DE DÉU.


I el nostre discurs, començant per la catequesi, ha de traspuar aquest mateix neguit. Hem de PARLAR DE DÉU abans de parlar de valors o de donar continguts ètics, que, invariablement, semblen ser sempre el centre de tota la nostra preocupació. Hem de comprendre d’una vegada que, sense Déu, el discurs purament ètic queda sense fonament i acabarà dissolent-se. Penso sovint en aquest sentit que el nostre món occidental, en esborrar el nom de Déu i pretendre continuar fent bandera dels valors, és com si hagués tallat les arrels i es dediqués a lloar la vitalitat de les branques. Tard o d’hora, això s’assecarà. Com el roure del Montnegre, quan caigui la nevada o bufi la ventada, es partirà per la meitat. Com la casa construïda sobre sorra (Mt 7, 26-27), la tempesta ho ensorrarà.


Ens cal recuperar urgentment la vivència i el discurs pròpiament religiosos, i posar-los al nucli de la nostra evangelització, començant per la catequesi, i això fins i tot per al bé de l’ètica en el nostre món. Déu, creador de totes les coses, veu innegociable del bé en la nostra consciència, felicitat sense límits, que no podem imaginar ni comprendre ni abastar... En el moment actual no ens serveix de res un Déu amb cara de babau, barba i sabatilles d’estar per casa. Necessitem tornar a dir i a viure que Ell sempre se’ns escapa, que Ell és sempre més gran, més poderós, més fort, més viu del que nosaltres comprenem, que és digne d'una admiració i una sorpresa sense límits. En paraules de sant Francesc: Vós sou sant, Senyor Déu, l'Únic que feu meravelles! (Lloances del Déu Altíssim 1) (anar a la quarta part)

dijous, 21 de gener de 2010

Martiris gens ecumènics (Setmana de pregària per la unitat dels cristians 2010)

Aprofitem la festa dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi per manifestar la nostra incomoditat davant d’alguns martiris –no el d’avui- que qualifiquem de “gens ecumènics”. Aquests màrtirs no en tenen cap culpa, sinó les malaurades circunstàncies que els portaren a morir per la seva fe.

Ens desvetlla molt de respecte el martiri, per exemple, dels nostres germans caputxins durant la persecució religiosa de 1936, però en entristeix enormement que un cristià mori en mans d’un altre cristià per baralles sobre diferents lectures de la seva fe.

Per citar només uns exemples tenim els protomàrtirs de l’Església copta occits per motius teològics, els màrtirs de les disputes entre catòlics i la reforma protestant, els màrtirs dels orígens de l’Església anglicana, etc... Podríem seguir però ho deixem aquí.

És cert que amb les raons religioses s’hi barregen afanys polítics, interessos econòmics o lluites de poder, però el motiu principal no deixa de ser la confrontació de fe entre germans cristians.

A més de la tristor del fet en sí, ens desconcerta que ho celebrem litúrgicament, perquè l’exaltació religiosa d’uns esdevé –inevitablement- la desqualificació religiosa dels altres. Aleshores tot esdevé tan clar i definit que queda reduccionista, fins i tot apologètic i bel·ligerant, quan les circunstàncies històriques serien extremadament enrarides, fins al punt que un cristià arribés a matar a un altre cristià convençut que estava defensant la seva fe.

dimecres, 20 de gener de 2010

Els monuments (Des del Montnegre 13)

Tornem capcots cap a la rectoria, impactats per la caiguda del roure. Al passar per davant de l’alzina grossa de can Preses ens aturem i li diem: “Només quedes tu!”. El camí de retorn esdevé mancat d’encís degut al nostre cansament i a la neu bruta i aixafada pels vehicles. Arribats a Sant Martí, fem algunes trucades telefòniques per assabentar la caiguda del roure i ens quedem pensant sobre els efectes que ens ha produit l’escena de l’arbre partit pel mig.

Per a nosaltres, aquest roure catalogat de monumental, també era un monument a la perennitat. La gran soca on t’hi arrepenjaves amb confiança et donava aquella seguretat que irradien les coses antigues. Les fulles que renovava cada primavera expressaven la vida amarada de personalitat que irradien les coses centenàries. Malgrat que tot envelleix i passa, imaginàvem el roure com un espectador inalterable del pas del temps, també com una al·legoria de l’Església, de l’orde caputxí....

