dimecres, 29 d’octubre del 2008

Que tinguis sort...! (Cròniques sarrianenques 16)

Ha desaparegut. Ha aprofitat el seu règim de tercer grau penitenciari per escapolir-se. Explicar això pot suscitar alarma social, però no en aquest cas. La seva evasió no és per a seguir delinquint, això creiem... Penitenciàriament es tracta d’una fuga, de l'incompliment d’una condemna; humanament es tracta d’evitar un nou fracàs, d’anar a la recerca d’un futur millor.

La seva situació d’autèntic desarrelat -mitja vida al seu país d’orígen i l’altra mitja aquí- i els seus vint i poquíssims anys, l’han empès a una aventura lúcida i comprensible. No es veia tornant al seu país i, aquí, les possibilitats d’obtenir documentació i feina eren pràcticament nul.les. El seu futur immediat el portaria, irremeiablement, a delinquir de nou. Per això la seva desaparició no és un acte de covardia ni d’elusió de la seva culpa, sinó un desig de començar de cero en un altre país.

Després d’uns quants mesos gaudint del tercer grau penitenciari ha constatat les mínimes possibilitats de tirar endavant portant una vida digna. Cansat de fer classes i cursos de formació laboral, cansat de no trobar feina ni amb un permís de penat, cansat de no fer res i de no poder fer res, ha preferit no esperar inútilment i fer un salt, arriscat i perillós, però amb escletxes d’esperança.

Per això li diem, evocant la cançó, “Que tinguis sort... i que trobis el que t’ha mancat aquí”.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Polítiques socials i econòmiques (Diumenge 30)

El llibre de l’Èxode expressava, en el fragment que hem escoltat, una accentuada sensibilitat social vers l’immigrant, la vidua i l’orfe. Aquesta preocupació veterotestamentària no ens representa, avui dia, cap descoberta especial perquè les nostres lleis, la nostra educació religiosa i la sensibilitat social actual ens hi acompanyen positivament.

És important ressenyar que aquests versets formen part de l’anomenat Codi de l’Aliança, el primer recull legislatiu que va fer el poble d’Israel. Aquest codi és, en definitiva, un codi religiós carregat de bons desitjos com els que hem escoltat, i l’incompliment de les seves prescripcions tindria només conseqüències morals i religioses, però cap de penal.
La sol.licitud del Codi de l'Aliança pels més desprotegits queda expressada, actualment, en les nostres polítiques socials: la llei d’estrangeria, les pensions de viudetat, l’atenció de menors tutelats. Sense entrar en debats de sí aquestes polítiques socials són desplegades adequadament, hem de reconèixer, com a principi, que la nostra societat procura atendre aquests col.lectius.

La lectura de l’Èxode també afegeix una preocupació per les relacions econòmiques, que han de vetllar igualment per donar suport al més desprotegit, per exemple, oferint crèdits sense cobrar interessos o sense necessitat d’empenyorar-se. Un equivalent actual de les prescripcions de l’Èxode el tenim en les polítiques econòmiques del govern nacional i estatal, que procuren el benestar col.lectiu i la cura dels més desatesos enmig d'una economia de lliure mercat essencialment agressiva. Les subvencions i crèdits estatals, les exempcions tributàries, el control dels tipus d’interès són, entre altres mesures, la visibilització d’aquesta pretensió.

La nostra societat democràtica, fonamentada per un Estat de dret, ens garanteix un entorn legal de suport i de promoció dels col.lectius més desfavorits. Però amb això el problema no està sol.lucionat. La tendència política del govern escollit, els grans poders econòmics, les relacions amb altres països, els fluxes migratoris, la crisi, o excuses de mal pagador, condicionen l’aplicació decidida de les polítiques socials i econòmiques d’un Estat.

Més enllà dels mecanismes socials de reivindicació (síndic de greuges, els partits polítics...) les lectures d’avui ens ofereixen un valor afegit, ens parlen d’un plus que qualifica la prescripció i encoratja a practicar-la: la nostra condició creient. En el llibre de l’Èxode les lleis són posades, amb tota la naturalitat del món, en boca de Déu, a fi de donar-lis autoritat divina. Qui estimi i respecti Déu, estimarà i respectarà aquestes prescripcions. Així de senzill; així de responsable.

Jesús, fidel a la tradició jueva, ho diu ben clar en l’evangeli: primer de tot és estimar Déu: això ens donarà la lucidesa, la perspectiva, la sensibilitat i la profunditat necessària. Segon és estimar els altres com a un mateix: això ens farà aplicar honestament i convençudament les polítiques socials i econòmiques.

divendres, 24 d’octubre del 2008

Autolesions (Cròniques sarrianenques 15)

Braços joves senyalats amb cicatrius en el bíceps i en el deltoide. Alguns també a l’avantbraç. El nombre de talls, la distribució en paral.lel, la distància prudencial entre les marques, reflecteixen que no és un accident; es tracta d’autolesions. Són un trist distintiu en joves que han passat per centres tutelats i per centres penitenciaris. Hi ha qui ho exhibeix a tall de condecoració o de galons. Hi ha qui, avergonyit, ho dissimula. La pregunta és inevitable: Per què?

Aquestes cicatrius són restes inesborrables d’uns moments tensos i conflictius. Són la marca d’una agressivitat o d’una ràbia que, sentint-se incapaç de controlar, es prefereix fer-se mal a un mateix a fi de neutralitzar-la. Aquests talls, voluntàriament marcats en la pròpia pell, són una forma exterior d’expulsar la ira i la frustració interior; la seva acumulació és tan insuportable i tan aclaparadora que, per treure-la fora, sols se'ls acut d'obrir una escletxa en el propi cos.

Les autolesions són, també, una manera inconscient de voler cridar l’atenció, de fer notar a l’altre l’intensitat del propi sofriment, o el mal que se li està provocant. Són una evidència dels pocs recursos psicològics i afectius que tenen per encarar la realitat. Possiblement són l’única forma que coneixen per a expressar de forma visible el seu malestar interior; possiblement són l’única forma que han après per a foragitar, momentàniament, la seva impotència.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Les dues cares de la moneda (Diumenge 29)

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Es tracta d’una frase lapidària, solemne, que l’evangelista Mateu posa en boca de Jesús per definir una línia divisòria entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós. L’evangeli d’avui reflecteix la facilitat de barrejar política i religió i l’ús interessat que se’n pot fer. Un col.lectiu inqüestionablement religiós com el fariseu, allunyat de pretensions polítiques, fa plans amb els herodians, un col.lectiu cortesà i a redós del poder polític. Es posen d’acord, per mutu interès, per tractar un tema conflictiu i delicat en aquell moment històric: “És licit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Si s’hagués fet un referèndum podem suposar que Jesús hagués votat que no, però es tracta, com diu l’evangeli, d’una pregunta capciosa i comprometedora, d’una pregunta molt intel.ligent i subtil, una pregunta que reflecteix, en el fons, que la línia divisòria ente l’àmbit polític i religiós no és tan definida com voldríem.

Un exemple actual el tenim quan l’expresident Jordi Pujol renyava, fa uns dies, els creadors de “Polònia” per parodiar al papa Benet XVI. Es queixava que un programa que satiritza la política catalana parodiés una autoritat religiosa i a més extracatalana. La resposta va ser que si el papa no es fiqués en política no sortiria en el programa. La crítica al papa, per tant, és per ficar-se en política.

També avui sortia la notícia que Benet XVI no visitarà Israel si el Museu de l’Holocaust no treu les frases que qüestionen el silenci del papa Pius XII en l’holocaust nazi. La crítica a Pius XII és, precisament, pel contrari: per no haver-se ficat en política. Al seu torn, Benet XVI critica l’Estat d’Israel que en aquest Museu barregen política i religió.

