dilluns, 21 de març de 2016

AMBIVALÈNCIA I HUMILITAT


Aquests dies han matat quatre religioses de la Mare Teresa de Calcuta al Iemen. I, juntament amb elles, dotze persones més, ancians i discapacitats, acollits a llur casa. Han destruït bona part de l’edifici i profanat l’església. El capellà que les atenia no saben on és.
La persecució als cristians és una realitat que creix. Amb tot, hem d’anar en compte de no posar-ho tot al mateix sac. S’acaben de donar els Òscar d’aquest any. L’Òscar a la millor pel·lícula ha estat per al film “Spotlight”, que aborda el tema de la pedofília en l’Església de Boston i que per a alguns ha estat titllada com anticatòlica. En canvi, els mitjans de comunicació del Vaticà diuen clarament que no s’ha de prendre com a anticatòlica aquesta pel·lícula, sinó positivament. Diuen que cal veure-la com una denúncia que s’ha d’escoltar i amb un missatge que cal valorar. Fins s’ha recomanat als bisbes que la vegin.
El mateix Papa en la seva visita a l’Àfrica va dir que una de lacres més greus de molts països era la corrupció. I això ho digué davant les autoritats i els polítics. Però hi afegí: “I això ho dic perquè sé de què parlo, això passa en el Vaticà mateix”.
El missatge de la paràbola del Fill Pròdig no l’entendrem si ens posem sistemàticament en el paper del germà gran. Fem de fill gran quan jutgem i excloem, quan no tenim temps de posar-nos en qüestió: “No he desobeït ni un sol dels teus manaments”. Però, hem oblidat el primer i el més important de tots.
De fet, però, som el fill petit, ens comportem com el fill gran i estem cridats a assumir la manera de fer del pare. Ja fa temps que l’Església ens passa al davant reconeixent els seus pecats, demanant perdó, i, en la mesura del que es pot, reparant els mals que ha fet durant la història. També ens toca a cadascú de nosaltres de saber-ho fer. I d’una manera concreta, lúcida i honesta. I això fa mal. És posar-nos en qüestió. Només reconeixent que som el fill petit aquesta paràbola serà per a nosaltres una bona notícia. Si aquesta paràbola no la sento com a bona notícia és que m’he col·locat en un lloc equivocat.
I estem cridats a fer com el pare: No força el fill a quedar-se. I quan torna es commou, corre cap el qui ve amb el cap cot abraçant-lo, besant-lo i celebrant-ho. Surt a cercar l’altre germà indignat, invitant-lo, pregant-lo i dient-li: “Tu sempre estàs amb mi i tot el que és meu és teu. Però ara cal alegrar-se pel teu germà”.
És el que sant Pau anomena “ser portadors del missatge de la reconciliació”. No retreure més les culpes. Per això “els qui viuen en Crist són una creació nova... ha començat un món nou”.
És aquest món nou, aquest món reconciliat, allò que el Pare vol construir. L’Església ha de tendir a ser una família, una fraternitat. I aquesta es construeix amb el perdó, amb la reconciliació. Això és el món nou. Com les germanes de Teresa de Calcuta el feien realment present en la seva comunitat, en la cura als pobres, ancians i discapacitats. Presència senzilla. Però que sobretot ha de ser humil, perquè si creiem en una Església santa ho és, sobretot, per la presència, en ella, de Jesús. Aquell que acull els pecadors i menja amb ells. Amb nosaltres.