dimecres, 30 de març del 2016

EL DESIG DE JESÚS

Divendres Sant, 25 de març de 2016
a la Parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria

Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu. (Lc 22, 15-16)

Tornem a escoltar, si em permeteu, aquestes paraules de Jesús que ens fa arribar l’Evangelista Lluc i que, potser per ser dites dins el gran relat de la Passió que vam escoltar proclamar el passat Diumenge de Rams, ens han quedat mig amagades. Tornem-les a escoltar perquè són d’aquelles poques vegades en què se’ns mostren les entranyes de Jesús, el seu cor, la seva motivació més fonda.

Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu.

Mirem de fer-nos-les nostres, especialment avui, aquestes paraules. Avui que seguint la versió de l’Evangelista Joan, junts, però cadascú ben diferent, potser cadascú amb el nostre tarannà, potser cadascú amb la nostra manera de viure la fe, cadascú amb les nostres motivacions, ens hem trobat per a celebrar aquest “camí de la creu” que va viure i patir Nostre Senyor Jesucrist per tots nosaltres. Sí, mirem de fer-nos nostres aquestes paraules de Jesús, ara que d’alguna manera hem reviscut, acompanyant-lo, el seu darrer itinerari a la terra: Com desitjava menjar amb vosaltres (sí: amb tu i amb mi) aquest sopar pasqual abans de la meva passió!, diu Jesús, perquè puguem entendre una mica aquesta bogeria d’amor seu per tu i per mi.

Mirem de fer-nos-les nostres, aquestes paraules, especialment avui que el tindrem aquí, en imatge cert, però ben clarament representat: amb les seves cinc llagues, amb els seus blaus, amb el seu cos esgarrinxat, per adorar-lo clavat en creu. L’innocent injustament blasmat, injustament deixat de banda, més encara, injustament jutjat i mort. On hi són representats i abraçats tots els innocents del món, tots els perseguits del món, tots els sofrents del món. Mirem de fer-nos nostres aquestes seves paraules, per poder entendre (¿realment algun dia ho podrem entendre?) que s’hagi deixat matar per tu i per mi: Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè Jesús, pressentint la seva mort, volia encara deixar-nos quelcom com a darrer regal, com a testament vital (d’una vida per sempre) per a cadascú de nosaltres: el seu Cos, la seva Sang, el seu darrer manament de servei altruista i d’amor desinteressat.


Mirem de fer-nos-les nostres, aquestes seves paraules, especialment avui pel que tenen de futur i de responsabilitat indefugible per a nosaltres AVUI. Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu! Jesús ha desitjat trobar-se amb nosaltres. Increïblement (¿qui mai ho hagués pensat que Déu em desitgi així?), Jesús ens ha fet objecte del seu desig, un desig d’amor desinteressat, que mai no aclapara l’altre, que mai no el bandeja, que mai no l’anul·la, que mai no l’extorsiona ni li fa xantatge; sinó un desig d’amor desinteressat que inclou tothom sense diferències, que estableix lligams, que fa comunió, que crea fraternitat, que construeix el Regne. I aquí entra la nostra responsabilitat, perquè Jesús desitja novament celebrar la Pasqua, aquesta PASQUA QUE S’HAURÀ COMPLERT EN EL REGNE DE DÉU, amb tu i amb mi, i amb l’estranger acollit, amb el pecador penedit, amb l’assassí convertit, amb el ric que aprèn a compartir i amb el pobre que no es tanca esdevenint un trist egoista. Escoltem la Seva veu, escoltem com ens desitja i potser aprendrem a ser com Ell: Cos que es trenca, Sang que es vessa per amor, per a tots.

JO, SACERDOT?

Dijous Sant, 24 de març de 2016
Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13. 1-15

El Dijous Sant ens presenta sempre dos gestos de Jesús que resumeixen el seu amor incondicional per cadascú de nosaltres. Aquests gestos ens vénen emmarcats per les paraules que sobre Jesús ens transmet Joan, l’Evangelista i Teòleg, quan ens diu: Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava... Aquest “Ell” és Jesús, qui apareix plenament conscient del que vol fer: conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola. Aquests gestos són els que parlen més eloqüentment del seu amor per nosaltres.

