Ha tornat. Han passat dos anys. L’abracem afectuosament, sorpresos de la seva visita. Li diem que està molt prim i que fa mala cara: explica que va estar hospitalitzat, fa poc, a causa d’ingerir quelcom en males condicions.
Ja no mira, com sempre feia, amagant la cara sota la visera de la gorra. Malgrat ser molt vergonyós, ara t’adreça la mirada, tot i que li costi aguantar-la. Les faccions del rostre revelen que ha patit. Té la mirada de persona derrotada. Quin mal fa veure un jove amb una mirada així! Ara entenem les festes que el pare de l’evangeli li fa al fill pròdig.
Havia sortit del centre tutelat de menors amb aquella fatxenderia juvenil que el feia sentir-se invencible. Feia, d’amagat, els seus tripijocs. Quan se l’advertia ell argumentava, amb seguretat, que coneixia els seus límits. Explicava que les formigues si caminen pel terra, tard o d’hora les trepitgen, però si caminen per la paret, no els hi passa res. “Es tracta de caminar per la paret”, argumentava.
Aquell dia caminava pel terra i, en una corredissa a causa d’un furt, la policia el va enxampar. Va anar directe a la presó. En sortí a les poques setmanes. Avergonyit per haver-se constatat el que tots suposàvem, decidí canviar d’aires. Marxà a una altra ciutat.
No sabem exàctament com ha sobreviscut aquests dos anys però la seva mirada derrotada és un indici que, ara, partint del fracàs, sí que pot començar a remuntar la seva vida de forma digna.
Ja no mira, com sempre feia, amagant la cara sota la visera de la gorra. Malgrat ser molt vergonyós, ara t’adreça la mirada, tot i que li costi aguantar-la. Les faccions del rostre revelen que ha patit. Té la mirada de persona derrotada. Quin mal fa veure un jove amb una mirada així! Ara entenem les festes que el pare de l’evangeli li fa al fill pròdig.
Havia sortit del centre tutelat de menors amb aquella fatxenderia juvenil que el feia sentir-se invencible. Feia, d’amagat, els seus tripijocs. Quan se l’advertia ell argumentava, amb seguretat, que coneixia els seus límits. Explicava que les formigues si caminen pel terra, tard o d’hora les trepitgen, però si caminen per la paret, no els hi passa res. “Es tracta de caminar per la paret”, argumentava.
Aquell dia caminava pel terra i, en una corredissa a causa d’un furt, la policia el va enxampar. Va anar directe a la presó. En sortí a les poques setmanes. Avergonyit per haver-se constatat el que tots suposàvem, decidí canviar d’aires. Marxà a una altra ciutat.
No sabem exàctament com ha sobreviscut aquests dos anys però la seva mirada derrotada és un indici que, ara, partint del fracàs, sí que pot començar a remuntar la seva vida de forma digna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada