diumenge, 28 de desembre del 2008

Equilibri (Sagrada Família 08)

Si ens preguntéssin qui són els principals protagonistes de l’evangeli d’avui respondríem que Simeó i Anna. L’explicació de la seva persona i els seus discursos ocupen la major part del relat. Se’ns vol deixar ben clar que són un digníssim exponent de la religiositat jueva. De Simeó diu que “era un home just i pietós”, és a dir: era just perquè complia la Llei i pietós perquè la vivia; també es diu que “tenia en ell l’Esperit Sant”. “Hi havia també una profetessa”, diu d’Anna, “que mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Anna i Simeó són dos jueus exemplars presents precísament en el temple, el lloc jueu de culte per excel.lència. Es tracta, indubtablement, de contextuar a la Sagrada Família en un ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva.

Ens ho corrobora la mateixa Sagrada Família a l’inici del relat: complerts els quaranta dies de purificació de la partera “que manava la Llei de Moisès”, anaren al temple a presentar a Jesús, “complint el que prescriu la Llei”, i ofereixen un sacrifici, “com diu la Llei del Senyor”. Tanta insistència en la Llei en tants pocs versets vol donar a entendre al lector que Josep i Maria eren fidelíssims complidors de la Llei jueva. L’evangelista no vol que oblidem aquest detall i ens ho recorda al mig del relat, quan els pares entren al temple “per complir en ell el que era costum segons la Llei”. L’evangeli es clou amb el mateix motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.

L’evangelista Lluc, tot i dedicar el seu escrit a cristians provinents del paganisme, vol deixar ben paleses les arrels jueves de Jesús expressades en el compliment familiar de les prescripcions de la Torà. Abans del relat de la presentació al temple Lluc ens dirà que Jesús va ser circuncidat el vuitè dia, i després, ens explicarà l’episodi de la seva pèrdua en el temple quan tenia dotze anys -hi ha qui diu en motiu de la celebració de la cerimònia de la Bar Mitzvà-. Lluc insisteix en els orígens jueus de Jesús en un moment d’universalització de la seva persona per tota la Mediterrània i l’Antic Pròxim Orient. La identitat, els orígens, les arrels, l’entorn familiar i l’entorn religiós són determinants en qualsevol ésser humà, també en Jesús. Són un referent, per bé i per mal, irrenunciable.

L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús, enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.

Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem, el què creiem. En definitiva, no podem oblidar tot allò que hem mamat des de petits. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat.