Amb aquests exemples i d’altres que podríem afegir, constatem que la línia divisòria que voldríem establir entre política i religió mai serà clara del tot, perquè ambdós àmbits formen part de l’existència humana: són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, no siguem il.lusos de creure les consignes actuals que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, que la moneda social ha d’estar sempre amb la cara política amunt, i la creu cara avall, tapada. Això és una repressió subtil i intencionada.

És cert que la religiositat és quelcom íntim, personal i privat, però aquesta vivència, per lògica, per coherència, per tradició i per necessitat, l’expressem exteriorment amb el nostre comportament i opcions de vida, i també ho expressem comunitàriament en les celebracions religioses, en les activitats de promoció social, en les escoles, en tot allò que, com a creients, assumim amb la pretensió d’incidir en la vida social, i per tant, i inevitablement, en la vida política.

Això ho hem de dir, precísament avui, Diada mundial de propagació de la fe. Propagar la fe no és, en la nostra vella Europa, anar a la recerca de nous adeptes o promoure una lluita de poder amb l'Estat laic. Propagar la fe és irradiar, lliurement i públicament, una manera de viure i de veure l’existència humana, irradiar la manera de fer i de ser de Jesús de Natzaret. Sense prepotència, però sense complexos.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

La tenda d’Abraham i Sara (Cròniques sarrianenques 14)

L’escena bíblica d’Abraham acollint a tres forasters que anunciaran l’embaràs de Sara (Gn 18-1-10) és llegida, per la tradició jueva, com un model d’hospitalitat incondicional, afegint el comentari que, la tenda del patriarca, era oberta pels quatre costats. L’explicació és perquè tothom, vingués d’on vingués, hi accedís fàcilment. Els beduïns continuen, encara avui, reproduïnt aquesta escena bíblica. Per ells l’hospitalitat és “sagrada”.

La Caseta és com la tenda d’Abraham i de Sara però més petita i urbana. Es procurà acollir a aquells que, exclosos i reclosos temporalment, comencen a caminar novament per una societat que els és com un desert àrid i inhòspit. Cerquen, freturosos, una tenda on allotjar-se i un oasi on reposar.

Els educadors, coordinadors, voluntaris, col.laboradors implicats en l’acollida de La Caseta són com Abraham i Sara que honoren, serveixen i cuiden delicadament els seus hostes. Ofereixen el millor que tenen i els hi dediquen, alegres i cerimoniosos, el seu temps, amarant de sacralitat la seva hospitalitat.

Els tres hostes bíblics s’acomiaden anunciant al patriarca i a la matriarca una futura descedència com a recompensa a la seva hospitalitat. Una descendència que també desitgem a La Caseta per poder continuar amb les portes obertes de bat a bat, com la tenda d’Abraham i de Sara.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Olor que delata (Cròniques sarrianenques 13)

Ens avisen que algú ens demana a la porteria del convent. “Va ben trajat i porta una maleta”, ens diuen. No el reconeixem a la primera. Ens recorda que fa anys dormia a l’entrada de l’església i que havíem parlat algunes vegades. Un cop l’hem situat, ens explica que aquests anys ha anat molt amunt i avall: ha viatjat a Centreamèrica, als Estats Units, i que ara acabava d’arribar de l’estranger per buscar una documentació i una gent. Va ben vestit, amb camisa blanca i corbata, i sabates dignes. Porta una maleta i un maletí d’ordinador.

Ens demana de guardar-li la maleta per estar més lliure i poder visitar la gent que està buscant. Diu que ha d’anar caminant i així anirà més còmode. Amb aquest detall ens apareix el primer indici que el que explica pot ser inventat. Un nou indici és quan obre el maletí i veiem que no hi ha ordinador portàtil, sinó culleres, forquilles i ganivets de plàstic. Seguim parlant amb ell i descobrim quelcom definitiu: la seva olor. Fa olor de persona sense llar, una olor peculiar de manca adequada d’higiène. Malgrat la seva aparença d’executiu l’olor el delata. No li fem cap comentari perquè, tot i descobrir la seva situació real, que vagi tan ben vestit és quelcom positiu i que el dignifica.

