dijous, 29 de setembre del 2016

Pregària als arcàngels (Sant Miquel, Gabriel i Rafel arcàngels 2016)



Arcàngel Miquel, protector del poble d'Israel i de l'Israel eixamplat que és l'Església; segueix defensant-nos amb coratge i decisió. 

Arcàngel Gabriel, missatger destacat de Déu, recorda'ns sovint els teus anuncis

Arcàngel Rafel, custodi de Tobies, vetlla el nostre caminar i procura'ns remei als nostres mals.

dimecres, 28 de setembre del 2016

Respecte reverencial (Dimecres 26)

Gosem resumir el missatge del llibre de Job amb la frase: "Déu per damunt de tot". Aquesta frase també serviria per expressar la teologia del Primer Testament.

La teologia del Segon Testament afegiria un matís de proximitat a partir de la passió, mort i resurrecció de Jesús, i diria: "Déu per damunt de tot, però també Déu amb tot". 

Però tots els masses piquen, i expressant tanta proximitat podem convertir Déu en un criat al nostre servei al qual ens sentim capaços d'exigir, de criticar o de queixar-nos si no fa les coses com esperem, no ens retribueix com voldríem, o no compleix el que li demanem. Job ho neutralitza no perdent el respecte reverencial per Déu malgrat el que li succeeix. Curiosament, al final del llibre s'acusarà de ser poc reverent.

dimarts, 27 de setembre del 2016

Maleir (Dimarts 26)

"Toqueu només els seus béns i priveu-l'en; us juro que a l'instant us maleirà a la cara". Aquest era el pronòstic eufòric de Satanàs respecte Job, i que proclamava convençudament davant Déu i la cort angelical. 

Avui hem escoltat que Job maleeix. Però no maleeix Déu sinó que maleeix el dia del seu naixement, quelcom molt diferent. Job clama dramàticament per la seva situació vital, però no maleeix Déu. Aquest detall té una conseqüència determinant: Satanàs desapareix definitivament del relat. El qui havia de ser el gran guanyador ha esdevingut el gran perdedor.

dilluns, 26 de setembre del 2016

El poder de Satanàs (Dilluns 26)

Crida molt l'atenció l'escena inicial del llibre de Job: l'assemblea dels àngels es reuneix al voltant del Senyor i entre ells hi ha també Satanàs amb l'ofici d'acusar.

És teològicament acceptable situar Satanàs en les altures conversant de tu a tu amb Déu? Es tracta d'una constatació? o és una ficció literària per desplegar una reflexió sobre el misteri del mal en el món?

De fet, com més creguem en Satanàs, més poder i més autoritat li donarem. Com menys creguem en ell més irrellevant serà la seva influència. O diguem-ho d'una altra manera, més d'acord amb l'evangeli que hem proclamat: Creure en Jesús foragita els dimonis.

UNA MISERICÒRDIA INEFABLE

Dimecres, 21 de setembre de 2016
Sant Mateu, apòstol i evangelista
Ef 4, 1-7.11-13/Sl 18/Mt 9, 9-13


Faig cap avui en la pregària amb què hem començat la nostra Eucaristia: Oh Déu, amb la vostra misericòrdia inefable, vau escollir el publicà Mateu per convertir-lo en apòstol; feu que, amb el seu exemple i la seva intercessió, també nosaltres us seguim i ens unim fermament a vós.

El paper de la pregària col·lecta a l’inici de la missa és sempre el de recollir en una breu pregària tota la intenció del que anem a celebrar, d’aquesta manera, amb el nostre amén tot just en començar, estem dient que volem que Déu faci en nosaltres el que avui hem demanat i que, per això mateix, ens disposem a escoltar la Paraula de Déu, el que Ell ens vol dir, perquè sigui possible amb l’ajut de la seva gràcia.

