dijous, 30 de maig del 2013

¿DIOS ES VERDE?



Acaba de sortir un llibre que porta per títol: ¿Mamá, Dios es verde? La pregunta és real. La va fer el fill de l’autora del llibre.

Déu s’ha fet estrany, llunyà, tant que els marcians i els extraterrestres són més reals en la vida dels nens que Déu mateix. L’autora del llibre vol donar elements per poder respondre a les preguntes i interrogants dels infants, però a la vegada cal relativitzar aquestes respostes massa raonades. Ella mateixa recorda que un dels moments més gravats que li han quedat a la memòria sobre la seva mare és quan de nit aquesta venia i pregaven plegades. Era un moment màgic... sagrat. I diu que “pregaven plegades”, no “que li feia pregar” o “li ensenyava algunes pregàries”, sinó que “pregaven plegades”. Per a què Déu no sigui un extraterrestre o una simple idea cal pregar.

A ningú se li acudeix explicar als nens què és un pare o una mare, un tiet o un germà. És a través de la relació que el nen viu, que aprèn i, poc a poc, va comprenent les relacions de família.

Igualment passa amb Déu, que es val de tot per fer-se entendre, però que és infinitament més a prop nostre que nosaltres mateixos.

Una vegada un pare va venir a protestar a un frare dient que el seu fill portava temps venint a la catequesi i encara no sabia el Parenostre... però el Parenostre no s’aprèn a la catequesi, sinó a casa, i no de memòria, com una fórmula, sinó resant-lo, co-resant-lo amb els pares. Déu és Algú de la família i Algú que crea família més enllà de la família. A través de l’Eucaristia dominical, centre de la setmana, ens obrim a la gran família dels fills de Déu que també es crea pregant.

Déu ha de ser Algú que ha de ser viscut i aprés i comprés a través de la convivència amb Ell; però aquesta comprensió es fa a poc a poc, comença amb el naixement i travessa més enllà de les portes de la mort.

Amb tot, l’autèntic interrogant sóc jo mateix per a mi mateix. Per a mi mateix no sé pas de quin color sóc. Sóc un estrany per a mi mateix, com un extraterrestre. I quan estic en silenci i no estic ocupat o distret i sóc capaç de callar, d’escoltar, mirar i preguntar, em surt la qüestió del salmista: “Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?”. La grandesa, la petitesa, l’innecessari i superflu de l’ésser humà i, malgrat tot, el Nou Testament el veu superior als àngels, fill en el Fill. Fins i tot un text del segle segon dirà que Déu farà que els àngels ens adorin.

Déu no necessita de mi per entendre’s. Jo sóc el problema, no Ell. Sóc jo qui necessito d’Ell per entendre’m, per orientar-me, per rebre vida i força en el camí. I malgrat tot Déu, tot donant-me el seu Esperit, ha vessat el seu amor en el meu cor: Qui sóc jo?

I quan girem el rostre cap al Déu u i tri, el misteri es fa més dens i profund, però hi entro, em sento a casa.




FILLS DE QUI?

Dimecres, 29 de maig de 2013
Sir 36, 1-2.5-6.13-19/Sl 78/Mc 10, 32-45

Avui se sol dir que “qui vol tenir feina necessita un bon padrí”. Qui diu feina, naturalment, pot dir qui vol tenir un lloc important dins l’escala de valors de la nostra societat. Una societat que encara valora força un esport de risc: el trepping. Sabeu què és el trepping? Doncs sí, ho heu suposat bé, és fer el trepa: l’escalada indiscriminada, sigui com sigui, peti qui peti, sense escatimar recursos pels millors llocs; siguin del món empresarial, del món polític, del món de la música, del món de l’esport o fins i tot, el que és més trist, del món eclesial, de l’Església. Arreu es practica aquest esport de risc que és el trepping.

A l’antigor ja es practicava. Aleshores, més que tenir un bon padrí, era qüestió de tenir un bon cognom. Si eres de bona família, de bona casa, si eres fill d’en Tal... ja tenies el futur assegurat. La paternitat, una bona paternitat, t’obria moltes portes. Mireu si ve d’antic i mireu si és important això de tenir un bon padrí que ja ho trobem amb Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, en l’evangeli d’avui.