Al capvespre ve a recollir la maleta. El dia següent ve a demanar una manta per dormir al carrer...

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Nous convidats socials (Diumenge 28)

A partir d’avui la tarifa del gas natural s’apuja un 9’6%. Per tant, fer bullir l’olla serà, per molts, més car. Si afegim el notable increment de preu que han sofert productes tan bàsics com el blat, l’arròs i l’oli, començarem a creure de debó en les propostes de banquets que ens fan les lectures d’avui on, sense preocupar-nos de res, som convidats a gaudir d’àpats celestials festius, suculents i gratuïts.

És un fet que l’incertesa i l’expectació social van creixent. Les seguretats de tot tipus comencen a trontollar i, humans com som, anem a la recerca d’altres seguretats, d’altres espais i realitats dignes de confiança. La societat comença a pensar, novament, que les propostes religioses no són tan irreals, i si ho són, no ho són més que les propostes socials.

El profeta Isaïes projecta, en la primera lectura, un banquet idíl.lic en el temple de Jerusalem a la fi dels temps. Un banquet per celebrar la victòria divina sobre el sofriment i la mort. Un banquet per celebrar la restauració del poble d’Israel i la reconstrucció del temple destruit. En tracta d’un banquet escatològic per encoratjar un poble ensorrat per la fam, les víctimes de la conquesta babilònica, i l’incendi del temple. Es tracta, des de la fe, d’obrir escletxes d’esperança.

La paràbola dels convidats al banquet de noces també expressa, de forma al.legòrica, un moment crucial de canvi sociohistòric per la primitiva comunitat cristiana. Els primers convidats, els qui rebutgen la invitació, són els qui formarien la “jet-set” del moment a nivell d’autoritat, de capacitat econòmica i d’influència cultural i religiosa. L’evangeli els critica molt durament, fent al.lusió a l’extermini i a l’incendi de la ciutat. Una clara referència a la desfeta de Jerusalem l’any 70 per les tropes imperials romanes. La societat del moment fa fallida, i aparèixen uns nous convidats que són, per l’evangelista Mateu, la primitiva Església formada, com bé especifica, per bons i dolents. A fi d’evitar cofoïsmes i complaences per aquesta nova situació, la paràbola retrata, també durament, aquells que entrin a la comunitat només per aprofitar-se de la nova realitat. Aquests seran exclosos, clou la paràbola.

Fins fa quatre dies, nosaltres érem com els primers convidats de la paràbola de l’evangeli. Les nostres propietats, els nostres negocis, el pensament social que anomenem “pijoprogre”, ens féien menystenir, relativitzar o excusar la invitació a la festa religiosa. La societat laica ens oferia, amb els seus valors, un cel a la terra. No calia aixecar el cap, tot estava a l’abast de forma fàcil. Les coses estan canviant molt ràpidament i el cel terrenal s’ha anat tornant gris, com el cel incert que ens ha acompanyat tota la jornada d’avui.

Comencen a sentir-se veus que és l’hora d’uns nous convidats socials: els qui no controlen res, ni dominen res, ni es mereixen res. És l’hora que la irrealitat de l’especulació financera, de les fluctuacions borsàries, dels moviment de fluxes de capital deixin pas a la utopia de l’evangeli, que pretén convidar a tothom a compartir un mateix àpat en una mateixa taula. És l’hora que els qui se senten religiosos pugin seure, tranquils i sense vergonya, a la taula social, que li ofereix el pa i la sal amb una mirada burleta.
És l’hora també, com ens dèia sant Pau a la segona lectura, de viure serens el moment que ens toca viure: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància”. Potser ha arribat l’hora de deixar que la fe faci de les seves: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Hi ha de tot en la vinya del Senyor (Diumenge 27)

El refrany “Hi ha de tot en la vinya del Senyor” és una evocació, dins la tradició catalana, de les paràboles de les lectures d’avui. El profeta Isaïes utilitza la metàfora de la vinya per parlar d’Israel, que no sap donar bons fruits malgrat tanta sol.licitud i dedicació divines. El profeta es lamenta de la descura i la insensibilitat del seu poble, que no sap valorar la seva condició de vinya estimadíssima de Déu, ni es preocupa de fer fructificar els dons i privilegis rebuts d’ell. La conseqüència d’aquesta descura serà que la vinya quedarà malmesa i abandonada. Això és el que succeí poc després quan els babilonis devastaren el país i exiliaren a una part important de la població.

