diumenge, 7 de desembre del 2008

Plenitud (Advent-2)

Els humans, per tendència, aspirem a un futur millor, i ho expressem de múltiples maneres segons les necessitats, l’escala de valors, o les creences que tinguem. En països econòmicament i políticament desestructurats s’associa amb assegurar un plat a taula, gaudir d’un sostre adequat i tenir un govern honest. A Catalunya, segons la comarca o el barri, aquest demà millor tindrà, evidentment, els seus matisos. També la nostra condició laboral (obrers, empresaris, funcionaris, autònoms, artistes, jubilats, aturats) i la nostra condició personal (solters, casats, separats, pares, vidus, religiosos) també ens condiciona a aspirar coses ben diferents.

Però ens atrevim a dir, convençuts, que anar a la recerca d’un futur millor és quelcom més que un desig o una tendència condicionats pel nostre entorn vital. Creiem que es tracta de quelcom molt més profund, que forma part inherent i indissociable del nostre ésser: els humans portem, enganxada, una set de plenitud, i amb ella, capacitat per assolir-la. Diguem-ho de forma més simple: els humans no sols aspirem a un benestar material, també cerquem un benestar existencial. Diguem-ho d’una altra manera: quan anhelem la plenitud no sols volem estar plens, volem sentir-nos plens.

Aquest plus immaterial de benestar i de plenitud que, conscient o inconscientment, reclamem, és assumit i redimensionat per la fe. Per això els creients diem que Déu és l’únic capaç de portar a terme una plenitud integral, i afegim que ho portarà a terme en la mesura que nosaltres hi col.laborem. Aquest és el missatge de les lectures d’avui.

Isaïes anuncia una intervenció divina aclaparadora i definitiva, que es concretarà, sorprenentment, en una cura directa i amatent del poble: “vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. Aquesta és la plenitud que anhelava el poble d’Israel dispers, derrotat i exiliat després de la destrucció de Jerusalem pels babilonis. Aquesta és la plenitud que anhelem els creients: un Déu que ens vetlla i ens aplega delicadament, un Déu proper i amatent, un Déu que es fa veure i es fa sentir.

La carta de sant Pere, menys evocadora i més exhortativa, ens parla del “dia del Senyor”, del “dia de Déu”, d’un “cel nou i una terra nova”, que els cristians hem d’esperar, com diu al final: “en pau, immaculats i irreprensibles”. Esperar aquesta plenitud implica una praxi, uns comportaments adients: “Espereu la vinguda del dia de Déu i feu els possibles perquè arribi aviat”. Es tracta, en definitiva, de relativitzar el que ens envolta, per comfortable, segur i plaent que sigui.

L’evangeli de Marc ens anuncia, per boca de Joan Baptista, que Jesús ens fa accesible, la degustació de la plenitud divina: “ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Jesús omplirà –omple- la nostra existència terrenal d’esperit diví. Jesús és, pels cristians, la intervenció clara i manifesta de Déu que ens fa assaborir, a tall d’aperitiu, ara i aquí, les delícies futures.