dijous, 25 de desembre del 2008

Nadal del Senyor de 2008

Els mitjans de comunicació ens dèien, fa poc, que l’índex de natalitat a Catalunya fa trenta anys que no era tan alt. Els nous immigrats i l’anomenada generació del baby-boom en edat de tenir fills són el motiu d’aquest increment.
No ens calia que els mitjans ens donéssin aquesta notícia. La nostra perspectiva quotidiana ja ens ho manifesta: pel carrer veiem més dones embarassades; en les nostres famílies o en famílies properes hi ha embarassos i nous nats; amics nostres o joves de la comunitat cristiana també estan embarassats o acaben de tenir una criatura; els avis de la comunitat cristiana ens anuncien que tenen un nou net o neta.
Hem de reconèixer que un nou nat és una nova vida que ens omple de vida: ens meravellem de veure crèixer la panxa d’una dona embarassada, ens embadalim amb els moviments desgavellats d’un nou nat, ens admirem dels rapidíssims progressos que fan durant els primers mesos de vida. En definitiva, gaudim del miracle de l’existència humana, ens reconciliem amb la vida i la mirem amb més amabilitat i agraïment.
El naixement de Jesús, com el de tot nou nat, irradia vida al seu voltant. Però la seva condició divina el fa portador de vida divina, de vida en majúscula. Aquest és el plus, el valor afegit del seu naixement: Jesús esdevé un infant manifestament i plenament embolcallat de Déu.Això és el que celebrem per Nadal: que s’ha de viure la vida en lletres majúscules i no en lletres minúscules; que la vida sense la seva dimensió transcendent queda escapçada i aigualida; que la vida sense fe pot ser molt autèntica, profunda, bona i emocionant, però es queda sense perspectiva, sense horizó, es queda tancada en ella mateixa. La vida en Déu és rica en vivències, oberta en matisos, ample en possibilitats.
Quan diem que el ritme de la nostra societat és estressant, i ho convertim en virtut o en una malaltia ben vista, en el fons estem reflectint el neguit d’una vida que s’oblida del més enllà. Per això omplim adeleradament la nostra vida amb mil coses: per gaudir o patir l’instant, i aquest afany per l’ençà ens diluex el desig de l’enllà, i com diu la dita: “Qui dies passa, anys empeny”.
Nadal ens endinsa, amb molta naturalitat, en el misteri de la nostra vida. Nadal ens fa descobrir que la nostra existència, sense Déu, perd pistonada. Un Déu que, com ens dèia la carta als Hebreus, s’havia manifestat prèviament de moltes maneres, totes elles bones, però amb Jesús ho fa de forma definitiva, per deixar clar -per sempre més- que la vida humana sense Déu no s’entén ni té sentit.
Un Déu, que segons l’evangeli de Joan, en Jesús ha plantat la seva tenda al costat de la nostra, perquè contemplant-lo, aprenguem a mirar el cel, i aprenguem a mirar el germà. I de l’abundància de la seva plenitud, tots en rebrem gràcia sobre gràcia.
Bon Nadal!

Bon Nadal!


dimecres, 24 de desembre del 2008

24 de desembre (Des del Montnegre 5)

Fem un passeig de bon matí. És ja clar, però tot s’acaba de despertar. La feixa amb cirerers de davant de la rectoria està gebrada. La muntanya encara s’espolsa algunes fileres de boira fina. Aixequem la mirada a l’horitzó, cap al nord, i veiem els pobles, valls i muntanyes encara amb boires baixes, que donen al paisatge un to d’irrealitat, com si es tractés d’un somni que lentament s’esvaeix.

Prenem el camí que baixa per la dreta de la rambla de les sureres, un corriol prou ample, amb el terra cobert de fulles humides. Unes sureres grans, amb branques amples i enlairades, ens fan de passadís. L’entorn irradia una gravetat encomanadíssa i ens envaeix un sentiment de respecte.

La natura, en aquestes hores matinals, no desprèn l’amabilitat i la calidesa dels capvespres. Després del repós nocturn, acompanyat de les fredors de l’hivern acabat d’estrenar, la naturalesa apareix seriosa, altiva, tensa, amb un vigor gairebé petulant. El piular discret i jovial dels ocells saludant el nou dia alleugereix la sensació de veure’s envoltat d’una fortalesa aclaparadora.

Els raigs directes de sol, que tot ho acaronen i amoroseixen, encara no han arribat en aquest indret. La fresca matinal ens va activant i ens desentumeix el cos i l’esperit per assaborir adequadament aquest dia especial que hem iniciat.

De retorn, a prop de la rectoria, sentim el picasoques. Fa dies que escoltem el seu breu i rapidíssim taladreig. Deu tenir el niu a prop. Mentre escrivim això veiem, per la finestra, la branca d’una alzina movent-se lleugerament: un pitroig acaba de posar-s’hi. Ve a dir-nos: Bon Nadal.

diumenge, 21 de desembre del 2008

L'Avemaria (Advent 4)

Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós”. Així comença la pregària de l’Avemaria. Són frases extretes de l’evangeli d’avui: l’anunciació de l’àngel a Maria. Gabriel es fa present i saluda Maria, constata els seus dons naturals i constata, també, la seva especial proximitat amb Déu. Aquestes dues frases inicials de l’Avemaria són una síntesi clara, profunda i pedagògica de la figura humana de Maria: receptiva, agraciada i amb fe.