Els humans tendim a fer monuments, materials o mentals. Amb ells pretenem perpetuar quelcom o també a nosaltres mateixos. El roure també esdevenia un momument –inconscient- a la immortalitat, inabastable pels humans, potser possible per aquell arbre. Si més no, estàvem convençuts que nosaltres passaríem però el roure continuaria allí, i d’alguna manera, nosaltres amb ell.

Hem après la lliçó: els monuments materials, siguin arbres, siguin edificis, siguin estàtues, acaben desapareixent, malgrat siguin centenaris, malgrat siguin mil·lenaris. Sobre els monuments mentals, deixem-ho per una altra ocasió...

dilluns, 18 de gener de 2010

El roure de Santa Maria ha caigut (Des del Montnegre 12)

I el roure? –ens preguntem. Pensant que allà on som encara no es veu, avancem una mica més... No podem donar crèdit als nostres ulls: el veiem esqueixat, partit en dos des del mateix peu de la soca. Una part cobreix el camí, impedint el pas. L’altra part ha caigut al costat de la font. Ens hi acostem, afectats i respectuosos, intuïnt que ha caigut la nit que acabem de passar. No ha resistit el pes de la neu gelada en les seves branques, ni el fort vent que ha bufat durant la nit.

Acariciem amb emoció, tristor i agraïment la seva soca -ara caiguda- inspiradora d’homilies de Setmana Santa, on tantes i tantes vegades ens hi havíem arrepenjat llargues estones per pregar, on haviem fet seure a la mare arrepenjant-hi l’esquena per amarar-se de la seva vitalitat. Veiem que en algun indret pengen gotes de reïna, algunes glaçades, altres recents. Les interpretem com les seves darreres llàgrimes d’adéu. Abracem un tros de soca i ens girem per esguardar l’ermita.

La teulada està coberta de neu. En totes les teules que fan de canal hi pengen uns llargs caramells. Les reixes de les parets laterals semblen pintades de blanc, i junt amb el blanc de la paret davantera, i el blanc resplendent de la neu, sembla una ermita celestial.

El roure caigut ens ha esvaït la inspiració però ens acostem a la reixa de l’entrada, lleument esquitxada de neu. La majòlica de la paret dreta està semicoberta de blanc i els graons d’accés són poc distingibles a causa tanta neu. Els nostres peus s’hi enfonsen considerablement. La nevada ha estat tan intensa que els diferents nivells són lleument apreciables. Recitem l’Àngelus i tornem, d’esma, a fer companyia a l’arbre. Però el gruix de la neu ha xopat el nostre calçat i el fred que fa ens està dient que no podem allargar la nostra estada aquí dalt.

Decidim baixar pel bosc de castanyers que hi ha sota el roure. Un corriol estret davalla dreturer cap a la pista d’Hortsavinyà. Hi ha força arbres caiguts obstruïnt el camí. La neu és molt tendre i, en alguns moments, ens enfonsem quasi fins als genolls. El paisatge és gèlid i ens sorprèn com es pot acumular tanta quantitat de neu sobre matolls i branques.

Arribem a la pista, terreny més practicable, però amb la neu molt bruta i aixafada pels vehicles que han passat. Contemplem les branques de molts arbres, vinclades pel pes de la neu, i captem que el bosc se sent adolorit, excessivament castigat per la seva capacitat de suportar aquest temporal de neu i vent.

Passem pel petit estanc i la font de la Brintxa que, sorprenentment, raja ben poc. També deu estar trista per l’esdeveniment.

diumenge, 17 de gener de 2010

Hi havia la mare de Jesús (Diumenge 2)

Hi havia la mare de Jesús”. Maria és la primera referència dels assistents a les noces de Canà de Galilea. L’evangeli continua dient: “També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats”. Citar primer a Maria no és un detall de cavallerositat, sinó manifestar, de bell antuvi, el coprotagonisme que ella té -junt amb Jesús- en aquest episodi.

Les mares assumeixen un protagonisme insubstituible quan es tracta de trobades familiars i de moments festius, com el cas de les noces a Canà. Cadascuna ho farà a la seva manera, algunes assumint la veu cantant; altres, com Maria, des de la discreció. Elles són el pal de paller que dóna entitat i caràcter a la festa familiar. Elles són, en definitiva, el referent indefugible. La seva presència honora la trobada, la seva absència desvetllarà sempre enyorances. En una trobada familiar sempre poden faltar convidats per mil i un motius, tots justificadíssims, però mai no pot faltar la mare.