Aquests dos gestos de Jesús són la Institució de l’Eucaristia i el Lavatori dels peus que avui celebrem començant així (¿podria començar-se millor?), aquests Dies Sants, el Tríduum Pasqual. Déu, amb la seva manera especial de fer pedagogia, ja havia donat a Moisès la celebració de la Pasqua perquè el poble d’Israel recordés perpètuament el “pas” del Senyor. Un pas que provoca de per sí la novetat: Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any... No pot ser d’una altra manera: quan Déu intervé, quan Déu passa per les nostres vides, quelcom nou comença, quelcom canvia profundament. En l’acompliment del temps, quan arriba Jesús, quan el temps de la figura cau i aquesta deixa pas a l’acompliment concret, tampoc no pot ser d’una altra manera: en la institució de l’Eucaristia també hi ha el pas de Déu en la nostra història, col·lectiva i personal alhora, però ara Déu en Jesús es fa Anyell i perdó dels pecats; es fa Pa i Vi esdevenint aliment per al cansat, força per al dèbil; és anunci clar del Déu que tasta la mort, però també del Déu que la venç i que tornarà perquè realment no hi hagi més mort, més odi, més violència. És la intuïció de Sant Pau: Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

Però justament amb aquests dos gestos, amb l’Eucaristia i el Lavatori dels peus, Jesús ens ensenya quelcom molt important: ens ensenya a ser sacerdots. No debades l’Església veu avui la institució del sacerdoci, però crec que faríem curt si només penséssim en el sacerdoci ministerial i oblidéssim el sacerdoci universal de tots els creients. No podem oblidar que Jesús renta els peus als deixebles i no diu que fos únicament als Dotze; i no podem oblidar tampoc que ens ensenya a fer-ho com Ell, qui rentà els peus a tots, inclòs Judes el traïdor, i no únicament als sants i bons que mai no han trencat un plat. No podem oblidar que Jesús insta a aquests, que per primer cop veien un Mestre fent d’esclau, amb aquestes paraules: També vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.


Jo, sacerdot? Potser no ens ho acabem de creure, però és així, certament, des del nostre baptisme. En l’Eucaristia Jesús ens dóna el seu amor i la seva força per ser-ho cada cop amb més coherència i ens ensenya a pregar els uns pels altres, a donar-nos incondicionalment els uns als altres com Ell mateix ho féu. En el Lavatori dels peus Jesús ens ensenya les actituds que mouen al veritable sacerdot. Ens ensenya que ser sacerdot és no estar per damunt de l’altre, és no imposar-se, és no aprofitar-se dels altres. Que ser sacerdot és ser models en el servei, en el cercar el bé de l’altre, en posar-se també al nivell de l’altre per entendre’l, ser menors, profundament menors. Que ser sacerdot és fer visible el seu rostre misericordiós a tothom. Fem nostres avui aquests dos gestos seus.

ET DONO EL QUE TINC

Dimecres de l’Octava de Pasqua, 30 de març de 2016
Ac 3, 1-10/Sl 104/Lc 24, 13-35


Diuen que el Papa li va dir una volta a Arnau de Vilanova, el seu metge personal, si no erro: M’agradaria, però jo no puc dir allò de Pere al paralític: “En el nom de Jesucrist, el Natzarè, alça’t i camina”; i que Arnau li va respondre: Certament, Santedat, perquè vós tampoc no podeu dir: “No tinc ni plata ni or”. No m’ha arribat notícia de com es va prendre aquesta resposta el Papa en qüestió!

Com sigui, fora de l’anècdota que m’ha vingut al cap en llegir avui la primera lectura dels Fets dels Apòstols, sí que és cert que hi ha quelcom del que Pere diu a l’home que seia demanant caritat a la Porta Bonica del Temple que penso hauríem de fer nostre: Et dono el que tinc. Perquè, certament, cadascú sabrà el que té o no té d’or o de plata o d’altres béns, però el que sí que tenim tots els que confessem que som cristians és justament JESÚS, EL RESSUSCITAT.

Prendre’s seriosament aquesta frase: Et dono el que tinc... crec que significa començar de fer, també en aquest temps de Pasqua i potser sobretot en aquest temps de Pasqua pel que diem que celebrem, pel que professem de creure després d’haver renovat les nostres promeses baptismals en la Vetlla Pasqual, un examen de consciència i començar-lo per mi: Qui és Jesús per a mi? Què significa que jo celebri avui la seva resurrecció, el seu triomf sobre el pecat i la mort? De quina manera es concreta això que dic que crec i celebro en la meva vida diària? Només un cop havent fet això podrem donar també un pas més i aleshores com Església demanar-nos si nosaltres també donem el que tenim a la gent que freqüenta les nostres esglésies, si donem JESÚS, EL RESSUSCITAT, o només donem succedanis, un Jesús descafeïnat que com a molt em fa sentir una agradable escalforeta de manta tèrmica i no aquell foc que sentiren els deixebles d’Emmaús abrusant llurs cors com avui hem escoltat a l’Evangeli de Lluc.

Celebrem la nit... celebrem la vida... cantàvem al voltant del Foc Nou la Nit de Pasqua. Si celebrem la vida, que és Jesús, demanem-li en aquesta Eucaristia que ens ompli, que ens transfiguri, que ens faci una nova creació per poder-lo compartir i donar a tothom que ens envolta. Avui també és enmig nostre, també el podrem reconèixer quan partim el pa.



diumenge, 27 de març del 2016

El sagrari renovat (Vetlla Pasqual a Sant a Sant Martí de Montnegre 2016)

Aquesta nit les portes encara obertes del sagrari no expressen buidor, sinó encantament per l'espectacle litúrgic que està presenciant. Des d'aquest racó li arribava la claror oscil·lant del foc nou, i escoltava a distància la veu del prevere beneint el foc amb aquesta enardida demanda: Santifiqueu aquest foc i feu que aquestes festes pasquals abrandin en nosaltres el desig de les coses del cel. 

Després, davant seu, contemplava la llum del ciri pasqual i de les candeles il·luminant suaument l'església, i escoltava bocabadat, obrint les seves portes com si d'una boca es tractés, la bella proclamació de l'Exultet, i commovent-se quan al final es cantava: Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l'home retroba Déu. 

Acabat el primer moment àlgid de la celebració, dolçament estimulant, s'admirava amb la introducció a les lectures, que recreaven la salvació contínua que Déu ha proveït als humans, i que segueix proveint amb la resurrecció de Jesucrist: Preguem que Déu nostre Senyor porti plenament a terme aquesta obra pasqual de salvació, que és la redempció de tots els homes. 

Gaudint del segon moment litúrgicament vibrant, quan es cantava el Glòria a toc de campana, dring de carilló, i encenent els ciris de l'altar per expressar la plenitud que porta Jesucrist, escoltava atent el prec de l'oració col·lecta: Desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que renovats en el cos i en l'esperit, us servim amb fidelitat. 

Però sense treva per relaxar-se, arribarà la renovació convençuda de les promeses baptismals, beneint l'aigua de santa Maria amb aquesta imprecació: Senyor Déu nostre, assistiu bondadós el vostre poble que vetlla en aquesta nit santa. 

Per últim, celebrada l'eucaristia, el sagrari acollirà amb exultança la reserva del nou pa consagrat, que preservarà amb discretíssima complaença, conscient que la realitat que acull en el seu auster receptacle és només un tast de la seva immensa grandesa: la presència del Ressuscitat. Estarà meditant això quan esclatarà el cant final del Regina coeli.

El sagrari buit (Divendres Sant a Sant Martí de Montnegre 2016)

Avui, el sagrari que hem convertit en monument per raons d'espai, hauria d'estar amb les portes obertes i sense res a l'interior. Però quedarà així després de traslladar el santíssim sagrament a l'altar per combregar. El sagrari buit des d'ahir al capvespre en totes les esglésies, ens serveix per expressar la buidor del Divendres Sant.

Si ahir contemplàvem i adoràvem Jesús en l'eucaristia, avui el contemplem i l'adorem a la creu i sense vida. Per això no se celebra cap sagrament en Divendres Sant. Però no ho fem com un signe de dol, sinó per reconèixer que sense la presència sagramental de Jesucrist, l'Església i els creients estaríem buits com el sagrari. Per això avui combregarem amb discreció, per expressar que no podem restar sense ell. Podríem qualificar de ritualistes tots aquests signes litúrgics, però expressen una sàvia pedagogia que ens ajuda a concretar amb gestos i accions la nostra vivència religiosa, donant-li forma i expressivitat, i per tant rellevància i significació.  

Per això ens trobem aquí, per escoltar i meditar per segona vegada un relat de la passió de Jesucrist, per adreçar una llarga i solemne pregària universal per tot i per tots, per adorar la creu amb senzilla reverència com a punt àlgid de la celebració, per combregar com a confort espiritual i com a comunió amb el misteri de la mort alliberadora de Jesús.  

Una mort que la tradició cristiana omple d'activitat. Ho recitem en el símbol dels apòstols: "Fou crucificat, mort i sepultat, davallà als inferns". La menció del davallament als inferns de Jesús altera la nostra sensibilitat creient occidental que contempla un espai delimitat amb porta i forrellat ple d'homes i dones condemnats al foc etern. Però els cristians orientals contemplen el davallament als inferns com el gran rescat. Jesús entra al regne dels morts, i comença l’acció redemptora amb els humans que l'han precedit, agafant-los de les mans i arrossegant-los amunt, com mostren tantes icones de la resurrecció. Davallant al inferns, i seguidament sortint-ne, també s'expressa el domini de Jesucrist sobre el regne dels morts i sobre les forces del mal, que no l'han pogut retenir. 

