diumenge, 6 de març de 2016

Dolents bons i bons dolents (Diumenge 4 Quaresma)

Imaginem que ens demanessin de rodar un film per tots els públics amb la paràbola del fill pròdig que hem proclamat. Utilitzant el recorrent contrast de tantíssimes pel·lícules entre el personatge bo i el dolent, queda molt clar que el bo de la paràbola és el pare. El més destacat i que mostra la seva misericòrdia pel fill esgarriat és la superba rebuda que li dóna: emocionat, saltant-li al coll i besant-lo, vestint-lo amb el bo i millor, organitzant una festa matant el vedell gras. Però hi ha dos detalls més que arrodoneixen la seva grandesa d'esperit. El primer és lliurant al fill petit el que no té dret a exigir, que és la part de la seva herència quan ell encara viu; no és normal que un pare faci això. El segon detall és anar a cercar el fill gran rebotat, fent-li entendre la situació perquè participi de la joia familiar.

Però el que no queda tan clar és a qui atribuir el paper de dolent de la paràbola. Ens succeeix com en les pel·lícules del director Woody Allen, que els personatges bons acaben malament i els personatges dolents acaben bé. Passa amb el germà gran, abnegat i treballador, fidel complidor de les ordres paternes, però s'enrabia per l'acció benèvola del pare vers el germà petit. La gelosia, l'enveja li ofusca l'enteniment i li dilueix l'amor fratern. La paràbola va adreçada als qui fan com ell, en el cas de l'evangeli són els fariseus i els mestres de la Torà. Però també va per nosaltres, quan en tantes situacions, sobretot a la feina, ens enrabiem quan altres, aparentment sense merèixer-ho tan com nosaltres, reben més reconeixença i bon tracte. Aleshores ens rebotem rebutjant l'agraciat i criticant el benefactor.

Amb el germà petit ―el protagonista principal de la paràbola― passa a l'inrevés. Ell és el benjamí, un autèntic penques que reclama l'herència que no li pertoca, que la malgasta a cor què vols, i que la gana li obre l'enteniment; talment com nosaltres que no reaccionem fins que no rebem una garrotada que ens mostra tal com som. Però el germà petit recapacita, i té la gosadia d'humiliar-se tornant a casa amb la cua entre cames. L'acollida del pare li desvetlla una confessió: "Pare, he pecat contra el cel i contra tu, no mereixo ser fill teu". Aquest retorn humil el fa gran. Som capaços nosaltres de fer el mateix amb tots aquells que, per diverses circumstàncies, ens hem allunyat d'ells? Encara més, som capaços de reconèixer amb humilitat les mil i una excuses que ens allunyen de Déu i de Jesucrist i acostar-nos-hi de manera sincera, sabedors que l'acollida sempre serà incondicional?