Les noces de Canà, sense Maria, no haguéssin estat el mateix. Haurien començat igual, però haurien acabat més ensopides i posant en evidència els nuvis per manca de vi. Tampoc hagués passat res perquè el vi s’acabés abans d’hora, però la presència de Maria contribuí -com tantes vegades aconsegueixen les mares- que la festa acabés bé.

La personalitat de les mares -no el seu caràcter- pel sol fet de ser i exercir de mares té la qualitat de mobilitzar tots els qui l’envolten, de vegades forçant a actuar. Maria també mobilitza la seva família, en aquest cas a Jesús, fins i tot a desgrat d’ell, com bé manifesta el relat evangèlic. No obstant, Jesús assumeix que ha d’obeir la mare i actua.

En lloc de cenyir-nos a comentar el gest extraodinari de Jesús, o de fer lectures simbòliques de l’aigua i del vi, avui ens quedem només amb aquest detall entranyable: “Hi havia la mare de Jesús”. La mare que vetlla per la festa, el fill que obeeix i contribueix.

El pare Tous, primer beat dels caputxins de Catalunya

El P. Josep Tous (fra Josep d’Igualada) va néixer a la població d’Igualada el dia 31 de març de 1811. Ingressà en l’Orde dels Framenors Caputxins l’any 1827, i rebé el presbiterat el dia 24 de maig de 1834. Un amic i company seu d’Orde, Fra Josep d’Alpens, el definia d’aquesta manera: Era un religiós observant de les santes Regles que havia professat. Tot i sofrir l’exclaustració, vivia com si estigués en el claustre, com un sant religiós. Fora de les ocupacions del ministeri el seu retir era continu i sempre es trobava ocupat en la lectura de llibres. En el convent era considerat com de molta virtut, home d’una gran prudència.
L’any 1835, l’exclaustració provocada per la supressió de la vida religiosa, fra Josep la patí igual com molts altres dels seus germans: exiliant-se a França i Itàlia, fins que l’any 1843 va poder retornar a Catalunya.
Professà una tendra devoció vers la Mare de Déu sota l’advocació caputxina de la Divina Pastora. Això el portà a fundar a Ripoll (Bisbat de Vic), l’any 1850, l’Institut de Terciàries Caputxines de la Mare del Diví Pastor (actualment Caputxines de la Mare del Diví Pastor), dedicades a la formació cristiana de les nenes.
Si haguéssim de definir el nostre germà fra Josep, podríem fer-ho amb el lema: Fidel a Déu i als homes. La seva fidelitat heroica, el portà a lliurar tota la seva vida al servei dels altres en la família caputxina i en el seu ministeri. Aquesta vida lliurada per amor rebé el seu coronament quan la germana mort el visità mentre celebrava l’Eucaristia el dia 27 de febrer de 1871.
La seva beatificació serà el dia 25 d’abril, Diumenge del Bon Pastor, en la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. Presidirà la celebració el cardenal Tarcisio Bertone, secretari d’Estat del Vaticà. Per conèixer més detalls i seguir millor tot el que fa referència a la beatificació de fra Josep Tous, podeu consultar la pàgina web dels Caputxins: www.caputxins.cat

Excursió amb neu a Santa Maria (Des del Montnegre 11)

El primer que fem a l’aixecar-nos és mirar per la finestra. Tot blanc. No neva. El cel és blau, serè, nítid. El sol llueix. Ben abrigats i ben calçats sortim de la rectoria a trepitjar neu verge abans que s’anticipin els altres. Constatem que el gruix és d’un pam. Les fulles caigudes sobre la neu són la seva única i discreta decoració. La neu és tova i ens hi enfonsem amb aquell cruixir característic.

Anem decidits a veure l’ermita i el roure de Santa Maria. El paisatge que contemplem ens transporta a entorns d’alta muntanya. Ningú no diria que això és una serralada a tocar de mar. En els revolts encarats al nord, l’horitzó és tan diàfan que veiem algunes muntanyes del Pirineu nevades i distingim la ciutat de Girona.

Un parell de cotxes hauran passat per la pista en direcció Hortsavinyà abans que nosaltres. Evitem les seves roderes per no relliscar. Anem trobant petjades de diferents mides i formes: les de urpes corresponen a gat i gos; les més nombroses tenen forma de peülla i deuen ser de senglar.

A partir del trencall que enfila Santa Maria no hi ha passat ningú llevat d’unes empremtes petites i fines que deuen ser d’un cabirol. Ara el gruix de la neu supera el pam i la pujada es fa molt feixuga. Les petjades del cabirol ens entretenen i ens animen, imaginant-lo amb el seu caminar àgil i elegant, lleument atenuat pel gruix de la neu, però superat fàcilment amb la finor de les seves potes. Les petges –i el cabirol imaginàri- ens precedèixen un llarguíssim tros del camí. Un parell de trencalls abans d’arribar a dalt les empremtes giren a la dreta i ara sí, restem sols.

