dimarts, 30 de setembre del 2008

El mateix casquet de sempre (Cròniques sarrianenques 11)

Ens creuem a una certa distància per les andanes del metro. El reconeixem de seguida. El mirem de dalt a baix i la seva aparença és completament normalitzada: es nota pel caminar, ferm i desimbolt; es nota per la presència: ben vestit, ben calçat, ben afaitat, el bigoti allargassat i ben cuidat, ben pentinat. Ens crida l’atenció, pel contrast amb la roba, que segueix portant el mateix casquet, de tall caucàsic, desgastat i d’un color indefinit.

És exàctament el que portava quan venia al convent amb altres immigrats, fa uns deu anys, els divendres al matí, a recollir un entrepà i un euro, i a prendre un cafè amb llet calent amb algun complement. Destacava per la seva simpatia discreta però sobretot pel capell, de tall tradicional, que portava manifestament amb orgull, com un signe d’una identitat a la que no volia renunciar.

Ens ha alegrat veure’l normalitzat però sobretot que portés el casquet vell i gastat de sempre. La seva situació vital ha anat canviant significativament, però el seu personalíssim barret s’ha mantingut immutable damunt el cap, recordant-li en tot moment qui és i d’on vé.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Responsabilitat (Diumenge 26)

Els profetes de l’Antic Testament són personatges carismàtics, atípics, difícils d’enquadrar. Acostumen a sortir-se intencionadament del pentagrama per emetre notes alliberades i plenes de vibració religiosa. Tocats personalíssimament per Déu tenen la gosadia de dir les coses pel seu nom, de criticar la prepotència del moment, d’esperonar quan envaeix el desànim.

El profeta Ezequiel, a la primera lectura, acusa amb mordacitat els seus contemporanis que, fatxendes i altius, acusen al mateix Déu de provocar els seus mals actuals: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Ezequiel els retreu de posar el cap sota l’ala, de treure pilotes fora, de treure’s les puces del damunt. El més còmode és dir, resignats, que Déu ho vol així. El profeta sacceja aquest comodisme mental apel.lant a la responsabilitat personal davant els esdeveniments, en aquell moment, trasbalsadors: conquerits pels babilonis, Jerusalem destruida, el seu temple incendiat, exili a Babilònia d’una part del poble. Ezequiel, contracorrent, posa el dit a la llaga: “¿No és la vostra manera d’obrar la que va desencaminada?”.

El profeta posa en evidència la tendència humana, gairebé innata, de culpabilitzar els altres dels fracassos i, afegim nosaltres, d’atorgar-nos en exclussiva els èxits. Utilitzant la mordacitat d’Ezequiel podriem dir que l’actual crisi econòmica i financera és culpa dels frares, monges, capellans, bisbes, i sobretot del papa que amb la seva ostentació vaticana ha suscitat la bombolla econòmica que acaba de petar.

Tornant al discurs de la responsabilitat personal, la veiem també reflectida en la paràbola de l’evangeli. El primer fill s’evadeix descaradament de la responsabilitat d’anar a la vinya: “No hi vull anar”; però reflexiona, es penedeix de la seva irresponsabilitat i assumeix positivament l’encàrrec patern. El segon fill accepta obedientment la seva responsabilitat: “Hi vaig de seguida, pare!”, però no l’exercita, s’inhibeix, convertint-se en un autèntic irresponsable.

Jesús, malgrat ho faci en paràboles i llenguatge simbòlic, també assumeix aquest rol profètic de denúncia i, com Ezequiel, acusa mordaçment als notables i grans sacerdots del seu temps d’omplir-se la boca de bones i santes paraules, que quedar com un senyors davant de tothom, però sense moure ni un dit.