L’Avemaria continua dient: “Beneïda sou vós entre les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús”. Ara és Elisabet, la seva parenta, qui parla. L’evangeli de l’anunciació feia al.lusió a ella i al seu embaràs. L’escena evangèlica de la visitació de Maria a la seva cosina apareix sintetitzada amb aquesta frase que expressa un doble reconeixement a Maria: primer com a dona i segon com a mare de Jesús. De Maria i del seu embaràs tan sols es poden dir coses bones.

Santa Maria, Mare de Déu”, és la solemene proclamació del Concili ecumènic d’Efes, l’any 431, en que l’Església universal declarava a Maria com la “Theotokos”, la Mare de Déu. Un títol solemne, pretenciós, fins i tot agosarat, que expressava la veneració dels cristians dels primers segles per Maria.

La darrera frase “Pregueu per nosaltres pecadors, ara i en la hora de la nostra mort. Amén” expressa un reconeixement i una confiança en doble direcció: primer vers la capacitat intercessora de Maria al cel davant de Déu; segon vers la nostra necessitat constant d’intercessió, perquè som pecadors.

Avui dia ens cohibeix resar l’Avemaria en públic, fins i tot en trobades i reunions de cristians. No queda “progre”. Recitar-lo és associat espontàniament amb pietisme, amb devocions de vells o amb actes castellans d’afirmació teocon. Preferim fer pregàries més inspirades, originals i lliures que expressin la nostra vivència del moment. Ja no cal memoritzar i recitar rutinàriament, ara hem de ser espontanis. Amb aquest criteri hem educat, amb bona intenció, els nostres adolescents i joves i en l’intent hem perdut bous i esquelles. Per fer pregàries inspirades, originals i alliberades ens cal estar inspirats, ens cal ser originals i ens cal sentir-nos alliberats, i això ens passa potser un o dos cops a l’any.

L’Avemaria no és patrimoni de ningú, és patrimoni de tots. L’Avemaria és la pregària del cristià d’espardenya que té ganes de pregar i sovint no sap com fer-ho, que li falten paraules i li sobra bona voluntat. L’Avemaria no és una pregaria pietista i superficial. És una pregària d’arrels bíbliques i de fina teològia que ha sabut esdevenir popular, molt popular, quelcom no gens fàcil d’assolir.

L’Avemaria ens fa assumir, ni que sigui per uns instants, el paper anunciador de Gabriel, el paper joiós i evocador d’Elisabet, el paper solemne i convençut de l’Església universal, i finalment el nostre propi paper: el de creients confiats.

diumenge, 14 de desembre del 2008

"Jo no sóc el Messies" (Advent 3)

