I MALGRAT TOT... L’AGUANTEM

Hi ha un autor anglès que ens recorda que, en cada una de les nostres vides, hi ha una persona que, malgrat que ens desagrada, la cuidem i molt. Quan mirem el seu físic, la trobem poc agraciada; intel·lectualment molts li passen al davant i, sovint, no diu la paraula adequada en el moment que toca, cosa que ens irrita especialment.

Aquesta persona té uns sentiments molt poc agradables, per no dir-ne gens. I si recordem el que ha fet i ha dit, veiem que és penós recordar-ho. I malgrat que no ens inspira massa simpatia, ni massa sentiments positius, cada dia l’alimentem, la vestim, la cuidem... Lògicament m’estic referint a nosaltres mateixos: quantes coses no canviaríem de nosaltres mateixos, quantes coses no ens cauen bé de nosaltres mateixos, quants records no esborraríem de la nostra memòria i, malgrat tot, ho fem tot per cuidar-nos i fer-nos feliços.

Si fóssim conscients del que ens costa acceptar-nos i tenir bons sentiments sobre nosaltres mateixos... Si fóssim conscients que, amb tota seguretat, ens veiem a nosaltres mateixos com a enemics de nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens alimentem, ens cuidem i cerquem la nostra felicitat, ens seria molt més fàcil estimar els nostres enemics. Seria una simple continuació de l’amor a nosaltres mateixos. Tal com diu la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix”. Això ja porta inclòs l’amor als enemics.

Estimar els altres, fins els enemics, no ens demana aprovar l’altre, ni el que fa i encara menys sentir afecte per l’altre, ni que t’agradi la seva manera de fer. Sinó que el que cal és fer com fas amb tu mateix malgrat no estar d’acord amb tu, ni agradar-te el que fas, ni com ho fas. Malgrat tot això et cuides i cerques el millor per a tu.

Això és estimar els altres com a tu mateix. Això que sembla tant lògic a nosaltres ens resulta impossible de fer. Estem ferits i el nostre cor està obnubilat. I malgrat això, l’Evangeli va més enllà. És la manera de posar-hi remei: proposar l’infinit: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres COM JO us he estimat”.

Aquest “manament nou” ha estat posat en l’Evangeli de Joan entre els relats on Jesús prediu la traïció de Judes i la predicció de la negació de Pere. Aquest manament està posat en l’Evangeli de Joan després del relat en què Jesús renta els peus als seus deixebles, també a Judes, i abans de la seva passió en creu.

Això no sols eleva el llistó, sinó que ens fa entrar en l’àmbit de l’Infinit, del diví. Com diu la pregària d’ofertori d’avui: “... ens heu fet participar de la vostra divinitat, única i sobirana”, mostrant-nos així com Ell és capaç d’estimar.

Jesús: que no va morir per amor als enemics, sinó per l’amor més gran, com diu en l’Evangeli de Joan: “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. Perquè Jesús pot tenir qui el consideri el seu enemic o algú que es consideri enemic seu, però Ell no veu a ningú així: Ell no en té, d’enemics. Com diu la litúrgia oriental, Ell és “l’Amic dels homes”. No experimenta, ni veu a ningú com a enemic, per això dóna la seva vida pels seus amics, o sigui, per a tothom.

I ens invita a anar més enllà de nosaltres mateixos i entrar en l’àmbit de l’amor de Déu, és a dir, donar la vida pels amics, anar purificant el nostre cor per veure els altres no com a enemics, sinó com a amics.

Per això necessitem un cor nou, un cor net, per això cal que quedi imprès en el nostre cor la segona part del manament nou: “com jo us he estimat”, o com diu el salm: “El Senyor estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

A mi, el Senyor em mira, com diu la pregària inicial: “mireu aquests fills que tant estimeu”. És aquesta mirada de Déu la que em guareix, la que em transforma, la que em capacita per estimar com Ell, la que vessa en mi el seu amor.

Som éssers que ens sentim mirats i és que ho som, de mirats; però cal no fugir-ne, com ho relata el llibre del Gènesi d’Adam, que s’amagava de la mirada de Déu. Cal que entenguem que aquesta mirada és la que ens pot omplir de llum, deixem que reposi sobre nosaltres, que ens transformi. Però cal acceptar que “per entrar al Regne de Déu cal passar per moltes tribulacions” ja que la mirada del Pare sobre nosaltres és la mateixa que reposava en el cor de Jesús, però en Jesús el que és, és el que ha de ser i, en nosaltres, el que és, és molt lluny del que ha de ser, per això la mirada de Déu ens dol, però, si no la defugim, ens guareix perquè ens instal·la en la veritat.