Falta poc per arribar a Santa Maria i, com més amunt pugem, més constatem els efectes de la nevada: branques i arbres caiguts, arbres, arbustos, matolls i fulles completament blancs, talment com si els haguéssin pintats. La font dels Degotalls avui no degota, hi surt un rajolinet. Encarem la recta que arriba al pla i distingim un tros d’ermita, però constatem, inconscientment, quelcom atípic. Ens aturem instintivament per comprovar què no encaixa dins la imatge de la nostra memòria.

dissabte, 16 de gener de 2010

Parlar de DÉU (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 2)

(Llegir la primera part)

A la Regla no Butllada, la primera que va escriure, sant Francesc fa un suggeriment per a la predicació dels frares, en forma d’una exhortació o lloança que comença així: Temeu i honoreu, lloeu i beneïu, doneu gràcies i adoreu el Senyor Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant, creador de totes les coses (RnB 21,2). Déu omple la vida de sant Francesc. Per tant, en la seva predicació vol parlar, en primer lloc i abans de res, de Déu, que ell contempla en la seva absoluta transcendència. Sant Francesc és sobretot i abans que cap altra cosa un home fascinat per Déu, i, si parla, és per desvetllar en els altres aquesta experiència, el descobriment de Déu sublim i excels, i totalment desitjable per damunt de tot (RnB 23,28).

Per a sant Francesc és essencial copsar la grandesa absoluta de Déu, davant del qual no estalvia títols i adjectius: l’Altíssim, l’Omnipotent, Tot Bé, Bé Complet i Únic Bo, Santíssim, Sobirà... En el Càntic del germà sol, diu a Déu que cap home no és digne d’anomenar Déu. Fins i tot quan mira la natura, sant Francesc no la valora per ella mateixa, sinó perquè hi veu un reflex de la glòria del Creador, començant pel germà sol que de Vós, Altíssim, porta significació (Càntic del germà sol, 4). (anar a la tercera part)

Quina nevada! (Des del Montnegre 10)

Endemà de l’Epifania. Els núvols són espessos i baixos. És com si el cel, de cop, hagués escurçat distàncies, donant-nos una sensació d’aclaparament. El color de tot plegat és grisós i la visibilitat és reduïda. A mig matí comença a ploure amb una intensitat enganyosa, a tall de preludi del que s’acosta. No triguem a identificar gotes de pluja que baixen oscil·lants. Intuïm que les previsions metereològiques es compliran al peu de la lletra.

Abans del migdia comença a nevar amb una serenor decidida. Una calma ambiental es va desplegant molt discretament mentre la natura es va vestint de blanc. Poques hores després un mantell lluent i blanquinós cobreix el Montnegre. Veiem, des de la finestra, una merla que cerca un recer. Sortim a trepitjar la neu que ja té un gruix de mig pam. Arribem a la cruilla de camins a tocar de l’hostal, i enfilem el sender que puja amunt i s’ajunta amb el camí de coll de Basses. El sòl està cobert de neu sense trepitjar. Trobem unes petjades d’ocell que, a jutjar pel seu tamany, no és pas petit, i que ha creuat el camí de costat a costat fent algunes zigazagues.

A la cruilla amb el camí de coll de Basses veiem unes petjades de quadrúped amb un finet regueró entremig. Es deu tractar d’un animal amb una cua prominent, possiblement una guineu. Girem a la dreta fins ajuntar-nos amb la pista que va a Vallgorguina, que encarem en direcció al coll Negre de can Ginestar. Hi ha les roderes d’algun vehicle que ha passat. Arribats a la cruïlla de la pista de sant Martí girem a la dreta, i baixem cap a la rectoria, a poc a poc, gaudint de la intensa nevada que està caient de forma ininterrompuda, i que segons com bufi el vent, els flocs de neu ens venen a la cara dificultant-nos la visibilitat.

Anem a dormir constatant que, més lleument, però encara neva. Estem convençuts que l’endemà veurem un paisatge espectacular.

dijous, 14 de gener de 2010

Viure la FE (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 1)

El dia 6 de març, si Déu vol, tenim trobada de catequistes de tots els convents a Sant Quirze. M'han encomanat que faci una xerrada, intuïcions franciscanes per a la nostra catequesi avui. He escrit unes quantes idees i em proposo d'anar-les publicant al blog. Accepto comentaris i suggeriments. Espero saber acceptar també les crítiques. Tot el que serveixi per enriquir la xerrada és benvingut.