Jo no sóc el Messies”. Aquesta és la resposta convençuda de Joan Baptista als seus contemporanis que cercaven, delerosos, un líder de masses. Assetjat per preguntes mediàtiques que pretendrien convertir-lo en el personatge de moda del moment, Joan segueix responent amb la mateixa lucidesa: “No sóc digne de deslligar-li el calçat” a aquell que esteu cercant.
“Jo no sóc el Messies”, podria dir igualment l’entrenador Guardiola, assetjat també per preguntes que pretenen convertir-lo a ell i al seu equip en l’ídol a venerar en aquest moment. La resposta que dóna és també lúcida: “En feu un gra massa”. I és cert, en fem un gra massa, però els humans necessitem, en tots els àmbits de la vida, tenir referents dignes d’elogi i d’admiració, personatges plens de qualitats i de virtuts que ens facin somniar i oblidar els problemes. En una paraula, ens calen ídols a qui venerar i en qui emmirallar-nos. Però en aquest anhel d’ídols humans (esportius, artístics, polítics, econòmics, intel.lectuals, també religiosos...) arribem a sublimar-los i a divinitzar-los tant que, quan ens fallen, els treiem aïradament i dolgudament del panteó on els havíem col.locat. Per evitar això, l’evangeli ens introduïa clarament la figura de Joan Baptista: “Ell mateix no era la Llum, venia només a donar-ne testimoni”. És aquí on rau la força i el carisma irresistible del Baptista: la seva lucidesa de saber-se un testimoni; enviat per Déu certament, però tan sols un testimoni. El que fa autèntic a Joan, i el que ens fa autèntics a nosaltres, és saber delimitar el nostre paper, sense extralimitar-nos, sense infravalorar-nos. Tots els afegits de lloances i de reconeixements són, en el fons, mini-idolatries, enganys que acaben distorsionant la realitat dels mateixos interessats. Per això Joan Baptista no cedeix ni es deixa enlluernar per les comparances amb els grans personatges d’Israel: Elies i Moisès, comparances que eren un evidentíssim afalac a la seva persona. Ell, sense que la fama se li pugi al cap, s’autodefineix així de senzillament: “Sóc una veu que crida en el desert”.
El Baptista ens pot orientar, als cristians catalans, com ser testimonis lúcids de la nostra fe que sovint no ens atrevim a fer pública per la por a ser manipulada o tergiversada per les irrefrenables espirals mediàtiques que engoleixen, regeixen i dominen l’opinió pública. La frase “Sóc una veu que crida en el desert” ens pot ajudar. En primer lloc hem de ser “veu”: veu per portar la Bona Nova als desvalguts, veu per curar els cors adolorits, veu per proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, veu per proclamar l’any de gràcia del Senyor. Aquesta no és una veu qualsevol, és la veu de l’Esperit de Déu que, com dèia el profeta Isaïes, reposa damunt nostre i que no podem renunciar a proclamar. En segon lloc “cridem en el desert”: un crit aparentment solitari i allunyat, però un crit nítid, pur, sense distorsions mediàtiques.
Un crit que aviat es farà escoltar. Aquest és el missatge esperançador i estimulador de l’Advent.

dijous, 11 de desembre del 2008

El fill pròdig (Cròniques sarrianenques 18)

Ha tornat. Han passat dos anys. L’abracem afectuosament, sorpresos de la seva visita. Li diem que està molt prim i que fa mala cara: explica que va estar hospitalitzat, fa poc, a causa d’ingerir quelcom en males condicions.

Ja no mira, com sempre feia, amagant la cara sota la visera de la gorra. Malgrat ser molt vergonyós, ara t’adreça la mirada, tot i que li costi aguantar-la. Les faccions del rostre revelen que ha patit. Té la mirada de persona derrotada. Quin mal fa veure un jove amb una mirada així! Ara entenem les festes que el pare de l’evangeli li fa al fill pròdig.

Havia sortit del centre tutelat de menors amb aquella fatxenderia juvenil que el feia sentir-se invencible. Feia, d’amagat, els seus tripijocs. Quan se l’advertia ell argumentava, amb seguretat, que coneixia els seus límits. Explicava que les formigues si caminen pel terra, tard o d’hora les trepitgen, però si caminen per la paret, no els hi passa res. “Es tracta de caminar per la paret”, argumentava.

Aquell dia caminava pel terra i, en una corredissa a causa d’un furt, la policia el va enxampar. Va anar directe a la presó. En sortí a les poques setmanes. Avergonyit per haver-se constatat el que tots suposàvem, decidí canviar d’aires. Marxà a una altra ciutat.

No sabem exàctament com ha sobreviscut aquests dos anys però la seva mirada derrotada és un indici que, ara, partint del fracàs, sí que pot començar a remuntar la seva vida de forma digna.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Immaculada Concepció 2008

Encara que ho dissimulem, tots sabem que la festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, coincideix amb la festa musulmana del Sacrifici, dita popularment la Festa del Xai. Es tracta de l’efemèrides més important del calendari musulmà. Una coincidència divertida és que els frares hem celebrat la Immaculada, patrona de l’Orde, menjant precísament xai a l’hora de dinar.

