diumenge, 27 de desembre de 2015

Estires i arronses familiars (Sagrada Família 2015)


L’acumulació de trobades familiars durant les festes nadalenques provoca inexorablement algun que altre espetec. Els desitjos de participar varien segons l’edat, cadascú arriba amb estats anímics diferents, la capacitat d’estar plegats durant hores en espais reduïts no és la mateixa per a tothom, i harmonitzar-ho tot no és fàcil. Però aquí hi ha la gràcia de tot plegat, de saber-nos emmotllar mútuament a fi que la trobada sigui amable per a tots, sabent-nos excusar les friccions perquè en el fons som una família.
 
Aquest estira i arronsa familiar de l’època nadalenca ¾i en definitiva de tot l’any¾, també l’apreciem en els protagonistes de la litúrgia dominical d’avui, la Sagrada Família de Natzaret: Josep, Maria i el nen. El primer exemple el tenim en l’evangeli d’avui: Jesús amb 12 anys se’ls hi perd a Jerusalem. Despreocupació de Josep i Maria? Retrets mutus de la parella? Càstig posterior a Jesús per la malifeta? El relat no es perd en anècdotes (primera lliçó), sinó que mostra la preocupació dels pares que qüestionen al fill: “Per què ens has fet això? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia!”. El relat acaba bé: Jesús vivia obedient als seus pares, creixent en enteniment i saviesa, mentre la mare conservava aquests records en el seu cor.
 
Un altre episodi és el de les noces de Canà, quan Maria empeny Jesús a reaccionar per la manca de vi. El fill respon de forma abrupta, dient-li “Dona (enlloc de Mare), jo què hi tinc a veure?”. Però malgrat la resposta, Jesús obra el prodigi. Un tercer episodi és quan Maria i la família de Jesús s’apropen a veure’l enmig d’una predicació i ell respon: “La meva mare i els meus germans són els qui compleixen la voluntat de Déu”.
 
Signifiquen aquests desencontres una mala relació de la Sagrada Família? O una mala educació de Jesús? Tenim un text definitiu que evidencia que no, quan Jesús està a la creu i demana a l’apòstol Joan que tingui cura de la mare. Utilitzem aquests exemples per mostrar que la convivència familiar no són flors i violes, però és el que ens estructura mental, afectiva, social, psicològica i religiosament. És cert que la vida familiar provoca espurnes, de vegades petits incendis, també algun daltabaix, però si hi ha uns fonaments familiars ben posats els focs s’apaguen o les situacions es recondueixen fent pinya.
 
Qui més qui menys viu situacions familiars complicades però per Nadal no podem caure en lamentacions. Déu se’ns apropa meravellosament per compartir la nostra realitat familiar, encoratjant-nos a viure-la amb compromís, amb esperança i, sobretot, amb fe.