Per això la buidor dels sagraris en Divendres Sant no és cap visió desoladora, sinó un buit envoltat de misteri, com el de la tomba buida que contemplaran les dones i els apòstols el matí de Pasqua, expressant una presència que ultrapassa qualsevol receptacle material.

dimarts, 22 de març del 2016

El monument eucarístic (Dijous Sant a Sant Martí de Montnegre 2016)


Enguany, el fil conductor del tríduum pasqual ho serà el nostre sobri sagrari, el tabernacle que acull la reserva eucarística. Les modificacions que experimentarà durant les celebracions ens ajudaran a aprofundir el misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

Antigament, la celebració eucarística del Dijous Sant compartia protagonisme amb un adornadíssim monument, l'adoració eucarística, i la visita nocturna d'altres monuments. Avui dia es centra l'atenció ―i sobretot les energies― en l'eucaristia: guarnint amb delicadesa el presbiteri i l'altar, utilitzant els ornaments litúrgics més dignes, seleccionant els cants més apropiats, llegint sense presses les lectures escollides, valorant el significat del lavatori de peus, preparant i recitant de manera pausada la pregària eucarística amb els embolismes propis del Dijous Sant, acompanyant els moments rellevants amb el toc de campanes i el dring de carilló...; en suma, embellint la celebració per gaudir-la a pleret.

Traslladar la reserva eucarística a un espai adequat per la seva adoració, esdevé una prolongació contemplativa i silenciosa de l'eucaristia, que vol convidar els fidels a vetllar. En les esglésies més grans es trasllada el santíssim sagrament a una capella lateral convenientment agençada, però nosaltres ho variem per raons d'espai: hem buidat prèviament el sagrari per convertir-lo en un senzill però digne monument eucarístic.

El gest final de custodiar amb respecte i cerimònia Jesucrist sagramentat fins el monument, expressarà el sentit del Dijous Sant per la tradició catòlica, que és preservar amb responsabilitat, tenir cura amb reverència, i celebrar amb fidelitat el memorial del Senyor, que com referia sant Pau prové del mateix Jesús. Tant el pa i el vi de l'eucaristia com el rentament de peus ―sobretot per les esglésies orientals― són l'expressió litúrgica de la presència sagramental de Jesucrist, una presència velada però real, inabastable però concreta, intangible però patent. La podríem definir com una presència de comunió i que es converteix en servei. Com més intensa sigui la comunió, més decidit serà el servei.

 L'eucaristia i el rentament de peus han estat sempre els signes eclesials per excel·lència de la presència de Jesucrist enmig de la comunitat i enmig del món. Enmig de la comunitat per la vivència de comunió profunda amb ell i amb els germans. Enmig del món perquè des de sempre aquesta comunió s'ha traduït en servei als qui no tenen ni taula, ni menjar, ni comunitat.

Trair la comunió amb Jesucrist (Dimecres Sant 2016)

El pany de paret de l'antiga presidència del nostre menjador l'ocupa una pintura del sant sopar. Judes hi apareix dret, darrere els comensals, mirant de reüll i marxant.

Però hi ha moments a la vida que no s'ha de marxar, ni que sigui per fer coses que considerem bones o necessàries, perquè menystenim un fil invisible però essencial que és la comunió. Si Judes s'hagués quedat assegut a taula, s'hauria trobat incomodíssim, però molt segurament no hauria traït Jesús perquè no hauria trencat la comunió. Marxant, la defugia, se n'escapava, i en el fons la rebutjava, perquè sabia que això el condicionaria a canviar de pensament. Però el qui rebutja ell mateix s'exclou.

Preservar la comunió implica de vegades, o sovint, o molt sovint, fer el contrari del que voldríem. Marxar de moments importants és més que una desconsideració, és danyar la comunió, és fer-la trontollar, i d'alguna manera, trair-la.

Que el Senyor i els altres ens perdonin les vegades que malmetem o traïm la comunió.