A les Floretes de sant Francesc (cap. XVI), se’ns explica un fet curiós. El sant, havent ja reunit i rebut en l’Orde molts companys, es planteja una alternativa. No sap si aplicar-se només a pregar, o bé predicar alguna vegada. A través de fra Masseu, consulta sobre el tema santa Clara i fra Silvestre, que, després de pregar i demanar llum sobre la qüestió, diuen unànimement: El Crist ha respost i ha revelat que la seva voluntat és que vagis a predicar pel món, perquè no t’ha elegit per a tu solament sinó també per la salvació dels altres.



Més que en la resposta, voldria aturar-me en la pregunta feta per sant Francesc. La seva experiència de pregària és intensa. Els biògrafs arriben a dir que no era sols un home que pregava, sinó la pregària feta home. La dimensió més estrictament religiosa, de relació personal amb Déu, té per a ell una importància tal que es planteja seriosament de dedicar-li la pròpia vida de manera exclusiva. Si assumeix la tasca de la predicació, no és per ganes de ser conegut o perquè fugi de la soledat, sinó per obediència a una crida que sent que ve de Déu. Però primer de tot en sant Francesc hi ha la pròpia conversió i la pròpia relació amb Déu, viscuda com allò que dóna realment nervi a la seva vida i que és capaç d’omplir-la totalment.



Aquesta intuïció ha estat present en la família franciscana al llarg dels segles. No fa gaire, el ministre general nostre ens recordava com els primers caputxins van començar per una recerca de la vida retirada dels eremitoris i una experiència forta de vida de pregària. I va ser aquesta experiència la que els va portar després a entregar-se amb total desinterès i generositat a la predicació, a l’atenció dels empestats o, fins i tot, a començar el servei de bombers d’una ciutat com París. (ves a la segona part)

diumenge, 10 de gener de 2010

El cel obert (Baptisme del Senyor 2010)

Mentre pregava, el cel s’obrí”. Així és com ens explica l’evangelista Lluc l’experiència religiosa de Jesús a la riba del riu Jordà. Aquest evangelista subratlla, més que els altres, que Jesús pregava abans de qualsevol esdeveniment important. Només amb això ja tenim fet el sermó d’avui: la rellevància de la pregària perquè la nostra acció sigui com “Déu mana”; la rellevància de la pregària per captar, com és el cas de Jesús, la veu de Déu que ens parla i que ens posa en el nostre lloc: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Aquest matí, celebrant l’eucaristia en un centre penitenciari, hem preguntat intencionadament als interns si, alguna vegada, se’ls hi havia obert el cel quan pregaven. Han respost que sí. Han entès molt bé el llenguatge simbòlic del cel obert, de l’Esperit Sant en forma de colom, de la veu celestial. En un llenguatge més casolà han expressat que quan preguen experimenten una pau espiritual, una comunió, un consol, una proximitat que cap altra cosa els hi pot donar amb aquesta intensitat.

Opinem que parlar de pregària ens incomoda. És evidentíssim que els creients acostumem a pregar, però manifestar-ho ens fa entre vergonya, pudor i sentit del ridícul. Però això no ens passa només en ambients extraeclesials, també en cercles d’Església, on constatem que és millor callar perquè no ens mirin de reüll i ens qualifiquin de pietistes i poc moderns, o al revés: que els qui van a la recerca de creients com els d’abans es pensin que som un d’ells.

Fent una mirada retrospectiva, el Concili Vaticà II va representar -per a una societat fonamentalment religiosa- obrir finestres i deixar entrar aire fresc i nou. Les pràctiques pietoses i una moral estricta deixaren pas a la praxi, a l’acció, a la litúrgia que, d’alguna manera, arraconaven l’aspecte devocional. Han passat unes quantes dècades i continuem fidels a l’esperit del Concili Vaticà II, però atenció que la nostra societat ha canviat: ha passat a definir-se com a multitecnològica, multicultural, multiracial, i moltes altres coses que, en el fons, expressen que ja no som una societat religiosa.

Per això el nostre discurs també ha d’adaptar-se, o millor dit, ha de centrar-se en allò que li és essencial i que són els valors transcendents. L’esperit d’obertura al món del Concili Vaticà II sembla que hagi donat els seus fruits. A casa nostra, malgrat les moltes deficiències, hi ha una sensibilitat pacifista i amb el medi ambient, ecumènica i interreligiosa, defensora de la dignitat humana i la justicia social.... Fins i tot ara, polítics, economistes, governants, periodistes, parlen explícitament de moral i d’ètica.

Que ens queda a nosaltres? Doncs el de sempre: a Déu. El nostre discurs ha de ser desplegar totes aquestes coses però amarades de l’Esperit de Jesús de Natzaret, el qui pregava abans d’actuar, el qui veia el cel obert. Aquest és el nostre plus, aquest és el nostre valor afegit, però situats discretament a la cua, com Jesús abans de ser batejat en el Jordà.

dimecres, 6 de gener de 2010

Immobilisme (Epifania 2010)

El pessebre, les nadales, els Pastorets, la cavalcada..., són tradicions molt populars de la religiositat cristiana catalana. Podem afirmar, cofois, que han arrelat en la cultura i els costums del país. Encara més, es mantenen inamovibles i consolidadíssimes malgrat la creuada pijoprogre que fa algunes dècades s’inicià contra elles perquè tenien un orígen religiós. Fent ironia, ateus convençuts ara tornen a fer el pessebre perquè fa progre, i els qui qüestionen la presència pública del sant Crist, vés a saber si actuen als Pastorets, o canten nadales en una coral, o porten els seus fills a veure la cavalcada perquè és una tradició catalana.

El valor i la gràcia d’aquestes tradicions religioses és haver convertit els evangelis de la infància de Jesús en imatges vives, visibles i palpables. Això ens permet participar dels esdeveniments i sentir-nos Maria, Josep, rabadàs, pastors, nens, bous, mules, àngels, reis, camells o patges. Aquestes tradicions alimenten amb molta facilitat la nostra emotivitat religiosa, però hem de procurar que també alimentin la nostra espiritualitat. Aquesta encertadíssima proximitat amb els evangelis no ens ha de fer perdre una mirada més distanciada i més aprofundida d’aquestes escenes, captant els missatges sempre actuals que ens expressen.

En l’evangeli de l’Epifania, per exemple, paral·lelament a l’itinerari il·lusionat dels tres savis d’Orient, s’hi amaga una crítica mordaç a l’immobilisme, representat per Herodes. Ell que té de tot (palaus, riqueses, soldats, cort, consellers...), ell que ho té tot (poder, reconeixement, força, influències, astúcia, coneixements...), és incapaç d’adonar-se dels esdeveniments, però encara pitjor: és incapaç de moure un dit per captar-los. Tan sols es preocupa de demanar als mags que li portin un informe, que per cert, encara l’està esperant: “Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Avui dia, el no lliurament d’aquest informe seria l’excusa perfecta de qualsevol autoritat pública per justificar la seva passivitat davant un esdeveniment important.

Segons l’evangeli de l’Epifania, i contràriament al que habitualment pensem, tenir poder, tenir autoritat, tenir recursos, tenir coneixements, tenir intel·ligència, no és cap garantia de captar i d’assaborir el misteri de Nadal. Per molts galets i il·luminació que posem als carrers, pels molts discursos televisius de Nadal i cap d’Any, per moltes campanyes solidàries i ajuts als pobres que fem, si no som capaços, com els tres mags, de seguir confiats una estrella, de prostrar-nos a terra i adorar l’Infant, haurem passat unes festes agradables, molt agradables, però ens haurem perdut l’essència del Nadal, que és deixar-se embolcallar pel Misteri de Déu.

Circ (Cròniques sarrianenques 26)

Nit del primer de gener. A la televisió catalana emeten un espectacle de circ d’una notable qualitat (i sense interrupcions d’anuncis!). Fins aleshores, la nostra conversa casolana -un paquistaní, un senegalès i un català- es menjava la programació televisiva. Però l’encisador món del circ absorbeix la nostra atenció i, espontàniament , tots fem silenci, captivats per aquelles imatges. La quietud nocturna i l’escassa llum de la sala ajuden a centrar, encara més, l’atenció en l’espectacle.

Tal és el nostre embadaliment que, en arribar un marroquí, habitualment xerraire i comunicatiu, després de dir educadament “Bona nit!”, capta l’ambient i també calla, afegint-se a l’admiració col·lectiva, i esguardant, bocabadat com la resta, les múltiples habilitats d’aquells homes i dones.

