dijous, 30 de maig de 2013

¿DIOS ES VERDE?



Acaba de sortir un llibre que porta per títol: ¿Mamá, Dios es verde? La pregunta és real. La va fer el fill de l’autora del llibre.

Déu s’ha fet estrany, llunyà, tant que els marcians i els extraterrestres són més reals en la vida dels nens que Déu mateix. L’autora del llibre vol donar elements per poder respondre a les preguntes i interrogants dels infants, però a la vegada cal relativitzar aquestes respostes massa raonades. Ella mateixa recorda que un dels moments més gravats que li han quedat a la memòria sobre la seva mare és quan de nit aquesta venia i pregaven plegades. Era un moment màgic... sagrat. I diu que “pregaven plegades”, no “que li feia pregar” o “li ensenyava algunes pregàries”, sinó que “pregaven plegades”. Per a què Déu no sigui un extraterrestre o una simple idea cal pregar.

A ningú se li acudeix explicar als nens què és un pare o una mare, un tiet o un germà. És a través de la relació que el nen viu, que aprèn i, poc a poc, va comprenent les relacions de família.

Igualment passa amb Déu, que es val de tot per fer-se entendre, però que és infinitament més a prop nostre que nosaltres mateixos.

Una vegada un pare va venir a protestar a un frare dient que el seu fill portava temps venint a la catequesi i encara no sabia el Parenostre... però el Parenostre no s’aprèn a la catequesi, sinó a casa, i no de memòria, com una fórmula, sinó resant-lo, co-resant-lo amb els pares. Déu és Algú de la família i Algú que crea família més enllà de la família. A través de l’Eucaristia dominical, centre de la setmana, ens obrim a la gran família dels fills de Déu que també es crea pregant.

Déu ha de ser Algú que ha de ser viscut i aprés i comprés a través de la convivència amb Ell; però aquesta comprensió es fa a poc a poc, comença amb el naixement i travessa més enllà de les portes de la mort.

Amb tot, l’autèntic interrogant sóc jo mateix per a mi mateix. Per a mi mateix no sé pas de quin color sóc. Sóc un estrany per a mi mateix, com un extraterrestre. I quan estic en silenci i no estic ocupat o distret i sóc capaç de callar, d’escoltar, mirar i preguntar, em surt la qüestió del salmista: “Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?”. La grandesa, la petitesa, l’innecessari i superflu de l’ésser humà i, malgrat tot, el Nou Testament el veu superior als àngels, fill en el Fill. Fins i tot un text del segle segon dirà que Déu farà que els àngels ens adorin.

Déu no necessita de mi per entendre’s. Jo sóc el problema, no Ell. Sóc jo qui necessito d’Ell per entendre’m, per orientar-me, per rebre vida i força en el camí. I malgrat tot Déu, tot donant-me el seu Esperit, ha vessat el seu amor en el meu cor: Qui sóc jo?

I quan girem el rostre cap al Déu u i tri, el misteri es fa més dens i profund, però hi entro, em sento a casa.