diumenge, 27 de febrer del 2011

Desfet (Cròniques sarrianenques 36)

Va ben vestit i ben pentinat. Porta a la mà una bossa de plàstic blanca amb alguna beguda per oferir, com els altres interns que esperen per anar al vis-a-vis amb l’esposa, la nòvia, l’amiga o la família.

Ens saluda i ens comenta que avui no vindrà a missa. El motiu és evident. Està content, com els altres, perquè la rutina penitenciària avui es trenca de forma positiva i gaudirà d’aires externs.

No obstant, a l’hora de començar la celebració el veiem a la capella -assegut i capcot- amb els altres companys. “Què fas aquí?”, li preguntem. Abatut i desconsolat ens diu que la seva nòvia no ha vingut. Optem pel silenci, conscients que el dolor el té bloquejat. És com si el món li hagués caigut al damunt esclafant-lo. Un agut sentiment d’abandó li travessa el cor i l’ànima.

Durant la missa no té ni esma d’aixecar-se i se’l veu plorós i capbaix. Un company li posa el braç sobre l’espatlla, rodejant-lo amicalment. Acabada la celebració ens explica que ha trucat a la nòvia i li han dit que està hospitalitzada perquè s’ha volgut suïcidar amb una sobredosis. Està sola, el seu germà és drogaaddicte i ell és a la presó.

Desfet i impotent ens demana: “Padre, llámela y dígale que no se drogue”.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Increïble però cert (Cròniques sarrianenques 35)

Som en un centre penitenciari de dones, a punt de celebrar l’eucaristia. És la nostra primera visita. Les internes i algunes voluntàries que col·laboren en la celebració entren esglaonadament a la sala i parlen entre elles esperant el moment de començar. Hi ha un rostre que ens és familiar i ens adonem que ens esguarda fixament. Li diem, des de lluny, que la coneixem, però no recordem el lloc. Ens cita l’espai comú que vàrem compartir fa anys i espeteguem espontàniament el seu nom. Quina coincidència!

Ens hi acostem i, amb tota naturalitat, li preguntem si fa de voluntària. Ella ens respon, amb els ulls apagats i abaixant la mirada, que està presa. No podem donar crèdit al que hem escoltat. “Per fiar-me de qui no m’havia de fiar” ens diu com a explicació de tot plegat. La policia la va detenir a la feina implicant-la amb els seus caps que es dedicaven a activitats delictives. Porta preventiva a la presó set mesos a l’espera del judici.

Malgrat el suport incondicional de la seva família l’estada a la presó li és un autèntic calvari. Els primers mesos li semblava que vivia una ficció, però a poc a poc ha anat resignant-se. Però el parlar i la mirada revelen un estat anímic depressiu per no dir ensorrat.

Expliquem això no per qüestionar el sistema judicial -que en aquest cas intuïm que es tracta d’un delicte important- ni tampoc per denunciar uns empresaris sense escrúpols.

Simplement posem en evidència que una persona normalitzada, que ha treballat en llocs digníssims i respectadíssims es pot trobar, sense buscar-ho, dins una garjola.

No podem estigmatitzar l’entorn penitenciari amb la superficialitat amb què ho fem i convençuts que nosaltres mai ens hi veurem involucrats. Cada intern o interna és una història digne de ser reconduïda i la seva realitat és molt més complexa del que ens atrevim a judicar sense miraments.

diumenge, 13 de febrer del 2011

La judaicitat de Jesús i Pau (Diumenge 6)

Ensenyem una saviesa que no és del món present ni dels dirigents”. Sant Pau, dient això als cristians de Corint, podria semblar un líder sectari o un obscurantista que s’adreça en exclusiva als seus deixebles i els comunica unes revelacions divines a les quals no tenen accés ni els savis ni els poderosos.

Si considerem a l’apòstol un obscurantista o un sectari ens equivocarem de totes totes. Sant Pau significa exactament el contrari: com Jesús ell cremà la seva vida perquè tots els pobles i tots els humans tinguessin accés a la revelació de Déu, sense cap limitació ni cap exclusió. Jesús i Pau –en el segle I- són els abanderats d’un judaisme integrador que pretenia anar més enllà del compliment de la Torà o de la qüestió ètnica com a identificadors de la pertinença al judaisme.

