Caminem pel carrer a pas decidit i enèrgic. El nostre cervell, a ensems, bull d’efervescència planificant un munt de coses. Aprofitem aquesta estona de camí per organitzar-nos mentalment l’agenda al ritme vigorós que marquen les nostres cames. Estem imparables!
De sobte, talment com una aparició, sorgeix per la cantonera del xamfrà, a la vora de la paret, la silueta d’un home vell. Porta un abric gruixut i un bastó que l’ajuda a caminar. Les seves passes són calmoses tirant a feixugues, esforçadament dignes. El seu rostre pàl·lid deu reflectir alguna malaltia que emplena la seva marxa d’un tendre coratge.
Aquesta presència que avança discreta vers nosaltres ens impacta amb tal contundència que, com si es tractés d’un acte reflex, ha aturat el nostre pas. Sense saber-ho ni pretendre-ho, aquest ancià ens ha sacsejat de cap a peus i ens ha posat en evidència. La constatació que fem és definitiva: el seu caminar dificultós i fràgil és molt més humà i molt més honorable que el nostre ritme apressat i consistent.
Interiorment avergonyits per aquesta descoberta amorosim el nostre pas mentre ens exhortem a no caminar com ho fèiem, ni pel carrer ni per la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada