dijous, 31 de desembre de 2015

CONTRASTS

Dimecres, 30 de desembre de 2015
1 Jn 2, 13-17/Sl 95/Lc 2, 36-40

Avui, a tots els qui a casa hem llegit “La Contra” de La Vanguardia, ens ha sorprès l’entrevista que li han fet a Josep Maria Mainat, antic component del grup La Trinca, molt conegut a casa nostra, a més veí de Canet. Ens ha sorprès potser no tant per les coses que diu, perquè segur que no és l’únic que les pensa, sinó per la manera convençuda, hom diria fins i tot “militant”, de com les diu. A mi m’ha fet pensar, fins i tot, si les seves afirmacions seguien essent fruit del bon comediant que havia estat.

Ras i curt. Un parell dels seus convenciments són, per una banda, una fe extraordinària en la ciència, esperant que aquesta ho arreglarà tot i que, fins i tot, cosa que sembla esperar amb deler, farà possible que arribem a viure 120 anys. Molt bona per cert la pregunta de l’entrevistador: viure 120 anys, per a què? I, per l’altra, allò que per a ell defineix el que és la felicitat: salut, sexe i relacions interpersonals. Tot i que ell als 120 anys sembla conformar-se amb una vida virtual on no sembla que hi hagi massa relacions interpersonals.

Com sigui, aquesta actitud, que molts veuran com a vitalista, m’ha recordat la primera lectura d’avui on Joan vol posar en guàrdia els seus germans de comunitat: No estimeu el món ni res del que és mundà... (món en el sentit d’aquelles coses que representen clarament allò contrari a Déu i als valors del Regne) i per si no ho entenen encara els diu: Què és el que compta en el món? Allò que satisfà els desigs dels homes, allò que sedueix els seus ulls i l’ostentació de la riquesa. No hem canviat massa en 2015 anys. Què és el que compta en el nostre món? Per alguns, ja ho hem vist, salut, sexe i relacions interpersonals. Per altres serà donar llibertat als meus sentiments que, malauradament, no són mai els més nobles; acaparar tot allò que caigui en el meu punt de mira, des de coses a persones; no deixar de demostrar que en tot sóc el millor, que és imprescindible comptar amb mi, que puc comprar-ho tot i banalitzar-ho tot: l’amistat, l’amor, l’honradesa, la fidelitat... perquè tot té un preu. Per a Joan, ja ho hem escotat, tot això és palla: El món passa, amb tots els seus desigs... ni que arribem als 120 anys; però qui compleix la voluntat de Déu dura per sempre. Perquè hi ha una diferència molt gran entre dipositar la confiança en les coses que caduquen o posar-la en les coses que no tenen fi, posar la confiança en els ídols morts o posar la confiança en el Déu que viu.

Quin contrast la vida d’una anciana profetessa de fa 2000 anys, Anna, vídua amb 84 anys (molt més gran que el nostre entrevistat que en té 69) que ens relata l’Evangeli. Només va poder fruir de la companyia del seu espòs 7 anys, ens diu l’Escriptura, i la resta de la seva vida mai no es movia del Temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. A primera vista no sembla una vida atractiva, no sembla una vida d’aventura, però era una vida d’entrega generosa en la seva humilitat i senzillesa. Gràcies a Déu no hi havia uns mitjans de comunicació que fessin córrer la idea, com avui, que els ancians no són productius, per això Anna no va parar de pregar i dejunar per ella i pels altres. Per la seva fidelitat es va “guanyar” la recompensa de poder veure amb els propis ulls Aquell que ja hi habitava des de feia anys en el fons del seu cor i la movia a cercar més i més la seva presència allà, en el Temple, prop de l’arca de l’Aliança. I la recompensa arribà de la forma més inesperada, en la humil forma d’un Nen.


Aquests dies la litúrgia ens ajuda a posar els nostres ulls en Aquest Nen en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat, Aquest que avui veiem que creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor. Som uns privilegiats doncs no hem hagut d’arribar als 84 anys per conèixer-lo, però ens demana avui a tu i a mi a sortir de nosaltres mateixos i, si de veritat Ell significa alguna cosa per a nosaltres, donar-lo a conèixer, i no deixar de posar la nostra confiança en Ell que viu i regna pels segles dels segles.

dimarts, 29 de desembre de 2015

UNA NIT IL·LUMINADA DE L'INTERIOR

Dijous, 24 de desembre de 2015
Missa del Gall
Is 9, 1-3.5-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14

No sé si tots coneixeu fra Roger de Taizé. Fra Roger fou un creient de l’Església Reformada a Suïssa qui esmerçà tota la seva vida, després d’aquells dies tan foscos de la II Guerra Mundial, a fundar i organitzar una comunitat ecumènica que fos, a ulls de tothom, una primavera de la fe on cristians de diverses denominacions fessin l’esforç de trobar-se, de conèixer-se, de dialogar, de conviure-hi i de pregar junts. Ell té un llibre recull de breus pensaments i pregàries que es diu En tot la pau del cor on, per al dia d’avui, té aquest pensament que és quasi manifestació viva d’un desig que a ell, a fra Roger, ben segur l’omplia fins el dia en què fou assassinat per una noia amb clars trastorns mentals ara fa ja deu anys. El pensament per avui diu així: Si, en les nostres vides, cada nit pogués ser com una nit de Nadal, una nit il·luminada de l’interior...

Cada nit... una nit il·luminada de l’interior... Mireu que és fàcil en un dia com avui, tant especial, tan sagrat, de deixar-nos encara enlluernar per uns llums que només donen el que dóna l’escalf d’una petita bombeta de les que posem en els nostres Pessebres (si és que encara no hem perdut la tradició de posar-los a casa nostra!). Un mes abans del Nadal els nostres carrers i botigues il·luminen les fosques nits de tardor i hivern per reclamar la nostra atenció. Les nostres televisions, quan no ens han afartat de missatges polítics de tot color, ens han convidat a celebrar el Nadal gastant a tort i a dret com si la pau d’una llar on tothom s’estima es pogués comprar amb regals... com si tenir, acaparar i posseir per aquells que encara poden (perquè n’hi ha molts que no poden) fos la finalitat de la nostra vida, l’assegurança de la felicitat. N’hi ha prou, però, amb una sola nit fosca, de tristesa, de dolor... perquè experimentem que cap d’aquestes llampants llums de neó ens il·lumina com necessitem. Però ens segueix seduint la llum... perquè en el nostre cor hi ha l’esperança de qui hi és i que la podem trobar: no una llum qualsevol, sinó LA LLUM, que tot i envoltats de tenebres ens il·lumini, ens pacifiqui, ens assereni, no una nit... sinó cada nit de les nostre vides.

Fra Roger i les lectures d’avui ens reclamen demanar-nos el perquè d’aquest desig tant arrelat dins nostre que cerca aquesta llum amb la mateixa avidesa que una papallona nocturna cerca l’escalf i la lluïssor d’una bombeta. Demanar-nos el perquè... i fixar-nos que aquest desig hi és perquè Algú l’ha posat dins nostre i la Bona Notícia, l’Evangeli, és que efectivament hi ha una Llum i hi ha Algú capaç d’il·luminar les nostres foscors, Algú capaç d’assaciar plenament aquest desig que res ni ningú no pot assaciar. Que aquesta Llum hi és i ens ve a trobar avui en Jesús de Natzaret.

Mireu què hem demanat aquesta Santa Nit en la nostra pregària a l’inici de l’Eucaristia: Feu que, els qui a la terra coneixem el misteri d’aquesta llum, puguem també fruir al cel del goig que ells ens porta. ¿Coneixem de veritat, és a dir, coneixem per experiència, no perquè algú ens ho hagi dit, o ens ho hagi ensenyat de petits, sinó perquè li hem dit del fons del nostre cor: VENIU, SENYOR, I IL·LUMINEU LES MEVES TENEBRES, el misteri d’aquesta llum?


Estimats: deixem-nos sorprendre aquesta Nit per aquest Nen que ens ve a trobar, deixem-nos sorprendre per aquest Nen les senyes del qual no són el poder, la tirania, la violència o el domini... sinó un nen en bolquers, posat en una menjadora... Déu mateix que ens ve a trobar amb la simpatia d’un nen, desarmat, accessible i tendre... que ens convida avui a apropar-nos a la seva menjadora i a demanar-li que il·lumini amb la seva Llum el nostre interior i pugui fer del nostre cor el seu Pessebre per sempre. ESTIMATS, MOLT BON NADAL!

diumenge, 27 de desembre de 2015

Estires i arronses familiars (Sagrada Família 2015)


L’acumulació de trobades familiars durant les festes nadalenques provoca inexorablement algun que altre espetec. Els desitjos de participar varien segons l’edat, cadascú arriba amb estats anímics diferents, la capacitat d’estar plegats durant hores en espais reduïts no és la mateixa per a tothom, i harmonitzar-ho tot no és fàcil. Però aquí hi ha la gràcia de tot plegat, de saber-nos emmotllar mútuament a fi que la trobada sigui amable per a tots, sabent-nos excusar les friccions perquè en el fons som una família.
 
Aquest estira i arronsa familiar de l’època nadalenca ¾i en definitiva de tot l’any¾, també l’apreciem en els protagonistes de la litúrgia dominical d’avui, la Sagrada Família de Natzaret: Josep, Maria i el nen. El primer exemple el tenim en l’evangeli d’avui: Jesús amb 12 anys se’ls hi perd a Jerusalem. Despreocupació de Josep i Maria? Retrets mutus de la parella? Càstig posterior a Jesús per la malifeta? El relat no es perd en anècdotes (primera lliçó), sinó que mostra la preocupació dels pares que qüestionen al fill: “Per què ens has fet això? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia!”. El relat acaba bé: Jesús vivia obedient als seus pares, creixent en enteniment i saviesa, mentre la mare conservava aquests records en el seu cor.
 
Un altre episodi és el de les noces de Canà, quan Maria empeny Jesús a reaccionar per la manca de vi. El fill respon de forma abrupta, dient-li “Dona (enlloc de Mare), jo què hi tinc a veure?”. Però malgrat la resposta, Jesús obra el prodigi. Un tercer episodi és quan Maria i la família de Jesús s’apropen a veure’l enmig d’una predicació i ell respon: “La meva mare i els meus germans són els qui compleixen la voluntat de Déu”.
 
Signifiquen aquests desencontres una mala relació de la Sagrada Família? O una mala educació de Jesús? Tenim un text definitiu que evidencia que no, quan Jesús està a la creu i demana a l’apòstol Joan que tingui cura de la mare. Utilitzem aquests exemples per mostrar que la convivència familiar no són flors i violes, però és el que ens estructura mental, afectiva, social, psicològica i religiosament. És cert que la vida familiar provoca espurnes, de vegades petits incendis, també algun daltabaix, però si hi ha uns fonaments familiars ben posats els focs s’apaguen o les situacions es recondueixen fent pinya.
 
Qui més qui menys viu situacions familiars complicades però per Nadal no podem caure en lamentacions. Déu se’ns apropa meravellosament per compartir la nostra realitat familiar, encoratjant-nos a viure-la amb compromís, amb esperança i, sobretot, amb fe.

dissabte, 26 de desembre de 2015

LA PART OCULTA O LA PART FOSCA?

La lluna, la veiem variar en les seves fases. Tanmateix, malgrat que la vegem variar, la lluna té una part oculta que mai no veiem. Roda a l’entorn de la terra, però sempre mostra la mateixa cara. Hi ha una part oculta que no veiem.
Semblantment, tota la realitat té una part oculta a què no tenim accés. Una part oculta no necessàriament fosca. I no es tracta simplement d’una part, sinó que allò que ens és inassequible és el seu nucli, el centre. Tot està submergit en el no-coneixement. Això no vol dir només que la part oculta sigui tot un conjunt de problemes que poc a poc la ciència va revelant, sinó que tota la realitat està submergida en el misteri. No és fàcil trobar qui ho visqui així. Més aviat veiem la realitat d’una manera lineal. Molt pragmàtica. Banal. Desencantada. És vista d’una manera intranscendent: com un problema a resoldre, a manipular; no com un misteri a admirar. Costa trobar capacitat d’admiració pel tot. Costa que es vegi el tot com un profund misteri en què estem immergits. No es tracta simplement d’una admiració més o menys estètica, sinó de quedar ferit pel que és, pel fet de ser. Podem anar comprenent-ne parts, però el fet de ser ens incumbeix tant, que no podem prendre distància per analitzar-lo.
I això passa especialment amb les persones i, malgrat tot, amb quina facilitat pontifiquem sobre el que l’altre pensa, fa o diu. Amb quina facilitat em redueixo a mi mateix a quatre necessitats. Ni a mi mateix m’escolto i, així, continuo sent un desconegut per a mi mateix. La part oculta de la realitat de l’altre, de mi, no és percebuda. O, si és percebuda la part oculta de l’home, l’etiquetem com a part fosca. De fet, quan parlem de la part oculta de les persones, en parlem com la “part fosca”, tenebrosa. La relacionem amb la maldat, no pas amb la bondat.
Aquesta actitud és la que queda dibuixada en el diàleg entre Pilat i Jesús. Davant seu, Pilat no veu Jesús, no vol veure “algú”, sinó que té un “problema”. Quan Pilat vol saber qui té al davant, pregunta “quin mal ha fet?”, per així poder treure’s del davant la persona i concentrar-se amb el problema. Pilat volia accedir a la part oculta de Jesús, que per a ell és la part fosca: “Què has fet de mal?”, “per que t’han portat aquí?”
A l’Evangeli de Joan hi ha dues preguntes de Pilat que no surten al text d’avui. En una, Pilat no espera resposta; a l’altra, Jesús no respondrà. La primera pregunta que fa Pilat és al final del diàleg d’avui. Jesús diu: “Jo sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” i Pilat va respondre amb una pregunta de la qual no vol resposta: “I què és la veritat?” i marxà. La segona pregunta de Pilat a Jesús és: “d’ on vens?”. “Què és la veritat?” “D’on vens?” Pilat, amb aquestes dues preguntes, està assenyalant la part oculta de Jesús que s’irradia com un misteriós interrogant que envolta tota la seva persona. La part oculta de Jesús no és la part fosca sinó un raig de llum que ens il·lumina amb un silenci pregon que ens introdueix en la veritat.
La nostra part oculta, certament, és ambivalent i moltes vegades fosca. Però és un lloc on hi pot habitar el Rei de la Glòria. La nostra part oculta és misteriosa, capaç d’acollir la llum perquè és capaç de l’infinit. És capaç d’acollir en si l’Etern. I és a través de l’acollida que la seva part fosca resplendeix de llum, que no sols l’il·lumina a ell sinó que esvaeix les tenebres de l’entorn. La nostra part oculta és fosca quan no deixem que sigui la seu del Rei ressuscitat. La part oculta de la realitat, la dels altres, la meva, és fosca quan no és il·luminada pel foc de la presència de Déu.

divendres, 25 de desembre de 2015

No deixem de contemplar l’Infant (Nadal 2015)


“No deixem de contemplar l’Infant”. Aquest és el títol de la nadala digital que hem elaborat enguany i que hem enviat per correu electrònic. L’enunciat s’inspira en la fotografia que adjuntem en el muntatge: una figura de pessebre, concretament de sant Josep.
 