Un es demana què era el que de veritat entenien els deixebles (si és que entenien alguna cosa), quan Jesús els parlava, ja camí de Jerusalem, sobre el que passaria quan hi arribessin. La cosa és que Jaume i Joan no perden el temps i van al “padrí” que tenen més a prop, el mateix a qui Pere, un parell de capítols abans en el mateix evangeli, just acabat d’iniciar el camí cap a Jerusalem, havia confessat com a Messies. Què cavil·len? Què pensen, els dos germans? Mestre, voldríem que ens concedíssiu un favor que us demanem... Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra. Sort que no es barallen entre ells! Volen poder, perquè seure a la dreta i a l’esquerra d’algú glorificat (sigui com sigui aquesta “glorificació”) és domini i poder, és pretendre una cartera ministerial fixa. És trepping.

Els fills de Zebedeu semblen no tenir problemes en demanar això. Els fills de Zebedeu es guanyen a pols l’altre títol que rebran del mateix Jesús (Mc 3, 17): fills del tro. Ja ens podem imaginar com se les gastaven si a la mínima discrepància volien demanar foc del cel per a castigar els dissidents (Lc 9, 54). Us imagineu quin parell de ministres? Davant d’això és el mateix Jesús qui ara, aplegant amb Ell els altres deu indignats, els recordarà: Entre vosaltres NO HA DE SER AIXÍ, qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser primer ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.


Jesús sembla que no creu massa en els padrinatges ni els sponsors, que no fa cabal de les filiacions: ni si som fills de Zebedeu, ni si som fills del tro... ens demana, en canvi, que siguem com el Fill de l’home, que siguem com Ell, que és ser el que ja som pel baptisme que hem rebut: fills de Déu; creure’ns-ho i actuar en conseqüència: res de rols de poder, res de jocs de preeminència: més aviat CRISTIANS, com diu el títol d’un llibre de fra Jordi Cervera, D’ESPARDENYA, cristians a ras de terra, per arribar a tothom.

dimarts, 21 de maig del 2013

RESPONDRE


Dimarts, 21 de maig de 2013
Sir 2, 1-13/Sl 36/Mc 9, 30-37

Hi ha una paraula hebrea (teshuvah) que correntment es tradueix, segons context, per conversió, però que té dues accepcions ben concretes: retorn (l’acció de canviar radicalment de sentit, de donar un gir de 180º dins d’un espai o situació concrets) i resposta (allò que fem davant d’una pregunta o d’una interpel·lació concretes).

Penso que ens cal tenir present aquesta paraula si volem entendre l’afirmació de Jesús fill de Sira en la primera lectura que hem escoltat. Perquè comença dient: Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t’has posat en mans de tota mena de proves. “Si has decidit”: vet aquí una referència a un acte concret, resposta ben meva davant la realitat que se’m presenta. Prendre consciència de l’existència de Déu i experimentar-lo com a Pare i creador nostre qui, perquè ens estima, ens ha salvat, ens ha guarit o perdonat, ens ha donat el seu Esperit Sant, és ja ser conscients d’una acció a favor nostre i d’una proposta de vida que demanen de nosaltres una resposta. Jesús fill de Sira intueix que aquesta resposta no és banal, és una opció amb riscos. Intueix que mena a un camí, un camí que duu a la prova i que, davant d’aquesta, el fidel haurà de confiar, esperar, creure en Déu i estimar Déu, que no és poca cosa.

És, sospito, la intuïció dels deixebles amb Jesús camí de Cafarnaüm. Jesús presenta la fi del seu itinerari. La seva coherència amb el missatge del Regne, amb el missatge que sobre Déu Ell és portador i herald, té les seves conseqüències i les avança als seus íntims com aquell que vol prevenir els amics a fi que els esdeveniments no els prenguin per sorpresa: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.

És, penso, la intuïció dels deixebles que no entenen i tenen por de fer-li preguntes. Ara bé... ¿tenen por perquè, en el fons, sospiten què pot significar per a ells? Com nosaltres... ¿tenim por perquè intuïm què pot significar per a nosaltres seguir un Senyor que ha estat humiliat, apallissat, assassinat? ¿És potser per això, perquè no ho entenen, perquè sols ho intueixen, que els deixebles comencen a discutir qui d’ells serà el més gran, el més important, com es podrà fer carrera amb un Mestre, amb un Senyor així? ¿És per el mateix que també nosaltres ens escarrassem pensant com ens ho farem per semblar qui-sap-qui i seguir portant el nom de cristians que està tan mal vist? I Jesús, que ho entén, els respon i ens respon: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Només s’arriba a l’excel·lència pel camí fet arran de terra. No s’arribarà a pujar servint els poderosos, els violents o els famosos del nostre món, aquests només voldran jugar amb nosaltres; sinó servint Déu en la persona dels febles, dels humils, dels qui no compten. És potser per això que Jesús posa un nen enmig d’ells com a model del qui no compta: servint-lo, tenint cura d’ell, acollint-lo  és quan servim i acollim Jesús i, amb Ell, Déu mateix.