Acabat l’espectacle restem en silenci, sense reaccionar, acabant d’assaborir imatges, tornant -suau i dolçament- del món on ens havien transportat; allà on la fantasia, la bellesa, l’harmonia i l’alegria es donen plàcidament la mà.

Ens aixequem per marxar i contemplem una escena que parla per ella mateixa. Els tres joves, asseguts un al costat de l’altre, d’ètnies i colors de pell diferents, tenen els ulls eixamplats i radiants, amb una brillantor intensa i fascinada, i els seus llavis dibuixen un somriure amable i satisfet. El que han vist els ha fet feliços i les faccions del seu rostre romanen vibrants, infantils, il·lusionades.

dimarts, 5 de gener de 2010

“Es el día de Dios” (Cròniques sarrianenques 25)

No li sabem l’edat exacte, però deu fregar els vuitanta anys. No té dentadura i parla en veu molt baixa i tremolosa, fent una dolça cantarella que delata els seus origens sudamericans. Camina a poc a poc, arrossegant els peus, fent unes lleus tentines. No falla mai a l’eucaristia dominical del centre penitenciari. Quan entra a la capella s’acosta pausadament fins a l’altar perquè el vegis i el saludis amb una abraçada i caricies, que espera com si fos un nen petit i que rep amb una manifesta complaença. Aleshores fa alguna breu lamentació perquè estiguis una mica per ell i li dónis alguna moxaina més. Els interns més joves que ell -és a dir, la resta- el tracten amb especial respecte, aixecant-se i oferint-li el seu seient, o acompanyant-lo amb el braç en el moment de combregar. És una escena que sempre ens commou, veure la delicadesa que els interns són capaços de desplegar.

És el dia de Nadal. El nostre ancià ha aparegut a la capella vestit de vint i un botons. Porta unes sabates negres ben enllustrades, pantalons i jaqueta de color blanc, un cinturó negre, una impecable camisa marró i una corbata negra. Quina patxoca que fa, malgrat l’anorak que porta a sobre, a causa del fred. Com no, li ressaltem la seva magnífica aparença i ell, amb la cantarella tremolosa de sempre, ens respon: “Padre, hoy es el dia de Dios!”

diumenge, 3 de gener de 2010

Contemplació (Nadal 2)

Avui hem escoltat l’evangeli que parla més solemnement de Déu! Es tracta del pròleg de l’evangeli de sant Joan, un relat amarat de finor i profunditat teològica que ens remet al primer capítol del llibre del Gènesi, quan tot comença, quan Déu, només amb la seva paraula, ho va creant tot. Aquesta paraula creadora, la Paraula en majúscules, és el Fill en majúscules; per a nosaltres es tracta de Jesús de Natzaret. Amb ell, la paraula creadora de Déu manté la seva vibració: aquest és el missatge.

El pròleg de sant Joan és una argumentació, convençuda i pensadíssima, d’un tema fonamental, sempre qüestionat i sempre debatut: la divinitat de Jesucrist. Però el pròleg de sant Joan no es una tertúlia radiofònica o televisiva on cadascú defensa la seva opinió. Tampoc és una enqüesta de les que apareixen en els portals de notícies d’internet: Creus que Jesús és el Fill de Déu o no?

El pròleg de sant Joan no és una opinió personal, subjectiva, capriciosa o pietosa. Tampoc és una ideologia, ni una defensa, ni un discurs. El pròleg de sant Joan és una contemplació admirada del misteri de Déu. Per això ens costa entrar-hi en fred. Contemplar i admirar-se només és possible si trenquem rutines, si deixem de mirar-nos a nosaltres mateixos i esguardem, embadalits, tot el que ens envolta.

Contemplar és desplegar les capacitats espirituals de l’ésser humà. Contemplar és submergir-se en el misteri de l’existència i deixar-se portar per ell. Contemplar és deixar que les coses parlin, sense ànim d’apropiar-se’n. Contemplar és mirar de forma alliberada, per això, contemplar és alliberador. Contemplar és adonar-se de la bellesa amagada en totes les coses. Contemplar no és pensar, ni tampoc emocionar-se, és quelcom previ: és descobrir les coses tal i com són, sense afegits ni condicionants, tastant la seva densitat i vibració originària. Aleshores pensem, aleshores ens emocionem.
Contemplar és constatar, amb nitidesa, que rera el misteri de l’existència hi ha Algú en majúscules que ho sosté tot, que ho fonamenta tot, que ho estima tot, que ho abraça tot. Aquest Algú invisible se’ns fa, per la fe, visible en la persona de Jesús de Natzaret. Ell encarna el misteri d’un Déu proper, accessible al qui no té por d’obrir-se, de desplegar les seva espiritualitat, d’assumir la seva fe.