La coincidència d’ambdues festes ens anima a llegir la versió que fa l’Alcorà de l’evangeli d’avui: l’Anunciació. És tracta d’un relat inspirat, lògicament, en l’evangeli de Lluc, i que manifesta un gran respecte vers Maria –Mariam, diu l’Alcorà- i vers el fruit virginal de les seves entranyes. Diu així:

“Quan els àngels diguéren, més tard: “Mariam! Al.là, Déu, t’anuncia ara una bona notícia: una bona paraula, que prové d’Ell mateix: El seu nom és Al-Massih, Jesús, fill de Maria. Ell serà noble i honrat, en aquest món i en l’altre, i serà dels qui són molt prop del seu Senyor. Parlarà a la gent des del bressol, i també quan ell sigui gran. Serà dels qui són molt pietosos i sants”.
Ella, llavors, va dir: “Oh Senyor meu! Com puc tenir un fill, si no hi ha cap home que m’hagi tocat?.
Li digué Gabriel, l’àngel: “D’aquesta manera crea Déu el que vol. Quan ell ha decidit fer una cosa diu –Faci’s- i es fa”. (Sura 3,45-48)

La delicadesa amb que l’Alcorà tracta Maria és innegable, gairebé desconcertant per a nosaltres, cristians. El respecte que traspua el relat sagrat musulmà contrasta amb la superficialitat i l’escepticisme de la societat que ens envolta, d’arrels i cultura cristiana que, amb aires de suficiència, riu per sota el nas quan escolta que Maria nasqué sense pecat, i a més, que era verge quan engendrà a Jesús.

Aquest ambient burleta i prepotent provoca una doble reacció dins el catolicisme de casa nostra: l’afirmació rotunda, combativa o fanàtica, com a gest d’autodefensa i de tancar files davant l’enemic. L’altra reacció és el silenci dissimulador i avergonyit, que evita de tractar aquests temes i acaba cedint al pensament global.

És cert que el relat del paradís i el relat de l’anunciació que hem escoltat se li cauen de les mans -o de les orelles- a un lector o auditor modern, que intenta llegir els textos a la llum de la raó. Però això no és problema del relat, ni tampoc del pobre prevere que li toca fer-ne el sermó i que també participa d’aquesta fredor inicial a l’hora d’acostar-se al text. El problema, en definitiva, és nostre. Ens falten hores d’assaborir el text, falten hores de “lectio divina”, la tradició cristiana medieval de llegir, meditar i pregar amb un text bíblic. No val l’excusa que no tenim temps perquè llegim llibres pesadíssims i ens empassen pel.lícules que són una pèrdua absoluta de temps.

No podem canviar, de la nit al dia, perquè ens costa entendre’ls, uns textos que són patrimoni religiós no sols del cristianisme, sinó també del judaisme en el cas de l’Antic Testament. Uns textos que la tradició musulmana també respecta i valora. Però tampoc ens els hem d’empassar literalment com si fossin un reportatge religiós d’esdeveniment passats meravellosos. Són uns textos que pretenen, en definitiva, il.luminar, enfortir i encoratjar la nostra fe. En el cas d’avui es tracta de tenir a Maria com a referent. Ella, la “plena de gràcia”, és portadora de gràcies a través de Jesús, el seu fill. Un misteri a meditar, un misteri a respectar, un misteri a venerar.

La Immaculada Concepció: un cant a la feminitat

Les festa de la Immaculada Concepció, forma part de les moltes i variades celebracions, que al llarg de l’any, es dediquen a Maria. No cal que ens aturem a citar-les perquè estariem estona. Deixant de banda la preeminència religiosa i teològica de Jesús, tanta celebració mariana reflecteix que Maria representa el rostre popular i proper de la religió.

Diguem-ho clar, els rostres de les religions, al menys de les monoteistes, són masculins. Jahvè, Déu, Al.là, tenen rostre i tipologia masculina. Els seus portaveus - Moisès, Jesús, Mahoma- també són masculins. No obstant, aquest Déu monoteista reflecteix trets femenins importants com la compassió i la misericòrdia, que brollen d’unes entranyes maternals que es commouen per la humanitat. No és endebades que les antigues religions gregues, romanes, mesopotàmiques, egípcies, cananees, tinguéssin en el seu panteó, divinitats femenines. Actualment, l’hinduisme n’és una expressió. Les religions, sigui de la forma que sigui, no poden arraconar el rostre femení de Déu, perquè es tornen rígides, inflexibles i autoritàries. La figura femenina dóna proximitat, tendresa i empatia a la religió.

Per això Maria té tanta popularitat dins la tradició cristiana més enllà del motius púrament teològics com la seva assumpció i la seva immaculada concepció. Maria representa el rostre femení de la divinitat. Maria representa la festa religiosa alternativa, allunyada d’encarcaraments i rigideses. Maria representa la religiositat natural, senzilla, popular, que surt del cor. Maria representa una religiositat de davantal i espardenya.

Després de dècades d’un pietisme marià exagerat, promugut per les mateixes autoritats religioses i polítiques, per compensar el seu rigorisme i autoritarisme, ens trobem ara, en temps de democràcia i de laicitat, que no sabem com celebrar aquestes festes marianes. Si ho fem com abans ens sonen a pietisme caducat i a nacionalcatolicisme. Si ho fem com ens diu la litúrgia romana masculina ens quedem amb gust a poc.
Una forma de celebrar amb sentit i actualitat a Maria és posant de manifest la seva feminitat, la seva condició de dona, prèvia a la seva capacitat de convertir-se en mare. A l’evangeli, la dona, Maria, és la persona sensible, receptiva i oberta a la divinitat abans de ser un subjecte matern. Maria, té la capacitat d’acollir la divinitat no perquè pot ser mare, sinó perquè és primerament un ésser humà femení. Si mirem a Maria únicament com a subjecte matern aleshores Déu es pot convertir en un simple fecundador. És en un segon moment, i en virtut de la seva condició femenina, que Maria concreta aquesta acollida en forma de maternitat. La maternitat de Maria no és la causa de la crida divina, sinó la seva conseqüència.

Si ens aproximem amb aquests mateixos paràmetres a la primera lectura, constatem que malgrat el desgavell ocasionat pels humans, la dona, tipificada per Eva manté la seva dignitat i la seva integritat i esdevé, malgrat tot, la mare de tots els vivents. Parlar d’Eva és parlar de la dignitat originària de la dona. Parlar de la Immaculada Concepció de Maria és parlar de la dignitat originària de la dona. Celebrar una festa mariana és reivindicar la dignitat originària de la dona.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Plenitud (Advent-2)

Els humans, per tendència, aspirem a un futur millor, i ho expressem de múltiples maneres segons les necessitats, l’escala de valors, o les creences que tinguem. En països econòmicament i políticament desestructurats s’associa amb assegurar un plat a taula, gaudir d’un sostre adequat i tenir un govern honest. A Catalunya, segons la comarca o el barri, aquest demà millor tindrà, evidentment, els seus matisos. També la nostra condició laboral (obrers, empresaris, funcionaris, autònoms, artistes, jubilats, aturats) i la nostra condició personal (solters, casats, separats, pares, vidus, religiosos) també ens condiciona a aspirar coses ben diferents.

Però ens atrevim a dir, convençuts, que anar a la recerca d’un futur millor és quelcom més que un desig o una tendència condicionats pel nostre entorn vital. Creiem que es tracta de quelcom molt més profund, que forma part inherent i indissociable del nostre ésser: els humans portem, enganxada, una set de plenitud, i amb ella, capacitat per assolir-la. Diguem-ho de forma més simple: els humans no sols aspirem a un benestar material, també cerquem un benestar existencial. Diguem-ho d’una altra manera: quan anhelem la plenitud no sols volem estar plens, volem sentir-nos plens.

Aquest plus immaterial de benestar i de plenitud que, conscient o inconscientment, reclamem, és assumit i redimensionat per la fe. Per això els creients diem que Déu és l’únic capaç de portar a terme una plenitud integral, i afegim que ho portarà a terme en la mesura que nosaltres hi col.laborem. Aquest és el missatge de les lectures d’avui.

Isaïes anuncia una intervenció divina aclaparadora i definitiva, que es concretarà, sorprenentment, en una cura directa i amatent del poble: “vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. Aquesta és la plenitud que anhelava el poble d’Israel dispers, derrotat i exiliat després de la destrucció de Jerusalem pels babilonis. Aquesta és la plenitud que anhelem els creients: un Déu que ens vetlla i ens aplega delicadament, un Déu proper i amatent, un Déu que es fa veure i es fa sentir.

La carta de sant Pere, menys evocadora i més exhortativa, ens parla del “dia del Senyor”, del “dia de Déu”, d’un “cel nou i una terra nova”, que els cristians hem d’esperar, com diu al final: “en pau, immaculats i irreprensibles”. Esperar aquesta plenitud implica una praxi, uns comportaments adients: “Espereu la vinguda del dia de Déu i feu els possibles perquè arribi aviat”. Es tracta, en definitiva, de relativitzar el que ens envolta, per comfortable, segur i plaent que sigui.

L’evangeli de Marc ens anuncia, per boca de Joan Baptista, que Jesús ens fa accesible, la degustació de la plenitud divina: “ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Jesús omplirà –omple- la nostra existència terrenal d’esperit diví. Jesús és, pels cristians, la intervenció clara i manifesta de Déu que ens fa assaborir, a tall d’aperitiu, ara i aquí, les delícies futures.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Imaginació que encoratja (Dissabte-1 Advent)

La imaginació d’Isaïes és desbordant a l’hora de recrear imatges i escenes d’un món futur amarat de Déu. Una d’increïble és que “la lluna brillarà com el sol”, per tant no hi haurà nit, i “el sol brillarà set vegades més, com si s’acumulés en un sol dia la llum d’una setmana”.

Una descripció, valgui l’expressió, brillant i il.luminadora que, com totes les altres, pretenen encoratjar a l’auditor o al lector -a nosaltres- a creure i a esperar un futur de plenitud, a entrar en una dimensió que superarà la nostra capacitat d’imaginar-la.

dijous, 4 de desembre del 2008

Crítiques vigents (Divendres-1 Advent)

Insistim, novament, en la brillantor poètica i teològica de la primera part del llibre d’Isaïes. Les imatges de la renovació que Déu desplegarà “d’aquí a poc temps, molt poc temps”, són molt descriptives, suggerents i colpidores.

El profeta anuncia que aquesta renovació divina va adreçada als qui més la necessiten: els sords, els cecs, els desvalguts, els més desemparats. De retruc adreça les seves crítiques als violents, als descreguts, als qui van amb males arts, als qui desacrediten els qui estan parlant, als qui posen paranys, als qui fan el buit als justos.

Podem intuïr que aquestes crítiques fan referència a un col.lectiu influent, prepotent, manipulador i descregut d’aquell moment històric. El final de la lectura ens ajuda a fer aquesta suposició: “Els esgarriats sabran comprendre, els qui murmuraven aprendran a ser dòcils”.

Les crítiques d’Isaïes són massa quotidianes i aparentment poc rellevants per quedar-ne colpits, però malauradament són vigents, reals i properes, i aplicables no només a sectors de la nostra societat catalana, sinó també a un mateix.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Mar Saba (Dijous-1 Advent)

La tomba de sant Joan Damascè està gelosament custodiada pels monjos greco-ortodoxes del monestir de Mar Saba, l’indret on ell mateix visqué a finals del s. VII i principis del segle VIII.

Aquest monestir, l’origen del qual es remunta a l’any 439, està emplaçat dins el territori de l’Autonomia Palestina, a prop de Beit-Sahour i de Betlem, en la vessant sud del torrent de Cedró, el torrent que té origen al peu de la muntanya de les Oliveres i que s’endinsa pel desert de Judà lliscant muntanyes avall fins a desembocar en el Mar Mort.

El monestir de Mar Saba expressa, i no només per proximitat geogràfica, el que Isaïes descriu sobre la ciutat emmurallada de Jerusalem: és un indret protegit per muralles, sojorn de persones justes i fidels, on es respira pau perquè hi ha confiança en Déu.

