divendres, 24 d’octubre del 2008

Autolesions (Cròniques sarrianenques 15)

Braços joves senyalats amb cicatrius en el bíceps i en el deltoide. Alguns també a l’avantbraç. El nombre de talls, la distribució en paral.lel, la distància prudencial entre les marques, reflecteixen que no és un accident; es tracta d’autolesions. Són un trist distintiu en joves que han passat per centres tutelats i per centres penitenciaris. Hi ha qui ho exhibeix a tall de condecoració o de galons. Hi ha qui, avergonyit, ho dissimula. La pregunta és inevitable: Per què?

Aquestes cicatrius són restes inesborrables d’uns moments tensos i conflictius. Són la marca d’una agressivitat o d’una ràbia que, sentint-se incapaç de controlar, es prefereix fer-se mal a un mateix a fi de neutralitzar-la. Aquests talls, voluntàriament marcats en la pròpia pell, són una forma exterior d’expulsar la ira i la frustració interior; la seva acumulació és tan insuportable i tan aclaparadora que, per treure-la fora, sols se'ls acut d'obrir una escletxa en el propi cos.

Les autolesions són, també, una manera inconscient de voler cridar l’atenció, de fer notar a l’altre l’intensitat del propi sofriment, o el mal que se li està provocant. Són una evidència dels pocs recursos psicològics i afectius que tenen per encarar la realitat. Possiblement són l’única forma que coneixen per a expressar de forma visible el seu malestar interior; possiblement són l’única forma que han après per a foragitar, momentàniament, la seva impotència.