Aquesta és l’acusació típica que fem als qui ostenten responsabilitats de qualsevol tipus, i com més alt és el seu grau de responsabilitat, més intensa és la crítica a que és sotmès. Quan un responsable econòmic, polític, religiós, social, laboral, familiar, esportiu... dóna sempre la culpa als altres és un mal responsable. El criteri per valorar un bon responsable ens el dóna sant Pau a la segona lectura: “Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. Aquesta és la responsabilitat que Jesús assumí i exercí fidelment en detriment de la seva persona.

dijous, 25 de setembre del 2008

Tormenta silenciosa (Des del Montnegre 3)

Sortim de nit al mirador de davant l’església. La lluna, quasi plena, dóna una claror difusa i tènue a causa dels nombrosos núvols que la cobreixen. Seiem a les grades encarades al Montseny que apareix, curiosament, tot cobert, invisible i fosc. Sembla una altíssima plataforma d’escenari on, al seu damunt, en un cel més aclarit i obert, s’esdevé l’espectacle: unes fenomenals descàrregues elèctriques que omplen, per uns quants segons, el cel de claror, talment com si es tractés dels focus d’un escenari que s’obren i es tanquen repetidament i ràpidament. És una senyora tormenta!

Crida l’atenció que els llamps, imponents, apareixen de forma alternativa, ara damunt la zona del Turó de l’Home, ara damunt de l’area de Les Agudes i els Castellets. Aquesta sensacional escenografia lluminosa es va repetint de forma gairebé monòtona i incansable. La distància evita el so dels trons i l’espectacle esdevé majestuós, impressionant, però sense incomodar ni espantar. El silenci complet que es respira, atípic en una tormenta, ressalta encara més la lluminositat dels llamps fent-los més respectables i alhora captivadors.

Contemplem aquestes imatges naturals i gratuïtes durant uns tres quarts d’hora. Decidim anar a dormir malgrat la tormenta continua impassible i silenciosa. L’endemà ens diuen que, de matinada, s’escoltàven les tronades i ha plogut. No hem sentit res, dormíem com soques.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Falda de mare (Mare de Déu de la Mercè)

Opinem que l’expressió més reeixida de Jordi Llimona és: “com una falda de mare”. La trobem habitualment en els seus llibres per arrodonir o per introduir les seves reflexions. La falda de la mare és una imatge propera, casolana, íntima, que amb una gran naturalitat expressa confiança, protecció, seguretat, moixaina, tendresa, el lloc inoblidable del trot rialler acompanyat amb la melodia de “l’arri arri tatanet...”.

La falda de la mare ens configura i ens perfila, ens humanitza i ens realitza, ens equilibra i sensibilitza. Una mare llatinoamericana, que treballa moltes hores durant tota la setmana ens explicava que, quan arriba a casa, cansada, les tres filles, ja adolescents i joves, encara es barallen per seure, una estona, a la seva falda. Els adults també enyorem, en algun moment, conscient o inconscientment, aquesta falda de mare, o si més no la seva vibració. Quina poderosa força interior i quin record inesborrable és capaç de despendre aquesta part tan petita del cos humà.

La iconografia de la marededéu acostuma a posar a Maria en la mateixa posició: amb l’infant Jesús assegut a la seva falda. És el cas de la marededéu de la Mercè, matrona de la ciutat, que podem contemplar a la basílica que té dedicada al carrer Ample, mirant al mar. Es tracta d’una escena clarament materna, familiar, fàcil d’imaginar a la llar de Natzaret, una escena que dignifica al fill i que dignifica a la mare, una escena que ha quedat immortalitzada i assumida per la tradició cristiana que ha vist, en Maria, una falda espiritual on poder seure i reposar, guanyar confiança, sentir proximitat i tendresa perdudes.