L’espòs de Maria està dret, calçat amb sandàlies, un turbant al cap, les mànegues de la gel·laba remangades, i un llargíssim davantal que li cobreix tot el cos. La mà dreta agafa una serra de fuster tradicional, d’aquelles rectangulars, que s’arrepenja inactiva a terra per un dels seus angles. El puny de la mà esquerra es repenja també inactiu a la cintura. El posat de sant Josep insinua que treballava i ha deixat de fer-ho per contemplar l’Infant. La mirada de sant Josep és pura contemplació: admirada, astorada, interrogativa.
 
Gaudint d’aquest posat de sant Josep se’ns acut que és la millor actitud per assaborir el misteri de Nadal. Per això convidem a fer com ell, a contemplar l’Infant, a deixar la feina, la quotidianitat, els maldecaps, les obligacions, els compromisos ineludibles, i contemplar badocament, en silenci, l’Infant, el misteri dels misteris: Déu fet home en una senzilla menjadora, el lloc on sojornen els animals.
 
I com és habitual en aquestes dates, de nou llegirem articles dels diaris o veurem reportatges que presumeixen d’erudició dient-nos que el Nadal és una còpia de les Saturnals romanes, que les figures del pessebre són una còpia de divinitats familiars romanes, que Jesús “probablement” existí i “probablement” nasqué a Betlem, que la data no va ser un 25 de desembre, i fou pocs anys abans del que nosaltres celebrem.
 
Aleshores nosaltres callarem, i farem com sant Josep: repenjarem la serra a terra, posarem el puny en la nostra cintura i contemplarem l’Infant de forma admirada, astorada, interrogativa, demanant-li respostes.
 
La primera resposta serà el gest d'esguardar-lo a ell, no deixant-nos despistar per erudicions banals. La segona resposta vindrà directament de l’Infant, perquè la seva presència irradia llum divinal, que no parla però convenç, que no és erudita però proveeix de certeses de fe; que no són demostrables, que no són empíriques, però que ens omplen de sentit, d’esperança, de bonhomia, de misericòrdia, de serenor. Aquestes són les respostes que sant Josep rebria quan esguardaria l’Infant, les mateixes que nosaltres obtindrem si no deixem de contemplar l’Infant, avui tot just nat, i després quan vagi creixent.

dilluns, 21 de desembre de 2015

LA ICONA DE LA VISITACIÓ

Diumenge IV d’Advent, 
20 de desembre de 2015
Mi 5, 1-4a/Sl 79/He 10, 5-10/Lc 1, 39-45

El passat dia 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, el Papa Francesc va obrir solemnement la Porta Santa per donar un signe visible a l’església de l’inici d’aquest jubileu especial que s’ha acabat nomenant Any de la Misericòrdia.

Això, que va sortir als mitjans de comunicació, ja és un fet concret, però no sé si és tan conegut o si tothom ha vist el logo que el jesuïta Marko Rupnik ha dissenyat per a l’ocasió. El logo té com a inspiració el passatge de l’evangeli de Joan que parla del Bon Pastor. I representa Jesús carregant un home damunt les seves espatlles que és una bonica imatge de la misericòrdia de Déu, aquest Déu que no fa distinció de persones i que sovint posava per model aquelles persones que no eren ben vistes per la societat del moment: el samarità (que és l’estranger, el pagà), el publicà (que és el col·laborador amb el règim totalitari de Roma extorsionant l’altre), la prostituta (que és la dona objecte de qui tothom se serveix). Ens cal aprofundir en aquests personatges que algun cop Jesús posa com a models de la fe per no caure en allò fàcil que és posar etiquetes genèriques a la gent.

Avui, però, crec que també tenim un altre “logo” que l’Evangelista ens proposa per aquest inici de l’Any de la Misericòrdia. I és el logo de la Visitació. I les lectures d’avui ens ajuden a poder-hi entrar en aquesta bonica imatge que trobem a les portes del Nadal: la imatge d’un Déu que es mostra amagant-se (que és humil, que no cerca la foto de portada dels mitjans de comunicació); la imatge d’un Déu que, com Maria, surt decididament d’Ell mateix per trobar-se amb l’home i la dona no només del segle I, sinó també amb l’home i la dona del segle XXI: amb tu i amb mi. Aquest és el nostre Déu, el Déu del Nadal.

Ja ho intuïen els profetes com Miquees, ho hem escoltat a la primera lectura: Es presentarà a fer de pastor... és a dir, serà algú que cerca el bé dels seus, i no només el bé, sinó el millor, per als seus. Ho interpreta l’escriptor de la carta als Hebreus: Vinc a fer la vostra voluntat... és a dir, és aquell que entra en la nostra història obeint i, per tant, no fent allò que Ell voldria, sinó sotmetent-se a la voluntat del Pare també per al nostre bé. Com també hem sentit: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu.

Mirem doncs aquest logo, aquesta icona de la visitació i veurem que aquell que està ple de Déu, que el té en el seu sí, com Maria, no pot fer altra cosa que SORTIR de si mateix, de les seves cabòries, de les seves mesquineses, i anar a l’encontre de l’altre, sigui aquest com sigui, cregui aquest el que cregui, pensi aquest el que pensi. Potser en aquesta trobada amb l’altre diferent de nosaltres ens trobarem amb la sorpresa que hi ha el Crist amagat com hi era en el ventre de Maria. Deixem-nos sorprendre aquest Nadal novament per Déu, cerquem-lo en les coses petites, en els gestos quotidians, en la mirada de l’altre, oferim-li, però, un cor decidit a canviar la nostra manera de veure les coses, fins i tot la nostra manera de viure només pensant en nosaltres, perquè només si ens fem petits, estarem a l’alçada d’aquest Nen que ens ve a trobar.


diumenge, 20 de desembre de 2015

Estat de perfecció (Advent 4)

“És un estat de perfecció”. Així de contundent una dona jove ens resumia −fa pocs dies− el seu embaràs de 8 mesos. Mai no havíem escoltat una expressió així. És habitual sentir que els mesos d’embaràs són radiants, feliços, emocionants, però dir que es tracta d’un estat de perfecció és magnífic, i a més corroborat per un rostre que irradiava una enorme serenitat.

Aquesta confessió femenina ens suscita una pregunta admirada: si un embaràs normal és qualificat “d’estat de perfecció”, com anomenarem un embaràs com el d’Elisabet i Maria, amarat d’una presència especial de Déu? És suficient dir que va ser un embaràs prodigiós, o miraculós, o meravellós?

Elisabet i Maria, una ja entrada en anys i l’altra verge −segons indiquen els evangelis−, resten embarassades por obra divina i amb un anunci angelical que ho corrobora. Els relats de l’Antic Testament prou expressen que Déu és qui concedeix fecunditat a les entranyes femenines, però també apareixen embarassos excepcionals que engendren personatges marcats per la mà divina: Sara amb Isaac, la mare de Sampsó (que no apareix el seu nom) i Sampsó, Anna amb Samuel, i en el Nou Testament Elisabet amb Joan Baptista i Maria amb Jesús.