Però Jesús i Pau eren dos jueus pietosos, circumcidats el vuitè dia, ben formats, complidors dels manaments de la Torà i seguidors de la seva tradició religiosa que en cap moment menystenen. Els dos estarien convençuts que la religiositat jueva no tindria cap raó de ser sinó s’irradiava enfora, no per anar a la caça d’adeptes i alimentar les seves files, sinó perquè la revelació de Déu arribés d’un cap a l’altre de la terra i el judaisme esdevingués quelcom integrador i universal.

Les crítiques de Jesús i Pau vers el judaisme que apareixen en els evangelis i les cartes no pretendrien trencar res –com tradicionalment interpretem els cristians-, sinó qüestionar per poder eixamplar més el cercle. Malauradament els cristians dels primers segles utilitzaren aquestes crítiques neotestamentàries com arguments definitius per trencar ponts i construir murs separadors amb el judaisme. Per la seva part, el rabinisme de l’època, incòmode amb aquell grup de jueus seguidors de Jesús i del carismàtic Pau que trencaven esquemes i acollien pagans, optaren per considerar-los heretges i expulsar-los del judaisme. Uns i altres van optar per tancar files enlloc d’optar per obrir-les.

Quelcom semblant ha passat amb la generació del concili Vaticà II que van obrir portes convençuts que l’Esperit Sant els inspirava a fer-ho. Trencaven esquemes i proposaven un cristianisme menys cultual i més social, més obert amb els mateixos germans cristians, amb les altres religions i amb qualsevol ésser humà. Es tractava d’una proposta integradora i universal.

Podem afirmar que s’hi van deixar la pell i els qui encara estan al peu del canó segueixen deixant-se-la. El resultat és el mateix que amb Jesús i Pau: un descrèdit de les autoritats religioses i un rebuig dels sectors més ortodoxes que fan un diagnòstic convençudíssim: la invasió laïcista i la pèrdua de religiositat que ha sofert la nostra societat és culpa d’aquesta generació que ho ha relativitzava tot. Així de durs i d’intransigents es manifesten, com els succeïa a Jesús i a Pau amb els seu entorn religiós.

Sant Pau diu als corintis que la saviesa que ell ensenya és amagada en la figura de Crist crucificat. Una saviesa que segueix costant d’entendre fins i tot als qui gosem anomenar-nos cristians.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Massa agosarat (Diumenge 5)

Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així és com sant Pau es va donar a conèixer als corintis. Especialistes en tècniques modernes –citades en anglès per impressionar- com el màrqueting, coaching, management, counseling i public relations li dirien que aquesta no és manera de presentar-se. No es pot convèncer a ningú, ni liderar res, ni vendre res, ni comunicar res si no es mostra fortalesa, seguretat i convicció, tot el contrari de l'apòstol: “Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós”. Així no es pot fer res de bo per la vida. Però sant Pau, desconeixent aquestes tècniques, no sols fa bandera del seu poc caràcter sinó també de la seva limitada oratòria: “no us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa”.

Per què l’apòstol es tira tantes pedres damunt la pròpia teulada? Per què es desqualifica sense cap vergonya? No està desautoritzant-se i provocant que la comunitat li perdi el respecte? Es tracta d’una confessió pública o més aviat d’una estratègia? Podem suposar que les dues coses. L’autoritat de Pau és tan clara pels corintis que pot permetre’s el luxe de posar-la en evidència, perquè vol evitar que la seva figura -o la de qualsevol altre- distregui a la comunitat de l’essencial que és Jesucrist clavat a la creu. La resta és només una mediació, útil si ajuda a centrar-se en Jesucrist, inútil si es perd en ostentacions humanes que provoquen gelosies, enfrontaments i divisions.

