diumenge, 28 de febrer de 2016

Que ningú quedi enrere (Diumenge 3 Quaresma)

“Que ningú quedi enrere”. Aquest és l’eslògan de la caminada solidària organitzada per l’obra social de Sant Joan de Déu que avui travessava els turons i carrers de Barcelona. Els voluntaris que indicaven els itineraris lluïen un peto vermell amb aquesta frase. L’objectiu de la caminada i del lema era sensibilitzar i recaptar fons pels col·lectius vulnerables.
 
Aquesta activitat i sobretot el lema “Que ningú quedi enrere” són providencials per resumir la paràbola de l’evangeli que hem escoltat: un propietari mana tallar la figuera que no dóna fruit, i el vinyater intercedeix per l’arbre improductiu demanant una nova oportunitat. Es tracta d’una al·legoria del rigorisme humà tipificat pel propietari: el que no dóna fruit cal tallar-lo, el que no serveix cal llençar-lo, qui no produeix cal acomiadar-lo, qui no és útil cal marginar-lo, qui és una nosa cal arraconar-lo o expulsar-lo. Aquesta lògica implacable és present en molts àmbits de la nostra vida, i nosaltres transigim amb boca closa o hi participem amb complicitat.
 
Però la paràbola és sobretot una al·legoria de la benvolença divina, tipificada pel vinyater que diu: “Senyor, deixeu-la encara aquest any”. La intercessió del vinyater per la figuera representa Jesucrist que intercedeix per tants improductius entre els quals hi som nosaltres; però també pot representar la comunitat eclesial que vetlla pels fidels més necessitats de comprensió i suport; o fins i tot les persones de bona voluntat que defensen els qui necessiten segones oportunitats, o terceres, o quartes...
 
Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant”, argumenta el vinyater per protegir la figuera, confiant en el terreny, confiant en l’arbre, confiant en la seva capacitat de treball. Aquesta opció esperançada i magnànima del masover és la més complicada, esforçada i costosa. En canvi, l’opció del propietari és la més efectiva, ràpida i econòmica.
 
Donar segones, terceres, quartes, quintes oportunitats implica esforç, patiment, despesa, i àdhuc desil·lusions, però és el camí més humà i el que més ens acosta a Déu, que no cessa mai de donar-nos noves oportunitats. Tots, absolutament tots, hem ensopegat, ensopeguem i ensopegarem en la nostra vida, i hem reaccionant positivament quan hem estat compresos i ens hem ensorrat quan ens han jutjat i bandejat.
 
Per això admirem la grandesa d’esperit del vinyater que confia en la seva vinya, que té misericòrdia de la seva figuera perquè sap que cuidant-la adequadament acabarà donant fruit. Com ens succeeix a nosaltres quan ens tracten amb misericòrdia, que reaccionem i donem fruit.

dimecres, 24 de febrer de 2016

NO FER-SE DIR... SINÓ SER-HO

Dimarts II de Quaresma, 23 de febrer de 2016
Is 1, 10.16-20/Sl 49/Mt 23, 1-12

El text de l’Evangeli d’avui m’ha recordat una anècdota que sovint es repetia a classe d’un cert professor de Bíblia a la Facultat. Quan hom li volia preguntar una cosa i es dirigia a ell formalment i li deia Pare Fulano... ell sempre contestava amb un dels versets d’avui: no doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel. I el que preguntava quedava ben escorregut perquè l’havien fet sentir quasi que havia blasfemat i sense excusa possible, perquè ho deia la Bíblia!!!

Exagero una mica per posar en evidència com és de fàcil quedar-nos amb una lectura literal de la Bíblia oblidant-nos del seu esperit, d’allò que ha inspirat el mateix text tal i com ens ha arribat. De fet, conten que el mateix sant Francesc es deixava dir “mare” justament per reverència a aquest nom de “pare” que considerava li venia massa gran i que sols li esqueia a Déu en el seu significat més pregon. Però sabem que qualsevol podria dir-li que mare també només en tenim una en el cel i es diu Maria de la mateixa manera que al professor a qui abans al·ludia li podríem demanar si pel mateix verset havia deixat de dir “pare” al pare que el va engendrar. Què ens vol dir l’Evangelista, doncs?

Primer de tot hem de reconèixer que Jesús té una curiosa manera d’ensenyar, sovint portant a l’extrem allò que vol subratllar. Penso que, sense trair el text, nosaltres avui podríem dir que el veritable problema en qüestió no és el fer-nos dir “mestre”, “pare” o “guia”... sinó el ser-ho de veritat. El problema que vol posar en evidència Jesús en mestres de la Llei i fariseus és la seva hipocresia: que diuen i no fan. Jesús, notem-ho bé, no diu que no se’ls faci cas, al contrari: Compliu i observeu tot el que us manen..., no es carrega els seus ensenyaments que veu correctes i instructius pel que fa a guiar el poble vers la voluntat de Déu... sinó que no se’ls imiti en allò que fan: però no feu com ells, perquè diuen i no fan.