Tots aquests relats tenen en comú l’aparició d’un àngel anunciant l’esdeveniment, però l’escena de l’evangeli que hem proclamat ens narrava un episodi únic: el trobament de dues d’aquestes dones que comparteixen no només un “estat de perfecció”, com ens diria la dona embarassada de 8 mesos,  sinó un “estat de benaurança”, on les exultances d’Elisabet i del noi que porta en les entranyes contrasten amb el silenci empàtic i admirat de Maria que comença a afaiçonar el cos de Jesús en el seu sí.

Elisabet, reconeixent l'estat de benaurança de Maria, exclama pietosament: “Beneïda sou vós entre les dones i beneït és el fruit del vostre ventre”. És cert que qualsevol embaràs i infantament és una benedicció de Déu pels pares i la família, àdhuc per la societat si l’infant serà algú destacat, però l’embaràs de Maria i l’infantament de Jesús és una benedicció per a tots els humans. L'embaràs esdevé alhora un “estat de perfecció” i un “estat de benaurança”, per a ella i per a tots nosaltres.  

diumenge, 13 de desembre de 2015

Alegria esquizofrènica (Advent 3)

M’encanta escoltar la meva cunyada posant-me al dia dels progressos de les seves netes. “Són tan divertides!” era la feliç conclusió que compartia fa un parell de dies. Deixant a part la vinculació familiar, el infants  estableixen una cadena d’alegria que comença per ells mateixos i que comuniquen espontàniament als seus pares, als seus avis, i aquests l’estenen al seu voltant amb tota mena d’explicacions.
 
Però adonem-nos que la irradiació d’aquesta alegria no és ni regalada ni fugaç, sinó que és una alegria provada perquè va acompanyada de renys i plors en el cas dels infants, i de patiments i grans dosis de dedicació i paciència en els adults. Es tracta, en definitiva, d’una alegria veritable, treballada, humanitzadora que ens permet entendre el que escriu sant Pau als filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents”.
 
Viure content en el Senyor no és anar donant saltirons pel carrer, ni somriure sempre i en tot lloc proclamant les grandeses de ser creient. Això sí que és una alegria forçada, fingida. L’alegria creient és la que ha estat provada per les dificultats, el compromís, els sofriment i la perseverança. Aleshores no cal forçar somriures, perquè una serenor interior et dóna la confiança i l’equilibri necessaris per contemplar la vida de manera positiva, malgrat les dificultats.
 
Però el nostre món ens convida a una alegria esquizofrènica. Per una banda se’ns estimula a gaudir de mil i una maneres, i com més intenses i originals millor. Unes són més legals i altres ho són menys, unes són més morals i altres ho són menys, però la qüestió és gaudir, peti qui peti, costi el que costi, i ara que s’acosten les festes de Nadal encara més. Però de sobte, se’ns fa sentir immensament culpables d’aquest gaudi perquè contaminem massa, perquè no reciclem bé les deixalles que generem, perquè utilitzem el cotxe només amb un passatger, o d’engreixar-nos massa, de llençar menjar, de no seguir les modes, de no ajudar els pobres perquè gastin com nosaltres.... En definitiva, anem compulsivament d’Herodes a Pilat, del gaudi a la culpabilitat en un obrir i tancar d’ulls, fent tentines i alimentant una roda que ens proposa una alegria esquizofrènica, malaltissa, buida que ningú no gosa criticar per no quedar fora del sistema.
 
Joan Baptista anunciava la bona nova posant els punts sobre les is, dient les coses pel seu nom. La resposta que donava als inquiets que li preguntaven per un estil de vida més genuí era ben senzilla: ser sensibles a les necessitats dels altres i actuar amb honestedat. Dues màximes que trenquen esquizofrènies interiors i que condueixen a una alegria esforçada i discreta, àdhuc soferta, però amarada de sentit, i per tant amarada de Déu.

dissabte, 12 de desembre de 2015

“Profeta de foc” (Dissabte 2 Advent)

La vida d’Elies recollida en el llibre dels Reis ¾en format de llegenda popular¾ és recordada amb entusiasme en el llibre del Siràcida, anomenant-lo, com hem escoltat, “profeta de foc”.

La tradició jueva augmenta progressivament la rellevància d’Elies fins a convertir-lo, un cop enlairat al cel, en l’àngel principal de les hosts celestials amb el nom de Metatron. Ell serà l’encarregat d’anunciar la vinguda del Messies atesa la seva gran proximitat amb Déu. La tradició cristiana ho recull, com mostrava l’evangeli, identificant Joan Baptista amb Elies.

Nosaltres, sense carros de foc ni vestits de pel de camell, som cridats a ser precursors del retorn definitiu de Jesucrist: vivint amb fidelitat i consciència la nostra opció de fe, posant la mirada, el cor i l’esperit en aquests espais celestials que la tradició jueva recrea de forma magnificent.

divendres, 11 de desembre de 2015

Flabiols i complantes (Divendres 2 Advent)


“Si toquem el flabiol no voleu ballar, i si cantem complantes no voleu fer senyals de dol”, escoltàvem en l’evangeli. Es tracta d’una al·legoria de Jesús per criticar el tancament dels seus contemporanis, però que també serveix per expressar el tancament dels nostres temps vers el missatge de Jesús.

També expressa el nostre propi tancament quan escoltem propostes que no entren en els nostres esquemes ni en les nostres rutines.

Advent és sinònim de receptivitat, d’obertura, de deixar-nos sorprendre per un Déu que se’ns pot manifestar fins i tot tocant el flabiol o cantant complantes.

dijous, 10 de desembre de 2015

Compassiu i benigne (Dijous 2 Advent)


El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor”, repetíem en el salm responsorial.
 Es tracta d’una antífona que proclama amb vehemència i amb convicció la misericòrdia divina. La trobem en tot el recorregut de l’Antic Testament: en la revelació al Sinaí, en les reivindicacions dels profetes, i sobretot en les inspirades evocacions dels salms.
 La misericòrdia divina descrita en l’Antic Testament s’encarna de manera plena i meravellosa en Jesús. Ell ens ensenya com atansar-nos a Déu, pare misericordiós. Ell ens ensenya a ser misericordiosos, mirant des de la creu les nostres mancances i les dels nostres germans. Ell ens fa descobrir que la misericòrdia que el germà té per mi és precisament el que em fa més bo, i no pas les meves qualitat o virtuts.

dimecres, 9 de desembre de 2015

L'ESFORÇ DE RECORDAR

Dimecres II d’Advent, 9 de desembre de 2015
Is 40, 25-31/Sl 102/Mt 11, 28-30


Mala cosa és perdre la memòria. Ho sabem del cert quan per malaltia veiem que li passa a persones que estimem. Sabem també el perillós que és, parlant de la memòria històrica entre pobles i nacions, quan aquesta esdevé parcial, només a favor d’una manera de veure les coses, i no representa, per exemple, un clar exercici de fer l’esforç no de cercar culpables, sinó de cercar la manera que certes atrocitats de la història de la humanitat no tornin mai més a repetir-se, com veiem que encara es repeteixen malauradament. Però ens enganyaríem si penséssim que això només passa en l’àmbit de la malaltia o en l’àmbit històric: la realitat que cal acceptar és que també ens passa el mateix en el camp de la vida de l’esperit, de la vida creient i no ara, sinó que ve d’antic.

