Ja sabeu què ha passat (Pasqua 2024)

 

“Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país”, no és cap recordatori de res succeït a casa nostra recentment. La frase sortia de la boca de Pere en els Fets dels Apòstols. El seu discurs reflectia que els fets protagonitzats per Jesús eren coneguts, així com la seva inspiració divina i el seu final penjat en un patíbul. Però Pere afegia una novetat: “Déu el ressuscità el tercer dia”. D’això en donaven testimoniatge els qui ho van experimentar en la pròpia pell, bo i anunciant “que tothom qui creu en ell rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom”.

Amb la resurrecció de Jesús d’entre els morts s’acompleix la proclama messiànica del salmista: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici”. Amb la resurrecció de Jesús contemplem com el rebutjat esdevé el proclamat, tot obra divina digne d’admiració. També ho indicava el salmista, dient: “És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen”.

Els primers de protagonitzar l’exclamació del salm i d'admirar-se de la meravellosa resurrecció de Jesús van ser, segons l’evangeli de sant Joan, Maria Magdalena, Pere i Joan. La pedra remoguda del sepulcre i la tomba buida eren els testimonis muts que suscitaren la reacció dels deixebles a creure en el prodigi: “Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts”.

Després d’aquest primer encaix de l’esdeveniment per part dels deixebles, la carta als Colossencs, dècades després, s’adreçava als batejats en el nom de Jesús, dient-los: “Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt”. De fet, la resurrecció de Jesús significa enlairar la mirada existencial vers les altures, “on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu”. Perquè estar batejat en el nom de Jesucrist significa estimar més les coses celestials que les terrenals, significa omplir la nostra quotidianitat de la vida del Crist Ressuscitat, significa inhalar vida divina en cada respir, significa irradiar esperit diví en cada acció, significa il·luminar els nostres pensament amb raigs celestials, significa esperar cada any plens de deler la celebració de la Pasqua, el gran moment d’actualitzar el devessall de dons celestials que rebem per creure en Jesucrist.

Ha fet justos els altres (Divendres Sant 2024)

“Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum” era una de les nombrosíssimes afirmacions que el profeta Isaïes explicava del Servent de Iahvè. La frase ens serveix a nosaltres com a lliçó de vida, bo i exhortant-nos a resistir els sofriments perquè un raig de llum il·lumini el patiment. Però el profeta no pensava en nosaltres quan escrivia això, sinó en un Messies Sofrent, en l’Enviat diví vingut a redimir el poble d’Israel del seu pecat i omplir-lo de dignitat i de benaurança. Aquesta redempció es concreta convertint-se ell mateix en víctima expiatòria segons la tradició sacrificial del boc expiatori: “el just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d'ells”. La tradició cristiana de matriu jueva veié en les descripcions d’Isaïes un magnífic retrat de Jesús. La litúrgia del Divendres Sant ha consagrat aquesta semblança, per respondre al sentit de la mort de Jesús a la creu. De fet, la primitiva tradició cristiana també llegeix la mort de Jesús com un sacrifici expiatori, únic i irrepetible, que redimeix de manera perpètua els qui es deixen aspergir amb la seva sang.

La carta als Hebreus és un pont natural entre la tradició jueva i la tradició cristiana. Explica la figura de Jesús amb les categories del culte israelita en el temple de Jerusalem; en concret, equipara Jesús amb el gran sacerdot que entrava un cop a l’any en el Sant dels Sants terrenal per aconseguir l’expiació del pecat de tot el poble. La carta als Hebreus converteix Jesucrist en gran sacerdot celestial, que ha entrat en el Sant dels Sants del temple celestial. Des del seu tron, al costat de Déu, vetlla per nosaltres. Però la mediació celestial de Jesucrist primer hagué de passar la prova del sofriment en la seva vida mortal: “Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.”

El verset que introdueix i resumeix la passió segons sant Joan, també resumia el fragment de la carta als Hebreus: “Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de creu. Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

La passió de sant Joan, solemne en presentar un Jesús més diví que humà, explica que davant el cos mort en la creu “un dels soldats li donà una llançada al costat i a l'instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié”. La primitiva comunitat cristiana es serví d’aquesta sang i aigua brollant del cos de Jesús per expressar amb una imatge colpidora el sentit de l’eucaristia i del baptisme, els espais privilegiats on fer comunió amb la mort i resurrecció de Jesús. És el que celebrarem amb solemnitat la nit de Pasqua!

Aquest calze és la nova aliança (Dijous Sant 2024)

“Aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el "pas" del Senyor.” Així de clar s’explicava Iahvè en el llibre de l’Èxode, prescrivint als israelites la celebració del Sopar Pasqual. Es tracta d’un àpat que supera la mera commemoració per esdevenir un memorial: “Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua". Quan Iahvè diu que aquest sopar ha de ser un memorial i una institució perpètua, al·ludeix a l’alliberament realitzat en el passat i que s’actualitza en el present dels qui el celebren, bo i anticipant un alliberament escatològic futur. De fet, l’alliberament d’Egipte fonamenta la identitat dels israelites, i celebrar-ho a través del sopar pasqual esdevé la reafirmació d’aquesta identitat. No en va, és la festa més important del calendari jueu, i, a partir de la qual, la tradició cristiana construeix la seva Pasqua, el pas de la mort a la vida protagonitzat per Jesucrist.