El problema de mestres de la Llei i de fariseus és que s’han posat per damunt del poble. Ja no són aquells que guien, fan d’exemple i tenen cura (la veritable tasca del guia, del mestre, del pare que ho són de debò), ja no són aquells que estan al servei de Déu per fer entenedora la Seva voluntat entre la gent, sinó aquells que han convertit la responsabilitat en autoritat i volen ser servits segons el seu estatus. I per això ja sabem que no cal fer-se anomenar pare, ni guia, ni senyor, perquè es pot ser molt autoritari, manipulador i cínic essent un beat de capelleta o un frare caputxí. El qui vulgui fer realment de “pare”, de “mestre” i de “guia”, dirà Jesús, ha de ser aquell que construeix ponts entre els homes i dones d’avui fent-ne fraternitat; ha de ser aquell que imita l’únic Pare del cel, que fa sortir el sol sobre justos i injustos sense distincions, que assenyala el pecat, però no es carrega el pecador; ha de ser aquell que condueix tothom pels camins del Regne, que és el Regne dels petits, aquell serà aleshores l’important, perquè s’ha fet abans que tot el servidor de tothom. És el camí de la humilitat, el camí quaresmal d’anar-se fent petit a què Jesús ens convida, d’anar morint al propi jo, d’anar-nos buidant perquè es manifesti en tot el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

diumenge, 21 de febrer de 2016

L’experiència mística de la Transfiguració (Diumenge 2 Quaresma)

L’evangeli de la transfiguració el podem resumir amb una paraula: mística. Jesús i tres dels seus deixebles, Pere, Jaume i Joan, pujaren “a la muntanya a pregar”, i el que allí s’esdevingué ho podem qualificar de vivència mística.
 
Una experiència mística no és aquella sensació d’immensitat, de magnificència, de bellesa commovedora i admirada que experimentem quan som dalt d’una muntanya. Això és una experiència estètica, també pot ser del Transcendent, però no és una experiència mística.
 
La vivència mística tampoc és aconseguir un estat de calma total, d’harmonia completa dels nostres sentits, de desconnexió amb l’exterior i de màxima concentració interior, Això és relaxació, o ioga, o si volem meditació, però no és una experiència mística.
 
L’experiència mística ¾ara sí diguem de què es tracta¾ acostuma a ser molt fugaç, com passa en l’evangeli, que l’escena s’esmuny en un instant: “Així que la veu hagué parlat es van trobar amb Jesús tot sol”. En aquest sentit, la vivència mística és una pessigada interior, nítida però breu, fins i tot de dècimes de segon, però que et deixa una petjada inesborrable i que hom guarda amb gran secret, com els deixebles, que “guardaren el secret, i no contaren a ningú res del que havien vist”.
 
L’experiència mística és molt difícil d’explicar, perquè expressa un impacte directe, intens, evident de Déu. Ens manca llenguatge per fer intel·ligible tal grandesa, però els relats bíblics ho expliquen amb imatges i al·legories. En la primera lectura, Abraham, en plena nit, veu un forn fumejant i una torxa encesa, imatges que expressen la divinitat com un foc abrusador. Després d’aquesta visió, Abraham escolta la paraula divina que estableix amb ell una aliança. Abraham ja no serà el mateix a partir d’aleshores.
 
A l’evangeli es parla de vestits blancs i espurnejants, de l’aparició de Moisès i d’Elies gloriosos. La visió no té parangó. Després s’escolta la veu divina: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”. L’anunci tampoc no té parangó. I Jesús ha experimentat la presència de Déu transfigurant-se, perquè és el Fill. Els deixebles, mig adormits, després admirats, i a la fi esglaiats, experimenten la grandesa de Jesús. Això ho guarden com un secret inesborrable, que només compartiran anys després.
 
Semblantment ens pot passar a nosaltres quan preguem, que estem mig adormits, però de sobte, fugaçment, un pessic interior ens desvetlla i admira. Esborronats del que hem assaborit, ho guardem gelosament com un secret.

divendres, 19 de febrer de 2016

PARE NOSTRE: US ESTIMEM!

Dimecres I de Quaresma, 17 de febrer de 2016
Jo 3, 1-10/Sl 50/Lc 11, 29-32


Una primera constatació en l’Evangeli d’avui que no és poca cosa: La gent d’aquesta generació és dolenta: demana un senyal prodigiós, però Déu no els en donarà cap altre que el de Jonàs. Ja ho sabem: la gent d’aquella generació no és pas diferent de la d’aquesta generació que, si ens descuidem, aviat només coneixerà “Parenostres” deformats i grollers com els dels premis Ciutat de Barcelona d’enguany... el que ja em sembla un bon començament és que malgrat això, la dolenteria de qualsevol generació, Déu no es fa el sord. Com a Déu que és bé podria no enviar cap senyal, fer-se el sord i el mut, però perquè el nostre Déu és un Déu fidel, misericordiós i filantrop en tots els sentits, encara avui dóna un senyal prodigiós per a tothom que el vulgui rebre: el senyal de Jonàs.

La pregunta és ¿quin és aquest senyal de Jonàs? I és important trobar una resposta, ja que El Fill de l’home serà un senyal per als d’aquesta generació de la mateixa manera que Jonàs ho va ser per als ninivites. El senyal de Jonàs que Jesús proposa NO ÉS, naturalment, si recordeu la història d’aquest peculiar profeta, que prenguem com a model la seva tossuderia a l’hora d’obeir Déu. Aquest Déu que li diu vés a Nínive i a qui Jonàs respon anant just en sentit contrari, cap a Tarsis (l’antiga Tartessos, a la Península Ibèrica) això nosaltres ja ho fem de natural; tampoc NO ÉS, per al que fa als protagonistes del relat, l’encara futura resurrecció de Jesús (això ho farà Mateu 12, 40 comparant els tres dies de Jonàs en el ventre del gran peix amb els tres dies de Jesús en el sepulcre)... SINÓ el fet que Jonàs esdevé SIGNE DE DÉU MATEIX PER ALS NINIVITES, de la mateixa manera que, per a la Reina del Sud, Salomó es revelà com a senyal d’una saviesa divina.

Ara bé, Jesús, ho hem escoltat a l’Evangeli, és més que Salomó i més que Jonàs. l Lluc ens el presenta així perquè ens demanem: què decideixo fer davant d’aquest Jesús que m’interpel·la i que és més que Salomó i més que Jonàs?

Per a Lluc està clar que Jesús és més que Salomó... i sabem que la Reina del Sud (o de Saba) tingué enveja del poble d’Israel fins al punt de dir: Felices les teves dones, feliços els teus cortesans, que poden estar sempre al teu davant i escoltar la teva saviesa! (1 Re 10, 8ss). Per a Lluc està clar que Jesús és més que Jonàs... i sabem que a la dura predicació de Jonàs La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre i en conseqüència Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del seu mal camí... i els perdonà del tot.


Avui i sempre, però especialment en aquest temps de Quaresma, ens arriba no la veu de Salomó, no la veu de Jonàs, sinó la veu de Jesús que ens diu: S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova (Mc 1, 15), com les paraules que vam escoltar en la imposició de la cendra dimecres passat, paraules que parlen de reconciliació, paraules que porten la llavor d’un nou començ... ¿què li respondrem? En Jesús... Pare nostre: us estimem!

EL DEJUNI CRISTIÀ

Divendres després de Cendra, 
12 de febrer de 2016
Commemoració de Santa Eulàlia de Barcelona
Is 58, 1-9a/Sl 50/Mt 9, 14-15

Prou ho sabem: hi ha dejunis i dejunis, tant avui dia com a l’antigor. Hi ha el dejuni recomanat per motius de salut o d’estètica (dictat pel metge, per la moda o per nosaltres mateixos que volem veure’ns més guapos, més saludables); hi ha el dejuni regulat per motius religiosos i que es dóna a l’islam, al budisme, al judaisme, a moltes cultures i que externament superen el dejuni cristià o el fan molt semblant.

Dins del dejuni practicat en una determinada creença també ho sabem: hi ha qui el practica pietosament i qui ho fa quedant-se només amb la forma externa prescrita. Isaïes, rebent una Paraula que entén de Déu mateix, es revolta contra aquells que són formalment impecables a l’hora de fer els seus dejunis desemmascarant, però, les intencions que hi ha al darrera. Per això, quan en temps del profeta la gent s’exclama dient: Per què no feu cas dels nostres dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? Reben de Déu una resposta clara i contundent: És perquè els dies de dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos i donant injustament cops de puny. Han perdut el nord i Déu els crida a un dejuni que tingui present l’altre (el presoner, l’afamat, el pobre...) i aquest com a germà.

Però en l’Evangeli tenim una novetat. A la pregunta dels deixebles de Joan de Per què els vostres deixebles no dejunen, com ho fem nosaltres i els fariseus? Jesús no respon carregant-se aquest dejuni (per a nosaltres avui és massa fàcil carregar-nos sempre allò que fan els altres perquè és diferent del que jo faig), sinó posant com a fonament del dejuni cristià no una norma, no un imperatiu, sinó una persona: ELL MATEIX.

