divendres, 19 de febrer de 2016

UN DÉU QUE ESCANDALITZA

Dimecres, 3 de febrer de 2016
2 Sa 24, 2.9-17/Sl 31/Mc 6, 1-6

Escoltem i tornem a rellegir la primera lectura i ens passa una mica com als oients de Natzaret de l’Evangeli d’avui en escoltar Jesús: ens n’escandalitzem.

David s’oblida per un moment de qui és ell, quins són els seus humils orígens i qui és el que li ha posat tot a les seves mans sense demanar-ho... i es converteix en aquell tipus de rei o de president o de governant pagat de si mateix i que vol saber els recursos de què disposa per aconseguir més i més... i cau en la temptació de fer un cens que ja hem escoltat quines conseqüències té especialment per al poble. I això és el que ens escandalitza d’aquesta lectura, perquè hi ha, al menys, dues maneres de llegir aquest text i la més senzilla és la de veure en Déu algú totalment arbitrari i injust: Déu sembla algú que castiga el poble (a més en dóna tres maneres a escollir per fer-ho) en lloc de castigar directament el culpable del pecat, que és David. Un escàndol!

Però hi ha una altra lectura possible i és la que, si la fem, ens pot espantar per les conseqüències que aquesta lectura pot tenir en nosaltres. És la lectura que ens fa mirar, dins d’aquest Any de la Misericòrdia, allò que ens costa més d’encarar perquè no està gens de moda: el nostre pecat personal.

El pecat de David ens revela avui que les nostres opcions i les nostres decisions mai no són banals del tot. Totes hi compten. I meditar sobre això ens pot fer por, perquè ens diu que no depenem d’un determinisme cec, sinó que normalment som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions i opcions i, per això mateix, responsables de les conseqüències. Res no és banal. No fou banal que un dia el Dr. Alexander Flemming (1881-1955) descobrís un fong que matava un cultiu de bacteris que tenia en observació en el seu laboratori i no decidís llençar-ho tot a la paperera, perquè ja sabem les vides que han estat salvades arran d’aquest descobriment. Com tampoc, penso, no han estat gens banals les conseqüències que s’han derivat d’aquella famosa foto del Trio de les Açores (cimera del 15 de març del 2003 entre George W. Bush, Tony Blair i José Maria Aznar) amb l’engany sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq i tot el que ha vingut després.

Res no és banal. I el pecat de David em revela avui que jo també sóc pecador. Que jo també sóc responsable de les meves opcions tot i que, humà com sóc, ignori tant sovint les conseqüències que algunes d’aquestes meves opcions tinguin per a mi i per als qui m’envolten. Però no estem cridats a viure en la por i menys en una por que ens paralitzi. Som cridats a ser persones responsables d’un gran patrimoni (la natura, la humanitat sencera, com ens recorda el Papa Francesc en la Laudato si’) precisament perquè descobrim la facilitat i el poder que tenim per engegar-ho tot a norris amb l’excusa del meu interès més egoista, privat o col·lectiu, o amb la reacció més visceral davant les meves pors i, tot adonant-nos, canviem de xip, ens convertim, cosa que la misericòrdia de Déu possibilita a través del seu perdó.


Res no és banal. Tampoc no ho és, ens diu l’Evangeli avui, prendre partit per Jesús o no fer-ho. Escandalitzar-nos per les “suposades pretensions” del fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó... o demanar-li sense embuts qui ets tu? què vols de mi? Això tampoc no és banal, prova-ho!