Hem de subratllar que l’estratègia paulina de manifestar les seves debilitats no és cap fotesa, sinó voler entrar directament en el cor de l’auditori i tocar-li la fibra. No hi ha res que desarmi més a una persona que escoltar algú exposant les seves febleses. No hi ha discurs més trencador que en lloc d’ostentar i presumir –com fem usualment- es dediqui a qüestionar-se públicament. En sant Pau l’objectiu és evidentíssim: “perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

No és fàcil portar aquest discurs paulí a la nostra realitat eclesial. És massa agosarat, fins i tot temerari si mirem un cert entorn que està sempre a la que salta. No obstant, es tracta del discurs més convincent de tots perquè en ell apareix Jesús crucificat sense ombres que el tapin: o t’hi acostes o t’hi allunyes.

L’ostentació, la saviesa, el prestigi, l’eloqüència acostumen a esdevenir pantalles que amaguen les nostres debilitats, que incrementen la nostra vanitat i que brandem com arguments persuasius. Sant Pau parla del poder convincent de l’Esperit que es manifesta en la feblesa humana. Potser aquesta és la manera de ser sal de la terra i llum del món que fa referència Jesús a l’evangeli de sant Mateu.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Deu anys després (Cròniques sarrianenques 34)

Ens hem creuat pel carrer. Les nostres mirades es resseguien mentre la sorpresa augmentava de forma progressiva fins que ens hem aturat. Després de deu anys ens hem reconegut. Ell va ser el primer resident del nostre recurs d’acollida. Un dia, sense dir res, va desaparèixer... Fins avui.

Ens explica moltes coses que no entenem adequadament car el seu castellà continua essent igual de precari. Captem que va tornar al seu país, però la mort esglaonada de la mare i del pare, junt amb les escasses expectatives de futur, el motivaren a retornar de nou a Catalunya.

Sembla que vulgui esbravar-se i ens ensenya un munt de documentació que branda amb nerviosisme. Li han renovat el permís de residència, però la policia li ha explicat que l’oferta de treball que porta és incorrecta. Li diuen que l’empresari l’està enganyant i que el denunciï.

- Com he de denunciar a qui em dóna treball!- respon amb un xiscle i iniciant un estat d’agitació que li provoca augmentar el volum de la veu i gesticular amb una exageració quasi teatral. Assegura i repeteix amb insistència que, sortit de la presó, no s’ha ficat en problemes i que retornat a Catalunya ha estat treballant sense contracte en la construcció, com ho corroboren les seves mans aspres i rascades. Presumeix de ser molt bo col·locant qualsevol tipus de paviment.

Però els tràmits administratius, a més de treure’l de polleguera, es converteixen en hores de feina no remunerades perquè treballa fora de la legalitat. La seva indefensió és absoluta!

No va ben vestit com anava abans, impecable i presumit. Porta roba gastada i bruta, un signe evident que la passa malament com ell mateix reconeix. Habita en un lloc indigne que de moment no pot deixar, perquè és on li envien les cartes per renovar els papers. Es pregunta, molt apesarat, perquè Déu el castiga amb totes aquestes penúries.

Li diem que ens vingui a veure si li cal roba o alguna altra cosa. Ens diu que ho farà dilluns al matí. Serà cert?

Impacte (Cròniques sarrianenques 33)

Caminem pel carrer a pas decidit i enèrgic. El nostre cervell, a ensems, bull d’efervescència planificant un munt de coses. Aprofitem aquesta estona de camí per organitzar-nos mentalment l’agenda al ritme vigorós que marquen les nostres cames. Estem imparables!

De sobte, talment com una aparició, sorgeix per la cantonera del xamfrà, a la vora de la paret, la silueta d’un home vell. Porta un abric gruixut i un bastó que l’ajuda a caminar. Les seves passes són calmoses tirant a feixugues, esforçadament dignes. El seu rostre pàl·lid deu reflectir alguna malaltia que emplena la seva marxa d’un tendre coratge.

Aquesta presència que avança discreta vers nosaltres ens impacta amb tal contundència que, com si es tractés d’un acte reflex, ha aturat el nostre pas. Sense saber-ho ni pretendre-ho, aquest ancià ens ha sacsejat de cap a peus i ens ha posat en evidència. La constatació que fem és definitiva: el seu caminar dificultós i fràgil és molt més humà i molt més honorable que el nostre ritme apressat i consistent.

Interiorment avergonyits per aquesta descoberta amorosim el nostre pas mentre ens exhortem a no caminar com ho fèiem, ni pel carrer ni per la vida.