dissabte, 2 de gener de 2010

Joan Baptista i el Jordà (2-gener)

El caputxí fra Joan d’Ordal, animat per la visita que el papa Pau VI feu a Terra Santa l’any 1964 organitzà, mesos després, un pelegrinatge del qual en deixà un reportatge escrit. Fent camí de Jordània a Israel, s’aturaren a la riba del riu Jordà. Ens ho explica així: “En el mateix indret on el papa Pau VI davallà al riu baixàrem nosaltres beneint el Senyor per la gran merçè que ens feia. El pensament de Jesús i Joan, dels apòstols, totes les meravelles d’aquest riu, aflueixen a l’imaginació omplint-nos de santa emoció. Hauríem volgut estar més estona contemplant aquest riu i ens hauríem banyat almenys els peus, però com havia plogut un xic les roques patinaven i fàcilment hauríem caigut a l’aigua”.

La guerra àrabo-israeliana de l’any 1967 provocà la clausurà d’aquest indret tan evocador, i es convertí en zona fronterera militaritzada. Però l’any 1997, en vigílies del jubileu de l’any 2000, es va recuperar la vessant jordana del riu, permetent l’accés a pelegrins i turistes. Excavacions arqueològiques han corroborat que aquest pas ja era utilitzat pels bizantins per evocar el lloc de bateig del Baptista, i que podem associar amb l’indret citat per l’evangeli de Joan: “Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava”.

Malgrat la voluntat del Baptista d’aplanar camins al Senyor, nosaltres seguim entossudits a bloquejar-los, no només en aquest indrets sants; també ho fem a casa nostra i amb els qui convivim, posant barreres que aigualeixen la bellesa i l’autenticitat del que som, del que fem i del que creiem.

divendres, 1 de gener de 2010

Benedicció (Solemnitat de la Mare de Déu)

Comencem l’any ben beneïts! La benedicció sacerdotal, continguda en el llibre dels Nombres, ha estat la primera lectura de l’any. Opinem que és un text encertadíssim per inaugurar el primer jorn del calendari civil. Aquesta benedicció, segons el llibre dels Nombres, prové de Déu mateix, i Aaron i els seus descendents l’hauran de repetir al poble d’Israel de generació en generació.

Es tracta d’un text elaboradíssim, escrit en un hebreu rimat. Les repeticions i la concordància dels sons en alguns mots donen força i vibració a la benedicció. Una traducció catalana que mantingui aquest to rimat sonaria així:
“Que et beneeixi el Senyor i et protegeixi,
que resplandeixi en tu el Senyor i t’afavoreixi,
que es delecteixi en tu el Senyor i la pau en tu estableixi”

En definitiva, es tracta d’un text creat expressament per ús litúrgic, dotat d’una fina pedagogia que cerca, per part del sacerdot que la diu, precisió i dicció clara; per part del fidel que la rep, una evident personalització, i una musicalitat que facilita la seva memorització i el seu record.

Els autors sagrats ens ubiquen la benedicció en el desert del Sinaí, just abans que el poble d’Israel reculli el campament i continui la seva marxa pel desert. També esdevingué la benedicció habitual que rebien els pelegrins que acudien al temple de Jerusalem i que, després de rebre-la, reemprenien el seu camí cap a les seves cases. Podem fàcilment imaginar a Josep, Maria i Jesús rebent-la en les seves visites. Un cop destruit el temple l’any 70, el seu us s’estengué a les sinagogues, on encara avui és utilitzada.

Sant Francesc se la feu seva, quedant rebatejada, en entorns franciscans, com la benedicció de sant Francesc. La litúrgia eucarística també se l’ha fet seva utilitzant-la per emmarcar els camins que continuarem, o que iniciarem, aquest nou any civil. A mesura que passen els anys, i les febleses són més evidents, valorem la importància de sentir-nos acompanyats o beneïts per Déu. Per això són importants aquestes benediccions litúrgiques, perquè expliciten i personalitzen en cadascun de nosaltres aquest desig de protecció divina.

I que aquesta benedicció es desplegui sense límits sobre tothom i sobre totes les coses: les bones per fer-les créixer, les dolentes per neutralitzar-les. Però atès que avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu, que la benedicció s'estengui especialment per les dones que acaben de ser mares, o les que estan embarassades, perquè com Maria, conservin aquests records en el seu cor i els meditin.