La resposta de Jesús sona enigmàtica: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. Jesús pren una imatge clàssica del judaisme per referir-se a Déu, la de l’Espòs, tot aplicant-se-la a Ell mateix. Mentre físicament hi és present entre els seus el dejuni no té sentit. Hom es demana què van veure aquests primers deixebles en Jesús perquè algunes d’aquestes pràctiques, com el dejuni, les deixessin de practicar. Però Jesús anuncia per endavant que arribarà un dia en què físicament l’Espòs no hi serà, el temps de l’Església. El temps de viure en Crist per la fe, en la fe i des de la fe. El temps de saber Jesús present, però esperant-ne la plenitud. Des d’aleshores els cristians dejunen, però el dejuni té Jesús en el centre, és Ell la fita i qui l’omple de sentit. Així l’Església, cos de Crist, practicant-lo es fa solidària dels patiments de Crist, els assumeix i, tot assumint-los, intenta assumir els patiments de la humanitat sencera per portar l’amor i la tendresa de Déu a la humanitat sencera. Però també el dejuni té la fita d’anar fent morir en nosaltres tot allò que ens esclavitza, tot allò que ens obstaculitza, en el nostre camí per ser com Jesús, per tenir els seus sentiments, perquè la nostra voluntat s’assembli cada cop més a la Seva, una voluntat tota sotmesa a la voluntat del Pare.


Hi ha dejunis i dejunis. En la Quaresma em quedo amb el dejuni cristià. 

UN DÉU QUE ESCANDALITZA

Dimecres, 3 de febrer de 2016
2 Sa 24, 2.9-17/Sl 31/Mc 6, 1-6

Escoltem i tornem a rellegir la primera lectura i ens passa una mica com als oients de Natzaret de l’Evangeli d’avui en escoltar Jesús: ens n’escandalitzem.

David s’oblida per un moment de qui és ell, quins són els seus humils orígens i qui és el que li ha posat tot a les seves mans sense demanar-ho... i es converteix en aquell tipus de rei o de president o de governant pagat de si mateix i que vol saber els recursos de què disposa per aconseguir més i més... i cau en la temptació de fer un cens que ja hem escoltat quines conseqüències té especialment per al poble. I això és el que ens escandalitza d’aquesta lectura, perquè hi ha, al menys, dues maneres de llegir aquest text i la més senzilla és la de veure en Déu algú totalment arbitrari i injust: Déu sembla algú que castiga el poble (a més en dóna tres maneres a escollir per fer-ho) en lloc de castigar directament el culpable del pecat, que és David. Un escàndol!

Però hi ha una altra lectura possible i és la que, si la fem, ens pot espantar per les conseqüències que aquesta lectura pot tenir en nosaltres. És la lectura que ens fa mirar, dins d’aquest Any de la Misericòrdia, allò que ens costa més d’encarar perquè no està gens de moda: el nostre pecat personal.

El pecat de David ens revela avui que les nostres opcions i les nostres decisions mai no són banals del tot. Totes hi compten. I meditar sobre això ens pot fer por, perquè ens diu que no depenem d’un determinisme cec, sinó que normalment som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions i opcions i, per això mateix, responsables de les conseqüències. Res no és banal. No fou banal que un dia el Dr. Alexander Flemming (1881-1955) descobrís un fong que matava un cultiu de bacteris que tenia en observació en el seu laboratori i no decidís llençar-ho tot a la paperera, perquè ja sabem les vides que han estat salvades arran d’aquest descobriment. Com tampoc, penso, no han estat gens banals les conseqüències que s’han derivat d’aquella famosa foto del Trio de les Açores (cimera del 15 de març del 2003 entre George W. Bush, Tony Blair i José Maria Aznar) amb l’engany sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq i tot el que ha vingut després.

Res no és banal. I el pecat de David em revela avui que jo també sóc pecador. Que jo també sóc responsable de les meves opcions tot i que, humà com sóc, ignori tant sovint les conseqüències que algunes d’aquestes meves opcions tinguin per a mi i per als qui m’envolten. Però no estem cridats a viure en la por i menys en una por que ens paralitzi. Som cridats a ser persones responsables d’un gran patrimoni (la natura, la humanitat sencera, com ens recorda el Papa Francesc en la Laudato si’) precisament perquè descobrim la facilitat i el poder que tenim per engegar-ho tot a norris amb l’excusa del meu interès més egoista, privat o col·lectiu, o amb la reacció més visceral davant les meves pors i, tot adonant-nos, canviem de xip, ens convertim, cosa que la misericòrdia de Déu possibilita a través del seu perdó.


Res no és banal. Tampoc no ho és, ens diu l’Evangeli avui, prendre partit per Jesús o no fer-ho. Escandalitzar-nos per les “suposades pretensions” del fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó... o demanar-li sense embuts qui ets tu? què vols de mi? Això tampoc no és banal, prova-ho!

dijous, 18 de febrer de 2016

CAL SER CONCRET!

El Papa i el Patriarca de Moscou han tingut una trobada històrica a Cuba. Després de dues hores de conversa han redactat un document amb 30 punts, en què parlen de realitats de forta actualitat,  on s’han posat d’acord i no sols comparteixen preocupació sinó línies comunes. Es parla de la persecució dels cristians, màrtirs de totes les confessions cristianes i d’altres credos, de les guerres del Pròxim Orient, dels emigrants i de les dificultats que troben a ser acollits. El document parla també d’ecologia, de la necessitat del diàleg interreligiós, del laïcisme, de la família. Exhorta també a la col·laboració entre els creients catòlics i ortodoxes i no s’està de parlar de l’espinós tema d’Ucraïna.

En el document que han firmat el Papa i el patriarca de Moscou es diu: “La nostra atenció està sobre les persones que es troben en situació desesperada, viuen en la pobresa extrema en el moment en què la riquesa de la humanitat està creixent”. Dient això toquen una de les injustícies més grans de l’actualitat: el creixement de masses, cada vegada més grans, que viuen en la pobresa i el creixement, cada vegada més gran, de la riquesa. És la societat que descarta milions de persones que considera no necessàries.

Càritas fa poc afirmava que va creixent la gent que vénen a demanar ajuda i que tenen treball. Actualment el treball no assegura una vida mínimament digna. Els sous no sols no creixen, sinó que tendeixen a baixar. I per altre costat van sent menys les elits més riques que acumulen a les seves mans cada vegada més riquesa i que acaben movent els fils de la política i dels mitjans de comunicació per els seus interessos.

Pot semblar que és un document purament pràctic que no afronta els problemes teològics que ens separen. Però no és així. El text està, tot ell, emmarcat en la confessió de la Santa Trinitat i en la confessió de l’encarnació de Jesús, Déu home. I és aquest fonament comú el que fa possible la resta, no només donant-li fonament sinó com a concreció necessària d’aquesta fe. La fe es confessa en la vida. La vida manifesta el que creus. O millor és la vida qui creu, no simplement el que penses que creus.

De fet aquesta és la fe que proclama Israel: “Els egipcis ens oprimiren... Llavors vam clamar al Senyor, al Déu dels nostres pares....El Senyor ens va fer sortir d’Egipte.” Déu escolta el clam de l’oprimit. Déu escolta i allibera. Déu escolta i s’encarna. Crist “és Senyor”. Crist és Déu. És el ressuscitat que amb ell ens ressuscita a tots.  Déu, el Pare,  va escoltar el clam de Jesús, el Fill,  a la creu i el va ressuscitar d’ entre els morts per la força de l’Esperit Sant. Des de llavors, tota la humanitat ha estat assumida en el si de la Trinitat Santa.

La temptació és fer una religió per a mi, individualista, que em doni pa a mi, pa material, pa espiritual, però centrat solament en mi. Sense sentit de pertinència. Aïllat en mi mateix. Aquesta és la temptació actual de la religió. Cercar la meva pau.

Aquesta és l’actitud contrària que mostra el document del Papa i del Patriarca Ciril. La seva fe , la confessió de la seva fe, com la del poble d’Israel, està preocupada pel món. L’Església és el signe eficaç de la presència de Crist Ressuscitat i ho és, sobretot, mostrant que, malgrat tot, el somni de Déu, que és el d’una humanitat unida a Ell pel lligam de l’amor, és possible: Ell ho fa possible. És un ideal real. Cal docilitat perquè Ell pugui obrar. Sense Ell no podem res.



diumenge, 14 de febrer de 2016

El pa quotidià de les temptacions (Diumenge 1 Quaresma)

El passatge de les temptacions de Jesús al desert que hem proclamat no és cap escena surrealista. Es tracta d’una realitat ben quotidiana i palpable que ens afecta de manera ben directa, com també afectà el mateix Jesús.
 
Perquè el diable que tempta Jesús no és cap ésser viu que pul·lula per tot arreu, mal disfressat com el dimoni dels Pastorets, cercant algú per entabanar. El diable és una representació del mal real, latent, material que hi ha en el nostre món amb molts rostres. El diable és també, com succeeix en l’evangeli, la representació de les temptacions reals, latents, materials, que ens assetgen un dia sí i l’altre també.
 