Com pots dir, poble d’Israel, que el Senyor desconeix el teu destí... ? Tu no saps ni has sentit a dir mai que el Senyor és el Déu etern... ? Són només dues preguntes que de part de Déu llença el profeta al seu poble per fer-los recordar d’on vénen i quin és el futur que Déu té preparat per a Israel. I el poble... i nosaltres... amb un atac d’amnèsia o amb un problema de memòria de només a curt termini. Amb aquests dos problemes la nostra ànima s’esllangueix de pena, cau en el desànim, es cansa i defalleix perquè NO RECORDA les meravelles que Déu ha anat obrant, obra i encara vol obrar en la nostra història personal.

Davant d’aquest problema de memòria que ja li passava a l’Israel del 700 aC com a nosaltres, homes i dones del segle XXI, l’Església ha anat celebrant tossudament en els darrers 2000 anys LA GRAN MEMÒRIA HISTÒRICA que en diu EUCARISTIA o ACCIÓ DE GRÀCIES. Memòria històrica de la nostra història de salvació personal i col·lectiva; record de les obres de Déu Pare des de l’antigor, dels ensenyaments i els gestos de Jesús, de la Seva Presència viva i actuant en l’Esperit en el gran llegat de l’Antic i del Nou Testaments proclamats dins la litúrgia de la Paraula i, sobretot, dins la litúrgia eucarística, en el gran moment de la consagració quan la memòria històrica esdevé, gràcies a l’Esperit de Jesús que invoquem, MEMORIAL, és a dir, no només record sinó actualització de la presència real de Jesús enmig d’aquells aplegats en el seu nom i que combreguen amb la seva deu de vida: el seu Cos i la seva Sang.


És sobretot d’aquesta Font que ens hem d’abeurar freqüentment perquè les seves aigües sanegin tot allò que està malalt, refresquin la nostra memòria i puguem agafar noves forces per seguir el nostre camí en aquesta terra mentre esperem el dia del seu futur adveniment: EL GRAN ADVENT DEL SENYOR. Font de misericòrdia i de perdó que té el poder de renovar-nos, de convertir-nos. Aquesta Font que brolla amb un cabal immens té, si ens apropem amb un silenci respectuós, el seu personal murmuri, un murmuri que a tu i a mi ens fa amb una tendresa indicible: VINE A MI!

dimarts, 8 de desembre de 2015

Maria, mare de misericòrdia (Immaculada Concepció 2015)

Santa Anna és la titular que presideix la nostra església. La contemplem esguardant maternalment la seva filla, Maria, de qui avui celebrem que fou concebuda sense pecat.
 
La festa de la Immaculada concepció de Maria no és celebrar els fabulosos resultats d’un examen genètic que constata la perfecció de la doble cadena del seu ADN. Que Maria fou concebuda sense pecat és quelcom que la ciència no pot ni comprovar ni demostrar. Això només és creïble si ens endinsem en la dimensió de fe, i si preservem una tradició cristiana que remunta als seus bells orígens.
 
Per això retornem a santa Anna, i afegim a sant Joaquim, el pare de Maria. El Nou Testament no ens menciona els seus noms en cap lloc, però els coneixem gràcies als escrits apòcrifs, relats populars i devots que també deixen la seva petjada en la tradició cristiana. D’on prové la tradició del bou i la mula al pessebre, els noms dels tres reis, l’assumpció de Maria al cel sinó d’aquests escrits apòcrifs?
 
El protoevangeli de sant Jaume és un d’aquests escrits, datat a mitjans del segle II, que narra la concepció de Maria, extraordinària com ho serà posteriorment la de Jesús. Joaquim, frustrat de no tenir fills, es retira 40 dies al desert decidit a no menjar ni beure fins que Déu el visiti. Ana resta sola, plorant la seva esterilitat i l’absència del marit fins que un àngel la visita anunciant-li la futura concepció de Maria, avisant-la que a Joaquim també se li ha aparegut un àngel anunciant-li el mateix.
 
Amb aquests anuncis angelicals a Joaquim i Anna, la primitiva tradició cristiana atorga la mateixa qualitat divina al continent que al contingut, a Maria com a Jesús. Si Jesús esdevé igual en tot als humans però sense pecat, Maria també des del moment de la seva extraordinària concepció.
 
Coincidint amb la celebració de Immaculada concepció de Maria, l’Església catòlica inaugura avui un any extraordinari dedicat a aprofundir la misericòrdia. En primer lloc la misericòrdia divina, acostant-nos sense temor a Déu, decidits a tranquil·litzar la nostra consciència de culpes passades. En segon lloc intensificant la misericòrdia humana, primer amb els que tenim més a prop i més la mereixen, com nosaltres mereixem la seva; i després exercint-la amb els més necessitats de misericòrdia, que en definitiva ho som tots, però hi ha qui la necessita amb més urgència.
 
Encomanem aquest any jubilar a Maria, primer concebuda sense pecat i després esdevinguda al cel Mare de Misericòrdia, com li cantem en la Salve Regina.

diumenge, 6 de desembre de 2015

“La vida es un fandango...” (Advent 2)

Avui, als caputxins de Sarrià, sense fer soroll però amb afecte, hem celebrat les noces de diamant de vida religiosa del pare Sebastià: 92 anys d’edat i 75 anys de frare caputxí. Tot un esdeveniment mereixedor de ser celebrat en fraternitat, com hem fet.
 
Amb la desinhibició que donen els anys, i la influència de 40 anys de missioner per terres mexicanes, ahir resumia els avatars de la seva vida amb el refrany castellà: “La vida es un fandango y el que no lo baila es un tonto”. Es tracta d’una frase simpàtica i ocurrent, que resumeix amb saviesa que hem d’agafar la vida com vingui i de manera possibilista, aprofitant-la i assaborint-la, acomodant-nos a les circumstàncies siguin quines siguin; perquè els anys passen i la vida s’esmuny sense adonar-nos-en.
 
Imaginem que un adolescent o un jove dirien que és una frase conformista, que no sempre s’ha de ballar al so de la música que t’imposen, que cal canviar les coses i, si és necessari, fer revolucions. Però quan la frase la diu algú que ha crescut rodejat d’una guerra civil i que ha passat la vida obrint nous camins amb les religioses caputxines mexicanes, el refrany assoleix una elegància i una genuïnitat incontestables.
 
L’Advent en el qual estem immersos ens aporta un missatge semblant al del refrany, que no podem viure negats a la realitat que ens toca viure, sovint difícil i fins i tot dura. Perquè és enmig d’aquesta realitat on Déu ens parla, ni que sigui amb veu baixa; o se’ns mostra amb signes insignificants, com apreciem en l’evangeli d’avui quan descriu la Judea del temps de Jesús: conquerida per l’imperi romà, amb un procurador encarregat de mantenir aquest domini amb edictes opressors, amb tres reietons locals que eren una joguina dels romans i que no tenien cap sintonia amb el poble.
 
Enmig d’aquest fandango, en el desert, hi havia un home, Joan fill de Zacaries, allunyat dels condicionaments mediàtics del moment, que “predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats”. Calia ser fidels a les profecies dels antics, calia que algú les recordés, calia obrir rutes al Senyor perquè tothom pogués veure la salvació de Déu.
 
Semblantment ens deia la primera lectura, adreçada a un poble ensorrat física, anímica i religiosament per la destrucció de Jerusalem i del seu temple, i per l’exili del poble. Baruc exhorta els seus compatriotes: “Jerusalem, treu-te el vestit de dol i d’aflicció, i engalanat per sempre amb la glòria de Déu”.
 