La falda de Maria, jaç acollidor i detector de les necessitats dels altres, intercedeix davant de Jesús, ja crescut i autònom, que canviï l’aigua en vi, que actui perquè les celebracions humanes siguin viscudes i feliçes. La falda de Maria esdevé especialment acollidora d’aquells que no han tingut una mare que els assegués a la falda, d’aquells que tenen la mare lluny, o malalta, o que ja no la tenen. La falda de Maria acull avui els barcelonins més desamparats i mancats d’afecte i de moixaina. La falda de Maria asseu al seu damunt, especialment avui, un per un, a tots els interns i internes dels centres penitenciaris, fent-los trotar sobre els seus genolls i cantant-lis: "arri arri tatanet...”.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Retret subtil (Cròniques sarrianenques 10)

Acostuma a parlar tan ràpid que costa seguir-lo. Ens explica, sense ordre ni concert, que s’està posant molt nerviós i que demanarà, abans que se li creuin els cables, que el traslladin de la seva galeria al mòdul de psiquiatria. Diu que allí estarà més contingut. No entenem perquè ens ho explica... Només se’ns acut de posar-li la mà sobre l’espatlla i dir-li, amigablement, que es tranquil.litzi.

Hores després, repassant mentalment la conversa, lliguem caps. Era un retret encobert. La setmana anterior se’ns queixava que havia enviat una instància perquè el visités un capellà del centre i encara no havia vingut ningú. Insistia que tenia necessitat de parlar...

Hi ha una distància tan gran entre la immediatesa que els interns sovint reclamen i les possibilitats reals d’atendre’ls! Hi ha una distància tan gran entre la manera de viure les coses a dins i a fora! La insinuació de voler anar a psiquiatria expressava, conscient o inconscientment, fins a quin punt el neguit l’envaïa i no podia asserenar-se, fins a quin punt necessitava parlar amb algú i no era atès.

El retret subtil va fer el seu efecte. La setmana següent anem al centre preocupats, amb l’interrogant de si apareixerà... El veiem entrar a la capella. El saludem i li diem que ens alegrem de veure’l. Li preguntem com es troba. Ens diu que s’ha tranquil.litzat. El seu rostre ho reflecteix: ja no està rígid. Fins i tot dibuixa un petit somriure. Deu intuïr que el capellà ha estat tota la setmana pensant en ell.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Treballadors d'espardenya (Diumenge 25)

La paràbola evangèlica dels treballadors de la vinya ens va de perles per aproximar-nos a la realitat generacional de l’Església catalana. La paràbola de Mateu pretenia llimar les diferències entre els membres més antics de la comunitat i els nouvinguts que s’anaven incorporant. Els primers representàven la tradició i els drets adquirits; els segons la novetat i la renovació. Les friccions i les tensions entre uns i altres serien evidents, com passa també actualment. El missatge de l’evangeli és clar: tots compten i tots reben el mateix.

L’Església catalana gaudeix d’un bon nombre de treballadors de primera hora del matí: homes i dones fidels, esforçats, complidors, sacrificats. Aquest treballadors són la generació que va viure el concili Vaticà II plens de joventut i de força: són els qui ara tenen més de setanta anys. Són els qui aguanten la vinya amb el seu treball de sol a sol, i se’n senten molt responsables. Amb coratge, encerts, desencerts, i il.lusió, van renovar-la i tranformar-la completament.

Els treballadors de la segona hora del matí, ja molts menys, són els qui van incorporar-se a partir del Concili. Són els menors de seixanta anys. Malgrat les diferències generacionals, el matí del concili els aglutinava amb els treballadors de primera hora. Tots comencàven gairebé de nou. El seu menor nombre i l’empenta dels seus predecessors va fer que s’adaptéssin al nou l’estil i formes de treball. Els qui no s’adaptaren, que van ser nombrosos, van acabar marxant de la vinya.

Els treballadors del migdia i de mitja tarda són els que s’incorporaren quan el Concili havia arribat al migdia: després d’uns vint anys. Són els menors de cinquanta anys. La seva entrada començava a ser necessària. El tarannà i les formes d’aquesta nova generació de treballadors era totalment diferent, i desconcertà. S’esdevingué un subtil però intens conflicte generacional amb les seves habituals desercions. L’accentuada personalitat dels treballadors de primera hora seguia marcant la pauta i els nouvinguts, per cansament, s’han anat adaptant.