El primer que reconeix aquesta pregària és la misericòrdia inefable de Déu. Aquesta és sempre el motor de tota iniciativa divina. Hem escoltat la història. Justament l’Evangeli segons Mateu és molt auster en donar detalls sobre la seva trobada amb el Mestre. Potser és la seva manera de subratllar-nos la gran sorpresa que es donà (i que encara es dóna!) entre el pecador, aquell que sap que res no pot esperar més que sentir-se fora de lloc, al marge del sistema i assenyalat per tothom (com ho era de fet ell i tots els publicans per l’estigma que tenien davant la gent al ser vistos com a col·laboradors dels romans i extorsionadors de la pobresa dels seus conciutadans) i Déu, el Sant, és a dir, el Separat de tot pecat que en la persona de Jesús curiosament s’apropa i, lluny de tota expectativa imaginable, li diu: Vine amb mi.


Ningú no coneix, ni pot, els designis profunds de Déu. Penso que per això el mateix sant Pau en la primera lectura només s’atreveix a assegurar dues coses: que la vocació és quelcom rebut per pura gràcia i que aquesta implica una missió: us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, són les seves paraules, i afegeix: és Ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres, i així ha preparat els qui formen el seu poble sant per a una obra de servei, per edificar el cos de Crist. Això també és present a la pregària que avui hem fet en reconèixer que Déu escollí Mateu per a convertir-lo en apòstol. No ens quedem amb la idea de què el nostre do, sigui quin sigui, no el trobem en aquesta llista... perquè segueix sent veritat que som escollits i salvats per alguna cosa. L’important, però, és fer com féu Mateu: Ell s’aixecà i se n’anà amb Jesús. I aquesta reacció li canvià la vida. El féu rebre a casa Jesús i, amb Ell, a d’altres de la seva mateixa condició estrenant-se com a veritable evangelista: com aquell que porta als altres el missatge de la Bona Nova de Jesús. Parlar sense vergonya d’Ell, del que ha fet i fa amb mi, del seu perdó, de la seva misericòrdia per a tothom... això ho puc fer, he estat cridat i salvat per això!!! És per això que demanem: Senyor, féu que amb el seu exemple i la seva intercessió, també nosaltres us seguim i ens unim fermament a vós!!!

diumenge, 25 de setembre del 2016

Orgia de vividors (Diumenge 26)

"Orgia de vividors". Així és com el profeta Amós anomena de manera provocativa als rics que vivien ostentosament, gaudint del benestar econòmic que aleshores travessaven les tribus del regne del Nord. El profeta no té pèls a la llengua per criticar amb mordacitat el seu estil de vida, acusant-los també d'insensibles, de viure aliens a les penúries de les tribus germanes i veïnes de Josep.

No és difícil fer salts en el temps i aplicar aquesta doble crítica en el nostre món. Grans països, grans confederacions de països, grans polítics, grans empreses, grans milionaris, grans directors generals, grans monarques, grans dictadors, grans revolucionaris, grans esportistes, grans artistes, grans intel·lectuals, grans funcionaris, grans religiosos, grans terroristes, grans mafiosos, poden ser col·locats en aquest calaix de l'orgia de vividors. Però sense oblidar que els qui no som grans tampoc ens escapem de les ostentacions ni de la insensibilitat.

La grandesa, ja sigui heretada, ja sigui comprada, ja sigui un mèrit propi, ja sigui un reconeixement públic, ja sigui guanyada a cops de colze o a trets, implica un estatus. I és aquest estatus el que suscita l'ostentació i la insensibilitat que el profeta Amós critica sense embuts.

L'evangeli de Lluc ―a l'estil del profeta Amós― recull discursos efectuats per Jesús que critiquen obertament els rics del seu temps. La paràbola de  d'avui n'és un exemple. La insensibilitat de l'home ric vers el pobre Llàtzer, provoquen que rebi la mateixa moneda: per molt que invoqui la misericòrdia del pare Abraham en l'altra vida, rebrà la mateixa insensibilitat que ell desplegà. Però el ric, fins i tot en els turments fa ostentació del seu estatuts. Demana, en primer lloc, que sigui el pobre qui el vingui a assistir, com sempre s'esdevingué en vida. En segon lloc, demana, ara educadament, que s'enviï de nou al pobre Llàtzer, com a xicot dels encàrrecs, a advertir els seus germans. La resposta segueix essent rotunda i sense cap escletxa a la comprensió. El judici que la paràbola efectua sobre aquest ric és sumaríssim, sense cap possibilitat de redempció.