La celebració cristiana de la Pasqua també està acompanyada d’un àpat, el darrer sopar de Jesús, celebrat en el context d’un sopar pasqual jueu. Sant Pau ho explica de meravella als corintis, testimoniant que es tracta d’una tradició que ha rebut dels primers deixebles. L’Apòstol recorda que les paraules de Jesús sobre el pa i la copa de vi han de constituir un memorial: “Feu això per celebrar el meu memorial”, i ho repeteix dues vegades. Com succeeix amb el sopar pasqual jueu, el sopar eucarístic també commemora un gest històric que s’actualitza en cada celebració, i alhora és una pregustació de l’àpat celestial que acomplirem a la fi dels temps. També, com succeeix amb el sopar pasqual jueu, la celebració eucarística fonamenta la identitat cristiana, i, la seva repetició diària o setmanal, ens reafirma en aquesta identitat, com declarava sant Pau: “Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”.

“Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua”. Així començava el fragment de l’evangeli de sant Joan, ambientat en la celebració de la pasqua jueva. És el moment decisiu: “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare”. Jesús celebra anticipadament la seva Pasqua, el seu pas d’aquest món al món diví, i l’evangeli joànic subratlla el gest del lavatori de peus com el complement pràctic a l’altre gest del pa i del vi eucarístic que expliquen els evangelis sinòptics. Per l’evangeli de sant Joan, el rentament de peus també forma part de la identitat cristiana. Així ho diu Jesús a Pere: “Si no et rento, tu no ets dels meus”. Deixar-se rentar i rentar els peus testimonia el tarannà d’un cristià, que celebra devotament l’eucaristia i que serveix devotament els germans rentant-los els peus.

Sé que no quedaré avergonyit (Diumenge de Rams 2024)

“Sé que no quedaré avergonyit”. Aquesta és la convicció que manifestava el Servent Sofrent de Iahvè, un personatge enigmàtic que apareix en el llibre del profeta Isaïes. La tradició cristiana veu en les vicissituds d’aquest Servent l’anunci de la passió, mort i resurrecció de Jesús. Els humans, per molt creients que siguem, tenim pànic a ser avergonyits davant els altres, a que se’ns desqualifiqui públicament, sigui en l’àmbit familiar, amical, comunitari, laboral o social. Per això esdevé tan colpidora la manifestació de confiança que aquest Servent sofrent expressa amb tanta determinació i enmig d’ultratges i atacs a la seva persona.

El salmista també ho reflectia quan, en una situació semblant a la del Servent de Iahvè, expressava: “Tots els qui em veuen es riuen de mi, amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa”. La tradició cristiana llegeix aquest salm 21 com la pregària de Jesús a la creu. Nosaltres hem repetit la mateixa frase de Jesús abans de morir, i que obre el salm: “Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?”

Sant Pau, escrivia als cristians de Filips un dels fragments més llegits en la litúrgia, l’himne de la kènosi o de l’anorreament absolut de Jesús. Del més elevat descendí al més baix, i del més baix, ascendí de nou al més alt “perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús”. El misteri de la fe cristiana apareix concentrar en aquest himne: encarnació, passió, mort, resurrecció i exaltació a les altures, perquè “tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”.

En la lectura de la passió segons sant Mateu hem escoltat que, a la casa del gran sacerdot on Jesús és interrogat “alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny”. L’avergonyiment públic que Jesús rep és total. Així mateix, la seva mort va ser una mort vergonyosa, amb un gran crit final que expressava l’esclat d’haver acumulat tant ultratge: “Jesús llançà un gran crit i expirà”.

Aquests dies toca fer silenci interior i avergonyir-nos de la nostra poca capacitat de suportar la vergonya pública, com li succeí a Pere; avergonyir-nos de la nostra poca predisposició a fer de Cireneu, compartint la vergonya de carregar la creu. La gran lliçó de Jesús morint a la creu és que, per triomfar de debò, cal perdre de debò. Ho assaborirem la nit de Pasqua.

Feu renéixer en mi un esperit ferm (Diumenge 5è Quaresma)

“Els perdonaré la culpa i no recordaré més el seu pecat”. Aquesta era la conclusió que Iahvè, per boca del profeta Jeremies, adreçava al casal d’Israel i al casal de Judà. Iahvè proposa a tot el poble israelita de recomençar a través d'una aliança nova. No és fàcil que els humans perdonem les culpes i oblidem els pecats quan hi ha lligams familiars o s’han fet opcions de vida. Les ferides que deixem o ens han deixat costen de tancar. Però Iahvè així ho farà amb Israel. La resposta divina a l'aliança del Sinaí repetidament malmesa és fer net i tornar a començar. En llenguatge informàtic en diem reconfigurar l’ordinador. Aleshores, tot esdevé nou i es torna a començar de zero. Aquesta era, en el fons, la demanda que el salmista feia a Déu, expressada en llenguatge religiós: “Creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm”.

La carta als Hebreus ens submergia anticipadament en la Setmana Santa. Primer, descrivia l’agonia de l’hort de Getsemaní quan explicava: “Jesús s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes”. També evocava la passió i mort de Jesús: “Tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir”. Per últim, anunciava la seva exaltació al cel: “Es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten”. Sotmetre’s a Jesús és cert que implica renúncies, però són renúncies que no anul·len la nostra persona sinó que la fan créixer. Així ho expressava Jesús en l’evangeli que hem escoltat: “El Pare honorarà els qui es fan servidors meus”.

L’evangeli de sant Joan també ambientava la Setmana Santa. Ho expressava Jesús quan proclamava: “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”. Es tracta d’un anunci velat de la seva mort i resurrecció, que també anunciava amb l’al·legoria del gra que ha de morir per fecundar: “Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit”. Però Jesús no amaga la lluita interior ni el voler fer marxa enrere, quan manifesta: “En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d'aquesta hora?” L’hora de Jesús arribà quan va ser enlairat a la creu: “Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. Benaurada creu, on Jesús ens obre els braços per acollir les nostres torbacions i les nostres ganes de fer marxa enrere quan les responsabilitats ens pesen massa.