La paràbola evangèlica dels vinyaters homicides segueix una línia semblant. Els acusats coincidèixen, però varia l’acusació; si a Isaïes ho era la descura, a l’evangeli ho és l’afany d’apropiar-se de la vinya: oblidar-se de la condició de masovers i autoproclamar-se amos i senyors, arribant fins i tot a matar l’hereu per aconseguir els seus objectius. Una al.lusió evident de l'evangelista Mateu a la mort de Jesús. La conseqüència de tal comportament provocarà el canvi de masovers. Aquests versets són indiscutiblement apologètics, a favor de la primitiva communitat cristiana i en detriment del judaisme de tall fariseu, que marcava les pautes del judaisme després de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70.

Si emmarquem les lectures dins del context de la vinya eclesial catalana hem de dir que les acusacions que fa Isaïes no ens serveixen per la nostra realitat actual. Opinem que si d’una cosa no és pot acusar a l’Església catalana és de descura i, si n’hi ha, és fruit de l'envelliment i de la incapacitat d’atendre degudament. Avui dia, en evident minoria, estem especialment atents, curosos i actius, potenciant al màxim les nostres energies i els nostres espais.

La paràbola dels vinyaters homicides sí que ens pot ajudar a llegir el nostre moment històric. Una acusació extraeclesial podria ser a la totpoderosa i omnipresent societat laica del benestar, que en pocs mesos, incomprensiblement, s’està convertit en societat del creixent malestar; on la pedra creient, rebutjada pels constructors d’aquesta societat, pot acabar coronant l’edifici.

Una acusació intraeclesial esdevé més complicada, però ens atrevim, humilment, a fer-la. Tot depèn del posicionament de cadascú, és a dir, si es pertany al col.lectiu de ceps progressistes o al col.lectiu de ceps conservadors. Uns i altres es miren amb recels, i uns i altres intenten que tots els ceps de la vinya siguin del seu mateix estil i donin els mateixos fruits. Uns i altres, quan adopten actituds prepotents, comportaments intransigents i llenguatge excloent i menyspreador, són susceptible de reprovació i malmeten la vinya.

Hi ha de tot en la vinya del Senyor”, diu el refrany: ceps progressistes i ceps conservadors. Podem afegir que “tot hi cap en la vinya del Senyor”, on la barreja de raïms, procedents de diferents classes de ceps, ajuda a diversificar i a qualificar-ne els fruits, produïnt vins i caves capaços de contentar diferents paladars i diferents sensibilitats.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

La flaire franciscana (Sant Francesc d'Assís)

Al jardí del convent, tocant les finestres de la sagristia, hi ha un gessamí. Durant l’estiu, quan els frares tornàvem de celebrar l’eucaristia conventual, l’olor intensa i penetrant del gessamí entrava per la finestra oberta escampant-se per l’interior de la sagristia. Era com una cloenda aromàtica de les vivències eucarístiques. Però la frescor matínal d’octubre ha fet que tanquem les finestres i la flaire del gessamí ja no pot entrar-hi.

Som a la tardor, i els gessamins van perdent les seves flors i la seva olor, però ens arriba una flaire igual d’intensa i penetrant, una fragància espiritual: el perfum de sant Francesc d’Assís. Es tracta d’una aroma de tons mediterrànis, barreja de romaní i espígol, farigola i poliol, roses i gessamins, blat acabat de segar, figueres i oliveres, ametllers i garrofers, vinyes i llimoners.