Crec que ja ho va intuir també sant Francesc a Spoleto quan, cansat del camí i volent fer-se famós, sentí una veu que li deia: Qui et pot afavorir més, el senyor o el servent? Francesc contestà: El senyor. I la veu li digué: Per què deixes, doncs, el Senyor pel servent, el príncep pel criat?

Tant de bo que aquest vespre, davant d’una tal veu, també nosaltres responguem amb sant Francesc: Senyor, què voleu que faci?

dissabte, 18 de maig del 2013

Beduïns urbans (Cròniques jerosolimitanes 38)


Som a Mitzpe Ramon, un petit nucli urbà en el bell mig del desert del Nègev, un mirador esplèndid de l’immens cràter - Makhteix Ramon- que dóna nom a la localitat. Som en un carrer que frega els confins de la població i, enllà, tot és desert... L’asfalt, els carrers, els edificis, els vehicles... semblen impregnats per la silenciosa serenor de l’entorn.

Presenciem una escena evocadora que uneix els dos àmbits: una mare beduïna, jove, estilitzada, àgil, camina per un carrer amb la desimboltura que les caracteritza sostenint, a la mà dreta, una bossa de plàstic amb queviures i, amb la mà esquerra, estira un infant petitíssim que, descalç, es deixa arrossegar. Darrera, a uns metres de distància, camina també descalç un altre nen poc més gran, entretenint-se amb quelcom entre les mans. El segueix, tancant el grup, un gos pastor de color blanc.

La silenciosa processó queda estroncada per la veu sonora, tirant a masculina, de la mare que, aturant-se i girant-se, increpa el fill endarrerit perquè acceleri el pas mentre el més petit, sacsejat pel moviment imprevist de la mare, tentineja.

El sol ja pica en aquestes hores matinals i la comitiva s’atura sota l’únic arbre que hi ha sortint de la població. Poc després desapareixen progressivament en l’horitzó amb una amable i serena lentitud.

dilluns, 13 de maig del 2013

ÉS NECESSARI I POSSIBLE




El 13 de setembre de 1886 S. Freud es va casar amb Martha Bernays. El divendres al vespre Martha va tenir un dels disgustos que més la van marcar en la seva vida, així ho comunicà al seu cosí anys després. Martha era jueva, com S. Freud, al divendres a l’hora que començava a celebrar-se el dissabte, dia sant pels jueus, com tenia costum va encendre les espelmes rituals que marcaven el començament de la festa, cosa que va prohibir severament S. Freud recordant-li que havia de treure’s del cap tots aquell prejudicis religiosos si volia estar amb ell.

El 1915 S. Freud, el pare del psicoanàlisi, ateu convençut i militant, com hem vist,  deia que fruit de les seves investigacions i experiència que: “el nostre inconscient no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal”. Per S. Freud aquest sentiment era irracional i xocava amb la realitat. Per ell, lògicament, tot s’acabava en la mort.

Fa poc s’ha publicat un llibre amb un títol que fa pensar en això mateix. El llibre es titula:”necesario, pero imposible”. És el mateix que deia Freud. Pel nostre inconscient som immortals, el nostre desig va més enllà de l’ara i aquí i aquesta transcendència li és necessària i imprescindible, però...li és impossible. La mort li barra el camí.
Javier Gomá, que és l’autor d’aquest llibre, cita a Aristòtil. La natura sol dotar de prou capacitat a les coses per arribar a la perfecció: una planta simplement desenvolupant el seu principi interior assoleix la seva plenitud. El mateix passa amb l’animal. I en el cas de l’home ens porta a descobrir la nostra dignitat d’origen i la nostra indignitat de destí.
En l’home se li ha donat l’expectativa, el desig d’una plenitud, i al contrari dels altres éssers, se li ha negat   la possibilitat d’arribar-hi: és una cruel contradicció.

Avui, en la festa de l’ascensió de Crist,  celebrem la destrucció d’aquesta frustració. Perquè no celebrem, pas, que Crist ha desaparegut d’ entre nosaltres,sinó que és una festa d’alegria i d’ exultança, perquè com diu la pregària de l’ inici de la Missa: “Deu totpoderós concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies ; perquè l’ascensió del Crist, el vostre Fill,  és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el cap el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi”
Els deixebles, diu el llibre dels Fets dels Apòstols,  tenien “una alegria immensa perquè com diu la pregaria de després de la comunió” amb Déu hi ha un que és home com nosaltres” i així ens ha obert el camí.

S. Freud tenia raó “el nostre inconscient es comporta com si fos immortal” i es com- porta així perquè ho és. És el desig de plenitud i eternitat que Déu mateix havia posat en el nostre cor. I ho és perquè Crist ens ha obert el camí a la plenitud que desitjàvem. I així podríem canviar el títol  del llibre “necessari però impossible” per “necessari i possible”.

I no ha estat possible per natura, amb això té raó l’autor, sinó perquè Déu en Crist ho ha fet possible. Ens ha obert les portes de l’eternitat.
I aquest poder amb que Déu ha ressuscitat Crist de la mort i l’ha entronitzat a la seva dreta, com diu la carta als efesis, actua ara, aquí, en nosaltres, diu:” Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”

Aquests poder que hem de deixar  treballar en nosaltres és  Crist que exerceix la seva sobirania per crear espais on els pobres rebin la bona nova i els empresonats vegin la llum i on totes les víctimes d’aquesta situació actual tant injusta puguin veure l’esperança i puguin fruir de les primícies del regne.

  

ON TENS EL CAP?


Arenys de Munt
Diumenge VII de Pasqua, 12 de maig de 2013
Solemnitat de l’Ascensió del Senyor
Ac 1, 1-11/Sl 46/He 9, 24-28;10, 19-23/Lc 24, 46-53

Divendres passat havia de fer un curs bíblic a Les Borges Blanques i em vaig disposar a agafar el tren, així tinc la possibilitat d’anar repassant  tranquil·lament el que haig de dir tot fent camí.

Mentre anava a agafar el tren a l’estació de Passeig de Gràcia, em vaig adonar de la quantitat de gent que hi havia al carrer. A les 11 del matí el passeig era un formiguer, especialment ple d’estrangers anant amunt i avall de l’avinguda cámara en ristre ara fent una foto aquí, ara fent-ne una altra allà, parlant, discutint amb el mapa a les mans... de tot. Però el que més em va sorprendre era la quantitat de gent que anava bé amb els cascos posats, bé amb el mòbil enganxat a l’orella, bé amb el mòbil enviant missatges... De sobte vaig pensar: on tenen el cap, aquesta gent? La pregunta no és senzilla de respondre, naturalment, perquè cadascú té els seus maldecaps... però un es demana si de veritat és així, si realment hi ha quelcom que ens preocupi de veritat fora del més immediat, perquè només cal donar un tomb pel carrer o pujar al tren o al metro, i veure que tothom va com zombi connectat a alguna cosa, sense parlar amb ningú i, potser, ni adonant-se del canvi de paisatge, dels tons de l’aigua del mar... I em sembla que avui també ens podríem fer nosaltres mateixos aquesta pregunta: on tenim posat el cap?

Al menys avui caldria fer-nos aquesta pregunta, donat que acabem de pregar amb aquesta oració al principi de la nostra Eucaristia: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi.

La pregària ens recorda, si més no, que hi ha un CAP que, segurament, oblidem: Crist mateix qui, segons ens diu sant Pau més d’un cop, és el Cap del cos que és la seva Església, és a dir, nosaltres mateixos. On tenim posat el cap? Amb les coses més immediates? No estic dient que això no sigui necessari. Que li ho expliquin si no al pare o a la mare que no arriba a final de mes; o a l’empresari que es preocupa pel seu personal (que també n’hi han) i que, veient que el negoci no prospera, no sap com pagarà el jornal merescut als seus treballadors a finals de mes... Cal pensar-hi i cal tenir el cap molt clar en aquestes situacions. Però seguim fent la pregunta: on tenim posat el cap?

