diumenge, 13 de març de 2016

La marató que fineix allà dalt en Jesucrist (Diumenge 5 Quaresma)

No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues”. Això diu el profeta Isaïes al poble d’Israel, però sembla una frase providencial per la nostra comunitat cristiana dels caputxins de Sarrià, que de dimecres a divendres hem commemorat el 50è aniversari de la Caputxinada amb actes comunitaris, socials i institucionals que han gaudit d’un notable ressò mediàtic.
Però el profeta Isaïes exhorta a no viure enyorats de glòries passades, com la prodigiosa travessa del Mar Roig, com la revolucionaria Caputxinada. Ara toca caminar pel desert, que és una al·legoria de la nostra vida, on Déu ens proveirà d’aigua i farà coses noves si caminem atents i confiats pels camins rutinaris de la quotidianitat. Aquests són els espais on Déu es manifesta, proveint la nostra sequedat interior amb aigua espiritual, i sorprenent-nos amb novetats impensades.
Perquè el camí de la vida és més una marató que uns cursa de 100 metres, i l’essencial no és arribar dels primers ni batre rècords, sinó completar la cursa, vigilant de no despistar-nos per mil i un miratges, que convidant-nos a glòries, honors i beneficis, ens desvien del trajecte o ens aturen fatalment. Perquè la meta de la nostra marató no és a Montjuïc, sinó al cel. Així de convençut ho deia sant Pau als cristians de Filips: “Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Quan un és jove hi ha mil i una curses que t’absorbeixen i que correm adelerats, però amb el pas dels anys “l’allà dalt” que deia Pau va prenent rellevància, el ritme físic s’alenteix i la perspectiva s’eixampla, i aprenem a relativitzar tantes coses que anys abans vivíem com un absolut.
Perquè si no esguardem “l’allà dalt”, si no intuïm la vida futura en Déu com el veritable absolut, absolutitzarem tantes coses terrenals que, malgrat siguin bones, no deixen de ser relatives. Això és el que, en definitiva, Jesús està dient als acusadors de l’adúltera: que no absolutitzin la Llei, que és un mitjà imprescindible, validíssim, importantíssim, respectuossísim, però al cap i a la fi, un mitjà. La Llei és el dit que assenyala Déu, per tant no podem absolutitzar el dit. No podem absolutitzar tantes coses que són essencialment bones perquè ens faran perdre perspectiva, recreant-nos a mirar el dit i obligar que tothom el miri. En nom de causes que considerem bones i justes caiem en grans intransigències, en grans absolutismes, en grans injustícies.
D’absolut només n’hi ha un, que és Déu, i a ell tendim; i amb la humanitat de Jesús ens hi apropem, especialment seguint-lo -pas per pas- els dies sants que s’acosten, des de la seva entrada solemne a Jerusalem fins al matí de resurrecció.