diumenge, 28 de febrer de 2016

Que ningú quedi enrere (Diumenge 3 Quaresma)

“Que ningú quedi enrere”. Aquest és l’eslògan de la caminada solidària organitzada per l’obra social de Sant Joan de Déu que avui travessava els turons i carrers de Barcelona. Els voluntaris que indicaven els itineraris lluïen un peto vermell amb aquesta frase. L’objectiu de la caminada i del lema era sensibilitzar i recaptar fons pels col·lectius vulnerables.
 
Aquesta activitat i sobretot el lema “Que ningú quedi enrere” són providencials per resumir la paràbola de l’evangeli que hem escoltat: un propietari mana tallar la figuera que no dóna fruit, i el vinyater intercedeix per l’arbre improductiu demanant una nova oportunitat. Es tracta d’una al·legoria del rigorisme humà tipificat pel propietari: el que no dóna fruit cal tallar-lo, el que no serveix cal llençar-lo, qui no produeix cal acomiadar-lo, qui no és útil cal marginar-lo, qui és una nosa cal arraconar-lo o expulsar-lo. Aquesta lògica implacable és present en molts àmbits de la nostra vida, i nosaltres transigim amb boca closa o hi participem amb complicitat.
 
Però la paràbola és sobretot una al·legoria de la benvolença divina, tipificada pel vinyater que diu: “Senyor, deixeu-la encara aquest any”. La intercessió del vinyater per la figuera representa Jesucrist que intercedeix per tants improductius entre els quals hi som nosaltres; però també pot representar la comunitat eclesial que vetlla pels fidels més necessitats de comprensió i suport; o fins i tot les persones de bona voluntat que defensen els qui necessiten segones oportunitats, o terceres, o quartes...
 
Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”, argumenta el vinyater per protegir la figuera, confiant en el terreny, confiant en l’arbre, confiant en la seva capacitat de treball. Aquesta opció esperançada i magnànima del masover és la més complicada, esforçada i costosa. En canvi, l’opció del propietari és la més efectiva, ràpida i econòmica.
 
Donar segones, terceres, quartes, quintes oportunitats implica esforç, patiment, despesa, i àdhuc desil·lusions, però és el camí més humà i el que més ens acosta a Déu, que no cessa mai de donar-nos noves oportunitats. Tots, absolutament tots, hem ensopegat, ensopeguem i ensopegarem en la nostra vida, i hem reaccionant positivament quan hem estat compresos i ens hem ensorrat quan ens han jutjat i bandejat.
 
Per això admirem la grandesa d’esperit del vinyater que confia en la seva vinya, que té misericòrdia de la seva figuera perquè sap que cuidant-la adequadament acabarà donant fruit. Com ens succeeix a nosaltres quan ens tracten amb misericòrdia, que reaccionem i donem fruit.