Els frares i la comunitat cristiana ens hi sentim propers, i no únicament per qüestió geogràfica, sinó sobretot perquè ens identifiquem vívament amb els matisos i l’essència d’aquesta flaire franciscana: una fragància fresca i jovial, intensa i penetrant, però sense arribar a molestar; una aroma que no és un perfum sofisticat i costós, però tampoc una colònia barata. És una olor que desprèn senzillesa, afabilitat, naturalitat, delicadesa; en una paraula: que desprèn humanitat en el sentit més profund i autèntic del mot.

Però el secret de la flaire franciscana no rau en les formes, sinó en el fons: l’essència de la fragància franciscana la trobem en l’evangeli de Jesucrist. Per això aquesta flairança va més enllà dels nostres sentits i ens penetra cor i ànima endins fins a tocar el nostre jo més íntim, amarant-lo de pau i bé. Una pau i bé embolcallades de Jesucrist que, com ens diu l’evangeli, benèvol i humil de cor, ens convida a ser deixebles seus; un Jesucrist que ens desborda amb aromes divines.

La flaire franciscana no és una flor d’estiu, que s’esvaeix en un no res, sinó una olor constant passada pel sedaç de la contemplació del Crist pobre i crucificat, que ens fa ser humils en les nostres pretensions, serens en les penes i les dificultats. Fins i tot ens pot ajudar a endolcir les amargors dels progressismes caducats que ho critiquen tot sistemàticament; ens pot ajudar a airejar les olors de resclosit provocades pels tancament, els immobilismes, l’anar fent “com sempre”; ens pot ajudar a amorosir els rigorismes que converteixen en enemic el qui no és de la nostra corda.

La flaire franciscana irradia la utopia de sentir-ho tot i a tots com a germans i germanes, sense barreres, sense fronteres, sense prejudicis, aplegant i no dispersant, unint i no dividint, abraçant i no rebutjant.

Donem sincerament gràcies a Déu per aquest do de la fragància franciscana i demanem-li que tots els nostres pensaments, sentiments i accions estiguin amarats d’aquesta aroma. I que tots els nostres afanys siguin per poder-la respirar en tot moment.

“¡La vida es muy dura!” (Cròniques sarrianenques 12)

Se li veu, per la cara, que té ganes de xerrar. Aprofita l’avinentesa d’un breu viatge en vehicle per buidar el pap. Comenta les dificultats de les darreres setmanes per trobar cursos formatius pels indocumentats i per aconseguir un permís laboral com a penat. És conscient que ho té difícil, com tants altres estrangers amb els papers caducats i antecedents penals.

Té la qualitat d’assumir les seves culpes i la seva situació. No s’excusa, com fan els més irresponsables, culpabilitzant als altres de la seva situació. Reconeix que es va equivocar i admet de pagar-ho com ho està fent. Ja no se sent un adolescent inconscient. Té ganes d’encarrilar la seva vida. Només demana una oportunitat i afegeix que, si falla, aleshores accepta que se li tanquin totes les portes.

És de nit i veiem, en una rotonda, a una dona vestida provocativament i esperant algun client. Ell la mira amb profunda compassió i ho expressa amb un discurs sensible i comprensiu. Amb una veu que li surt del fons de l’ànima, com si fos un esbufec, proclama: “¡Es que la vida es muy dura!”.

Quedem vívament sacsejats, no pel que diu, sinó pel to en què ho diu. La seva veu, sentida i punyent, ens atravessa el cor. Un clam interior de dolor acompanyava aquella frase. La situació marginal i desprotegida d’aquella dona li evoca la seva pròpia. Intuïm que també ens està dient que no arribem a captar el sofriment d’aquella dona perquè no sabem el que és patir de debó: ell sí que ho sap.

No se’ns acut res més que fer un silenci respectuós, impactats per la seva gran capacitat d’identificar-se amb el sofriment d’altri. En una paraula, per la seva compassió.