Els treballadors de darrera hora són els arribats quan el sol de l’església sembla que s’hagi de pondre en l’horitzó català. Són mot pocs i necessaris, i totalment diferents de la generació anterior malgrat la proximitat. El concili, la dictadura, la transició democràtica, la televisió en blanc i negre..., són història passada per a ells. Carregats de bona fe i de l’evident il.lusió, assumeixen sense excessiva convicció la sobrecàrrega de treball i la manera de funcionar que tenim. Intueixen un canvi i esperen que arribi. Són els "desvagats" de l'evangeli.

Els qui portem algun decenni, ens costa entendre, com sempre ha passat, les noves generacions, provinents en bona mesura del món laboral o amb una carrera acabada. Malgrat això els veiem immadurs, poc formats, pietistes, superficials. En definitiva, pitjors que nosaltres. Però això és la tapadera que dissimula les nostres poques ganes de deixar-lis les responsabilitats i els càrrecs. La il.lusió al principi, la falta de renovació en un segon moment, i després la necessitat, ens fan sentir tristament insustituibles. Malgrat prediquem l’evangeli no ens acaba de fer gràcia això que els darrers passaran a primers i els primers a darrers.

L’esbarzer 2 (Des del Montnegre 2)

Passeig pel bosc a primers de setembre. Els esbarzers prenen, durant unes setmanes, un rostre amable i ens ofereixen, generosos, les apetitoses móres. Ens adonem que els esbarzers situats al bell mig de la solana gaudeixen d'unes móres grandíssimes, quasi del tamany de les móres d’una morera. Contemplant-les, sentint-les properes, amarant-nos de reflexions, decidim que en collirem per portar-les al convent.

Al dia següent, esporgant els cirerers de davant el recinte de la parròquia, apareix un grup de matrimonis joves amb els nens petits, engrescats i riallers. Porten cistells, tisores de podar llargues, una mena de caçapapallones també allargassats... Ens ve la imatge dels set nans del conte de la Blancaneus que van i vénen del treball, contents i cantant, amb les eines a coll.

Ens expliquen que vénen d’una casa propera i demanen de collir móres dels esbarzers que hi ha darrera els cireres. Instantàniament, comprenem el sentit dels cistells, les tisores llargues i els caçapapallones..., i ens aclaparem imaginant la poderosa capacitat recol.lectora d’aquell grup especialitzat.

Intentem, subtilment, protegir els esbarzers propers i els diem que el camí que han fet era ple de móres ben grosses. “Ja les hem collit!”, diuen satisfets. Ens acomiadem mentalment, amb pesar i desencís, d’aquelles móres grandíssimes de la solana on havíem posat l’ull. Resignats, i sense saber negar-nos a la seva demanda, els diem que les cullin, però que en deixin algunes per a nosaltres.

En menys de mitja hora, enmig de cants d’esplai, de rialles i bromes, el grup marxa, xiroi i satisfet, amb els cistells plens. Nosaltres, desolats, ho vivim com si hagués passat una plaga devastadora. Inquiets d’aquella recol.lecció gairebé industrial sortim, a la mateixa tarda, a comprovar els seus efectes. Encara queden móres, evidentment, però aquelles assoleiades, magnífiques i captivadores móres, ja no hi són... El nostre primer propòsit de collir-les tranquil.lament, una per una, amb delicadesa i gratitud, es transforma en un deler. Omplim, amb fretura, les dues capsetes que portem, abans que un altre grup de les mateixes característiques faci de les seves. Tot el bucolisme per terra!

divendres, 19 de setembre del 2008

L’esbarzer (Des del Montnegre 1)

Qui no s’haurà esgarrinxat alguna vegada la pell o s’haurà enganxat la roba amb un esbarzer! O fins i tot s’hi haurà trobat embardissat i amb serioses dificultats per sortir-ne. Indefectiblement, aquest arbust provoca respecte i malfiança. Procurem esquivar-lo, quasi instintivament, a fi que les seves aparentment innocents i allargassades tiges no se’ns aferrin indiscriminadament amb els seus agullons i que els pecíols de les seves fulles no ens facin una esgarrinxada. L’esbarzer és un arbust molest, desagradable, invadent, que omple sense escrúpols els marges dels camins, dels boscos i dels camps amb una rapidesa desmesurada. Per adobar-ho, no es destrueix ni tallant-lo ni cremant-lo, a més de resistir l’acció dels herbicides.