És un monestir que sembla impertorbable al pas del temps i que observa, aparentment aliè, les escaramusses que tan sovint s’esdevenen en aquella zona entre israelians i palestins.
És un monestir edificat esglaonadament damunt el terreny pedregós de la vall, on paret i roca es fusionen harmoniosament. És un monestir on prenen un relleu especial els mots d’Isaïes: “Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna”.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Banquet messiànic (Dimecres-1 Advent)

Quan organitzem o assistim a un banquet és per celebrar un esdeveniment significatiu, per commemorar l’assoliment o l’acompliment d’alguna cosa. Isaïes ens anuncia, a la primera lectura, un banquet messiànic, preparat pel mateix Déu en el temple de Jerusalem.

Isaïes no s’entreté a detallar-nos el menú, com es fa habitualment avui dia. El profeta sols diu que els plats seran gustosos i suculents i els vins rancis i clarificats, suficient per a desvetllar els nostres sucs gàstrics però sense distreure’ns de l’essencial: es tracta de celebrar l’acompliment definitiu de les promeses divines. Déu engolirà per sempre la mort, eixugarà les nostres llàgrimes i esborrarà l’oprobi del poble.

La nostra eucaristia quotidiana té ressons de banquet messiànic: celebrem la victòria del Senyor Jesús sobre la mort; algun cop se’ns eixuga alguna llàgrima interior i exterior; els oprobis que ens neguitegen i aclaparen queden, de vegades, esvaïts. Són petits tasts que ens encoratgen a desitjar participar, un dia, en el banquet messiànic definitiu de la fi dels temps.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Gaudir del paradís (Dimarts-1 Advent)

Un expert en jardineria ens explicava que si tallem la soca d’una olivera a ran de terra li brotaran tot de plançons al seu voltant. Per fer-nos-ho visualitzar ens evocava el salm que diu: “els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula”.

Isaïes ens parlava a la primera lectura d’un plançó, brotat d’una soca tallada, la soca de Jessè. Es tracta d’una imatge forestal que evoca el rebrotar de la monarquia israelita; una monarquia escapçada amb les destruccions, primer del Regne del Nord en mans dels assiris, i segon, del regne de Judà en mans dels babilonis.

Aquest rebrot de Jessè serà un rei amb característiques messiàniques, és a dir, amarat d’esperit diví; serà un rei que implantarà un nou ordre social, que instaurarà un nou ecosistema, que desplegarà una moralitat i una religiositat que ho ompliran tot.

Els primers cristians van veure en Jesús de Natzaret la materialització d’aquest rei messiànic. Per ells, Jesús esdevé l’inaugurador d’uns nous temps que possibilitaran gaudir d’aquest estadi paradisíac, magistralment descrit per Isaïes.

Isaïes el descriu, Jesús el fa accessible, nosaltres l’hem de fer realitat.

Evocar la utopia (Dilluns-1 Advent)

El profeta Isaïes és un poeta que, com tots els bons poetes, és capaç de transcendir la realitat i fer-nos-la veure amb uns ulls diferents: nets, oberts, esperançats, confiats. El càntic vibrant que hem escoltat, i que trobem repetit fil per randa en el profeta Miquees, ens recrea un futur amarat d’utopia. Jerusalem esdevindrà el cap i casal de la presència de Déu; una presència que serà pacificadora, reconciliadora, confraternitzadora.

Isaïes té la capacitat imaginativa, la mestria literària, i la sensibilitat religiosa de fer-nos assaborir la utopia, d’esdevenir un bàlsam purificador de la nostra imaginació, pensaments, llenguatge i accions, a voltes recargolats, mesquins, barroers i de baix sostre.

Isaïes ens posa la mel a la boca del que estem destinats a fruir. Isaïes ens posa la mel a la boca d’un futur de plenitud en Déu, que el temps d’Advent ens evocarà durant aquestes setmanes.