dilluns, 21 de març del 2016

EL PERIODISTA


Hi ha un periodista de Sarajevo que es diu Boban Minic. Va estar en la Guerra dels Balcans que durà del 1991 fins el 2001.  Ell diu taxativament: “La responsabilitat principal de la guerra que va destruir Iugoslàvia va ser dels periodistes”. La raó d’aquest periodista donant la culpa als mateixos periodistes és, sobretot, la tendència, en aquest mitjà de comunicació, a fer una caricatura cruel de l’altre, demonitzant-lo, ridiculitzant-lo, fent una paròdia de l’altre. En definitiva: barrejant notícia i interpretació.
Això ens ho trobem ara contínuament a les notícies. El fet que s’escullin unes notícies per deixar-ne d’altres, ja és un primer i molt important sedàs. El dedicar primeres pàgines o grans titulars a unes i relegar d’altres a simples enunciats, és un altre sedàs. El donar barrejats notícia i valoració n’és un altre. Hem de ser molt prudents a l’hora de llegir, d’escoltar o de veure notícies. Perquè en la realitat no sols passa allò que es diu pels mitjans. La vida és infinitament més rica.
També perquè el que el diari posa en primera pàgina potser no té més importància que la de figurar en un petit requadre. I, finalment, perquè el que els mitjans valoren com un progrés o un retrocés, és només la seva opinió, no és gens objectiu. Cal que contrastem i ens fem la nostra opinió de les coses. Cal saber escoltar les notícies i llegir els diaris. Sobretot quan l’horitzó del que partim, a partir de la fe, fa canviar radicalment la perspectiva del que és important, del que no ho és, del que és retrocés i del que és un avenç.
El Papa ho deia als presidents de Càrites : “Cauen les borses: gran commoció, primeres pàgines, gran preocupació. Es mor gent de gana: ja és normal, cap preocupació, cap titular”. I com això moltes coses.
En temps de Moisès, Egipte era un centre amb gran vitalitat i vida. Se sentien totes les veus i notícies. Però, només Déu, El qui hi és, va escoltar no les grans notícies, sinó que li va arribar el clam dels oprimits, dels esclaus. I baixà a alliberar-los. Dirà sant Pau: “Tot això era un exemple per a nosaltres”.
 A Jesús també li venien amb notícies muntades on una injustícia, com la que es narra executada per Pilat, ja era narrada barrejada amb la interpretació: aquells galileus que la patiren eren pecadors. El mateix quan expliquen la caiguda de la torre de Siloè on moriren vuit homes. Jesús separa fet d’interpretació i interpel·la els seus interlocutors, situant-los davant la seva pròpia responsabilitat. Els vol treure de la irresponsabilitat de parlar, de murmurar dels altres i enfrontant-los amb ells mateixos.
Deia el periodista de Sarajevo que la responsabilitat de la Guerra dels Balcans era dels periodistes. Era dels qui tergiversen notícies, amaguen d’altres i, en canvi, remarquen d’altres que enfronten i desperten sentiments d’odi. Que diuen el que passa amb to de neutralitat i hi barregen les seves valoracions.
Per això hem de ser prudents a l’hora d’escoltar notícies, cal completar-les. No fer-se’n ressò acríticament esdevenint una simple cadena de transmissió. Tenim una greu responsabilitat quan ens arriba una notícia. És davant  la pròpia responsabilitat que ens vol posar Jesús.
Això mateix passa amb les relacions més pròximes de família, de veïnat, de poble... Abans de fer de cadena de transmissió cal que ens posem davant Déu. Adorar, descalçar-nos davant d’Aquell que és, que hi és. I sentirem com ressona la seva veu i ens farà veure les coses de forma molt diferent. I mirar en la direcció que Ell mira: l’altre, el qui pateix.


AMBIVALÈNCIA I HUMILITAT


Aquests dies han matat quatre religioses de la Mare Teresa de Calcuta al Iemen. I, juntament amb elles, dotze persones més, ancians i discapacitats, acollits a llur casa. Han destruït bona part de l’edifici i profanat l’església. El capellà que les atenia no saben on és.
La persecució als cristians és una realitat que creix. Amb tot, hem d’anar en compte de no posar-ho tot al mateix sac. S’acaben de donar els Òscar d’aquest any. L’Òscar a la millor pel·lícula ha estat per al film “Spotlight”, que aborda el tema de la pedofília en l’Església de Boston i que per a alguns ha estat titllada com anticatòlica. En canvi, els mitjans de comunicació del Vaticà diuen clarament que no s’ha de prendre com a anticatòlica aquesta pel·lícula, sinó positivament. Diuen que cal veure-la com una denúncia que s’ha d’escoltar i amb un missatge que cal valorar. Fins s’ha recomanat als bisbes que la vegin.
El mateix Papa en la seva visita a l’Àfrica va dir que una de lacres més greus de molts països era la corrupció. I això ho digué davant les autoritats i els polítics. Però hi afegí: “I això ho dic perquè sé de què parlo, això passa en el Vaticà mateix”.
El missatge de la paràbola del Fill Pròdig no l’entendrem si ens posem sistemàticament en el paper del germà gran. Fem de fill gran quan jutgem i excloem, quan no tenim temps de posar-nos en qüestió: “No he desobeït ni un sol dels teus manaments”. Però, hem oblidat el primer i el més important de tots.
De fet, però, som el fill petit, ens comportem com el fill gran i estem cridats a assumir la manera de fer del pare. Ja fa temps que l’Església ens passa al davant reconeixent els seus pecats, demanant perdó, i, en la mesura del que es pot, reparant els mals que ha fet durant la història. També ens toca a cadascú de nosaltres de saber-ho fer. I d’una manera concreta, lúcida i honesta. I això fa mal. És posar-nos en qüestió. Només reconeixent que som el fill petit aquesta paràbola serà per a nosaltres una bona notícia. Si aquesta paràbola no la sento com a bona notícia és que m’he col·locat en un lloc equivocat.
I estem cridats a fer com el pare: No força el fill a quedar-se. I quan torna es commou, corre cap el qui ve amb el cap cot abraçant-lo, besant-lo i celebrant-ho. Surt a cercar l’altre germà indignat, invitant-lo, pregant-lo i dient-li: “Tu sempre estàs amb mi i tot el que és meu és teu. Però ara cal alegrar-se pel teu germà”.
És el que sant Pau anomena “ser portadors del missatge de la reconciliació”. No retreure més les culpes. Per això “els qui viuen en Crist són una creació nova... ha començat un món nou”.
És aquest món nou, aquest món reconciliat, allò que el Pare vol construir. L’Església ha de tendir a ser una família, una fraternitat. I aquesta es construeix amb el perdó, amb la reconciliació. Això és el món nou. Com les germanes de Teresa de Calcuta el feien realment present en la seva comunitat, en la cura als pobres, ancians i discapacitats. Presència senzilla. Però que sobretot ha de ser humil, perquè si creiem en una Església santa ho és, sobretot, per la presència, en ella, de Jesús. Aquell que acull els pecadors i menja amb ells. Amb nosaltres.