Però les temptacions són més perilloses que el mal, perquè te’l presenten sota l’aparença d’un bé: “Digues a aquesta pedra que es torni pa”, li diu el diable a Jesús perquè assaciï la gana desplegant el seu poder. “Adora’m i tot serà teu” li diu, oferint-li tots els reialmes de la terra amb una simple prostració. “Tira’t daltabaix” li diu, animant-lo a mostrar el seu prestigi.
 
A primera instància, no és dolent tenir poder per fer coses, ni tenir possessions, ni tenir prestigi. És més, podem dir que els impactes educatius, culturals i socials que rebem són d’assolir aquestes tres coses. I intentem aconseguir-ho ni que sigui en àmbits ben reduïts com la família o el convent. Si aconseguim poder, possessions i prestigi, ni que sigui per fer bé als altres, serem homes i dones respectats. És així de clar.
 
Però a segona instància, reflexionant, bona part dels nostres mals venen pels afanys de poder, de posseir i de lluir. Quants cops de colze per manar els altres veiem o protagonitzem en el nostre treball! Quantes famílies enemistades per una herència! Quantes frustracions, enveges i fins i tot odis perquè mai destaquem en res! O a l’inrevés, quants excessos de tota mena fem per destacar o mantenir aquest estatus! Si això ho eixamplem progressivament enllà de nosaltres, la bola es fa més i més grossa, convertint els afanys de poder, de posseir i de prestigi en els principals causants de guerres i conflictes internacionals, de desequilibris socials, de tiranies polítiques, de lluites religioses, etc, etc...
 
Però Jesús en l’evangeli no es deixa entabanar com ho fem nosaltres. Jesús sempre respon amb arguments de la Sagrada Escriptura, mostrant que no perd el cap en cap moment. Jesús surt victoriós d’un embat en el qual nosaltres caiem ben sovint. No obstant l’evangeli acabava dient “el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat”. Una oportunitat que no arribà ni en els moments més crítics de l’hort de les Oliveres. Nosaltres, a més de l’Escriptura el tenim a ell, tenim Jesús com a referent per no caure en temptacions, perquè com ens ha dit sant Pau: “tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat”.

dissabte, 13 de febrer de 2016

CRISTIANS, SORTIU DE L’ARMARI!


Fa pocs dies, en un programa de Televisió després d’escoltar l’entrevista amb el nou arquebisbe de Barcelona, un petit grup de periodistes en comentaven el contingut. Una de les que en formava part, periodista i escriptora que moltes vegades ha manifestat que és no creient, va dir dirigint-se directament a la pantalla: “Catòlics, sortiu de l’armari. Us necessitem. Ho repeteixo, sortiu de l’armari, us necessitem!”. Els creients tenim entre les mans un tresor que moltes vegades no valorem i tenim por de mostrar-lo, però que és necessari, absolutament necessari per al món. Cal no quedar-nos-el. Cal que siguem els primers a valorar-lo. El món el necessita amb molta més força del que mostrava la periodista i més profundament del que ella pensava.
Quan, a 24 anys, per primera vegada va llegir els evangelis “la meva vida es va transformar totalment”. Aquesta és l’afirmació d’un periodista i escriptor portuguès. Es fa seva la frase evangèlica : “Mai ningú no ha parlat així”. Diu ell que l’evangeli fa de mirall màgic on les coses que llegeixes passen en la realitat.
Al començament de l’Evangeli de Lluc, aquest ens presenta com el va escriure. El text es dirigeix a Teòfil, que vol dir “l’estimat de Déu”, que  sóc jo, que som nosaltres. Per a nosaltres, els estimats de Déu, Lluc va “informar-se minuciosament” rebent el testimoni d’aquells que “havien estat testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula.”
Els  textos evangèlics, ressò de predicacions i dels fets de Jesús com la que va fer a Nazaret, ara ressonen per a nosaltres.  Ara, com en la predicació a Nazaret,  del text,  l’atenció,  se centra en Jesús. És ell el que dóna sentit a tota la Bíblia i, així, il·lumina la nostra vida. “Mai ningú no ha parlat així”. En la seva paraula queda reflectida la nostra vida i amb la seva vida, la nostra vida s’omple de sentit.
Per això dirà l’escriptor portuguès: “El cristianisme és un relat alternatiu al pensament hegemònic occidental”. Crist és l’únic que realment és alternatiu al pensament únic i gris de l’actualitat. Com diu aquest autor: “L’única revolució que tenim a la nostra disposició és la fe”. Per això “el catolicisme més perillós és aquell que, en la vida del creient, no té cap conseqüència”.
I la conseqüència bàsica de la nostra fe és ésser, entre tots, el cos de Crist i així portar, entre tots,  la bona nova als pobres, la llibertat als captius, la llum als cecs. Donar raons certes d’esperança a tants afeixugats , desesperats, sense feina...

