dimarts, 21 de maig de 2013

RESPONDRE


Dimarts, 21 de maig de 2013
Sir 2, 1-13/Sl 36/Mc 9, 30-37

Hi ha una paraula hebrea (teshuvah) que correntment es tradueix, segons context, per conversió, però que té dues accepcions ben concretes: retorn (l’acció de canviar radicalment de sentit, de donar un gir de 180º dins d’un espai o situació concrets) i resposta (allò que fem davant d’una pregunta o d’una interpel·lació concretes).

Penso que ens cal tenir present aquesta paraula si volem entendre l’afirmació de Jesús fill de Sira en la primera lectura que hem escoltat. Perquè comença dient: Fill meu, si has decidit de ser un fidel de Déu, t’has posat en mans de tota mena de proves. “Si has decidit”: vet aquí una referència a un acte concret, resposta ben meva davant la realitat que se’m presenta. Prendre consciència de l’existència de Déu i experimentar-lo com a Pare i creador nostre qui, perquè ens estima, ens ha salvat, ens ha guarit o perdonat, ens ha donat el seu Esperit Sant, és ja ser conscients d’una acció a favor nostre i d’una proposta de vida que demanen de nosaltres una resposta. Jesús fill de Sira intueix que aquesta resposta no és banal, és una opció amb riscos. Intueix que mena a un camí, un camí que duu a la prova i que, davant d’aquesta, el fidel haurà de confiar, esperar, creure en Déu i estimar Déu, que no és poca cosa.

És, sospito, la intuïció dels deixebles amb Jesús camí de Cafarnaüm. Jesús presenta la fi del seu itinerari. La seva coherència amb el missatge del Regne, amb el missatge que sobre Déu Ell és portador i herald, té les seves conseqüències i les avança als seus íntims com aquell que vol prevenir els amics a fi que els esdeveniments no els prenguin per sorpresa: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.

És, penso, la intuïció dels deixebles que no entenen i tenen por de fer-li preguntes. Ara bé... ¿tenen por perquè, en el fons, sospiten què pot significar per a ells? Com nosaltres... ¿tenim por perquè intuïm què pot significar per a nosaltres seguir un Senyor que ha estat humiliat, apallissat, assassinat? ¿És potser per això, perquè no ho entenen, perquè sols ho intueixen, que els deixebles comencen a discutir qui d’ells serà el més gran, el més important, com es podrà fer carrera amb un Mestre, amb un Senyor així? ¿És per el mateix que també nosaltres ens escarrassem pensant com ens ho farem per semblar qui-sap-qui i seguir portant el nom de cristians que està tan mal vist? I Jesús, que ho entén, els respon i ens respon: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Només s’arriba a l’excel·lència pel camí fet arran de terra. No s’arribarà a pujar servint els poderosos, els violents o els famosos del nostre món, aquests només voldran jugar amb nosaltres; sinó servint Déu en la persona dels febles, dels humils, dels qui no compten. És potser per això que Jesús posa un nen enmig d’ells com a model del qui no compta: servint-lo, tenint cura d’ell, acollint-lo  és quan servim i acollim Jesús i, amb Ell, Déu mateix.

Crec que ja ho va intuir també sant Francesc a Spoleto quan, cansat del camí i volent fer-se famós, sentí una veu que li deia: Qui et pot afavorir més, el senyor o el servent? Francesc contestà: El senyor. I la veu li digué: Per què deixes, doncs, el Senyor pel servent, el príncep pel criat?

Tant de bo que aquest vespre, davant d’una tal veu, també nosaltres responguem amb sant Francesc: Senyor, què voleu que faci?