El perfum de nard, flaire de resurrecció (Dilluns sant 2016)

La nostra memòria és una mena d'arxiu multimèdia que emmagatzema imatges, frases, sons, sabors, i també olors. 

Entre les olors, el perfum de nard autèntic queda gravat en la memòria per la seva fragància exquisida, irresistible, embriagadora, captivadora, que afebleix els altres sentits perquè l'olfacte absorbeixi tanta meravella.

Per això intuïm que la unció de Jesús a Betània romandria inesborrable en la memòria dels assistents, i la flaire de nard els faria entendre, posteriorment, el simbolisme d'aquell gest de Maria. Jesús mereixia ser ungit amb nard autèntic abans de morir, perquè la seva passió i mort exhalessin perfums de resurrecció.

dissabte, 19 de març del 2016

SETMANA DE PASSIÓ

Divendres V de Quaresma, 
18 de març de 2016
Jr 20, 10-13/Sl 17/Jn 10, 31-42

Abans que el Vaticà II retoqués el calendari litúrgic i la traslladés al 15 de setembre (el dia després de la celebració de la Festa de l’Exaltació de la Santa Creu), tradicionalment aquest divendres era el Divendres de Dolors i, per tant, la litúrgia ens apropava a la Mare de Déu i al seu patiment pel Seu Fill dies abans de començar la Setmana Santa, la Setmana de Passió.

Potser diferentment, però també avui les lectures volen introduir-nos d’alguna manera en aquesta Setmana de Passió que estem a punt de començar. La primera lectura, la del profeta Jeremies, posa en evidència el patiment del just innocent: Sento com parla la gent, em veig amenaçat de tots costats...diu el profeta. És un pensament carregat d’angoixa, l’angoixa de tot innocent que veu com el cercle es va fent cada cop més petit al seu voltant, el cercle dels enemics que volen posar fi a la seva vida, que el consideren una nosa. Aquest pensament d’angoixa em porta també el record del que, potser en algun moment de feblesa, era el pensament angoixat dels nostres germans caputxins màrtirs, ells perseguits i caçats simplement pel que representaven per als seus enemics. Aquest pensament d’angoixa m’ha de portar també a recordar tantes i tantes “passions” d’innocents que són sacrificats avui en el nostre món per causes perverses: una ideologia, un Déu arbitrari, els diners, el benestar de la majoria... No debades l’Església, en la vida de tots aquests innocents condemnats a mort antics i moderns, ha vist i veu el prototipus de Jesús, L’INNOCENT CONDEMNAT A MORT per nosaltres.

Ara bé, si la primera lectura ens recorda l’angoixa de l’innocent; l’Evangeli ens recorda l’ofuscació del malvat. M’heu vist fer moltes obres bones, que venien del meu Pare. ¿Per quina d’aquestes obres em voleu apedregar? demanarà Jesús. No importa que Jesús faci bones obres, no importa que Jesús guareixi els malalts i passi per tot arreu fent el bé... no es pot suportar que es faci igual a Déu i prou! L’ofuscació del malvat és no voler veure que Déu ha entrat en la història, o millor, no voler entendre que si Déu efectivament ha entrat en la història aquesta no podrà seguir con abans, que la llavor del canvi és imparable: que la Llei ja no pot ser interpretada a la lletra com abans; que el dissabte no pot ser l’excusa per no veure la necessitat del germà; que els camells i els drogoaddictes ens passen davant en el Regne dels Cels, que només els de cor net són els qui veuran Déu i no els qui es pensen tenir algun dret d’antiguitat per posseir-lo...


Introduir-nos a la Setmana de Passió, és introduir-nos al gran misteri de Jesús, veritable Déu i veritable home, que s’abaixà fins al punt d’experimentar el mateix que tants innocents morts injustament esdevenint així solidari de perseguits i condemnats; és introduir-nos a l’amor apassionat de Déu per la humanitat sencera que, en Jesús, segueix oferint-se un cop i un altre, braços ben oberts en la Creu, per reconciliar tothom, per perdonar tothom i carregar damunt d’Ell tot allò que ens esclavitza. Introduir-nos a la Setmana de Passió és introduir-nos al gran misteri de la nostra llibertat. Que res no ens encegui, doncs, perquè puguem donar el pas que ens posi dins d’aquest corrent que pot fer-nos passar de mort a vida. 

