dissabte, 28 de novembre de 2015

FER COM SI FÒSSIM CRISTIANS..

A través del Facebook m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”. L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell. Tot al contrari: encara que et costi,  hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo. Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara, saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell. L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest “actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una viva repugnància,  va fer “com si fos cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda afirmació:  “La felicitat només és plena i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable, aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva, demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es tractés de la fi del temps,  el Fill de l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa. Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot donar.