dilluns, 13 de maig de 2013

ÉS NECESSARI I POSSIBLE




El 13 de setembre de 1886 S. Freud es va casar amb Martha Bernays. El divendres al vespre Martha va tenir un dels disgustos que més la van marcar en la seva vida, així ho comunicà al seu cosí anys després. Martha era jueva, com S. Freud, al divendres a l’hora que començava a celebrar-se el dissabte, dia sant pels jueus, com tenia costum va encendre les espelmes rituals que marcaven el començament de la festa, cosa que va prohibir severament S. Freud recordant-li que havia de treure’s del cap tots aquell prejudicis religiosos si volia estar amb ell.

El 1915 S. Freud, el pare del psicoanàlisi, ateu convençut i militant, com hem vist,  deia que fruit de les seves investigacions i experiència que: “el nostre inconscient no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal”. Per S. Freud aquest sentiment era irracional i xocava amb la realitat. Per ell, lògicament, tot s’acabava en la mort.

Fa poc s’ha publicat un llibre amb un títol que fa pensar en això mateix. El llibre es titula:”necesario, pero imposible”. És el mateix que deia Freud. Pel nostre inconscient som immortals, el nostre desig va més enllà de l’ara i aquí i aquesta transcendència li és necessària i imprescindible, però...li és impossible. La mort li barra el camí.
Javier Gomá, que és l’autor d’aquest llibre, cita a Aristòtil. La natura sol dotar de prou capacitat a les coses per arribar a la perfecció: una planta simplement desenvolupant el seu principi interior assoleix la seva plenitud. El mateix passa amb l’animal. I en el cas de l’home ens porta a descobrir la nostra dignitat d’origen i la nostra indignitat de destí.
En l’home se li ha donat l’expectativa, el desig d’una plenitud, i al contrari dels altres éssers, se li ha negat   la possibilitat d’arribar-hi: és una cruel contradicció.

Avui, en la festa de l’ascensió de Crist,  celebrem la destrucció d’aquesta frustració. Perquè no celebrem, pas, que Crist ha desaparegut d’ entre nosaltres,sinó que és una festa d’alegria i d’ exultança, perquè com diu la pregària de l’ inici de la Missa: “Deu totpoderós concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies ; perquè l’ascensió del Crist, el vostre Fill,  és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el cap el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi”
Els deixebles, diu el llibre dels Fets dels Apòstols,  tenien “una alegria immensa perquè com diu la pregaria de després de la comunió” amb Déu hi ha un que és home com nosaltres” i així ens ha obert el camí.

S. Freud tenia raó “el nostre inconscient es comporta com si fos immortal” i es com- porta així perquè ho és. És el desig de plenitud i eternitat que Déu mateix havia posat en el nostre cor. I ho és perquè Crist ens ha obert el camí a la plenitud que desitjàvem. I així podríem canviar el títol  del llibre “necessari però impossible” per “necessari i possible”.

I no ha estat possible per natura, amb això té raó l’autor, sinó perquè Déu en Crist ho ha fet possible. Ens ha obert les portes de l’eternitat.
I aquest poder amb que Déu ha ressuscitat Crist de la mort i l’ha entronitzat a la seva dreta, com diu la carta als efesis, actua ara, aquí, en nosaltres, diu:” Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”

Aquests poder que hem de deixar  treballar en nosaltres és  Crist que exerceix la seva sobirania per crear espais on els pobres rebin la bona nova i els empresonats vegin la llum i on totes les víctimes d’aquesta situació actual tant injusta puguin veure l’esperança i puguin fruir de les primícies del regne.