diumenge, 31 de juliol de 2016

Tot és vanitat, diu Cohèlet (Diumenge 18)


"Vanitat i més vanitat, tot és vanitat". Així de contundent i sense deixar espai a la rèplica s'expressava l'inici del llibre del Cohèlet que hem escoltat en la primera lectura. L'exemple del desfici per treballar i acumular guanys que altres gaudiran era ben eloqüent. L'evangeli seguia un discurs semblant: "Ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida". Per reblar el clau, sant Pau deia en la segona lectura: "Feu morir allò que us lliga a la terra". 

Estan com estem en temps estival, amb calor, quan les vacances o semi vacances ens relaxen el cos i la ment, aquestes frases són de mal pair; perquè si alguna cosa desitgem aquestes properes setmanes és gaudir una mica de coses materials que potser implicaran unes certes dosis de vanitat, o una despesa econòmica major. 

Però com diem en català, una flor no fa estiu. És ben comprensible que fem un breu parèntesi de gaudi en la nostra vida esforçada, de vegades dura, i en certs moments duríssima. El que no és acceptable segons les lectures d'avui és que convertim la nostra vida en un festival de superficialitat, enganxats a tota mena d'exhibicionismes que ens instal·len en una vida irreal. 

Les lectures d'avui ens fan tocar de peus a terra amb l'exemple tan contundent de la paràbola evangèlica on després d'afeixugar-se treballant per tenir un benestar, aquell home no ho gaudirà per una mort imprevista. Qui més qui menys haurem patit l'implacable cop de maça de la mort sobtada d'algú proper. De cop i volta la nostra quotidianitat tan ben construïda queda convertida en no-res davant una realitat que ens supera i que ens mostra amb una lucidesa trasbalsadora l'essencial de la vida. 

Les lectures d'avui no són maniquees, ni pessimistes: no neguen els plaers de la vida, ni ens diuen que no estimem les coses terrenals, sinó que no les absolutitzem, que no convertim la nostra vida social i religiosa en una fira de vanitats. 

Les lectures d'avui són essencialistes, per això no traiem pit que 2 milions de joves s'hagin concentrat al voltant del papa a Polònia. Ens alegrem, però no traiem pit, perquè seria una exhibició de vanitat. Però sí que ens alegrem vivament i emocionadament que musulmans francesos hagin anat discretíssimament a missa en signe de solidaritat per l'assassinat del capellà Jacques. Aquests actes que no es veuen, que no surten al facebook ni al twiter dels famosos, són els que ens fan veritablement rics als ulls de Déu.

divendres, 29 de juliol de 2016

Digues les veritats i perdràs la vida (Dissabte 17)


"Digues les veritats i perdràs les amistats", diu la dita, que adaptada a les lectures d'avui podem reconvertir en "Digues les veritats i perdràs la vida". 

Jeremies és sentenciat a mort per anunciar la desfeta de Jerusalem. La intercessió dels magistrats i del poble el salven en el darrer moment. 

Joan Baptista és decapitat per criticar les immoralitats d'Herodes i Herodies. 

Sembla que les lectures ens vulguin dir que la vida dels portaveus divins acostuma a acabar malament, o que els designis divins acostumen a topar amb els designis dels dirigents humans.

dijous, 28 de juliol de 2016

Sense pèls a la llengua (Santa Marta 2016)

A l'evangeli de fa dos diumenges escoltàvem com Marta retreia a la seva germana Maria que no l'ajudés. Avui li retreia a Jesús de no haver arribat a temps per guarir el seu germà.

Marta, impulsiva de mena, no té pèls a la llengua per expressar el que sent, però tampoc té pèls a la llengua per manifestar la seva fe: "Jo sé que Déu us concedirà el que li demaneu" li diu a Jesús desprès del retret. També declara amb convicció: "Jo crec que vós sou el Messies".  

L'extraversió de Marta contrasta amb la introversió de Maria que no obre la boca en cap evangeli, però ambdues germanes són bones deixebles de Jesús, cadascuna fidel al seu tarannà.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Argila a les mans del terrisser (Dijous 17)

"Vosaltres sou a les meves mans com l'argila a les mans del terrisser". Així parla Iahvè al profeta Jeremies, manifestant la seva proximitat i la capacitat de modelar Israel al seu gust.

Però l'argila de la nostra condició humana apareix barrejada amb pedregam i arrels de tota mena que dificulten de fer un bon treball amb nosaltres. 

Per això hem de col·laborar embrutant-nos també les mans, garbellant la nostra terra interior perquè esdevingui una argila ben modelable a les mans de Déu, i així faci de nosaltres quelcom profitós pels altres.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Quedar bé (Dimecres 17)

"Són ells els qui s'han de convertir a tu i no tu a ells". Així respon Iahvè a un Jeremies desolat per la ineficàcia de la seva acció profètica. Sentint-se rebutjat i sol es pregunta si tot plegat no serà un engany de Déu.