Dimarts, festa de la Immaculada, s’inaugurarà l’any jubilar de la misericòrdia amb la mateixa intenció de les lectures i del refrany: aprofitem el present per apropar-nos més a Déu, malgrat l’entorn no ho afavoreixi.

diumenge, 29 de novembre de 2015

Escenes de ciència ficció? (Advent 1)

Aquest matí debatíem les lectures d’avui amb un grup. Algú deia que les escenes que es descriuen semblen tretes d’una pel·lícula de ciència ficció. Mirat fredament, no deixa de tenir raó: que la casa d’Israel i la casa de Judà visquin en pau a Jerusalem com anuncia el profeta Jeremies sembla quasi una ficció, com també l’anunci de sant Pau que Jesús vindrà amb els seus sants des del cel. Però sobretot el que deia l’evangeli: contemplar prodigis al sol, la lluna i les estrelles; una mar embravida atemorint tothom; l’estelada del cel trontollant; i el Fill de l’home baixant del cel damunt un núvol.
 
Per la nostra mentalitat contemporània empirista, tossudament satisfeta i ensuperbida de les pròpies possibilitats, aquestes escenes bíbliques fan riure sota el nas o bé les qualifiquem de ciència ficció. Per la nostra mentalitat l’únic que pot baixar del cel és un satèl·lit que ha perdut l’òrbita o un meteorit despistat. Que la natura es desbordi o el firmament es sacsegi només ho podem provocar nosaltres amb l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle o fent prospeccions als subsòl.
 
Aquestes són les conclusions d’una mirada freda a l’univers, d’una mirada escèptica a un Déu creador, d’una mirada antropocèntrica que ens fa creure que tot gira al nostre voltant, i que no hi ha res més enllà del que preveiem o apreciem fàcticament.
 
Però si esguardem amb una mirada creient les apreciacions canvien, perquè la mirada creient és una mirada càlida i panoràmica, oberta al material i també a l’immaterial, acollidora del visible i també de l’invisible, que capta el tangible i també l’intangible.
 
La mirada creient posa Déu com a horitzó final de l’existència humana, i a Jesús com a camí segur que hi porta. La mirada creient confia que Déu és el Senyor de la història i malgrat hi ha esdeveniments que la nostra consciència humana no entén, tot arribarà a bon port. Per això hem de viure receptius al que és Transcendent, confiant que la plenitud dels temps és més propera cada dia que passa. Per això cal estar preparats o preparant-se amb una mirada creient atenta, sensible als esdeveniments, disposada a discernir en clau de fe tot el que succeeix al nostre voltant.
 
Les lectures d’avui ens escenifiquen en definitiva tot això: que la plenitud del temps no la determinarem els humans, sinó Déu i que el retorn de Jesucrist serà el signe visible. Mentrestant, com deia Jesús en l’evangeli: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió”. Aquest és el missatge de l’Advent que avui iniciem.

L'ALTRA VINGUDA

Diumenge I d’Advent, 
29 de novembre de 2015
Jr 33, 14-16/Sl 24/Lc 21, 25-28.34-36

Ahir, a la missa de la catequesi, vaig demanar als nens si eren capaços encara de recordar-se de les seves vacances d’estiu. Vaig demanar-los que encara fessin una mica més d’esforç: si eren capaços, especialment els que havien marxat de vacances fora del seu ambient natural vers el camp, la platja o una altra ciutat o poble, de recordar de quina manera s’havien preparat per al viatge. Naturalment va sortir de tot. Una nena molt sincera que va reconèixer que no es va haver de preocupar de res, perquè la mare li havia fet la maleta amb tot el que necessitava; fins l’espavilat que deia que el primer que havia fet era posar a la bossa les seves joguines preferides. Estava clar que no volia que res l’espatllés les vacances; volia assegurar-se que s’ho passaria bé allà on anés a parar. Després encara vaig demanar-los si eren capaços de recordar en quines altres circumstàncies ens preparem. I clar van sortir les coses més típiques i quotidianes: vestir-se bé per anar a una festa, estudiar a fons per enfrontar un examen a l’escola...

Som curiosos els éssers humans. De ben petits som capaços d’intuir allò que ens pot fer falta i preveure-ho, com el nen amb les joguines per passar-s’ho bé o, ja adults, la roba d’abric per si de cas canvia el temps d’allà on volem passar l’estiu. Com és que som capaços de preveure les coses més quotidianes, les que tenen a veure amb les necessitats més immediates... i amb les coses de l’esperit, les que són un bé per a les nostres ànimes, les que ens porten a una comunió plena amb Jesús, no?

Si en acabar d’escoltar l’Evangeli d’avui ens quedem només amb allò que del text és més “truculent” (els prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles; l’ai al cor de por dels pobles; els desastres que sobrevindran...), haurem perdut de vista i d’oïda la paraula que Jesús adreça als deixebles i, per tant, a tots nosaltres en aquest primer diumenge d’Advent: Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugui el vostre cor. O aquell altre advertiment: Estigueu alerta pregant en tota ocasió... Perquè Jesús vol que estiguem també preparats per al dia en què Ell torni. Perquè aquesta és la seva promesa per a cadascú de nosaltres: QUE CERTAMENT ELL ESTÀ VENINT. I vol que el nostre cor estigui preparat per acollir-lo.

El beat Guerric d’Igny, abat cistercenc del s. XII, però, en un dels seus escrits sobre la vinguda del Senyor ens recordava encara una cosa més important. Que no hi ha sols una primera vinguda de Jesús, aquesta en el silenci i la humilitat; i una segona vinguda, en gloria i majestat, sinó que hi ha una vinguda intermèdia que, si no es dóna, fa inútil per a nosaltres la primera vinguda i la segona només pot portar-nos judici. Crec que l’Evangeli d’avui, tot mirant el futur, ens reclama que preparem el nostre cor, ara i aquí, per aquesta vinguda intermèdia particular i misteriosa que fa posar Crist en el centre del nostre cor, en el centre del nostre obrar, esborrant del nostre cor tota pena, tota por canviant-les en confiança i esperança.


Gràcies a Déu tenim les eines per preparar-nos: l’Eucaristia, el sagrament de la Reconciliació, la meditació de la Paraula de Déu i la pregària. Que no manqui res d’això en el nostre equipatge ara que comencem el temps d’Advent.

dissabte, 28 de novembre de 2015

VEURE EL MÓN A LA LLUM DE DÉU

Divendres, 
27 de novembre de 2015
Beat Ramon Llull, màrtir
Dn 7, 2-14/Dn 3/Lc 21, 29-33


En un llibre del pensador jueu Abraham Joshua Heschel titulat L’home a la recerca de Déu, apareix aquesta original frase sobre la pregària: L’adoració és una manera de viure, una manera de veure el món a la llum de Déu. Adorar és elevar-se un mateix a un nivell més alt de l’existència per entendre el món des del punt de vista diví.

Les visions de Daniel tenen aquesta característica. Són, certament, fins i tot per al propi Daniel, unes visions que el deixen sense parla però que, vingudes de part de Déu, no tenen aquesta finalitat, no volen ni paralitzar de por Daniel ni paralitzar aquells que rebran la profecia de Daniel: volen revelar que aquestes bèsties i totes les bèsties monstruoses que han anat materialitzant-se amb la seva monstruosa deformitat al llarg de tots els segles (com les que encara avui surten de l’abisme de la por, de la guerra, de la violència, de l’egoisme, no amb deu banyes sinó amb centenars i milers d’urpes que destrossen, esgarrinxen, esbudellen sobretot els més febles i desproveïts de la terra), tenen data de caducitat, que el seu temps és limitat, encara que avui tinguin el poder de fer mal. Així pot dir el profeta: Després tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d’home, s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà.

Aquell Fill d’home només vist entre ombres té nom i cognoms en l’Evangeli d’avui: Jesús de Natzaret. Fins i tot és Ell mateix qui ens dóna també avui, en el nostre món trasbalsat per mil monstres, una paraula d’esperança: Igualment quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que el Regne de Déu és a prop. I per si encara en tenim recança, si encara tenim por, ho signa quasi del seu puny i lletra: El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. “Fidel” és l’altre nom de Jesús. Ens el podem ben creure.


Però a nosaltres ens toca, com deia A.J. Heschel, jugar la carta de la pregària, de l’adoració, per poder entrar en aquest òrbita o freqüència d’ona de Déu, per veure la realitat amb uns ulls nous, contemplar el món que ens envolta i demanar a Déu que la nostra cambra, el nostre lloc de pregària, esdevingui la nostra muntanya de Randa per ser il·luminats com Ell ho féu amb el beat Ramon Llull que avui celebrem. Una il·luminació que porta a no tancar-nos, sinó a encarnar els valors del Regne ara i aquí. Senyor, que hi vegi!

FER COM SI FÒSSIM CRISTIANS..

A través del Facebook m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”. L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell. Tot al contrari: encara que et costi,  hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo. Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara, saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell. L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest “actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una viva repugnància,  va fer “com si fos cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda afirmació:  “La felicitat només és plena i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable, aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva, demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es tractés de la fi del temps,  el Fill de l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa. Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot donar.


divendres, 27 de novembre de 2015

Sínode: una forma de creure


Fa relativament poc s’ha acabat el Sínode, que ha despertat moltes expectatives. Al marge d’això, crec que val la pena aturar-nos en la mateixa paraula Sínode, perquè expressa una de les realitats fonamentals de la fe cristiana. La paraula Sínode ve del grec i moltes vegades es tradueix per reunió. Però l’etimologia de la paraula diu més. Odos en grec vol dir “camí” i syn significa “conjuntament”. Per tant, Sínode vol dir “fer camí conjuntament”. I això és ser cristià: fer camí, no sol, sinó conjuntament, amb d’altres; recórrer el mateix camí acompanyat, conjuntament amb d’altres. 
És això el que expressa l’Evangeli quan ens diu que a la fi dels temps “veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols del cel” i “enviarà els seus àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents”. No sabem com serà la fi del temps, ni quan s’esdevindrà. Com diu l’Evangeli, “del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”. Però sí que sabem qui hi haurà: Jesús. És ell qui ens convocarà. I no ens convocarà a nosaltres sols, sinó que, amb gent dels quatre vents, hi anirem conjuntament a reunir-nos amb ell. Serà un Sínode, un fer camí conjuntament cap el Fill de l’home, cap a Jesús gloriós.
I Jesús ens diu, també, que tot s’acomplirà en la seva generació. I així fou: Crist ressuscitat va convocar els seus deixebles dispersos i esporuguits, com ho farà a la fi dels temps. I no els va convocar sols, sinó que aquell matí de Pasqua caminà conjuntament amb els dos deixebles d’Emaús, els va obrir els ulls, els va abrusar el cor i els va precedir cap a Jerusalem on hi havia tots els deixebles i ells els digueren: “Realment el Senyor ha Ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”.
Ara, també, el Fill de l’home, el ressuscitat, ens convoca dels quatre vents com ho féu amb els deixebles dispersats per la por, després de la seva mort. Com ho farà a la fi del món per coronar tota la seva obra. Per fer la Jerusalem celestial, on Ell mateix ens serà llum, consol i vida. Ell ho serà tot en tots i tots farem un sol cos amb ell. Ara, també, és ell mateix que vol que pregustem ja la joia definitiva. Vol que fem de la nostra vida un Sínode, un caminar junts amb ell. Com diu el salmista, “m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.
I tots nosaltres, l’Església, siguem on siguem, som ferment d’aquest caminar plegats, de fer en qualsevol lloc una anticipació d’aquesta Jerusalem celestial. Fins i tot al bell mig del conflicte, de la confrontació i de la por, hem de ser instruments a les mans del Senyor per portar la pau, la compassió, la reconciliació. Amb la nostra vida i el que fem, hem de possibilitar i mostrar que és realista voler la pau.


dimecres, 18 de novembre de 2015

EL NÚVOL DEL NO SABER

Dimarts, 17 de novembre de 2015
Santa Elisabet d’Hongria, patrona del Terç Orde
Sir 26, 1-3.19-24/Sl 30/Mt 25,31-40

Aquest matí, mentre pensava què podria predicar aquest vespre, en descobrir que el text de l’Evangeli d’avui per a la Festa de Santa Elisabet d’Hongria era el mateix que el de Diumenge passat per a la Festa de Sant Martí de Tours, i evitar de caure en la temptació de predicar el mateix, m’ha vingut a la ment un text clàssic de la mística, un escrit anònim del s. XIV, que es diu El núvol del no saber.

En el número 6 d’aquest llibre, on l’autor es demana per la manera més segura d’accedir a Déu, diu el següent (i perdoneu-me la cita un xic llarga): Però ara em demanaràs: ¿Com vaig a pensar en Déu mateix i què és? I res et puc respondre, llevat que no ho sé, doncs amb aquesta pregunta m’aboques a la foscor mateixa, al mateix núvol del no saber on vull que t’hi trobis. Donat que, si bé és cert que per mitjà de la gràcia de Déu podem arribar a saber tot allò referent a d’altres matèries i pensar en elles –sí, fins les obres de Déu–, ningú pot pensar Déu mateix. Per tant, deixaré de costat tot allò que puc pensar i escolliré allò que no puc pensar com a objecte del meu amor. ¿Per què? Perquè Déu pot, sens dubte, ser estimat; però no pot ser pensat. Per mitjà de l’amor podem captar-lo i retenir-lo, però mai per mitjà de les idees.

¿Què és un sant, què és una santa? Em sembla que la santa que avui celebrem és un model excel·lent d’allò que més caracteritza la santedat: algú no que teoritza sobre Déu (no serà mai un teòleg de despatx, amb tots els respectes als teòlegs que bé els necessitem), algú no que parla buidament sobre Déu, sinó algú que VIU DÉU. Algú, com diu el text que hem recordat, que capta i reté Déu mateix perquè l’estima de forma pràctica. Conrad de Magburg, el confessor de santa Elisabet, ja comentava sobre ella: Afirmo –i ho dic davant de Déu– que molt poques vegades he vist una dona tan contemplativa i alhora tan activa.

L’Amor és exigent. Implica anar morint mica en mica a un mateix, a tot allò secundari i que en la vida espiritual, de comunió amb Déu, esdevé tard o d’hora un llast. Anar abandonant els prejudicis sobre Déu per poder arribar dins les nostres limitacions a capir una mica qui és Ell de veritat. És el camí de la creu, el pas del donar al donar-se. És el camí de Santa Elisabet que neix reina i mor pobra. Que va entendre perfectament allò que ja digué el Baptista en el seu dia: Cal que Ell creixi i que jo minvi. Que Jesús sigui cada cop més evident en mi.


I l’Evangeli d’avui ens recorda justament que aquest camí que escollí Santa Elisabet és EL CAMÍ SEGUR de coneixement de Déu. Tant que no sols és el coneixement, el tast de la seva Presència ja ara aquí a la terra, sinó la seguretat d’una comunió eterna amb Déu mateix: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món... perquè tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. Celebrem, doncs, aquest Amor no fet d’idees sinó de gestos concrets, com l’Amor de Jesús per nosaltres.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Desgràcies sota la Gràcia (Diumenge 33)

Les lectures d’avui parlen de desgràcies, i l’atemptat de Paris és massa recent i proper com per no associar-ho. La primera lectura menciona un “temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions”, i l’evangeli diu que “després d’aquelles desgràcies” tot el cosmos trontollarà.
 
És cert que cada època té les seves desgràcies i unes són objectivament més greus que altres; però malgrat la nostra sensibilitat per la dissort aliena la desgràcia que més ens afecta és la més propera. Per això no ens costaria gaire caure en una espiral de fatalisme si, amb l’atemptat de París, ajuntem un atemptat a Beirut aquesta mateixa setmana, l’explosió d’un avió rus a la península del Sinaí, el recent terratrèmol a Pakistan i Índia amb tantíssims morts, l’atemptat a Ankara. Tot això en l’espai d’un mes. Si afegim que també hem tingut un eclipsi de sol i un altre de lluna, el nostre catastrofisme fins i tot podria vaticinar la fi dels temps.
 
Però atenció, que aquestes espirals fatalistes també afecten la nostra vida personal quan, un seguit d’esdeveniments negatius i difícils ens arrosseguen de manera progressiva al pessimisme, la negativitat, el desencís i el tancament.
 
I aquí és on entra el missatge de les lectures d’avui que ens conviden a mantenir l’esperança i la fe malgrat les desgràcies, ens animen a no caure en espirals fatalistes en la nostra vida, a no fer lectures catastrofistes del món.
 
El motiu és absolutament definitiu: la darrera paraula mai no la tindrà la desgràcia sinó la Gràcia divina. Aquesta és la resposta sublim de Déu. La fi dels temps no la decidirem els humans amb els nostres actes terroristes, ni amb els nostres atacs en nom de la justícia, ni amb una guerra total. La fi dels temps la decidirà Déu, i no com una represàlia o un càstig, sinó com la plenitud dels temps, quan ell ens cregui mínimament preparats per a rebre-la. 
 
Mentrestant, els creients tenim el suport de Jesucrist, que com deia la carta als Hebreus, “s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l’escambell dels seus peus”.
 
Encara que no ho sembli, Déu està fent la seva feina. Confiem en ell. Malgrat les desgràcies no perdem el nord, com aquella trentena de caputxins catalans assassinats en la guerra civil, que van morir perdonant els seus botxins. Dissabte vinent, 26 d’ells seran beatificats a la catedral. Com deia la primera lectura: “Els justos resplendiran com la llum del firmament”.

DONAR, DONAR-SE, ADONAR-SE

Diumenge XXXIII, 
15 de novembre de 2015
Festa Major 
a Sant Martí del Montnegre
Dn 12, 1-3/Sl 15/
He 10, 11-14.18/Mt 25, 31-40

Els textos que ens proposa la litúrgia per aquests dies abans del diumenge vinent, el darrer de l’Any Litúrgic, volen fer-nos mirar vers l’horitzó, més enllà i més amunt, encara que són uns textos que sovint ens deixen perplexos o ens fan por quan els sentim parlar de catàstrofes i de cataclismes que sovint s’han emprat per controlar consciències o que alguns profetes de malastrugances ens recorden en moments com els d’ahir en ocasió dels atemptats de París. Amb tot, jo avui voldria dir-vos: no, aquests textos no han estat escrits per fer-nos por, han estat escrits perquè vetllem sobre el nostre capteniment, per donar esperança, per instruir-nos.

Un exemple d’això el tenim amb aquest Evangeli d’avui, que l’Església ens proposa per a la festa de Sant Martí de Tours i que és un ressò d’allò que la tradició recull en la seva vida en aquell detall tan bonic de la capa que aquest soldat cristià compartí amb un pobre del camí i que, en somnis després, veié que el mateix Crist al cel vestia: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.

Jo voldria proposar-vos per a la nostra consideració aquest Evangeli d’avui no com un Evangeli escrit per fer-nos por del més enllà, sinó per fer-nos anar en profunditat ara i aquí. Perquè la vida cristiana té, crec, com a característica no l’anar cap enfora, cap a l’èxit i la vistositat, sinó l’anar cap a l’interior, cap a l’aprofundiment d’aquesta vida nova que tots hem rebut el dia del nostre baptisme. No és una vida per sortir a les primeres pàgines del diari, però és una vida que ens humanitza profundament si la prenem seriosament.

M’explico. Tots sabem donar. Si bé és cert que el nostre donar és normalment a canvi de quelcom. Això ve tan de lluny que ja es deia en llatí, és el famós do ut des (dono perquè donis), que a més de ser la primera noció de qualsevol contracte mercantil primitiu és també la nostra reacció primera. Tant és així que si no ens veiem correspostos en aquest donar ens empipem i ens tanquem davant l’altre.

Però l’Evangeli vol ensenyar-nos que una cosa és donar, i una altra ben diferent, donar-se. Donar ho fem tothom. Donar-se ja sabem que tothom no ho fa. En l’Evangeli d’avui el que sorprèn és que Jesús no ens farà un examen de teologia a la fi del món, ens valorarà per damunt de tot en aquest donar-se. Per què? Ho hem escoltat a la segona lectura: Amb una sola oblació (donació lliure d’un mateix per a fer la voluntat del Pare), Jesús ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats. Jesús valora això perquè és LA SEVA MANERA DE FER AMB NOSALTRES. Se’ns ha donat del tot, sense reserves, amb un amor desinteressat. Sols que sovint ens costa creure que hi hagi algú que no ens demani res a canvi, que aquest amor de Déu no sigui, emmascarat, un altre do ut des. Jesús valora aquest donar-se d’alguns: aquells que no se n’han estat de gastar hores de son, hores de feina, hores de cansament o béns materials donant de menjar a qui te fam, donant de beure a qui te set, acollint el foraster, vestint el qui va despullat, visitant el malalt, anant a veure el presoner. Que és, fixem-nos bé, el que tanta gent anònima fa quan té un familiar seu o un amic però que encara és més bonic quan hom és capaç de fer-ho a l’estil de Jesús: a aquell que sabem que mai no ens ho podrà retornar allò que li hem fet. Això és donar-se.  


Però l’Evangeli ens demana fer encara un pas més, perquè ens vol amb una fe adulta. Una cosa és donar, una altra és donar-se, la darrera és adonar-se. A l’Evangeli això és un do de Jesús mateix, perquè aquells que reben la seva benedicció responen sorpresos: Senyor, quan us vam veure afamat, assedegat, foraster, despullat, malalt o pres? Que posa de relleu la manera altruista en què feien les seves obres de misericòrdia, que és el missatge també per a nosaltres avui. Avui també nosaltres som cridats a anar aprofundint en allò que fem: donar?, sí, és bo...; donar-se?, és molt millor...; adonar-se?, és el signe del cristià: adonar-se vol dir no que veig “físicament” Jesús en l’altre (que ja seria molt), sinó que a l’altre li reconec una dignitat que ve de Déu mateix, que reconec en Ell la imatge de Déu mateix i que és això el que me’l fa respectar, perquè me’l fa especialment i concretament germà meu, un germà que no puc defugir, perquè és carn de la meva carn i ossos dels meus ossos i que em recorda que la necessitat de l’altre és també la meva. Fent això sabem que estem en el bon camí, el camí de la nostra vocació cristiana, allò que a la vegada ens farà profundament humans i que és la voluntat del Pare. El camí que descobrí Sant Martí al compartí la seva capa al pobre. Donem, donem-nos i adonem-nos també de la bellesa de la nostra fe.