I això, no sols fent el que ell va fer, sinó com ell ho va fer: deixant que l’Esperit reposi sobre nosaltres i ens ompli, com diu el llibre de Nehemies, del goig del Senyor, que és la nostra força. La nostra alegria fa que es deixin de fixar en els nostres mèrits i cerquin, estranyats, la font d’aquesta joia que ens dóna força. Que la seva atenció passi de nosaltres a Crist.

dijous, 11 de febrer de 2016

Quaresma és posar la marxa reductora (Dimecres de Cendra 2016)

Dimecres de cendra no és un dia de discursos, sinó de gestos i de silencis que ens alterin el ritme i ens introdueixin adequadament en el temps quaresmal. Per això se’ns acut la imatge d’un vehicle tot terreny quan posa la reductora, aquella marxa que redueix la velocitat, que posa la transmissió del motor a les quatre rodes amb la finalitat de circular de manera més consistent.
 
Quaresma és posar la reductora a la nostra persona, introduint-hi una marxa més lenta i consistent que permeti assaborir i valorar la nostra quotidianitat. Quaresma és posar la reductora a la nostra participació en els sagraments,  l’eucaristia, la confessió, introduint-hi una marxa més lenta i consistent que ens hi aproximi amb més ganes i devoció.
 
Quaresma també és, finalment, temps d’introduir o intensificar pràctiques que ens alterin el ritme: dejunis, abstinències, estones de silenci i de pregària, practicar obres de misericòrdia, recordant-nos que som en un temps privilegiat de conversió.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Posar-nos en el nostre lloc perquè Déu en disposi (Diumenge 5)

“Senyor, allunyeu-vos de mi que sóc un pecador.” Així és com respon Pere a Jesús, llançant-se-li als peus després de contemplar atònit la pesca miraculosa.
 
La reacció del profeta Isaïes és pràcticament la mateixa quan contempla una espectacular litúrgia terrenal i celestial: “Ai de mi, jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’Univers”.
 
L’escena del llac de Tiberíades i l’escena del temple de Jerusalem tenen un denominador comú: que experimentar amb claredat la grandesa divina desvetlla en Pere i en Isaïes el sentiment d’indignitat, de petitesa, d’impuresa, de ser pecador.
 
Això és el que en major o menor mesura experimenta un creient davant la presència real de Déu. És més, aquesta consciència d’indignitat és la garantia que la vivència no ha estat imaginària, sinó que ha estat autèntica. Però atenció, no pensem que aquest sentiment d’impuresa significa rebaixar-nos, que implica desqualificar-nos; al contrari, és assumir que no estàvem en el nostre lloc i que Déu ens hi ha col·locat en un instant.
 
Els humans, per un costat evitem l’experiència de Déu perquè sabem que ens posarà en evidència, destapant les nostres vergonyes; però per un altre costat la busquem perquè necessitem algú que ens centri, algú que ens posi en el nostre lloc en la vida. Perquè el que ens fa infeliços i ens fa dolents és envejar el lloc dels altres en lloc de cuidar el nostre.
 
Perquè quan estem en el nostre lloc és quan ens mostrem tal i com som, abaixant totes les barreres que construïm per defensar-nos de tantes coses, fins i tot de Déu. Aleshores, amb les barreres abaixades, conscients de les nostres febleses, facilitem la relació directe, neta, honesta amb Déu. I de retruc amb els altres.
 
És aleshores quan Déu, veient-nos centrats, aprofita per interpel·lar-nos directament com va fer amb Pere i amb Isaïes: “No tinguis por, des d’ara seràs pescador d’homes” li diu a Pere. “Qui enviaré? Qui ens hi anirà?”, diu a Isaïes. Les respostes no es fan esperar: “Ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”; “Aquí em teniu, envieu-me”.

dissabte, 6 de febrer de 2016

La gràcia de saber escoltar (Dissabte 4)

Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. Aquesta és la demanda de Salomó a Iahvè per esdevenir un bon rei.
 
Saber escoltar és més que comprendre l’articulació de paraules o assaborir l’harmonia d’unes melodies; és captar els sentiments, els pensaments i les mocions que ho produeixen, els quals penetren enllà de les oïdes enriquint el nostre cor, el nostre cap i el nostre esperit.
 
Saber escoltar és una gràcia que demana amb antelació prendre’s seriosament l’altre, considerar-lo digne de ser escoltat, portaveu de realitats que mereixen la nostra atenció.

divendres, 5 de febrer de 2016

La grandesa del rei David (Divendres 4)

Jugava amb els lleons com amb cabrits, i amb els óssos com si fossin anyells”. Aquest és un dels diversos comentaris mitificadors del rei David que fa el llibre de Ben Sira. La tradició jueva magnificà la figura de David molts segles després, idealitzant-lo i convertint-lo en referent del poble d’Israel.
 