Riure les gracietes de la societat, o si més no quedar bé, és la gran temptació del creient de qualsevol època: pensem, fem i diem el que és socialment correcte; qüestionem, diluïm o fins i tot dissimulem la nostra creença per no sentir-nos exclosos.

Iahvè respon a Jeremies que torni a ell, que perseveri en el seu testimoniatge, que li farà costat en tot moment.

A qui farem cas?

dilluns, 25 de juliol de 2016

Deixà la gent i se n'anà a casa (Dimarts 17)

"Jesús deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull".

Els moments de privacitat de Jesús amb els deixebles seran menys vistosos que els de la seva vida pública, però són moments imprescindibles on es consolidarà el seu missatge.

També nosaltres, compromesos en una vida pública que ens absorbeix i ens exigeix, no podem descuidar els moments d'intimitat i de trobament qualificat amb Jesucrist, com estem fent ara.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Abraham segueix donant testimoniatge de fe (Diumenge 17)

Abraham segueix donant-nos testimoniatge de bon creient. La setmana passada escoltàvem com acollia generosament tres missatgers divins i creia l'anunci ―increïble― que la seva esposa Sara infantaria un fill. Avui descobríem els components del misteriós trio de missatgers: dos són homes que finalment resultaran ser àngels que marxen a destruir Sodoma, i l'altre és el mateix Senyor, amb qui parla el patriarca.

Abraham desplega una conversa amb Déu on sembla que hagin canviat els papers: Déu exerceix de jutge impassible que transigeix progressivament a les demandes constants d'Abraham, sensible i compassiu, preocupat pel seu parent Lot, que habita enmig d'una població mitificada per la seva absoluta immoralitat. 

Anticipem que la intercessió d'Abraham no sorgirà efecte. Els dos àngels missatgers són acollits per Lot, que els defensa de la població de Sodoma que vol abusar sexualment d'ells. Com no arriben ni a deu justos, Lot i els seus fugen mentre Sodoma és destruïda i la seva dona convertida en estàtua de sal per mirar enrere. Ens trobem amb relats molt antics i molt enigmàtics que l'últim que podem fer és llegir-los de forma literalista. Hem de saber moure'ns enmig d'aquestes narracions sense que els arbres ens tapin el bosc, i captar el seu missatge, especialment el d'avui, que segueix enaltint les qualitats creients d'Abraham, atrevint-se a tutejar Déu respectuosament. 

La insistència del patriarca mostra que la justícia de Déu és justa, perquè Déu escolta i respon al clam que es pronuncia amb fe. Així ho corroborava Jesús en l'evangeli: "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà". Malgrat el "No és cert" amb què podem respondre a tals afirmacions de Jesús quan li demanem enmig de les dificultats i no som atesos, el missatge de l'evangeli també és clar: la qualitat i la sinceritat de la nostra fe són fonamentals per adreçar-nos a Déu. Com a referents tenim la convicció amb que ho fa Abraham i sobretot el mateix Jesús.

"El Pare del cel dóna l'Esperit als qui li demanen", així de fàcil ens ho presenta Jesús. Però si la petició falla, el responsable ho serà Déu o nosaltres? 

divendres, 22 de juliol de 2016

QUÈ NO SÓC CAPAÇ DE FER... ?

Dilluns, 18 de juliol de 2016
Mi 6, 1-4.6-8/Sl 49/Mt 12, 38-42

Què no sóc capaç de fer per allò que veritablement m’interessa? Ens ho em demanat alguna vegada? Què no fa un jove per aconseguir aquella entrada al concert del seu grup musical preferit? Primer per aconseguir els diners, o per convèncer els pares; després potser per fer hores de cues, en ocasions fins a dormir al carrer esperant que obrin la finestreta del lloc de venda per tal de no quedar-se sense l’entrada esperada. Que no fem per aconseguir l’atenció de la persona estimada? No reparem en despeses per fer un bon regal i quedar bé; no comptem les hores, és més, cerquem el màxim de temps per tal de trobar-nos amb ella i parlar. Que no fa una mare per la salut del seu fill? Mourà cel i terra per cercar com sigui i a la desesperada un bon metge; serà capaç de sacrificar hores de son per tal d’estar al seu costat vetllant per veure com evoluciona. Està clar: en cas de necessitat o d’interès no calculem ni preu ni esforços.