La Solemnitat de l’Ascensió no diu que no hàgim de tocar de peus a terra, però sí diu que ens cal perspectiva per trobar solucions als problemes del dia a dia... Però això ens ho recorda no donant-nos falses esperances, no consolant-nos tèbiament, sinó dient-nos que Ell, Jesús, ja es troba davant Déu, com diu la carta als Hebreus que hem sentit avui, que Ell ha entrat al santuari de veritat, a la presència de Déu, el nostre Pare, i fent això ha introduït a la presència de Déu tota la nostra humanitat: els nostres neguits, les nostres preocupacions, com dient-nos: no ets un número més, m’he fet carn i ossos per saber què et passa des de dins; i amb carn i ossos ara sóc davant el Pare, representant-te, intercedint per tu, pregant per tu, tenint cura de tu. Ara el Pare, quan em mira, quan m’escolta, t’està mirant i escoltant a tu.

Compte, però! Que aquesta seguretat posada en les promeses fermes de Déu no ens faci quedar-nos penjats als núvols. Més que mai han de ressonar en nosaltres les paraules dels àngels que hem escoltat a l’Evangeli: per què us esteu mirant al cel? Déu mai no ens convida a quedar-nos amb els braços creuats, bocabadats, sempre ens impulsa a l’acció, sempre ens demana que siguem veritablement llavor del seu Regne davant d’un món on prima la injustícia, l’egoisme i l’interès propi. Que el consol de tenir un intercessor tant important al cel no ens faci perdre, mai millor dit, el cap.

dissabte, 11 de maig del 2013

El tron de la glòria (Cròniques jerosolimitanes 37)

Llueix amb callada distinció a l’aparador d’un antiquari del carrer David Ha-Melekh. Sabedors de la seva originalitat, l’exhibeixen ocupant una part destacada de l’aparador.
 
Les dues potes davanteres, de fusta antiga i noble, estan tornejades imitant les d’una bèstia: la base té forma de peülla, a mitja alçada sobresurten els monyons que ressemblen els genolls i, al dessobre, s’eixamplen progressivament configurant les cuixes.
 
El seient, sòlid, ample, gruixut, està tapissat amb una envellida però refinada tela adomassada de color blau marí. Una cinta platejada, descosida en un lateral, voreja la base de la tapisseria, però manca en la part frontal on s’aprecien els diminuts claus que fermen la tela al requadre. Un respatller de fusta, treballat esplèndidament en forma semi circular, rodeja el seient de la butaca. Substitueixen els reposa braços dues artístiques ales que neixen a la base del seient i sobresurten amb discreta elegància, culminant en un rinxol que els dóna volatilitat i, a l’ansem, impregna la poltrona d’una amable lleugeresa. En el bell mig del respatller, sota el principal travesser, hi ha una talla semicircular que imita el disc solar i  la lluïssor dels seus raigs.

No es tracta d’un setial exòtic, sinó d’una aproximació al tron de la glòria de Déu, el kise kavod que la mística jueva antiga descriu com la presència radiant de la divinitat asseguda sobre la base de quatre bèsties celestials amb peülles i ales. Són els quatre vivents, els hayyot fulgurants i dinàmics que apareixen en el profeta Ezequiel i a l’Apocalipsi precedint la refulgència de la divinitat. Damunt l’estrada formada pels quatre éssers celestials hi llueix el magnífic resplendor de la presència divina, que només personatges escollidíssims mereixen contemplar sense perdre-hi la vida.
 
Entrem emocionats a preguntar a l’antiquari. Es tracta d’un lot format precisament per quatre butaques. Provenen de l’estranger i tenen uns cent anys d’antiguitat. Per mil dòlars la de l’aparador és nostra.

dijous, 9 de maig del 2013

MIRAR I...VEURE




Joan Fontcuberta és un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia. Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia menteix, és ficció. Fixeu-vos  en un àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra. Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.

Si mirem el Nou Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els problemes amb fortalesa i esperança.
Pau en les seves cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens  parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué  enfrontant-lo, escoltant, dialogant, comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar altres desavinences i conflictes.
I això ve d’estimar el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha estat necessari corregir la realitat  amb excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i esperança.

Amb tot hi ha fotografies que val molt aturar-s’hi  i mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al 99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se  en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com descobrir l’etern que hi ha en cada instant.
És així mateix com ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.