Aquesta evocació de Ben Sira també enalteix la devoció de David per Iahvè, concretada en musicar els salms. Així ho reflecteixen les bíblies jueves i cristianes, assenyalant la vinculació d’aquell salm amb ell. La finalitat d’aquestes indicacions no és mostrar comprovacions històriques, sinó assenyalar David com a referent de pregària.
 
Semblantment fa la tradició cristiana amb els primers màrtirs, entre els quals figura santa Àgata. Els relats de martiri, més que narrar una crònica detallada dels esdeveniments, magnifiquen el personatge per convertir-lo en un referent de fe digne de ser imitat. Així és com hem d’interpretar tots aquests relats.

dijous, 4 de febrer de 2016

Fidelitats i infidelitats (Dijous 4)

Els llibres de l’Antic Testament que formen part del corrent deuteronomista (Dt, Js, Jt, 1-2Sa, 1-2Re, i també els profetes) comparteixen una màxima teològica i moral molt simple: la fidelitat a la Torà implica prosperitat, benedicció, pau, i la infidelitat implica decadència, maledicció, guerres.

Aquesta és la clau de lectura de la mentalitat deuteronomista per interpretar els esdeveniments històrics que afecten Israel. Aquest és, en síntesi, el discurs que en el llit de mort fa David al seu fill Salomó perquè el seu regnat sigui pròsper.

Cert que aquesta màxima teologicomoral té les seves fissures, i que la realitat és més complicada (el llibre de Job n’és un exemple), però la fidelitat o la infidelitat personal a la Torà, a l’Evangeli, a la Regla, a l’Església, al matrimoni, al treball, al partit, afavoriran el benestar o el malestar col·lectiu en aquests àmbits on ens hem compromès.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Els danys col•laterals del pecat (Dimecres 4)

Castigueu-me a mi i la meva família”, exclama el rei David. Malgrat aquesta sincera confessió, David reacciona tard al seu pecat de promoure un cens. Primer ha desestimat les queixes del cap de l’exèrcit Joab (escapçades en la versió litúrgica); i finalment confessa la culpa quan el seu pecat ha fet un bon forat entre el poble.
 
També nosaltres reaccionem tard o malament als nostres pecats. Pensem que no fan forat i que no afecten als qui tenim a prop. Fem oïdes sordes als Joabs que ens interpel·len, i no captem o no volem veure el patiment que provoquem als nostres. Pensem equivocadament que la nostra culpa no causa “danys col·laterals”.
 
Però més val reaccionar tard que mai, com David. El Senyor sempre serà misericordiós amb nosaltres i beneirà els qui pateixen els nostres pecats.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Clausura de l’any dedicat a la vida consagrada (Candelera 2016)

Avui es clou l’any dedicat a la Vida Consagrada. Ens ha passat volant. Desitjaríem que la celebració ens hagués aportat fruits notables de renovació, fruits immediats i palpables de nova vitalitat, però no ha estat així.
 
No obstant, la nostra província caputxina ha tingut fruits tangibles durant aquesta dedicació: un novici ha professat, tres frares han culminat la seva consagració al cel, un frare s’ha consagrat definitivament, a 25 frares se’ls ha reconegut la fidelitat martirial beatificant-los, i ahir dos postulants iniciaven el noviciat.
 
Però no podem oblidar uns fruits més quotidians, si volem més ordinaris, però no mancats de valor: la nostra perseverança, la nostra confiança, la  fidelitat al ritme conventual, la misericòrdia que ens mostrem els uns als altres.
 
Es tracta de signes que no són cap llum esclatant, però són una llàntia encesa. Si assumim que la vida consagrada és optar per ser llàntia i no llum esclatant, la nostra consagració continuarà igual de discreta, però serà més jovial i serena.

dilluns, 1 de febrer de 2016

La humilitat del rei David (Dilluns 4)

Ens commou l’escena del rei David pujant pel mont de les Oliveres, descalç i plorant. Les entranyes de pare superen la seva condició reial, per això fuig vergonyosament abans d’enfrontar-se al seu fill Absalom.
 
Per arrodonir la humiliació, David travessa el territori de Benjamí, la tribu de Saül, a qui ell mig succeí, mig usurpà el tron. Per això suporta que li tirin pedres i el maleeixin.
 
La humil resposta de David enfront les adversitats ens remet a l’admonició tretzena de sant Francesc, on explica que no podem saber la humilitat que tenim quan les coses ens van bé, sinó la que mostrem quan els qui ens haurien de complaure van en contra nostra.