diumenge, 29 de maig de 2011

La figuera ha brotat (Des del Montnegre 21)

Vam plantar la figuera la primera lluna plena de primavera de l’any 2009. Unes setmanes abans vam cavar un sot adient perquè la terra respirés i s’assaonés amb l’aigua de la pluja, que es prodigava aquell període.

Se succeïren les estacions. La figuera arbrada amb solemnitat boscana després d’una missa dominical romania immòbil i callada. La primavera següent, desitjosos de veure-la brostar, continuà passiva, fins i tot amb un esllanguiment que provocà la pèrdua de les poques fulles que tenia. Tan sols en quedà una.

Les visites tardorals i hivernals al plançó evidenciaven la cura discreta d’algú que posava troncs protectors al voltant, com aquell encarregat de l’evangeli: “La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar” (Lc 13,9).

Arribada la segona lluna plena de primavera fem una nova visita, disposats a presenciar el pansiment definitiu de l'arbre. La sorpresa és que, en lloc de mústiga, li han brotat unes quantes fulles. El miracle vitalitzador de la natura, que per habitual no deixa de ser un prodigi, ha obrat també en el plançó de figuera, que ha esclatat amb una delicada empenta que captiva tots els qui, fa dos anys, la vam plantar com a símbol de la resurrecció del Crist.

diumenge, 8 de maig de 2011

De la desafecció a la vibració (Diumenge 3 Pasqua)

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí”. El to de la conversa i de la discussió dels deixebles d’Emaús seria tal que els impedia de reconèixer aquell de qui parlaven. Mirat fredament és quelcom exasperant. L’evangeli ho amoroseix intencionadament dient que Déu impedia que el reconeguessin.

De què discutiu?” – els pregunta Jesús Ressuscitat. Els deixebles el miren amb tristor, i també perplexos que no sàpiga la notícia que ha sacsejat Jerusalem. ¿Què no llegeixes els diaris i mires la tele? –li respondríem avui amb desdeny. La notícia de la mort de Jesús és tan aclaparadora que silencia els comentaris de les dones i dels deixebles que proclamen que és viu.

Aquest és el quadre escènic que representem els cristians catalans quan apareix alguna polèmica religiosa en els mitjans de comunicació. Conversem i discutim entre nosaltres amb tal afecció que perdem de vista la presència del mateix Ressuscitat, deixant-nos emportar per la dimensió més superficial de la notícia. Això ens desvetlla una desafecció religiosa que provoca una progressiu allunyament de la comunitat. Fins i tot el testimoni veritable dels més propers queda pràcticament aigualit per l’aclaparadora evidència mediàtica i pel subsegüent debat dels mateixos creients, que acabem convençuts que l’Església és un mercat de Calaf.

Un exemple recent el tenim en el cas del conegut pare Manel, amenaçat d’excomunió per unes suposades afirmacions proavortistes i altres declaracions sospitoses. El tòpic mediàtic de fons donava per fregar-se les mans del qui el va crear i llençar a la premsa: capellà progre, solidari i bo, excomunicat per la jerarquia carca, intransigent i dolenta. El debat estava assegurat sacsejant els tòpics típics! Tan aclaparadora va ser la notícia que els mateixos creients, com els dos deixebles d’Emaús, conversaven i discutien entre ells sense fer el mínim de cas a les veus d’ambdues bandes que volien treure llenya del foc. La foguera era tan ben encesa que cada comentari la feia més gran i solemne. La premsa es convertia en jutge sumaríssim d’una víctima innocent i un despietat botxí. L’objectiu de tot plegat: la primera edició del llibre on apareixen aquests comentaris es va esgotar en quinze dies. Així de senzill. I la resta, el pare Manel i el senyor cardenal utilitzats, els catòlics empipats amb la jerarquia, i els menjacapellans complaguts.

Però els dos deixebles d’Emaús finalment reaccionen. L’evangeli subratlla que acaben reconeixent el Ressuscitat. Van més enllà de la notícia aclaparadora i sintonitzen amb la seva experiència de fe, amb allò que els abrusa cor endins: escoltar la Paraula de Déu i reconèixer el Ressuscitat en la fracció del pa: una clara al·lusió a la trobada eucarística. Després refan el camí i comparteixen l’experiència amb els altres deixebles.

Sabrem nosaltres també reaccionar, bandejant tot allò que difumini la presència del Ressuscitat enmig nostre? Sabrem apreciar la veu dels creients que parlen amb autenticitat? Sabrem utilitzar la vibració eucarística com a font de discerniment? Sabrem ser més crítics i no caure amb tanta facilitat en paranys mediàtics?

diumenge, 1 de maig de 2011

“No m’ho creuré pas” (Pasqüetes 2011)

“No m’ho creuré pas”. Així respon l’apòstol Tomàs a les explicacions dels altres deixebles que havien vist el Senyor Ressuscitat. La seva incredulitat vers la notícia li fa dir que si no ho veu amb els propis ulls i ho palpa amb les seves mans, no entrarà en raons.

No m’ho creuré pas”, també diria una part significativa de catòlics catalans quan, l’any 2005, el dia de l’enterrament del papa Joan Pau II, escoltaven i veien per la televisió la consigna “santo subito”. ¿Qui podria creure’s aleshores que aquell papa, classificat pels “infalibles i inqüestionables” mitjans de comunicació de casa nostra com a anticomunista, antiavortista, antipreservatius, antisacerdoci femení, polonès tossut, ultraconservador, repressor de la teologia de l’alliberament, i amb un braç de ferro doctrinal gràcies al suport de l’intransigent cardenal Joseph Ratzinger..., sis anys després seria beatificat solemnement a la plaça de sant Pere del Vaticà?

Més enllà de les reaccions extraeclesials que van des d’enviar delegacions governamentals a menystenir visceralment l’esdeveniment, més enllà de les reaccions intraeclesials que van des de viatjar a Roma o no perdre’s la retransmissió televisiva a criticar la pompositat vaticana i fer-se el desmenjat, el que volem plantejar és que un home sovint qüestionat mediàticament a casa nostra, resulta que és proclamat beat per l’Església catòlica amb una rapidesa inusual, tal i com ell va fer amb la mare Teresa de Calculta.

A qui dels dos hem de fer cas quan les opinions són diametralment oposades? Aquesta és la pregunta que batega dissimuladament en l’interior dels creients que, com sant Tomàs, dubten. A qui havia de fer cas Tomàs? Al testimoni dels seus companys deixebles o al fet inapel·lable i indiscutible que Jesús havia mort? Tomàs opta per allò que és tangible i bandeja el testimoniatge de fe.

L’aparició del Ressuscitat vuit dies després, provoca l’honesta reacció de Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. La beatificació del papa Joan Pau, celebrada avui, ha de provocar també la reacció de catòlics catalans. Sense eufòries, però sense vergonyes, hem de defensar el nostre dret a dir la darrera paraula sobre els qui han tingut un paper distingit en l’Església.

Jesús Ressuscitat fou prèviament un home crucificat i qüestionat socialment pels qui dirigien l’opinió pública. El beat Joan Pau fou prèviament, al menys a casa nostra, un papa qüestionat socialment i també eclesialment. Qui té i qui tenia raó? Els qui ens sentim una mica com sant Tomàs confiem que la nostra fe en Crist Ressuscitat ens ajudi a ser màximament lúcids.