Aquesta mirada de Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal que acull tendrament.
Diu Jesús: Qui m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.



dimecres, 8 de maig del 2013

US CONVÉ QUE ME'N VAGI...


Dimarts VI de Pasqua, 7 de maig de 2013
Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11
  
Us convé que me’n vagi, diu Jesús als seus deixebles. I un pot posar-se en la pell d’ells, dels deixebles (que han passat de verdes i de madures amb el seu Mestre, que han tingut una relació d’amistat fonda, íntima...) i sentir la seva tristesa. ¿Com no la podrem entendre, aquesta tristesa de l’amic que marxa lluny, si també nosaltres ens hem posat tristos quan hem acomiadat un amic, un familiar, algú estimat sabent que tardarem molt de temps en tornar-lo a veure?

Però, llegint la primera lectura, la del llibre dels Fets dels Apòstols (que Lluc va voler escriure com un testimoni de l’obra de l’Esperit Sant en l’Església), no sols ho podem entendre; sinó, fins i tot, podem donar gràcies de la partença del Mestre i de l’enviament de l’Esperit Sant promès sobre els deixebles.

Sense l’Esperit, com seria possible que trobéssim Pau i Siles cantant al fons de tot de la presó amb els peus engrillonats després d’haver estat apallissats de valent?

Sense l’Esperit, com podria haver-se produït el miracle que fes que l’escarceller (que veia en Pau i Siles uns enemics) esdevingui un amfitrió (que veu ara en els apòstols uns germans) i que el suïcida, algú abocat a la mort, esdevingui salvat, algú ple de vida?

Perquè l’escarceller, un cop convertit a Déu, és capaç de tenir misericòrdia dels mateixos homes que abans havia engarjolat i engrillonat, tot rentant-los ara les ferides. I esdevé amfitrió quan és capaç no sols d’haver-los tret de la presó, sinó també de fer-los pujar a casa, de parar-los taula i de celebrar amb tota la família l’haver cregut en Déu. Em demano si nosaltres, amb les nostres obres, fem visible, com l’escarceller salvat, aquest Esperit que ens ha estat donat, que ens ha passat de mort a vida, que ens ha donat la dignitat de fills.

D’una forma misteriosa, però ben real, s’ha fet palès en l’escarceller i la seva família allò que avui hem demanat per a nosaltres en la pregària en què començàvem aquesta Eucaristia: Oh, Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern.

Aquesta nostra celebració d’ARA apunta també a AQUEST DIA en què esperem, com diem després de recitar junts el Parenostre, l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, el dia en què serà Ell mateix qui ens pararà taula i celebrarem tots junts el goig de ser germans.

Sí, certament, com diu Jesús, us convé que me’n vagi, perquè aquest miracle del pas de mort a vida i d’altres miracles que es donen i es donaran en les nostres vides siguin realitat, una realitat que ningú mai no ens podrà prendre. 

dissabte, 4 de maig del 2013

Encens (Cròniques jerosolimitanes 36)

Ens arriba el perfum intens de l’encens abans de girar pel carrer de santa Helena, l’únic accés al Sant Sepulcre per la part alta de la ciutat. Totes les botigues del carreró resten tancades a quarts de vuit del matí menys la seva, coneguda dels qui han de menester a Jerusalem la preuada resina aromàtica.

Encarem la baixada d’aquest passatge estret, curt i penombrós, mentre un núvol de fum el cobreix d’una agradable aureola. A l’entrada de l’establiment un encenser de peu provoca la fumarel·la on es consumeixen un grapat de grans d’encens que flairegen el recorregut i acrediten el producte que, en bosses de diferents mides, reposa en gavetes a la vorera del carreró.

L’ambient de boirines perfumades que l’amo d’aquest negoci provoca cada matí esdevenen un atri excel·lent, un espai imprevist on desvetllar i concentrar els sentits exteriors i interiors per la visita al Sant Sepulcre que es produirà moments després, un cop travessat el portal d’accés al recinte i baixats els amples esglaons que arriben a la plaça davant la basílica.

dijous, 2 de maig del 2013

I MALGRAT TOT... L’AGUANTEM



Hi ha un autor anglès que ens recorda que, en cada una de les nostres vides, hi ha una persona que, malgrat que ens desagrada, la cuidem i molt. Quan mirem el seu físic, la trobem poc agraciada; intel·lectualment molts li passen al davant i, sovint, no diu la paraula adequada en el moment que toca, cosa que ens irrita especialment.

