Som en un centre penitenciari de dones, a punt de celebrar l’eucaristia. És la nostra primera visita. Les internes i algunes voluntàries que col·laboren en la celebració entren esglaonadament a la sala i parlen entre elles esperant el moment de començar. Hi ha un rostre que ens és familiar i ens adonem que ens esguarda fixament. Li diem, des de lluny, que la coneixem, però no recordem el lloc. Ens cita l’espai comú que vàrem compartir fa anys i espeteguem espontàniament el seu nom. Quina coincidència!
Ens hi acostem i, amb tota naturalitat, li preguntem si fa de voluntària. Ella ens respon, amb els ulls apagats i abaixant la mirada, que està presa. No podem donar crèdit al que hem escoltat. “Per fiar-me de qui no m’havia de fiar” ens diu com a explicació de tot plegat. La policia la va detenir a la feina implicant-la amb els seus caps que es dedicaven a activitats delictives. Porta preventiva a la presó set mesos a l’espera del judici.
Malgrat el suport incondicional de la seva família l’estada a la presó li és un autèntic calvari. Els primers mesos li semblava que vivia una ficció, però a poc a poc ha anat resignant-se. Però el parlar i la mirada revelen un estat anímic depressiu per no dir ensorrat.
Expliquem això no per qüestionar el sistema judicial -que en aquest cas intuïm que es tracta d’un delicte important- ni tampoc per denunciar uns empresaris sense escrúpols.
Simplement posem en evidència que una persona normalitzada, que ha treballat en llocs digníssims i respectadíssims es pot trobar, sense buscar-ho, dins una garjola.
No podem estigmatitzar l’entorn penitenciari amb la superficialitat amb què ho fem i convençuts que nosaltres mai ens hi veurem involucrats. Cada intern o interna és una història digne de ser reconduïda i la seva realitat és molt més complexa del que ens atrevim a judicar sense miraments.
1 comentaris:
Pau i be Fra Jordi, una abraçada.
Por desgracia las cárceles deben existir, pq de lo contrario esto sería una selva.
Toda persona que a delinquido debe pagar su deuda ante esta sociedad, pero lastima que la gran mayoría cuando salgan de su penitenciario volverán a repetir los mismos actos pq nadie les ayudo para integrarlos de nuevo en esta sociedad como hombres de bien.
Aunque también debemos asumir que hay delincuentes que nunca serían rehabilitados sobre todo los violadores.
Como persona que forma parte de esta sociedad, apoyo con rotundidad que los delincuentes vayan a la cárcel, pero también creo que seria importante que toda la sociedad reflexionemos si no somos responsables de que estas personas delinquen en un momento de su vida.
La gran mayoría de personas que entran en la cárcel, llevan historias vivencias muy fuertes, y me pregunto ¿que haríamos nosotros en su lugar?
Que haríamos nosotros si en un momento de nuestra vida, nadie nos hubiera escuchado nadie nos hubiera ayudado, nadie se hubiera acercado a nosotros....
Es fácil hablar de los demás, es fácil criticar, ajusticiar, pero que difícil es ponerse en la piel de los demás.
Que María nuestra Madre nos proteja bajo su manto y nos acompañe en este caminar de la vida, para que nunca nos tengamos que ver con la perdida de nuestra libertad, pq hay que rdar que el hombre nunca puede hablar con seguridad de que esta agua no beberé.
Fri Jordí, gracias por todo.
Una abraçada, pau i be
silvia
Publica un comentari