En la primera lectura trobem una cosa semblant. El poble demana a Déu, a través del profeta Miquees, què han de fer per aconseguir el seu favor. Encara bo que sembla que s’adonen d’aquesta “necessitat de Déu” i que estan disposats a un munt de coses per obtenir la seva resposta. Déu, però, els sorprèn demanant-los un culte ben senzill: ni víctimes, ni holocaustos, ni milers de moltons, ni torrents d’oli, ni molt menys la mort del primogènit per sentir-se salvat, estimat de Déu o simplement atès. Això podria convertir-se en un etern intercanvi comercial amb Déu i Déu està per damunt d’aquests jocs. Ja t’han dit, home, on es troba el bé, què espera de tu el Senyor: espera que siguis just en l’obrar, que estimis la bondat i siguis humil amb el teu Déu. Un culte senzill... però compromès. En un moment donat, quasi sense adonar-nos, som capaços dels sacrificis més grans... i la sorpresa és que no és Déu qui ens demana els més grans sacrificis!!!


En l’Evangeli, l’enfocament és diferent, però el problema és semblant: la nostra eterna necessitat de seguretats, de proves, de signes, per sentir-nos segurs. Els mestres de la Llei i els fariseus volen, com diem a vull, que Jesús es mulli, que demostri clarament qui és. Tot i que ja sabem que no és un demanar per creure, sinó per tenir una excusa per acusar-lo i matar-lo. Jesús no cau en la trampa, de part de Déu només serà donat un senyal: el del profeta Jonàs: així com Jonàs va passar tres dies i tres nits dintre el monstre marí, també el Fill de l’home passarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. És un anunci velat de la seva resurrecció, una forma de dir: em voleu matar, però la mort no em podrà retenir, perquè jo venceré la mort. Però... quan aquest signe es produeixi... creuran? Sabem que no. Malgrat això potser alguns seguim esperant signes i miracles, seguim sent àvids de tot allò sobrenatural o extraordinari. Potser amb humilitat ens cal reconèixer que no acabem de fiar-nos de Jesús. Potser hem oblidat també nosaltres que el signe és Ell: aquí teniu més que Jonàs... aquí teniu més que Salomó. Què no sóc capaç de fer per seguir-lo?

diumenge, 17 de juliol de 2016

Acollir generosament i creure com Abraham (Diumenge 16)

La tradició jueva, cristiana i musulmana anomena Abraham el pare dels creients, i l'episodi de la primera lectura n'és un exemple. Abraham, arrecerat a l'ombra de la seva tenda en ple migdia, contempla tres personatges misteriosos, i complint la llei beduïna del desert, els ofereix hospitalitat. Els convida a seure a l'ombra de l'alzina a refrescar-se els peus i menjar un mos de pa.

Però el patriarca fa molt més que això: demana a Sara que amassi farina i cogui unes fogasses, tria un vedell tendre i gras perquè el matin i el coguin, i ho serveix als hostes arrodonit amb mató i llet. ¿Per què Abraham ofereix aquest festí als tres hostes? Això és sobrepassar llargament la llei d'acollida al desert. La resposta és fàcil si situem Abraham com el pare dels creients: ell intueix que els tres personatges irradien la presència de Déu i per això corre a rebre'ls, es prosterna, els demana que no passin de llarg, i els convida a reposar vora seu. Abraham capta una proximitat divina que acull immediatament amb el bo i millor que posseeix. Primer missatge per a nosaltres, els creients: quan intuïm la presència de Déu, l'acollim generosament o la deixem passar?

El relat del Gènesi es clou amb l'anunci que Sara tindrà un fill, confirmant la intuïció d'Abraham: que aquests personatges són uns discrets missatgers divins. La primera lectura s'aturava aquí, però el relat segueix dient que Sara, escoltant des de la tenda, rigué. No obstant,  l'anunci es complirà i naixerà Isaac; i no per la credulitat de Sara sinó per la credulitat d'Abraham, que confia en la capacitat de Déu d'obrar prodigis. Segon missatge per a nosaltres: creiem de debò els anuncis divins o riem com fa Sara?

En suma, Abraham acull generosament i creu, com ho fan les dues germanes Marta i Maria amb Jesús. Maria acull a l'estil d'Abraham, fent costat a l'hoste en tot moment, contemplant i escoltant. Marta fa de Sara i de mossos, i a més rondinant davant de Jesús perquè la germana petita no l'ajuda. Jesús defensa Maria dient que ha escollit la part millor i que no li serà presa. Jesús també corregeix l'activíssima Marta, ensenyant-li que acollir-lo i creure en ell no és omplir-se de preocupacions i neguit. Un tercer missatge que podem extreure de l'evangeli: acollir Jesús i creure en ell no implica fer mil activitats i atrafegar-nos més del que ja ho estem, sinó seure, contemplar i escoltar atentament la seva paraula que ens parla fonamentalment a través de les Escriptures. Una tasca que mai no acabarem.