Aquesta planta la qualificaríem de maligna i agressiva sinó fos perquè, a finals de primavera, li broten unes flors que les abelles aprofiten per fer una mel exquisita; també perquè a finals d’estiu és capaç de donar un fruit tant gustós, tendre i delicat com són les móres. I com més assoleiat estigui l’esbarzer, més flors li brotaran i més nombrosa, grossa i saborosa serà la móra que ofereix. Qui ho hauria de dir que aquest arbust amant de la humitat, quasi indestructible i punxant, pugui d’oferir tanta quantitat de dolçor! Aleshores, un s’hi aproxima amb menys recels, i amb cura, va agafant i assaborint les móres.

L’esbarzer ens fa pensar en aquelles persones que, per l’hàbitat on viuen, estan acostumades a esgarrinxar, envaïr, punxar a qui se’ls hi acosti. L’agressivitat els hi és inherent. Però simultàniament són capaços de donar bons fruits: tendresa, dolçor, delicadesa. I com més els hi toqui el sol, més nombrosos i més saborosos seran els seus fruits. Aleshores, amb menys recels, podrem aproximar-nos-hi i assaborir-los.

Oberts al més enllà (Divendres 24)

Un tema habitual de Jordi Llimona era distingir entre immortalitat i resurrecció. Resumint molt, i en el nostre llenguatge, diem que la immortalitat expressa un voler humà i la resurrecció un voler diví. Es tracta, en el fons, de dos àmbits: el més ençà i el més enllà, temes també habituals de Jordi Llimona. El més ençà busca transcendir-se, immortalitzar-se; el més enllà és pura transcendència, pura divinitat.

Sant Pau, quan parla als corintis, els avisa del perill de qüestionar o de relativitzar la resurrecció de Crist perquè, en definitiva, escapcen el més enllà de la fe, retallen les ales al transcendent, es tanquen a l’irrupció de la divinitat, redueixen la fe a un simple projecte del més ençà. Aleshores l’existència humana perd horitzó i perspectiva.

dimecres, 17 de setembre del 2008

L'estigmatització de sant Francesc

Els estigmes són un fenòmen atípic, extraordinari, que pels creients de casa nostra és viscut, principalment, de dues formes. Una és amb esperit crític (per bé i per mal) que, passant el fenòmen pel sedaç de la raó, és mirat amb recel i certa llunyania. L’altre forma és la pietosa (per bé i per mal) que, veient el fenòmen com quelcom sobrenatural, és viscut de forma entusiasta. Una tercera vivència, més indefinida, és la perplexitat i l’admiració.

El relat de l’estigmatització de sant Francesc narrat en boca de fra Lleó trontolla davant una lectura històrico-crítica, però dóna ales als qui en fan una lectura pietosa. Una altra exemple seria la recepció del recent sant caputxí, Pius de Pietrelcina, també amb estigmes, que en alguns llocs és discretament silenciat i, en altres, té dedicat un altar amb una imatge de tamany natural celebrant l’eucaristia.

Però per a uns i altres l’estigmatització és una expressió (i aquí que cadascú hi afegeixi el que vulgui) d’una evidentíssima unió mística amb Crist crucificat. Les persones que gaudeixen d’un intens estadi espiritual ho reflecteixen físicament amb la mirada, les faccions del rostre, la gesticulació, la capacitat de treball.... És en aquest sentit que sant Francesc, identificat plenament amb el Crucificat, ho reflectiria d’alguna manera suficientment visible.

Per capir existencialment l’estigmatització intuïm que cal una gran maduresa religiosa, la qual demanem al Senyor de poder anar obtenint.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Enlairar (Exaltació Santa Creu)

Sempre ens ha cridat l’atenció l’escena de la primera lectura d’avui. El poble d’Israel, assetjat per picades de serp, és guarit miraculosament al mirar un estendard amb una serp de coure. El text hebreu diu: “serp amb ales”. Es tracta d’una figura semblant a les imatges egípcies de cobres alades amb poders guaridors i que el poble d’Israel, per òsmosi, assumiria. Ens trobem en un estadi de religiositat hebrea molt primitiu, d’influències i ressonàncies egípcies.

La serp, en diferents “formats”, apareix com la protagonista del relat: la serp de coure benefactora, la malèvola serp del desert que pica mortalment, i la llengua de serp del poble d’Israel que té la grandíssima barra de malparlar contra el mateix Déu. El relat, construit en dos temps, és una sèria amenaça contra el pecat d’injuriar Déu, però deixa una porta oberta al perdó diví i al penediment humà.

La tradició jueva, interpretant aquest relat, relaciona les serps castigadores amb la serp que enganyà a Adam i Eva amb paraules intel.ligents. Per això, llegeix la tradició, la serp esdevé l’instrument castigador del poble quan es peca amb paraules, com és el cas del relat: “El poble malparlava contra Déu i contra Moisès”. La Mishnà, preguntant-se com fou guarit el poble al mirar la serp, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estandard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició. La mística jueva, concretament el llibre de Zohar, explica que esguardar la serp de coure féu recordar al poble perquè es van fer mereixedors del càstig; això esdevingué el primer pas vers el penediment i el perdó.

L’evangeli de Joan, en paral.lel amb la tradició jueva, fa la seva lectura de la serp de coure i l’associa amb la creu de Crist, convertida ja, quan es redacta l’evangeli, en una icona teològica, en un estendard guaridor pel poble. Com els israelites que gosaren mirar, confiats, la benèfica serp de coure, ara, els qui gosin mirar la creu de Jesús, obtindran no sols la guarició del pecat, sinó també, com diu l’evangeli, la vida eterna.. Ho diu clarament dues vegades: els qui creuen en ell assoleixen la vida eterna. Ho rebla al final dient que Jesús és enviat no per condemnar, sinó per salvar el món.

Avui celebrem l’exaltació de la Santa Creu, i exalçar vol dir posar pel damunt, enlairar. En el llenguatge de l’evangeli de Joan “enlairar” té un doble sentit: el sentit físic de situar pel damunt i de forma visible; i el sentit teològic de pujar al cel, en definitiva, de ressuscitar. Sant Pau, a la segona lectura, deia exalçar.

Enlairar, ressuscitar, exalçar..., en definitiva, tres verbs que expliquen la mateixa realitat: Jesucrist vivent que, des del cel, amb els braços oberts, segueix guarint les picades de serp que donem i que ens donen, tan sols alçant la mirada vers ell.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Confiança o garrotada? (Diumenge 23)

Una societat, sigui del tipus que sigui, té l’obligació de protegir els més febles i de neutralitzar els inconscients i els qui abusen dels altres. Un exemple actualíssim en la societat espanyola i catalana són les noves lleis sobre la circulació i sobre els abusos sexuals. Una permisivitat social o, diguem-ne, una poca sensibilització social en aquests àmbits ha provocat un enduriment en les penes dels qui cometin aquests delictes.

L’enduriment de les penes i dels càstigs són mesures evidentíssimes de coacció i repressió als possibles executors, i de protecció a la societat. Però si una societat, per protegir i protegir-se ho ha de fer sempre a garrotades, vol dir que hi ha quelcom que falla en la base: l’educació i la prevenció.

Aquesta és la dura càrrega que Déu imposa al pobre profeta Ezequiel a la primera lectura dient-li: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis una paraula dels meus llavis, els has d’advertir”. Ezequiel té la gran responsabilitat d’advertir, d’educar, de prevenir el poble a fi d’evitar arribar al càstig. Més encara, el profeta serà el responsable moral dels qui hagin obrat incorrectament i no hagin estat prèviament advertits per ell. Ara bé, si aquests, un cop advertits, segueixen amb els seus comportaments, que assumeixin les conseqüències. Aquest encàrrec diví, malgrat la duresa de les formulacions, confia en la capacitat de reaccionar del poble i dels individus. Ezequiel esdevé el responsable i el portaveu diví d'aquest desvetllament.

L’evangeli ens planteja un projecte de correcció a la comunitat, manllevat fil per randa del judaisme. Es fonamenta, també, en la prevenció i en la capacitat de reacció de l’altre: “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols”. Aquesta exhortació expressa, de bones a primeres, agafar el toro per les banyes, encarar i parlar del problema, no dissimular-lo ni callar-lo, com tan sovint fem amb l’excusa de falsos respectes a la intimitat i al propi pensament. Aquesta exhortació expressa, també, delicadesa quan diu de portar-lo a part i no humiliar-lo davant els altres. Hem de reconèixer que sovint ja ens quedem aturats en aquest primer pas. Quants mals passos evitariem si fóssim prou agosarats per saber dir, amb delicadesa, les coses clares. Quants mals passos ens haurien evitat, si ens haguéssin dit, amb delicadesa, les coses clares.

Si aquest primer intent fracassa, l’evangeli manté la confiança i la paciència: “Si no te’n fa cas, crida a un altre o a dos més”. Si falla el segon intent, continuen presents l'educació i la prevenció: “Si tampoc feia cas, parla’n amb la comunitat reunida”. Si fracassa el tercer intent, arriba la trista i fatal decisió que no és fruit del rigorisme de la comunitat sinó de la irresponsabilitat del qui és acusat: “Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”. En definitiva, arriba l’arraconament i el càstig.

Algun purista podria dir que això no és del tot evangèlic perquè cal acollir incondicionalment al pecador, i tindria raó, però aquelles primitives comunitats cristianes van encarar com van saber i poder aquests problemes comunitàris amb prou dignitat. En cap moment apareix voler aplicar, de bones a primeres, la garrotada. Al contrari, amb un tracte delicat es confia en la reacció de l’altre. Un exemple que vint segles després, la nostra societat democràtica, plural, progressista i tot el que vulgueu, encara no sap aplicar prou bé.

dissabte, 6 de setembre del 2008

Genuïnitat (Cròniques sarrianenques 9)

Genuïnitat és un mot que descriu la figura de fra. Antoni Jover, missioner, mort a Letícia (amaçones colombià) aquest divendres, 5 de setembre, als vuitanta i pocs anys d’edat.

No estem capacitats per fer una evocació de la seva vida i trajectòria. Són poques les vegades que hem coincidit, però la seva proximitat irradiadora, el seu rubor intel.ligent, la seva càlida saviesa, el convertien en un entranyable referent.

Tenim gravat a la memòria el nostre darrer encontre. Va ser un moment exteriorment senzill, però interiorment emotiu. Erem a la porta del convent de Pompeia, acomiadant-lo. Les setmanes que havia estat al convent el vam omplir d’atencions. Els seus parents el portàven a l’aeroport, de retorn a la selva amazònica. Marxava malalt del cor i conscient que ja no tornaria a Catalunya. Mig d’amagat, ens donava un sobre amb un donatiu que li havien ofert: “Jo no el necessito”, argumentà.

Mentre l’abraçàvem li vam dir un cordial i típic: “A reveure”. Ell, mirant-nos amb tendresa, digué senzillament i sentidament: “Adéu”. Estava expressant que aquesta era la darrera abraçada que ens fèiem. Comprenent el sentit del mot i reaccionant, el vam abraçar de nou i li vam repetir: “A reveure”, amb un to diferent i enlairant els ulls al cel, manifestant el desig de retrobar-nos, des de la fe, i en les mans de Déu, en més enllà.

Un cop més, el comiat d’un germà malalt esdevenia un acte de fe que trascendia aquell moment i l’amarava d’una suau i càlida esperança.

L'isard (Cròniques sarrianenques 8)

Som a uns dos mil cinc-cents metres d’alçada. El sol acaba de sortir. Pugem per una canal que acaba obrint-se i formant un petit llac, estret i allargassat, on van a parar les aigües de les altíssimes i rectes parets de les muntanyes que el circunden. Un bell paisatge. Comentem que, per arrodonir l’estampa muntanyenca, hi falta la presència d’un isard bevent aigua en el llac, com una vegada, en una escena semblant, i només per uns instants, abans que l’animal fugís esporugit, vam tenir la sort de contemplar.

Ens enfilem, grimpant, pel roquissar on hi ha les traces indicadores del camí i, alçant la mirada, damunt els nostres caps, a una distància d’uns deu metres, damunt una roca tallada, talment com una aparició, veiem un isard que ens està mirant. És un isard jove. Ens aturem, sorpresos, a contemplar-lo, esperant la seva fugida imminent. L’animal resta immòbil, esguardant-nos fixament però amb serenitat. És el primer cop que veiem un isard tan a prop i, a més a més, que no fuig.

Continuem pujant pel rocam i ell ens precedeix pujant amb la seva habitual desimboltura, seguint les fites del camí com si fos un guia de muntanya, girant el cap per mantenir una distància prudencial, desapareixent darrera una roca i apareixent, instants després, damunt una altra, des d’on esguarda, tranquil i atent, els nostres moviments.

Aquest espectacle inaudit dura uns quants minuts, fins que arribem a un petit prat i el terreny esdevé pla. Aleshores, conscient de la seva possible vulnerabilitat, l’isard gira cua cap a l’esquerra, accelerant serenament el pas en direcció al llac. El nostre camí va en direcció contrària. L’animal ja no es preocupa de mirar-nos. S’ha assegurat que som prou lluny del llac per atansar-s’hi ell, tranquil.lament, a beure aigua.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Pregària pel fill difunt (Cròniques sarrianenques 7)

Entren els interns a la capella del centre penitenciari a celebrar l’eucaristia. Mentre s'asseuen, sempre se'ns acosta algú a demanar coses. Pel centre corre la veu que el capellà ajuda. La resposta és, habitualment, la mateixa: amablement se’ls hi diu que ara comença la missa i que és millor parlar després, tranquil.lament.

Però la mirada i el to d’aquell intern ens fa trencar el costum i l’escoltem. Sort que ho hem fet! Li han comunicat que el seu fill, disminuit psíquic de dotze anys, ha mort accidentat fa uns dies. Demana que fem una pregaria pel fill i que li dediquem la missa. Assentim a tot i l’animem a que ell faci la pregària, i si no es veu en cor, la farem nosaltres.

Arriba el moment. La seva pregària és austera, serena, confiada. Els seus companys no ho sabien i, sorpresos, reaccionen abraçant-lo. La missa continua. Arriba el moment de donar-se la pau. Espontàniament, els interns s'atansen al pare de l'infant per a donar-li, un rera l'altre, el condol. L’abraçen. Les abraçades són fortes, sorolloses, sentides, emocionades i emocionadores. Esperem, en silenci, que acabin.

Aquest tipus de notícies converteixen aquests homes endurits i reservats en pura expressivitat, en pur sentiment. Després de donar-se la pau tots se senten conhortats: el pare per rebre tantes mostres de suport; els altres per haver deixat fluir sense prevencions la seva emotivitat.

Al final de la missa, l’intern ve a donar, amb molta senzillesa, les gràcies.