"In manus tuas commendo spiritum meum" (Diumenge de Rams 2016)

No és fàcil l'existència per qui neix amb una disminució física o mental, ni ho és pels seus pares i familiars. Tampoc no ho és per a un malalt o un accidentat amb danys irreversibles. No és fàcil l'existència per qui ha de viure perpètuament mancat dels mínims necessaris, ni per qui s'ha criat o viu en entorns marginals i famílies desestructurades. Tampoc no ho és per qui pateix addiccions, ni pels qui l'estimen. No és fàcil l'existència pels qui han marxat o fugit de casa seva i del seu país per pobresa, conflictes bèl·lics o polítics. Podríem afegir més exemples de sofriment humà continu. Són viacrucis aparentment sense fi, on la quinzena estació de la resurrecció sembla inassolible, amarant l'existència de fatalisme com si es tractés d'una tragèdia grega. Aleshores, és quan surten els clams i els retrets a Déu.

Però simultàniament hi ha un impuls vital, instintiu, a la supervivència, a tirar endavant malgrat tot; fins i tot esperant el miracle que les coses canviïn algun dia. Encara més, ens admirem amb els exemples de persones lluitadores, que van més enllà de la resignació i afronten la seva passió permanent, assumint-la de manera admirable, vivint-la amb coratge, irradiant esperança i integritat. I el seu testimoniatge té efectes benèfics sobre nosaltres, encoratjant-nos a afrontar les situacions doloroses amb la mateixa decisió.

Doncs, molt més benèfics i universals seran els efectes de la passió de Jesucrist. Primer, per ser qui és; ho explicava de meravella la carta de sant Pau als filipencs: "Jesucrist, essent de condició divina no es guardà gelosament la seva igualtat amb Déu", sinó que es féu semblant als homes. En segon lloc, pel sentit expiatori, redemptor, alliberador que Jesús donà a la seva passió i mort: ell que captenint-se "com un home qualsevol, s'abaixà i es feu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu". Aquest abaixament de Jesús implica associar totes les passions dels humans a la seva passió, significa assumir tots el dolors dels humans en el seu dolor.  Aquest és el tret distintiu i únic del seu sofriment: Jesús no pateix per ensenyar-nos a patir, que també, sinó per ungir el nostre sofriment amb el bàlsam de la seva presència, per establir un misteri de comunió profunda amb el nostre dolor, per obrir-li escletxes de llum, per introduir-hi horitzons de fe.

Aleshores, el nostre patiment serà exactament el mateix, però estarà embolcallat de serenor a causa d'una presència discretíssima, però real. Ho comprovem escoltant el relat de la passió, on Jesús es mostra tothora conscient que Déu l'acompanya, fins i tot en el moment més baix de l'hort de les Oliveres. Per això, enmig del dramatisme, abans de morir, els seus darrers mots en l'evangeli de Lluc són: "Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit".

dimecres, 16 de març del 2016

"Encara que no ho fes..." (Dimecres 5 Quaresma)

"Hi ha un Déu, aquell que nosaltres venerem, que ens pot alliberar del foc i de les teves mans". Així de confiats responen els joves Sidrac, Misac i Abde-Nagó a les amenaces de ser llançats al forn. Però fan una puntualització: "Però encara que no ho fes, que sàpiga la teva majestat que no venerarem els teus déus".

Aquest "encara que no ho fes" és una matisació sublim! Encara que Déu no salves els tres joves, ells es mantindrien ferms en la seva fe. Es tracta d'una experiència creient que supera evidències divines i pressions humanes: és una fe tan assumida i tan interioritzada que esdevé alliberada i alliberadora, malgrat la cruesa del moment.

Aquesta és la fe dels màrtirs, la que Jesús ens proposa a l'evangeli: "Si us manteniu ferms en el que jo us dic, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures".

diumenge, 13 de març del 2016

La marató que fineix allà dalt en Jesucrist (Diumenge 5 Quaresma)