Els relats bíblics, siguin de l'Antic com del Nou Testament, són contundents jutjant els poderosos, però són plens de misericòrdia amb els marginats i els pecadors. En el nostre món acostumem a funcionar al revés. Amb els poderosos, malgrat els critiquem tant en els mitjans, solem ser comprensius; en canvi amb els marginats i els febles, com que amb ells ens hi atrevim, els hi donem bons cops de bastó.

dimarts, 20 de setembre del 2016

LA MENTIDA ÉS BONA?

Hi ha un escriptor francès de principis del segle passat que deia: Odio qui complica les coses simples, però també aquell que simplifica les coses complicades”. I certament que moltes vegades ens compliquem inútilment, però també a vegades no assumim la complexitat de la vida i la volem reduir a les quatre coses que sabem. “El cristianisme no és cosa de sòmines”.
En aquest sentit, estic llegint un llibre que ja des del primer capítol és desconcertant. Es tracta d’un jueu agnòstic que descobreix Jesús i s’acaba convertint a la fe. Explica la seva conversió més o menys, així: “La mentida. La mentida dita a cau d’orella per Crist… En una mil·lèsima de segon esdevinc seu per sempre.” La mentida el va fer de Crist.
L’autor parla d’un interrogatori de la policia política a l’època stalinista a Romania. Li demanaven el que havien fet en una reunió clandestina, qui havia participat, què s’havia dit. Si l’interrogat hagués dit la veritat hagués quedat lliure de càrrecs i d’acusat hauria passat a ser testimoni en el judici i n’hagués enviat molts a la presó o a la tortura de les presons stalinistes. Però, en negar la veritat, el que va passar a ser acusat fou ell, qui va anar a la presó fou ell, qui va ser torturat fou ell. Per això, aquí, la mentida era dictada per l’amor, per Crist mateix. I a l’escollir el camí de la creu, va escollir Crist. A la presó el batejà un bisbe, que amb ell compartia la mateixa sort. Quan, després de molts anys, va poder sortir de la presó, es feu monjo. És el que hem pregat a l’inici de la Missa: “Vós, oh Déu, heu volgut que tota la llei consistís en l’amor”.
Els textos de l’Escriptura que ens ofereix la Litúrgia ens mostren com els explotadors i els estafadors fan servir l’astúcia, el raonament per continuar robant i estafant: “Vendrem el gra amb mesures petites, i per cobrar, passarem la moneda amb peses més grans. Farem trampa amb les balances... Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. Així ho descriu el profeta Amós. I Jesús també ens descriu unes cavil·lacions semblants amb l’administrador infidel: “Què podré fer ara que el meu amo em despatxa? Cavar...? Anar a captar...? Ja sé què faré perquè algú em rebi a casa seva... I va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo... “Quant deus al meu amo? Cent bidons d’oli? Doncs aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que en digui cinquanta.” El text diu que Jesús lloà aquest administrador infidel, com també podria lloar aquells que criticava Amós. No per robar o estafar, sinó per saber pensar, per no quedar-se amb les mans creuades i saber reaccionar.
Jesús ens demana saber reaccionar no pel mal, no per estafar sinó a la manera del Regne com va fer aquell que era interrogat. Encara que sigui paradoxalment, aparentment en contradicció amb el que està manat. Va reaccionar en una situació límit a la manera de Jesús: jugant-s’ho tot. En les situacions que vivim hem de saber no deixar-nos portar pel victimisme, el pessimisme o la passivitat. No reduïm el cristianisme a quatre tòpics que seguim sense pensar. Certament no fem complicat el que és senzill, però també assumim amb intel·ligència la complexitat. Què faríem en un cas com el que va viure aquest jueu romanès? En la vida quotidiana ens trobem en casos potser més senzills, però que també ens demanen saber discernir, pensar i actuar amb fermesa des de la fe.



diumenge, 18 de setembre del 2016

Tripijocs (Diumenge 25)

En castellà hi ha un verb que descriu molt encertadament el contingut de les lectures d'avui: "trapichear, hacer trapicheos", molt utilitzat en ambients marginals, sobretot en la compra i venda de droga. Malgrat utilitzarem el verb català "fer tripijocs", no és el mateix.

"Fer trapicheos" té un ampli repertori d'escenaris regits per dos principis fonamentals: el guany de diners i aprofitar-se dels l'altres. La primera lectura ens mostra un cas, el del tripijoc instituït, on el comerciant espera que passi el dia de festa per fer trampa amb els pesos i les balances, aprofitant-se dels més necessitats. Aquesta mena de tripijocs són inadmissibles pel profeta Amós per la raó d'aprofitar-se dels pobres. Això clama al cel, com bé indica la lectura: "El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: "No oblidaré mai tot això que fan".

Però la duresa amb que es tracta els protagonistes d'aquesta mena de tripijocs -que abusen sense cap escrúpol del pobre-, contrasta amb l'administrador infidel de la paràbola de l'evangeli. Després de fer els seus tripijocs per guardar-se les espatlles després de ser acomiadat de la feina, el seu amo el lloa malgrat vegi minvar un cop més els seus beneficis.

¿Per què l'amo lloa el seu administrador enlloc d'enfurismar-se? El lloa per donar-li una lliçó: si sempre hagués actuat amb aquesta prudència, previsió i astúcia, tothom se'n beneficaria: ell continuaria fent d'administrador i l'amo tindria més guanys. Però com s'ha aprofitat de la situació en tot moment i fins al final no ha posat en funcionament els seus recursos, es quedarà al carrer sense feina.

Aquesta paràbola és un retrat de la nostra manera de fer, que tant sovint ens aprofitem de les situacions que vivim, de la família, dels parents, de la feina, dels germans de la comunitat, de l'Església, i ens posem a funcionar només quan les coses venen maldades. Cal ser responsable, diligent i fidel en tot moment i en tota ocasió, des de les coses més senzilles i quotidianes, a les més rellevants. Aquest és el missatge de l'evangeli d'avui. Per això l'amo, amb la seva lloança, posa en evidència l'administrador, talment com Déu fa amb nosaltres, que accepta les nostres negligències, fa la vista grossa a les nostres trampes, esperant que algun moment fem un pas endavant i posem en funcionament les  nostres possibilitats. En definitiva, que si fem tripijocs, si fem servir la nostra astúcia, que sigui per fer coses honestes i responsables, i que aquestes siguin en benefici de tots i no només en benefici propi; i no només quan ens vingui de gust, sinó en tot moment.

divendres, 16 de setembre del 2016

UN CAFÈ SIUS PLAU!


Hi ha un restaurant en que s’anuncia el preu del cafè d’aquesta manera. Primer a la llista de preus diu: “Un cafè, 5 euros”; “després afegeix: un cafè, si us plau: 3 euros”; i finalment: “bon dia, un cafè si us plau: 1, 30 euro”.  Diem: “ser ben educat no costa res”, aquest restaurant hi posa un preu. Però el que crec que vol subratllar, no és tant l’economia, sinó que el cambrer no és una màquina, sinó una persona. Que per sobre del treballador hi ha algú. Que per sobre de voler o no un cafè, que per sobre de la relació amb la cosa,  hi ha una relació més important que és amb la persona del cambrer. La bona educació, la cortesia poden ser expressió, certament d’encarcarament i fins, si voleu, d’hipocresia, però també poden ser, i de fet per això van nàixer,  expressió de respecte per l’altre. Recordant que no hi ha cambrers, ni taxistes, ni forners...sinó persones que treballen de cambrers, taxistes, bombers. Persones que no podem reduir al que ens serveixen, sinó que , com a persones, tenen una dignitat irreductible al servei que ens poden fer.
 En la paràbola del bon samarità veiem la falta d’educació del fill vers el pare. El fill diu secament: “pare, dóna’m la part d’herència que em toca”. No li diu ni si us plau, ni cap circumloqui de respecte. De fet no hi tenia cap dret ja que una herència només es rep quan el pare és mort. De fet li estava desitjant la mort o el considerava com a mort. I quan es trobarà en la indigència i necessitat, llavors sí que cerca paraules delicades i de bona educació: “Aniré al meu pare i li diré: pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. La paraula no diu que aquestes paraules siguin expressió d’estima ni de penediment, tant sols volia atipar-se com els treballadors del seu pare. Eren paraules pensades per aconseguir el que necessitava. Nascudes de la necessitat no de l’amor filial. Amb el fill gran passa semblant. Fa la rebequeria de no voler  entrar, com un nen mal educat.
Els dos han d’aprendre de sant Pau. El fill petit, sobretot,i també el gran,  ha d’aprendre“Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo el primer”. II el fill gran ha d ‘aprendre, i també el petit, el que pregunta Pau: “què tens que no hagis rebut? I si us has rebut perquè t’en glories?” .  Que és un comentari a les paraules del Pare.“Tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”
Però sobretot han d’aprendre que en Jesucrist, Déu és el pastor que cerca l’ovella, o la dona que cerca la moneda. I que s’alegra quan troba, es commou quan veu el fill que torna, encara que sigui per motius no massa altruistes.  Els dos fills, i nosaltres, hem d’aprendre que el Pare ens diu :“tu sempre estàs amb mi i tot el meu és teu”.
Per això nosaltres en el tracta amb l’altre fins de reconèixer en l’altre la dignitat que li confereix ser imatge de Déu, fill de  Déu. Aquesta és el fonament de la dignitat de l’home. Cada persona individual no és un simple fruit de l’atzar. Déu el cerca, es commou, l’espera. S’alegra per cadascú, per petit i desconegut que sigui. Com diu Jesús : “tot allò que feu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho feu.” Pel creient  la relació amb l’altre és el lloc del trobament amb Déu. D’aquí no sols l’educació sinó el respecte i l’estima que ens ha de fer l’altre. I la joia íntima de saber fins a quin punt sóc estimat per Déu.



diumenge, 11 de setembre del 2016

PARTICIPAR DE LA FESTA

Diumenge, 11 de setembre de 2016
Ex 32, 7-11.13-14/Sl 50/1 Tim 1, 12-17/Lc 15, 1-32

Perdoneu que, abusant de la vostra confiança, hagi llegit la versió “llarga” de l’Evangeli d’avui, però m’estimava més sé jo parc en paraules (sempre és millor que parli el Senyor i que calli el predicador) i deixar que el text d’avui ens acompanyi en tota la seva extensió i riquesa. Perquè, si hi ha un text que resumeixi i ompli de sentit a aquest jubileu de l’Any de la Misericòrdia, si hi ha un text que pugui fer-nos literalment caure de genolls en agraïment a Déu per qui és Ell i pel que Ell ha fet, fa i farà per nosaltres, és el text evangèlic d’aquest Diumenge.

Cal recordar, per assaborir-lo en tota la seva magnitud, aquelles paraules de l’Evangeli de Sant Joan que diuen: A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jn 1, 8). Perquè Jesús, amb les paràboles que avui hem escoltat de l’ovella perduda, de la moneda perduda i del Fill Pròdig, vol fer-nos una “fotografia” del Pare, més encara, un TAC del seu cor, si em permeteu dir-ho així, per la seva nitidesa i concisió.

Quin és el detonant, allò que fa que Jesús reaccioni explicant aquestes tres paràboles? L’actitud de condemna gratuïta dels fariseus que veuen a publicans i pecadors apropar-se a Jesús, per això diuen: Aquest home acull els pecadors i menja amb ells! No poden, segons la idea de Déu Sant i Justicier que tenen, que Jesús es barregi amb aquells que públicament i notòria són gent pecadora (no només gent que no són de missa, sinó fins i tot que poden ser de missa i provocar l’escàndol). Amb aquests, dirien, ni parlar-los! Això també m’ha de fer demanar-me: En quina mena de Déu hi crec?

Ara bé... Què revela Jesús? El Mestre revela que, per a Déu, tothom té un valor i una dignitats impagables... tant, que és més important l’ovella perduda que les noranta-nou que mai no han provocat maldecaps al pastor; tant, que la moneda perduda per si sola és tant important que no importa tenir-ne altres nou, cal escombrar i regirar-ho tot per trobar-la... el que sigui perquè tot aquell que se sent lluny, que se sent sol, que se sent abandonat o menystingut pugui saber que és important per a Déu. I per això no importa que el pecador, que per a Déu no deixa de ser mai FILL, hagi demanat la part que li toca de l’herència com si desitgés que el pare morís... (Déu ha mort... pensen encara alguns), Ell, el Pare, sempre serà a la vora del camí, cada dia, esperant amb un cor ple de misericòrdia que el fill estimat torni a casa.

El final de tot plegat, però, té un greu advertiment, per a fariseus i mestres de la Llei, però també per a nosaltres... per a nosaltres que fàcilment, quan mirem les nostres mancances i infidelitats ens identifiquem amb el germà petit de la història i esperem l’abraçada de Déu... l’advertiment és que no hi faci niu en el nostre cor la llavor excloent del germà gran, què només veu allò que ha fet i ha complit i que sols veu al Pare, en el fons, com un deutor, algú que a mi m’ha de fer, m’ha de tractar, m’ha de donar... perquè jo he fet, he estat, he procurat... El germà petit entra en la festa, mentre el germà gran (segons el relat) queda a les portes... que no jutgem mai ningú, perquè a la fi de la història tots puguem participar de la Festa!


dimecres, 7 de setembre del 2016

PREPARATS PER A LA "DESCONNEXIÓ"?

Dimecres, 7 de setembre de 2016
1 Co 7, 25-31/Sl 44/Lc 6, 20-26


Ara que, com cada any, s’apropa la Diada tornen a aparèixer eslògans i anuncis que posen en circulació una paraula que ha fet certa fortuna en referir-se al procés de canvi encetat en les relacions Espanya/Catalunya i és la paraula “desconnexió”. Alguns asseguren que aquesta ja ha començat, de fet, en certes mesures polítiques preses pel Parlament i altres institucions. Com sigui (vull predicar l’Evangeli, no parlar de política) aquests diuen: la “desconnexió” és un fet “irreversible”.

Aquesta paraula, però, pot il·lustrar-nos l’Evangeli d’avui i fer-nos entenedora la irrupció del Regne de Déu enmig del nostre món que el Mestre, amb la seva particular manera de dir les coses, d’una manera profètica, ens vol dir que és quelcom que ho trasbalsa tot, ho capgira tot. Tant és així, tal és la seva força, que allò que sempre, fins aleshores i tradicionalment, havia estat la “prova” d’estar maleït per Déu (la pobresa, la penúria sigui sota la forma de malaltia o de fam, el dol, el tenir mala fama...) ara és prova irrefutable que el Regne de Déu s’hi ha fet present; que la desconnexió entre el món antic i el món nou s’ha fet realitat d’una manera abassegadora, que és quelcom real i no pot tenir ja aturador. Això fa que els qui pateixen tals coses ja no són maleïts, sinó benaurats i feliços: pot donar-se un canvi més gran? I mentre això passa aquells que amb la seva riquesa, amb la seva opulència, amb la seva “felicitat”, amb la seva fama es pensaven de ser benaurats, objectes predilectes de la benedicció de Déu, ara els “ais” pronunciats per Jesús els recorden que van errats, que les coses han canviat radicalment.

És el que vol expressar sant Pau, l’home intuïtiu i a la vegada pràctic. Ell parla de la situació present... assegura que no podem deixar perdre l’oportunitat present per convèncer els seus germans en la fe que, sigui quan sigui que torni el Senyor, no és cosa d’estar casat o no estar-ho, sinó de viure en l’espera, en la tensió de ser conscients que aquesta desconnexió entre el món vell i el nou és real i progressa vers la seva plenitud. L’Apòstol ens proposa de mirar més enllà, d’ampliar l’horitzó de la nostra mirada i reordenar prioritats i valors per adaptar-nos a la gran desconnexió: Des d’ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, som si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls, passa aviat.


Cal parar-hi l’oïda, perquè la pregunta que avui se’ns adreça potser és: Estem preparats per a la desconnexió?