Aquesta persona té uns sentiments molt poc agradables, per no dir-ne gens. I si recordem el que ha fet i ha dit, veiem que és penós recordar-ho. I malgrat que no ens inspira massa simpatia, ni massa sentiments positius, cada dia l’alimentem, la vestim, la cuidem... Lògicament m’estic referint a nosaltres mateixos: quantes coses no canviaríem de nosaltres mateixos, quantes coses no ens cauen bé de nosaltres mateixos, quants records no esborraríem de la nostra memòria i, malgrat tot, ho fem tot per cuidar-nos i fer-nos feliços.

Si fóssim conscients del que ens costa acceptar-nos i tenir bons sentiments sobre nosaltres mateixos... Si fóssim conscients que, amb tota seguretat, ens veiem a nosaltres mateixos com a enemics de nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens alimentem, ens cuidem i cerquem la nostra felicitat, ens seria molt més fàcil estimar els nostres enemics. Seria una simple continuació de l’amor a nosaltres mateixos. Tal com diu la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix”. Això ja porta inclòs l’amor als enemics.

Estimar els altres, fins els enemics, no ens demana aprovar l’altre, ni el que fa i encara menys sentir afecte per l’altre, ni que t’agradi la seva manera de fer. Sinó que el que cal és fer com fas amb tu mateix malgrat no estar d’acord amb tu, ni agradar-te el que fas, ni com ho fas. Malgrat tot això et cuides i cerques el millor per a tu.

Això és estimar els altres com a tu mateix. Això que sembla tant lògic a nosaltres ens resulta impossible de fer. Estem ferits i el nostre cor està obnubilat. I malgrat això, l’Evangeli va més enllà. És la manera de posar-hi remei: proposar l’infinit: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres COM JO us he estimat”.

Aquest “manament nou” ha estat posat en l’Evangeli de Joan entre els relats on Jesús prediu la traïció de Judes i la predicció de la negació de Pere. Aquest manament està posat en l’Evangeli de Joan després del relat en què Jesús renta els peus als seus deixebles, també a Judes, i abans de la seva passió en creu.

Això no sols eleva el llistó, sinó que ens fa entrar en l’àmbit de l’Infinit, del diví. Com diu la pregària d’ofertori d’avui: “... ens heu fet participar de la vostra divinitat, única i sobirana”, mostrant-nos així com Ell és capaç d’estimar.

Jesús: que no va morir per amor als enemics, sinó per l’amor més gran, com diu en l’Evangeli de Joan: “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. Perquè Jesús pot tenir qui el consideri el seu enemic o algú que es consideri enemic seu, però Ell no veu a ningú així: Ell no en té, d’enemics. Com diu la litúrgia oriental, Ell és “l’Amic dels homes”. No experimenta, ni veu a ningú com a enemic, per això dóna la seva vida pels seus amics, o sigui, per a tothom.

I ens invita a anar més enllà de nosaltres mateixos i entrar en l’àmbit de l’amor de Déu, és a dir, donar la vida pels amics, anar purificant el nostre cor per veure els altres no com a enemics, sinó com a amics.
Per això necessitem un cor nou, un cor net, per això cal que quedi imprès en el nostre cor la segona part del manament nou: “com jo us he estimat”, o com diu el salm: “El Senyor estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

A mi, el Senyor em mira, com diu la pregària inicial: “mireu aquests fills que tant estimeu”. És aquesta mirada de Déu la que em guareix, la que em transforma, la que em capacita per estimar com Ell, la que vessa en mi el seu amor.

Som éssers que ens sentim mirats i és que ho som, de mirats; però cal no fugir-ne, com ho relata el llibre del Gènesi d’Adam, que s’amagava de la mirada de Déu. Cal que entenguem que aquesta mirada és la que ens pot omplir de llum, deixem que reposi sobre nosaltres, que ens transformi. Però cal acceptar que “per entrar al Regne de Déu cal passar per moltes tribulacions” ja que la mirada del Pare sobre nosaltres és la mateixa que reposava en el cor de Jesús, però en Jesús el que és, és el que ha de ser i, en nosaltres, el que és, és molt lluny del que ha de ser, per això la mirada de Déu ens dol, però, si no la defugim, ens guareix perquè ens instal·la en la veritat.