divendres, 16 de setembre de 2016

UN CAFÈ SIUS PLAU!


Hi ha un restaurant en que s’anuncia el preu del cafè d’aquesta manera. Primer a la llista de preus diu: “Un cafè, 5 euros”; “després afegeix: un cafè, si us plau: 3 euros”; i finalment: “bon dia, un cafè si us plau: 1, 30 euro”.  Diem: “ser ben educat no costa res”, aquest restaurant hi posa un preu. Però el que crec que vol subratllar, no és tant l’economia, sinó que el cambrer no és una màquina, sinó una persona. Que per sobre del treballador hi ha algú. Que per sobre de voler o no un cafè, que per sobre de la relació amb la cosa,  hi ha una relació més important que és amb la persona del cambrer. La bona educació, la cortesia poden ser expressió, certament d’encarcarament i fins, si voleu, d’hipocresia, però també poden ser, i de fet per això van nàixer,  expressió de respecte per l’altre. Recordant que no hi ha cambrers, ni taxistes, ni forners...sinó persones que treballen de cambrers, taxistes, bombers. Persones que no podem reduir al que ens serveixen, sinó que , com a persones, tenen una dignitat irreductible al servei que ens poden fer.
 En la paràbola del bon samarità veiem la falta d’educació del fill vers el pare. El fill diu secament: “pare, dóna’m la part d’herència que em toca”. No li diu ni si us plau, ni cap circumloqui de respecte. De fet no hi tenia cap dret ja que una herència només es rep quan el pare és mort. De fet li estava desitjant la mort o el considerava com a mort. I quan es trobarà en la indigència i necessitat, llavors sí que cerca paraules delicades i de bona educació: “Aniré al meu pare i li diré: pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. La paraula no diu que aquestes paraules siguin expressió d’estima ni de penediment, tant sols volia atipar-se com els treballadors del seu pare. Eren paraules pensades per aconseguir el que necessitava. Nascudes de la necessitat no de l’amor filial. Amb el fill gran passa semblant. Fa la rebequeria de no voler  entrar, com un nen mal educat.
Els dos han d’aprendre de sant Pau. El fill petit, sobretot,i també el gran,  ha d’aprendre“Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo el primer”. II el fill gran ha d ‘aprendre, i també el petit, el que pregunta Pau: “què tens que no hagis rebut? I si us has rebut perquè t’en glories?” .  Que és un comentari a les paraules del Pare.“Tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”
Però sobretot han d’aprendre que en Jesucrist, Déu és el pastor que cerca l’ovella, o la dona que cerca la moneda. I que s’alegra quan troba, es commou quan veu el fill que torna, encara que sigui per motius no massa altruistes.  Els dos fills, i nosaltres, hem d’aprendre que el Pare ens diu :“tu sempre estàs amb mi i tot el meu és teu”.
Per això nosaltres en el tracta amb l’altre fins de reconèixer en l’altre la dignitat que li confereix ser imatge de Déu, fill de  Déu. Aquesta és el fonament de la dignitat de l’home. Cada persona individual no és un simple fruit de l’atzar. Déu el cerca, es commou, l’espera. S’alegra per cadascú, per petit i desconegut que sigui. Com diu Jesús : “tot allò que feu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho feu.” Pel creient  la relació amb l’altre és el lloc del trobament amb Déu. D’aquí no sols l’educació sinó el respecte i l’estima que ens ha de fer l’altre. I la joia íntima de saber fins a quin punt sóc estimat per Déu.