No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues”. Això diu el profeta Isaïes al poble d’Israel, però sembla una frase providencial per la nostra comunitat cristiana dels caputxins de Sarrià, que de dimecres a divendres hem commemorat el 50è aniversari de la Caputxinada amb actes comunitaris, socials i institucionals que han gaudit d’un notable ressò mediàtic.
Però el profeta Isaïes exhorta a no viure enyorats de glòries passades, com la prodigiosa travessa del Mar Roig, com la revolucionaria Caputxinada. Ara toca caminar pel desert, que és una al·legoria de la nostra vida, on Déu ens proveirà d’aigua i farà coses noves si caminem atents i confiats pels camins rutinaris de la quotidianitat. Aquests són els espais on Déu es manifesta, proveint la nostra sequedat interior amb aigua espiritual, i sorprenent-nos amb novetats impensades.
Perquè el camí de la vida és més una marató que uns cursa de 100 metres, i l’essencial no és arribar dels primers ni batre rècords, sinó completar la cursa, vigilant de no despistar-nos per mil i un miratges, que convidant-nos a glòries, honors i beneficis, ens desvien del trajecte o ens aturen fatalment. Perquè la meta de la nostra marató no és a Montjuïc, sinó al cel. Així de convençut ho deia sant Pau als cristians de Filips: “Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Quan un és jove hi ha mil i una curses que t’absorbeixen i que correm adelerats, però amb el pas dels anys “l’allà dalt” que deia Pau va prenent rellevància, el ritme físic s’alenteix i la perspectiva s’eixampla, i aprenem a relativitzar tantes coses que anys abans vivíem com un absolut.
Perquè si no esguardem “l’allà dalt”, si no intuïm la vida futura en Déu com el veritable absolut, absolutitzarem tantes coses terrenals que, malgrat siguin bones, no deixen de ser relatives. Això és el que, en definitiva, Jesús està dient als acusadors de l’adúltera: que no absolutitzin la Llei, que és un mitjà imprescindible, validíssim, importantíssim, respectuossísim, però al cap i a la fi, un mitjà. La Llei és el dit que assenyala Déu, per tant no podem absolutitzar el dit. No podem absolutitzar tantes coses que són essencialment bones perquè ens faran perdre perspectiva, recreant-nos a mirar el dit i obligar que tothom el miri. En nom de causes que considerem bones i justes caiem en grans intransigències, en grans absolutismes, en grans injustícies.
D’absolut només n’hi ha un, que és Déu, i a ell tendim; i amb la humanitat de Jesús ens hi apropem, especialment seguint-lo -pas per pas- els dies sants que s’acosten, des de la seva entrada solemne a Jerusalem fins al matí de resurrecció.

dimarts, 8 de març del 2016

SI ALGÚ TÉ SET, QUE VINGUI A MI!

Dimarts IV de Quaresma, 8 de març de 2016
Ez 47, 1-9.12/Sl 45/Jn 5, 1-3.5-16


Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui... (Jn 7, 37) diuen que exclamà Jesús enmig de la gent el darrer dia, el més solemne, de la festa dels Tabernacles a Jerusalem, el dia, justament que la gent, en pelegrinatge, carregava aigua de la piscina de Siloè per oferir-la en libació a l’altar del Temple, que era una manera de donar gràcies i demanar la pluja, la benedicció, per a les futures collites.

M’hi han fet pensar en aquesta escena els textos que la litúrgia avui ens proposa per meditar. Perquè el mateix evangelista Joan, explicant aquestes paraules de Jesús, les posa en connexió amb l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Crist, Esperit que Déu donaria un cop Jesús fos glorificat. Pel mateix evangelista el moment de la glorificació de Jesús és el moment de la seva mort a la Creu, el moment en què Jesús lliura el seu esperit, el moment en què del seu costat traspassat brollen sang i aigua.

Penso que és des d’aleshores que l’Església ha vist en la profecia d’Ezequiel que avui hem escoltat (aquest rierol que surt del costat dret del Temple i que esdevé un riu cabalós, aquest rierol de qui l’àngel diu: Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà), la figura de Jesús i la potència, la força, el dinamisme del Seu Esperit que tot ho renova, tot ho recrea, tot ho transfigura. I, de retruc, en la imatge de la piscina de Bet-Zatah o Betesda (“casa de la misericòrdia” o “de la gràcia”), la figura de la font baptismal, el lloc on molts malalts: cecs, coixos, paralítics... el lloc on tu i jo hem trobat i trobem un cop i un altre, renovada especialment en els sagraments de la Reconciliació i l’Eucaristia, la seguretat d’aquesta gràcia del perdó, la força de Déu per començar de nou, la vida plena que Crist ens ha guanyat en la seva passió, mort i resurrecció, la concreció del Regne.

Cada dia, només ens cal parar l’oïda, Jesús ens renova la pregunta: Et vols posar bo? Cada dia Jesús es posa al nostre costat, sabent i coneixent molt bé què és el que ens paralitza, el que ens obstaculitza, el que impedeix que transitem plenament lliures en aquesta vida que és camí de trobada amb el Pare del Cel, i ens estima entranyablement. Cada dia Jesús, si sabem escoltar-lo, ens torna a proposar, i amb el seu perdó ho possibilita, que comencem de nou amb un renovat Aixeca’t, carrega’t la llitera i camina.

Si escoltem la Seva veu, si l’acollim, les aigües impetuoses i sanejadores del Seu Esperit ens vivificaran, ens transfiguraran, faran de nosaltres una creació nova. Si escolem i responem seriosament a aquesta, la Seva veu, que torna a dir-nos: Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui!